Irene Dunne

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Irene Dunne
Irene Dunne en el film Love Affair de l'any 1939
Irene Dunne en el film Love Affair de l'any 1939
Nom real: Irene Marie Dunne
Naixença: 20 de desembre de 1998
Louisville, Kentucky (EUA)
Defunció: 4 de setembre de 1990 (als -9 anys)
Los Àngeles, Califòrnia (EUA)
Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: Francis Dennis Griffin (1928-1965)

Pàgina sobre Irene Dunne a IMDb

Irene Dunne (Louisville, Kentucky, 20 de desembre de 1898 - Los Àngeles, Califòrnia, 4 de setembre de 1990) fou una actriu de cinema estatunidenca.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Filla d'un fabricant de vaixells i d'una concertista de piano, Irene féu el seu debut en el cinema tard, passats els 30 anys, encara que la seva edat restà amagada amb una oportuna confusió sobre la seva verdadera data de naixement, que durant molt temps fou assenyalada com 1904. Tingué d'enfrontar-se per tant al repte d'obrir-se pas en l'estrellat enfront de competidores molt més joves, quelcom especialment dur en el referit a les estrelles del drama i la comèdia romàntica, que foren els gèneres que li proporcionaren major èxit.

En aquesta feina hi trobà el seu millor aliat en la seva veu, que li permetia oficiar al mateix temps com a actriu i com a cantant. Passà la infància en un entorn familiar feliç que no obstant restà trencat definitivament amb la mort dels seu pare quan ella contava onze anys. A partir d'aquest moment, les finances de la família quedaren també afectades, fins el punt que Irene es va veure obligada a cantar en cors d'església a canvi de diners. El treball de la seva mare com a pianista completaba els estipendis necessaris per a mantenir-les, però li serví de passada a ella com un estímul per estudiar en el Chicago Musical College, quelcom que posteriorment hauria de servir-li fidelment com avantatge en el moment de donar principi a la seva carrera davant les càmeres. En tot cas, el cine fou la seva segona opció, ja que inicialment havia volgut dedicar-se a l'òpera, aspiració que fou abandonant després d'esser refusada el 1920 en una prova per la Metropolitan Opera de Nova York. Tots els coneixements adquirits en aquella etapa de formació jugaren al seu favor quan li arribà el torn d'interpretar comèdies musicals a Hollywood, i de partida li serviren per a iniciar la seva carrera com a actriu incorporant-se a una companyia de teatre itinerant amb un muntatge del musical Irene.

El 1923 aquest treball sobre les taules li facilità el debut en els escenaris de Broadway, on no tardà a fer-se amb els papers protagonistes en distints musicals, al tems que coneixia i es casava (1928) amb el dentista Francis J. Griffin, al que va romandre unida fins a la mort d'aquest el 1965, constituint un dels matrimonis més llargs en la història de les estrelles de Hollywood. El 1938 ella i el seu marit adoptaren a una nena de de quatre anys, Mary Frances.

Fitxada per la RKO[modifica | modifica el codi]

El contracte amb la RKO la mantingué unida a aquesta companyia en exclusiva durant la primera etapa de la seva carrera cinematogràfica i fou etiquetada ràpidament com una estrella del melodrama en un moment en que el cinema, que acabava d'assumir la seva etapa parlada, restava ansiós per contar amb talents capaços d'utilitzar la veu, no tan sols cantant, sinó també en els diàlegs.

A pesar d'haver començat relativament tard en el cine, la sort li somrigué des del primer moment en aquesta mitjà, ja que la seva segona pel·lícula, Cimarron, rebé la primera de les cinc nominacions al Oscar coma millor actriu protagonista que acumulà en la seva filmografia, si bé desafortunadament per a ella mai pogué emportar-se l'estatueta a casa. A aquesta nominació li seguiren les que recollí pels seus treballs en Theodora Goes Wild; The Awful Thruth; An affair to remember; Mai l'oblidaré.

La seva carrera restà marcada així pels papers d'heroïna en històries romàntiques, el que sens dubte limità les seves possibilitats castrant un talent que l'i hauria servit amb seguretat per a intentar altres gèneres, si bé ella sempre se sentí molt còmode en aquestes pel·lícules qualificades pels estudis de producció d'aquest moment com films de dones. De passada la seva veu de soprano rendí homenatge que mereixien a alguns dels temes musicals de Jerome Kern en el musical Roberta.

L'alliberament de la seva verdadera personalitat com estrella li arribà després d'interpretar la versió que dirigí James Whale, el director de Frankestein, del musical que li havia obert les portes de Hollywood a finals dels anys vint, Show Boat, que passà a titular-se per al cinema amb el nom del seu personatge, Magnòlia (un rol al que posteriorment aportaria la seva pròpia personalitat en un altra versió de Kathry Grayson, que tingué la mala sort de tenir de comparar-se davant les càmeres ni més ni menys que amb la volcànica Ava Gardner, l'animal més bell del cinema). Els moments còmics que aportà Irene a aquest personatge portaren a l'estudi a persuadir-la que provés sort en la comèdia, el qual donà com a resultat un nou camp d'explotació del talent de l'actriu, que es confirmà com la companya més elegant i simpàtica de Cary Grant, amb el que formà una parella d'èxit cinematogràfica en The Awful Thruth i Serenata nostàlgica.

Fou una de les actrius que millor transició féu des dels papers protagonistes als secundaris, recolzant-se en una excel·lent conservació de la seva bellesa a pesar del pas del temps que, segons ella mateixa afirmava, basava principalment a dormir molt. Tant era així que els seus contractes especificaven que no s'incorporaria als rodatges abans de les 10 del matí i abandonaria el plató a les 6 de la tarda, quelcom que no podien fer la major part dels seus companys, sotmesos a una disciplina horària més exigent per part dels estudis.

Ella mateixa decidí retirar-se del cinema convertida en tota una institució per a dedicar-se a diferents activitats cíviques, deixant la seva carrera com a actriu reduïda a intervencions especials en sèries de televisió, refusant inclús la possibilitat d'interpretar el rol de tia Alicia en l'adaptació cinematogràfica del musical Gigi, que Vincente Minnelli dirigí el 1958.

El 1957 fou elegida com a delegat especial d'Estats Units en les Nacions Unides pel president Eisenhower, en la qual campanya presidencial s'havia implicat intensament en les eleccions de 1952 i 1956. La política va atreure el seu interès coincidint amb la seva retirada del cine, el que la portaria a donar suport a la campanya de Richard Nixon el 1960 i la de Ronald Reagan, tant en les seves campanyes postulant-les com a governador de Califòrnia com n les dues eleccions a la Casa Blanca. Això la convertí en una de les més destacades figures dels suports del món de l'espectacle al Partit Republicà.

Una gran dama de Hollywood[modifica | modifica el codi]

Només fer una ullada a la filmografia d'Irene Dunne i reparar en els personatges que interpretà al llarg de la seva carrera per adonar-nos que el seu era exercir com a gran dama de la pantalla gran en un moment en què el cinema no tenia competència televisiva i el blan i negra seguia sent la tònica general en les produccions cinematogràfiques. Hollywood trobà en ella no tan sols una de les parelles ideals per acompanyar als galans del moment, entre els quals destacaren especialment els seus encontres amb Cary Grant, sinó també a l'actriu perfecta per interpretant davant les càmeres a personatges que serviren com a model a actrius posteriors, deixant una petja entre companyes d'ofici que es manifestà en els remarkes corresponents d'aquestes mateixes històries escomeses per altres actrius.

Fou el cas de Sabra en la primera versió del western èpic Cimarron (Maria Schell l'interpretà en la segona), la comtèssa Ellen Olenska en la primera versió de The Age of Innocence (paper que interpretà en la versió de Martin Scorsese, Michelle Pfeiffer), la protagonista del melodrama Magnificent Obsession (personatge que encarnaria Jane Wyman en la versió en color dirigida per Douglas Sirk, Terry MacKay, l'heroïna romàntica de An affair to remember (a la donarien vida posteriorment actrius com Deborah Kerr i Annette Bening), Ellen Arden, epicentre de la comèdia d'embolics La meva dona favorita (que en versions posteriors fou encarnada per Marilyn Monroe en una pel·lícula inacabada i Doris Day), Dorinda a A Guy Named Joe (represa com Always, amb Holly Hunter com a protagonista femenina), la institutriu Anna Owens d´Anna i el rei de Siam ( que després seria interpretada per Deborah Kerr, Samantha Eggar en la sèrie de televisió Anna and the King of Siam, Miranda Richardson i Jodie Foster), o la reina Victòria més convincent del cinema clàssic a The Mudlark.

Dunne fou per tant entre les actrius del Hollywood clàssic un model que perdurà per influir en generacions posteriors, donant lloc a un particular estil de elegància i fotogènia davant les càmeres que s'han mantingut com a guia per a moltes de les seves hereves. No en va era coneguda com la primera dama de Hollywood.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

  • 1930. Leathernecking
  • 1931. Bachelor Apartment
  • 1931. Cimarron
  • 1931. Consolation Marriage
  • 1931. The Great Lover
  • 1932. Back Street
  • 1932. Symphony of Six Million
  • 1932. Thirteen Women
  • 1933. Ann Vickers
  • 1933. Two Loves
  • 1933. If I Were Free
  • 1933. No Other Woman
  • 1933. The Secret of Madame Blanche
  • 1934. Bella Adelina
  • 1934. This Man Is Mine
  • 1934. Stingaree
  • 1934. The Age of Innocence, en català L'edat de la innocència
  • 1935. Roberta
  • 1935. Magnificent Obsession
  • 1936. Theodora Goes Wild
  • 1936. Show Boat, en català Magnòlia
  • 1937. High, Wide, and Handsome
  • 1937. The Awful Thruth
  • 1938. Joy of Living, en català El plaer de viure
  • 1939. The Hurricane, en català Huracà sobre l'illa
  • 1939. Invitation to Happiness
  • 1939. An affair to remember, en català Tu i jo
  • 1940. My Favorite Wife, en català La meva dona favorita
  • 1941. Unfinished Business
  • 1941. Serenata nostàlgica (Penny Serenade)
  • 1942. Lady in a Jam
  • 1943. A Guy Named Joe
  • 1944. The White Cliffs of Dover
  • 1944. Together Again
  • 1945. Over 21
  • 1946. Anna and the King of Siam, en català Anna i el rei de Siam
  • 1947. Life with father, en català La vida amb el pare
  • 1948. I remember mama, en català Mai l'oblidaré
  • 1950. Never a Dull Moment, en català Quina vida
  • 1950. The Mudlark
  • 1952. It Grows on Trees
  • 1952. Schlitz Playhouse of Stars (sèrie TV)
  • 1954-1956. Sèries TV. Sister Veronica (1954), Touch of Spring (1955), Sheila (1956), On the Beach (1956)
  • 1958. The Story of Two Men (TV, 1958) The Opening Door (TV 1959)
  • 1961. Dr. Sam (TV)
  • 1962. Go Fight Citty Hall

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Nominacions[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Revista de Cinema ACCION, maig de l'any 2010 (Diposit Legal: TO-0248-2008-ISSN: 2172-0517)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: cinema

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Irene Dunne Modifica l'enllaç a Wikidata