Isaac Newton

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Newton» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Newton (desambiguació)».
Isaac Newton
Sir Isaac Newton, pintat per Godfrey Kneller el 1689 (als 46 anys)
Sir Isaac Newton, pintat per Godfrey Kneller el 1689 (als 46 anys)
Naixement 4 de gener de 1643
[Julià: 25 de desembre de 1642][1]
Woolsthorpe-by-Colsterworth, Lincolnshire, Anglaterra
Mort 31 de març de 1727
[Julià: 20 de març de 1727][1]
Kensington, Middlesex, Regne d'Anglaterra (84 anys)
Residència Regne d'Anglaterra
Camp Física, matemàtiques, astronomia, alquímia, teologia
Institucions Universitat de Cambridge, Royal Society, Casa de la Moneda
Universitat Trinity College (Cambridge)
Treball(s) Mecànica newtoniana, gravitació universal, càlcul, òptica
Religió Arrianisme
Signatura Signatura

Sir Isaac Newton FRS (4 de gener de 1643 - 31 de març de 1727) fou un físic, matemàtic i filòsof anglès.

Newton és l'autor dels Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687), on descriu la llei de la gravitació universal i les tres lleis del moviment (lleis de la inèrcia), base de la mecànica clàssica. Newton fou el primer que demostrà que les lleis naturals governen els moviments de la Terra, i dels objectes celestes. Newton també va crear un model matemàtic per a les lleis de Kepler del moviment dels planetes a partir de la llei de la gravitació universal. Així va ampliar-les demostrant que les òrbites (com les dels estels amb cua) no podien ser solament el·líptiques sinó que també podien ser hiperbòliques i parabòliques.[2]

En el camp de la mecànica, Newton va enunciar els principis de conservació de la quantitat de moviment i del moment angular. En òptica, va construir el primer telescopi reflector pràctic[3] i va desenvolupar una teoria sobre el color basada en l'observació que un prisma descompon la llum blanca en els colors de l'espectre visible. Són també notables els seus arguments a favor que la llum està composta de partícules (en lloc d'ones). També va formular una llei empírica del refredat i va estudiar la velocitat del so.

En matemàtiques, Newton comparteix amb Gottfried Leibniz el mèrit de la invenció del càlcul infinitesimal. També va demostrar el teorema del binomi generalitzat, va desenvolupar el "Mètode de Newton" per aproximar els zeros d'una funció, i va contribuir a l'estudi de les sèries de potències enteres.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Primers anys[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 25 de desembre de 1642 (corresponent al 4 de gener de 1643 del nou calendari) a Woolsthorpe-by-Colsterworth, Lincolnshire, Anglaterra. Va néixer tres mesos després de la mort del seu pare. Va néixer prematurament, i era molt petit; Quan Newton tenia tres anys, la seva mare es va tornar a casar i va anar viure amb el seu nou marit, el Reverend Barnabus Smith, deixant el seu fill a càrrec de la seva àvia materna, Margery Ayscough. Al jove Isaac no li agradava el seu padrastre, i tenia un cert ressentiment contra la seva mare per haver-s'hi casat, com es veu per aquesta anotació en una llista de pecats comesos fins als 19 anys: "Amenaçar el meus pare i mare Smith de cremar-los amb la seva casa".[4]

Des dels aproximadament dotze anys fins als disset, Newton es va educar a The King's School a Grantham (on encara es conserva la seva firma a l'ampit d'una finestra de la biblioteca). El van treure de l'escola, i l'octubre de 1659 es trobava a Woolsthorpe-by-Colsterworth, on la seva mare, que tornava a ser vídua, va intentar que fes de pagès. Ho odiava. Henry Stokes, el director de la King's School, va convèncer a la seva mare que el tornés a enviar a l'escola per completar la seva educació. Motivat en part per un desig de revenja contra el pinxo de l'escola, va convertir-se en el millor estudiant.[5]

Va realitzar els seus primers estudis universitaris el 1661, al Trinity College (Cambridge), com a sizar, una mena de tracte en què es pagava els estudis treballant per un altre estudiant. Al començament dels seus estudis, es va interessar en primer lloc per la química, i aquest interès, segons es diu, es va manifestar al llarg de tota la seva vida. Durant el seu primer any d'estudis, i probablement per primera vegada, va llegir una obra de matemàtiques sobre la geometria d'Euclides, cosa que va despertar en ell el desig de llegir altres obres.

El seu primer tutor va ser Benjamin Pulleyn, posteriorment professor de grec a la universitat. El 1663, Newton va llegir la Clavis Mathematicae d'Oughtred, la traducció de Van Schooten de la Geometria de Descartes, l'Òptica de Kepler, lOpera Mathematica de Vieta, totes editades per Van Schooten i, en 1664, lAritmètica de Wallis que li serviria com introducció a les seves investigacions sobre les sèries infinites, el teorema del binomi i certes quadratures.

El 1663 Newton va conèixer a Isaac Barrow, qui li va fer classes com a primer Professor Lucasià de Matemàtiques. En la mateixa època, Newton va entrar en contacte amb els treballs de Galileu, Fermat, Huygens i altres, a partir probablement de l'edició de 1659 de la traducció de la Geometria de Descartes per Van Schooten.

Des de finals de 1664, Newton sembla disposat a contribuir personalment al desenvolupament de les matemàtiques. Aborda llavors el teorema del binomi, a partir dels treballs de Wallis, i el càlcul de fluxions. Després, en acabar els seus estudis de batxiller, ha de tornar a la granja familiar a causa d'una epidèmia de pesta bubònica. Retirat amb la seva família durant els anys 1665-1666, coneix un període molt intens de descobriments: descobreix la llei de la gravitació universal, desenvolupa el seu càlcul de fluxions, generalitza el teorema del binomi i posa de manifest la naturalesa física dels colors. No obstant això, Newton guarda silenci sobre els seus descobriments i torna a Cambridge, com a fellow del Trinity College el 1667.

Maduresa[modifica | modifica el codi]

Matemàtiques[modifica | modifica el codi]

El 1669, Barrow renuncia a la seva Càtedra Lucasiana de Matemàtiques i Newton el succeeix, ocupant aquest lloc fins al 1696. En aquella època, per ser fellow de Cambridge o Oxford calia ser ordenat capellà anglicà. No obstant això, els requeriments de la Càtedra Lucasiana establien que no es podia ser actiu dins de l'església (suposadament per tenir més temps per a la ciència). Newton va al·legar que això l'havia de deslliurar del requeriment d'ordenació, i Carles II, que havia de donar el permís, va acceptar-ho. Així es va poder evitar el conflicte entre les posicions religioses de Newton i l'ortodòxia anglicana.[6] El mateix any 1669 envia a John Collins, per mitjà de Barrow, el seu Analysis per aequationes numero terminorum infinitas. Per a Newton, aquest manuscrit representa la introducció a un potent mètode general, que desenvoluparà més tard: el seu càlcul diferencial i integral.[7]

Segons el cercle més pròxim a Newton, havia descobert els principis del seu càlcul diferencial i integral cap a 1665-1666, i durant el decenni següent va elaborar almenys tres enfocaments diferents de la seva nova anàlisi. Però gairebé no en va publicar res fins al 1693, i no va completar-ho fins al 1704. Mentrestant, Leibniz havia començat a publicar els seus mètodes a partir de 1684. A més, la notació de Leibniz i el seu mètode s'havien adoptat de forma universal a Europa continental. Mentre que les anotacions de Leibniz mostren la maduració de les seves idees des de pràcticament zero, el que es conserva de Newton només mostra el producte final. Segons ell, la seva reticència a publicar-ho era deguda a la por que se'n riguessin.

A partir de 1699, altres membres de la Royal Society (de la qual Newton n'era membre) van acusar Leibniz de plagi, i la disputa va ser notòria a partir de 1711. La Royal Society va publicar un estudi on es deia que Newton era l'autèntic descobridor i deia que Leibniz era un farsant. Aquest estudi es va posar en dubte quan es va descobrir més endavant que les conclusions finals sobre Leibniz havien estat escrites per Newton en persona. Així va començar una controvèrsia que va amargar les vides tant de Newton com de Leibniz fins a la mort d'aquest últim el 1716.[8] Avui en dia, es creu que tots dos van desenvolupar el càlcul infinitesimal de manera independent, cadascun amb la seva pròpia notació.

Es considera que Newton és responsable del teorema del binomi, vàlid per a qualsevol exponent. Va descobrir les identitats de Newton, el mètode de Newton, va classificar les corbes planes cúbiques polinomials de grau tres en dues variables, va fer contribucions substancials a la teoria de diferències finites, i va ser el primer d'utilitzar índexs fraccionaris i de fer servir la geometria analítica per obtenir solucions d'equacions diofàntiques. Va aproximar sumes parcials de la sèrie harmònica amb logaritmes (com a precursor de la fórmula d'Euler-Maclaurin), i va ser el primer d'utilitzar sèries de potències amb normalitat.

Mecànica i gravitació[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: mecànica clàssica

El 1677, Newton va reprendre els seus treballs sobre la mecànica: la gravitació i el seu efecte sobre les òrbites dels planetes, fent referència a les lleis de Kepler, i parlant amb Hooke i Flamsteed. A partir de les lleis de Kepler, ja havia deduït que la gravetat havia de ser inversament proporcional al quadrat de la distància, i va calcular la força que seria necessària perquè la Terra mantingués la Lluna en òrbita, però com que partia de mesures incorrectes del radi de la terra, els resultats no li coincidien, i la va abandonar. Més endavant, però, en conèixer mesures noves més exactes, va veure comprovada aquesta conjectura i va continuar per aquesta via. Va publicar els resultats el 1684, animat pel seu amic Edmond Halley a De motu corporum in gyrum (1684). Aquest treball ja contenia les bases de les lleis del moviment que s'enunciarien als Principia.

Gràcies al suport moral i econòmic de Halley i de la Royal Society, publica el 5 de juliol de 1687 la seva cèlebre Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, obra que va marcar un punt d'inflexió en la història de la ciència. En aquesta obra, Newton enunciava les tres lleis universals del moviment que no es van millorar en més de dos-cents anys. Va utilitzar la paraula llatina gravitas (pes) per l'efecte que s'acabaria coneixent com a gravetat, i va definir la llei de la gravitació universal,

F = G \frac {m_{1}m_{2}} {r^{2}}

Va tenir a més la gran intuïció de generalitzar aquesta llei a tots els cossos de l'univers, amb el que aquesta equació es convertia en la llei de gravitació universal. A més va establir la compatibilitat entre la seva llei i les tres lleis de Kepler sobre els moviments planetaris (enunciades per l'astrònom alemany Johannes Kepler entre el 1609 i el 1618).

També hi va presentar la primera determinació analítica, basada en la llei de Boyle de la velocitat del so. El fet que postulés una força invisible capaç d'actuar a grans distàncies va fer que el critiquessin per introduir "agents ocults" en la ciència.[9]

Amb els Principia, Newton va guanyar fama internacional.[10] Va obtenir un cercle d'admiradors, sobretot el matemàtic suís Nicolas Fatio de Duillier, amb qui va tenir una relació intensa fins al 1693, en què es va trencar bruscament, al mateix temps que Newton patia una crisi nerviosa.[11]

Newton retratat de nou per Godfrey Kneller el 1702

Òptica[modifica | modifica el codi]

Una rèplica del segon telescopi de reflexió de Newton que va presentar a la Royal Society el 1672.[12]

Com a professor Lucasià, des del 1670 a 1672, Newton també havia de donar classes d'òptica. Durant aquest període va investigar la refracció de la llum, demostrant que un prisma triangular podia descompondre la llum blanca en un espectre de colors, i que una lent i un segon prisma podien recompondre l'espectre multicolor en llum blanca.[13]

També va demostrar que la llum de color no canviava les seves propietats separant-ne un raig de color i enfocant-lo sobre objectes diversos. Newton va observar que independentment de si es reflectia, s'escampava o es propagava, continuava sent del mateix color. Així, va observar que el color és el resultat de la interacció dels objectes amb llum que ja té un color particular, en comptes de ser una propietat de l'objecte. Això es coneix com la teoria del color de Newton.[14]

A partir d'aquest treball, va concloure que la lent de qualsevol telescopi refractor seria afectada per la dispersió de la llum en colors (aberració cromàtica), i com a prova de concepte va construir un telescopi fent servir un mirall com a objectiu per evitar aquest problema.[15] Per construir el que seria el primer telescopi reflector, va haver de trobar un material i tècnica adients per al mirall. Cap al febrer de 1669 va aconseguir de crear un instrument sense aberració cromàtica. El 1671, la Royal Society va demanar-li una demostració del seu telescopi reflector.[16] El seu interès el va encoratjar a publicar les seves notes On Colour ("Sobre el Color"), que més endavant va ampliar a la seva obra Opticks ("Òptica"). Quan Robert Hooke i Huygens va criticar algunes de les seves idees, Newton es va ofendre tant que es va retirar del debat públic. L'enemistat amb Hooke va durar fins a la seva mort.

Segons Newton, la llum estava formada per partícules o corpuscles que es refractaven en accelerar cap a un medi més dens, però les havia d'associar amb ones per explicar la difracció de la llum (Opticks, llibre II, Props. XII-L). Físics posteriors van afavorir una explicació purament ondulatòria de la llum per explicar la difracció. La mecànica quàntica actual, els fotons i la idea de la dualitat ona-partícula només tenen una mínima semblança amb el concepte newtonià de la llum.

A la seva Hypothesis of Light (Hipòtesi de la Llum) de 1675, Newton postulava l'existència de l'èter per transmetre forces entre partícules. El contacte amb el teosofista Henry More va fer reviscolar el seu interès en l'alquímia. Va substituir l'èter per forces ocultes basades en idees hermètiques d'atracció i repulsió entre partícules. John Maynard Keynes, que va adquirir molts dels escrits de Newton sobre alquímia, afirmava que "Newton no va pas ser el primer de l'edat de la raó: va ser l'últim dels mags".[17] L'interès en l'alquímia de Newton no es pot aïllar de les seves contribucions a la ciència.[18] (Era una època en què no hi havia una distinció clara entre l'alquímia i la ciència). Si no hagués confiat en la idea ocultista de l'acció a distància, a través del buit, potser no hauria arribat a desenvolupar la seva teoria de la gravetat.

El 1704 Newton va publicar Opticks, on exposava la seva teoria corpuscular de la llum. Considerava que la llum era formada per corpuscles extraordinàriament subtils, que la matèria ordinària era feta de corpuscles més grossos, i especulava que podien intercanviar-se per mitjà d'algun tipus de transmutació alquímica. Deia: "que no són els Cossos grollers i la Llum convertibles l'un en l'altre, …i que no poden els Cossos rebre molta part de la seva Activitat de les Partícules de Llum que entren a la seva Composició?"[19] Newton també va construir un generador electrostàtic primitiu de fricció, fent servir un globus de vidre.

Alquímia[modifica | modifica el codi]

Newton va dedicar molts esforços a l’estudi de l’alquímia.[20] Va escriure més d’un milió de paraules sobre aquest tema, cosa que va trigar a ser coneguda, ja que l’alquímia era il·legal en aquella època. Com alquimista, Newton va firmar els seus treballs com a Jeova Sanctus Unus, la qual cosa s'interpreta com un lema anti-trinitari: Jehovà únic sant, sent, a més un anagrama del nom llatinitzat d’Isaac Newton, Isaacus Neuutonus - Ieova Sanctus Unus. El primer contacte que va tenir amb l’alquímia fou a través d’Isaac Barrow i Henry More, intel·lectuals de Cambridge, i els textos de Eirenaeus Philalethes. El 1669 va escriure dos treballs sobre l'alquímia, Theatrum Chemicum i The Vegetation of Metals. En aquest mateix any fou nomenat professor Lucasià de Cambridge. El 1680 va començar el seu més extens escrit alquímic, Index Chemicus , el qual sobresurt per la seva gran organització i sistematització. El 1692 va escriure dos assaigs, dels que sobresurt De Natura Acidorum , on discuteix l’acció química dels àcids por mitjà de la força atractiva de les seves molècules. És interessant veure com relaciona l’alquímia amb el llenguatge físic de les forces. Durant la següent dècada va prosseguir els seus estudis alquímics escrivint obres com Ripley Expounded, Tabula Smaragdina i el més important Praxis , que és un conjunt de notes de Triomphe Hermétique de Didier, llibre francès del qual Newton va fer l'única traducció. Cal esmentar que des de jove Newton malfiava de la medicina oficial i feia servir els seus coneixements per a auto medicar-se. Molts historiadors consideren el seu ús de remeis alquímics com la font de nombrosos enverinaments que li varen produir crisis nervioses durant gran part de la seva vida.

Conflicte entre Cambridge i Jaume II[modifica | modifica el codi]

El 1687, Newton va defensar els drets de la Universitat de Cambridge contra el rei Jaume II i, com a resultat tangible de l'eficàcia que va demostrar en aquesta ocasió, va ser elegit membre del Parlament el 1689, en el moment que el rei era destronat i obligat a exiliar-se. Va mantenir el seu escó en el Parlament durant diversos anys sense mostrar-se, això no obstant, gaire actiu durant els debats. Durant aquest temps va prosseguir els seus treballs de química, en els quals es va revelar molt competent, encara que no publiqués grans descobriments sobre el tema. Es va dedicar també a l'estudi de la hidrostàtica i de la hidrodinàmica.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Després d'haver estat professor durant prop de trenta anys, Newton va abandonar el seu lloc per a acceptar la responsabilitat de Director de la Casa de la Moneda el 1696. Durant els últims trenta anys de la seva vida, va abandonar pràcticament les seves investigacions i es va consagrar progressivament als estudis religiosos. Va ser elegit president de la Royal Society el 1703 i reelegit cada any fins a la seva mort. El 1705 va ser fet cavaller per la Reina Anna, com a recompensa als serveis prestats a Anglaterra.

Els últims anys de la seva vida es van veure aombrats per la desgraciada controvèrsia, d'envergadura internacional, a propòsit de la prioritat de la invenció de la nova anàlisi matemàtica, disputada per Gottfried Leibniz. Acusacions mútues de plagi, secrets dissimulats en criptogrames, cartes anònimes, tractats inèdits, afirmacions sovint subjectives d'amics i partidaris dels dos gegants enfrontats, zels manifests i esforços desplegats pels conciliadors per a aproximar als clans adversos, que no van acabar fins a la mort de Leibniz el 1716.

Newton va morir a Londres durant la nit del 31 de març de 1727 (20 de març segons el calendari julià), i va ser enterrat a l'abadia de Westminster enmig dels grans homes d'Anglaterra.

Després de la seva mort, es va descobrir que al cos de Newton hi havia quantitats importants de mercuri, probablement a causa de la seva recerca en alquímia. L'enverinament per mercuri podria explicar l'excentricitat de Newton cap al final de la seva vida.[21]

Després de mort[modifica | modifica el codi]

Fama[modifica | modifica el codi]

El matemàtic francès Lagrange sovint deia que Newton havia estat el geni més gran de la història, i fins i tot va afegir que era "el més afortunat, perquè només es pot establir una vegada un sistema del món".[22] El poeta anglès Alexander Pope va escriure el seu famós epitafi:

Nature and nature's laws lay hid in night;

God said "Let Newton be" and all was light.

(La natura i les lleis de la natura estaven amagades en la nit; Déu digué "Que hi hagi Newton" i tot va ser llum).

Newton era més modest sobre el que havia aconseguit, escrivint en una famosa carta a Robert Hooke el Febrer de 1676:

If I have seen further it is by standing on the shoulders of Giants[23]

(Si he vist més enllà és perquè estava damunt les espatlles de Gegants)

encara que els historiadors generalment creuen que la cita anterior és més aviat un atac a Hooke (que era baix i geperut) que no pas —o a més de— una afirmació de modèstia.[24][25] En aquella època, els dos estaven barallats per uns descobriments òptics. Aquesta última interpretació també concorda amb moltes de les altres discussions sobre els seus descobriments, com la de qui havia descobert el càlcul.

Més endavant, Newton va escriure sobre la seva vida:

"No sé com em deu veure el món, però al meu entendre, em sembla que he estat només com un nen que juga a la vora del mar, i que es diverteix buscant de tant en tant una pedra més polida i una conquilla més bonica del normal, mentre que el gran oceà de la veritat s'exposava davant meu completament desconegut." [26]

Newton va ser respectat durant tota la seva vida com cap altre científic, i prova d'això van ser els diversos càrrecs amb què se'l va honorar. La gran obra de Newton culminava la revolució científica iniciada per Nicolau Copèrnic (1473-1543) i inaugurava un període de confiança sense límits en la raó, extensible a tots els camps del coneixement.

Teologia[modifica | modifica el codi]

Tomba de Newton a l'Abadia de Westminster.

Newton fou profundament religiós tota la seva vida. Fill de pares puritans, va escriure més sobre religió que sobre ciència.

Newton era arrianista i creia en un Déu únic, El Pare. Referent a la teoria de la Trinitat, creia que havien comés un frau a les Sagrades Escritures i acusà a l'Església de Roma de ser la Bèstia de l'Apocalipsi. Per aquest motiu s'entén per què va escollir firmar els seus més secrets manuscrits alquímics com Jehovah Sanctus Unus: Jehovà Únic Sant. Va relacionar els seus estudis teològics amb els alquímics i creia que Moisés havia estat un alquimista. La seva ideologia antitrinitària li causà problemes, ja que pertanyia al Trinity College, on estava obligat a sostenir la doctrina de la Trinitat. Newton viatjà a Londres per demanar al Rei Carles II d'Anglaterra i d'Escòcia que l'eximira de prendre les ordres sagrades, i la seva sol·licitud li fou atorgada.

Segons l'historiador Stephen Snobelen "Isaac Newton era un heretge. Però (…) mai no va declarar públicament la seva Fe privada — que els ortodoxos haurien considerat extremadament radical. Va amagar la seva Fe tan bé que els estudiosos encara estan provant de treure l'entrellat de les seves creences".[27] Snobelen conclou que Newton era com a mínim simpatitzant del socinianisme (tenia i havia llegit de dalt a baix com a mínim vuit llibre socinianistes), posiblement arrià i gairebé segur antitrinitari[27] — tres formes antigues del que avui s'anomenaria unitarisme. En una època notable per la intolerància religiosa, hi ha poques expressions públiques de les opinions radicals de Newton. Les més notables són el seu rebuig a l'ordenació i el fet de rebutjar, al seu llit de mort, de prendre l'eucaristia quan la hi van oferir.[27]

Encara que les lleis del moviment i de la gravitació universal van esdevenir els descobriments més coneguts de Newton, desaconsellava d'utilitzar-les per veure l'Univers com una simple màquina, com si fos un gran rellotge. Va dir "la gravetat explica els moviments dels planetes, però no pot explicar qui va posar-los en marxa. Déu governa totes les coses i sap tot el que és o es pot fer".[28]

Malgrat la seva fama científica, els seus estudis bíblics i dels Pares de l'Església també van ser dignes de consideració. Entre les seves obres teològiques, algunes de les més conegudes són:

  • An Historical Account of Two Notable Corruptions of Scripture[29]
  • Chronology of Ancient Kingdoms (Amended)[30] i
  • Observations upon the Prophecies.

Creia en un món immanent racionalment, però rebutjava l'hilozoïsme implícit a Leibniz i Baruch Spinoza. Així, l'Univers ordenat i informat dinàmicament es podia entendre, i s'havia d'entendre, per una raó activa. En la seva correspondència, Newton va dir que, en escriure els Principia "tenia un ull a sobre dels Principis que poguessin funcionar amb homes de consideració per a la creença en una Deïtat."[31] Veia evidències de disseny intel·ligent al sistema del món: "una uniformitat tan meravellosa en el sistema planetari ha de ser l'efecte d'una elecció". Però Newton insistia que la intervenció divina acabaria fent falta per reformar el sistema, a causa del creixement lent d'inestabilitats.[32] D'això, Leibniz se'n reia: "Déu Totpoderós ha de donar corda al rellotge de tant en tant: si no, s'aturaria. Sembla que no va tenir prou previsió per fer-hi un moviment perpetu."[33] El seu seguidor Samuel Clarke va defensar vigorosament la postura de Newton en unes cartes a Leibniz que s'han fet famoses.

Efecte sobre el pensament religiós[modifica | modifica el codi]

La filosofia mecànica de Newton i Robert Boyle va ser promoguda per racionalistes com a alternativa viable al panteisme. La claredat i la simplicitat de la ciència es veia com una manera de combatre alhora els extrems de l'entusiasme supersticiós i l'amenaça de l'ateisme[34] i, alhora, la segona onada de deistes anglesos va utilitzar els descobriments de Newton per demostrar la possibilitat d'una "Religió Natural".

"Newton," per William Blake; Newton es mostra com un "geòmetra diví"

La concepció mecànica de l'Univers de Boyle va donar fonament als atacs contra el "pensament màgic" i la Teologia mística cristiana previs a la Il·lustració. Newton va completar les idees de Boyle amb proves matemàtiques, i el que potser és encara més important, les va popularitzar.[35] Newton va recrear el món governat per un Déu intervencionista en un món fabricat per un Déu que dissenya segons principis racionals i universals.[36] Tothom podia descobrir aquests principis, i permetien que tothom perseguís els seus objectius en aquesta vida, sense esperar a la següent, i perfeccionar-se gràcies al poder de la seva raó.[37]

Opinió sobre la fi del món[modifica | modifica el codi]

En un manuscrit que va escriure l'any 1704, descriu els seus intents d'extraure informació científica a partir de la Bíblia. Va estimar que la fi del món no vindria abans del 2060. Al predir-ho, va dir "Menciono açò no per asseverar quan serà la fi del món, sinó per a aturar la bogeria de conjectures d'homes fantasiosos que sovint predeien la data de la fi del món i amb açò desprestigien les profecies amb cadascuna de les seves errades."[38]

Filòsofs de la Il·lustració[modifica | modifica el codi]

Els filòsofs de la Il·lustració van triar una llista limitada de predecessors científics — Galileu, Boyle, i Newton sobretot — com a guies i garants de les seves aplicacions del concepte de Natura i Dret natural a tots els camps de les ciències naturals i socials. En aquest respecte, les lliçons de la història i les estructures socials que s'hi havien basat es podien descartar[39]

La concepció de l'Univers basat en lleis naturals i comprensibles racionalment de Newton va ser una de les llavors de la ideologia de la Il·lustració.[40] Locke i Voltaire van aplicar conceptes de Dret Natural als sistemes polítics advocant drets intrínsecs; els fisiòcrates i Adam Smith van aplicar concetes naturals de psicologia i l'interès propi als sistemes econòmics i els sociòlegs van criticar l'ordre social del moment perquè intentaven encabir la història en models naturals de progrés.

Newton i els falsificadors[modifica | modifica el codi]

Com a responsable de la Seca Reial, Newton va fer l'estimació que el 20% de les monedes recuperades durant la "Gran Encunyació" eren falses. La falsificació era un delicte d'alta traïció, que es castigava penjant, esbudellant i esquarterant els reus. Malgrat tot, era molt difícil d'aconseguir condemnes fins i tot contra els criminals més flagrants; Newton, però, va tenir-hi èxit.[41] Disfressat com a parroquià de bars i tavernes, va recollir moltes proves ell mateix.[42] Newton va ser nomenat jutge de pau i entre el juny de 1698 i Nadal de 1699 va fer uns 200 interrogatoris de testimonis, informants i sospitosos. Newton va guanyar els seus casos i el febrer de 1699 tenia deu presoners en espera d'execució.

Un dels casos de Newton com a fiscal del Rei va ser contra William Chaloner.[43] Algunes de les estratagemes de Chaloner incloïen muntar conspiracions catòliques falses i delatar els infeliços conspiradors que enredava. Chaloner va acusar la Seca de proporcionar eines als falsificadors (acusació que no era l'únic de fer). Va proposar que se'l permetés d'inspeccionar els processos de la Seca per tal de millorar-los. Va fer una petició al Parlament perquè adoptés els seus plans d'una moneda que no es pogués falsificar, mentre continuava encunyant moneda falsa.[44] Newton va fer jutjar Chaloner per falsificació i el va enviar a la presó de Newgate el setembre de 1697, però en Chaloner tenia amics influents que el van ajudar a ser declarat innocent i alliberat.[43] Newton el va fer jutjar una segona vegada amb proves concloents. Chaloner va ser acusat d'alta traïció i penjat, esbudellat i esquarterat el 23 de març de 1699 al patíbul de Tyburn.[45]

Escrits de Newton[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 A l'època de Newton, es feien servir dos calendaris a Europa: el calendari julià a Gran Bretanya i parts de l'Europa septentrional (protestants) i oriental, i el calendari gregorià, a l'Europa catòlica i d'altres llocs. Quan va néixer en Newton, les dates gregorianes anaven deu dies per davant de les dates julianes: així, Newton va néixer el dia de Nadal de 1642 segons el calendari julià, però el 4 de gener de 1643 segons el gregorià. Quan va morir, la diferència entre calendaris havia augmentat a onze dies. A més, abans de l'adopció del calendari gregorià al Regne Unit el 1752, l'any nou anglès començava (a efectes legals i civils) el 25 de març (el "Lady Day", o festa de l'Anunciació) en comptes de l'u de gener. Si no es diu el contrari, la resta de dates d'aquest article segueixen el calendari julià.
  2. «Gravitació Newtoniana i les lleis de Kepler». [Consulta: 2009-05-19].(en anglès)
  3. «The Early Period (1608–1672)». Pàgina de James R. Graham. [Consulta: 2009-02-03].
  4. Cohen, I.B. (1970). Dictionary of Scientific Biography, Vol. 11, p.43. New York: Charles Scribner's Sons
  5. White 1997, p. 22
  6. White 1997, p. 151
  7. Baron, Margaret E. The Origins of the Infinitesimal Calculus (en anglès). Courier Dover Publications, 2003, p. Pàgina 267. ISBN 0486495442. 
  8. Ball 1908, p. 356ff
  9. Edelglass et al., Matter and Mind, ISBN 0-940262-45-2. p. 54
  10. Westfall 1980. Capítol 11.
  11. Westfall 1980. pp 493–497 sobre l'amistat amb Fatio, pp 531–540 sobre la crisi nerviosa.
  12. The History of the Telescope de Henry C. King, Pàgina 74
  13. Ball 1908, p. 324
  14. Ball 1908, p. 325
  15. White 1997, p170
  16. White 1997, p168
  17. Keynes, John Maynard. «Newton, The Man». A: The Collected Writings of John Maynard Keynes Volume X. MacMillan St. Martin's Press, 1972, p. 363–4. 
  18. Sembla que Newton va abandonar les seves investigacions sobre alquímia. Veure Westfall, Richard S. [1980]. "Never at Rest: A Biography of Isaac Newton. Cambridge: Cambridge University Press, 1983, p. 530–1. 
  19. Dobbs, J.T.. «Newton's Alchemy and His Theory of Matter». Isis, 73, 4, December 1982, pàg. 511. DOI: 10.1086/353114. cita d'Opticks
  20. Newman W. Newton et la transmutation des métaux. La Recherche 2008; no 416: 35-39
  21. «Newton, Isaac (1642-1727)». Eric Weisstein's World of Biography. [Consulta: 2006-08-30].
  22. Fred L. Wilson, History of Science: Newton citing: Delambre, M. "Notice sur la vie et les ouvrages de M. le comte J. L. Lagrange," Oeuvres de Lagrange I. Paris, 1867, p. xx.
  23. Carta d'Isaac Newton a Robert Hooke, 5 de febrer de 1676, transcrita a Jean-Pierre Maury (1992) Newton: Understanding the Cosmos, New Horizons
  24. "El missatge que Newton insinua és que, encara que pot haver agafat idees dels Antics, no té cap necessitar de robar idees d'un homenet com Hooke, implicant a més que Hooke és un pigmeu mental, a part de físic", John Gribbin (2002) Science: A History 1543-2001, p 164
  25. "A l'última frase, Newton revelava la qualitat mortificadora, inflexible, i esmolada del seu caràcter, perquè Hooke... era tan geperut i deforme físicament que tenia l'aspecte d'un nan" White 1997, p187
  26. Memoirs of the Life, Writings, and Discoveries of Sir Isaac Newton (1855) by Sir David Brewster (Volume II. Ch. 27)
  27. 27,0 27,1 27,2 Snobelen, Stephen D.. «Isaac Newton, heretic: the strategies of a Nicodemite» (PDF). British Journal for the History of Science, 32, 1999, pàg. 381–419. DOI: 10.1017/S0007087499003751.
  28. Tiner, J.H.. Isaac Newton: Inventor, Scientist and Teacher. Milford, Michigan, U.S.: Mott Media, 1975. 
  29. An Historical Account of Two...' a Google Books
  30. Chronology of Ancient Kingdoms al Projecte Gutenberg
  31. Newton a Richard Bentley 10 de desembre 1692, a Turnbull et al. (1959–77), vol 3, p. 233.
  32. Opticks, 2nd Ed 1706. Query 31.
  33. H. G. Alexander (ed) The Leibniz-Clarke correspondence, Manchester University Press, 1998, p. 11.
  34. Westfall, Richard S. Science and Religion in Seventeenth-Century England. New Haven: Yale University Press, 1958, p. 200. 
  35. Haakonssen, Knud. «The Enlightenment, politics and providence: some Scottish and English comparisons». A: Martin Fitzpatrick ed. Enlightenment and Religion: Rational Dissent in eighteenth-century Britain. Cambridge: Cambridge University Press, p. 64. 
  36. Frankel, Charles. The Faith of Reason: The Idea of Progress in the French Enlightenment. New York: King's Crown Press, 1948, p. 1. 
  37. Germain, Gilbert G. A Discourse on Disenchantment: Reflections on Politics and Technology, p. 28. 
  38. The Christian Post - Papers Show Isaac Newton's Religious Side
  39. Cassels, Alan. Ideology and International Relations in the Modern World. p2.
  40. "Encara que només va ser un dels molts factors de la Il·lustració, l'èxit de la física newtoniana en proporcionar una descripció matemàtica d'un món ordenat va jugar clarament un paper fonamental en el sorgiment d'aquest moviment durant el segle XVIII" John Gribbin (2002) Science: A History 1543-2001, p 241
  41. White 1997, p. 259
  42. White 1997, p. 267
  43. 43,0 43,1 White 1997, p 269
  44. Westfall 1994, p 229
  45. Westfall 1980, p. 571–5

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Ball, W.W. Rouse. A Short Account of the History of Mathematics. Nova York: Dover, 1908. 
  • Christianson, Gale. In the Presence of the Creator: Isaac Newton & His Times. Nova York: Free Press, 1984. ISBN 0-02-905190-8.  Aquest treball, molt ben documentat, proporciona, en concret, informació molt valuosa sobre els coneixements de Patrística de Newton.
  • Craig, John. «Isaac Newton – Crime Investigator». Nature, 182, 1958, pàg. 149. DOI: 10.1038/182149a0.
  • Craig, John. «Isaac Newton and the Counterfeiters». Notes and Records of the Royal Society of London, 18, 1963, pàg. 136. DOI: 10.1098/rsnr.1963.0017.
  • Westfall, Richard S. Never at Rest. Cambridge University Press, 1980, 1998. ISBN 0-521-27435-4. 
  • Westfall, Richard S. The Life of Isaac Newton. Cambridge University Press, 1994. ISBN 0-521-47737-9. 
  • White, Michael. Isaac Newton: The Last Sorcerer. Fourth Estate Limited, 1997. ISBN 1-85702-416-8. 
  • «Sir Isaac Newton». School of Mathematics and Statistics, University of St. Andrews, Scotland. [Consulta: 2005-03-08].
  • «The Newton Project». Imperial College London. [Consulta: 2005-03-08].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]