Isabeau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Isabeau
Lady Godiva by John Collier.jpg
Lady Godiva per John Collier
Títol original: Isabeau
Llengua original: Italià
Gènere: leggenda drammatica
Música: Pietro Mascagni
Llibret: Luigi Illica
Font literària: conte de Giovanni Verga
Actes: Tres
Estrena: 2 de juny de 1911
Teatre: Teatro Colón de Buenos Aires
Estrena al Liceu: 15 d'abril de 1920 (estrena a Espanya)
Personatges:

Isabeau és una òpera en tres actes de Pietro Mascagni segons un llibret de Luigi Illica estrenada el 2 de juny de 1911 al Teatro Colón de Buenos Aires. Es tracta d'una nova versió de la llegenda medieval anglesa de Lady Godiva.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

És la tercera i última òpera de Mascagni composta sobre un llibret de Luigi Illica, després d'Iris (1898) i Le Maschere (1901). Al mateix temps és la desena de les setze òperes de Pietro Mascagni, i és la més peculiar. Un cop més el compositor s'havia deixat imposar un llibret inspirat en un tipus de literatura aliè a la seva sensibilitat, i per obviar aquesta manca de sintonia cultural va recorrer, com a Iris, a un llenguatge musical carregat de novetats harmòniques estranyes.[1]

Entre 1903 i 1904, Illica va escriure un llibret sobre un tema medieval, titulat Isabeau, agafant la llegenda de Lady Godiva com a punt de partida, sense tenir cap compositor en ment. Al cap d'un temps, el va oferir a Bossi, Puccini i Franchetti, sense que mostressin cap interès.[2] El 1908 el presenta a Mascagni i aquest, interessat hi comença a treballar, veient-hi el vehicle ideal per a la seva creativa autorenovació, i un renaixement amb vestidura musical moderna del romanticisme que va inspirar gran part de l'òpera italiana.[2] Però al mateix temps assumeix la direcció de l'Òpera de Roma, i per tant no és fins al 1910 que la partitura comença a agafar forma.

Illica i Mascagni varen teixir una història original que requeria música de proporcions simfòniques,[3] amb una atmosfera musical arcaica i molt original. Les qüestions de l'escala varen causar a Mascagni considerable angoixa, així com l'economia de l'òpera del seu temps que requerien la reducció de l'orquestra extravagant.[3]

Mascagni va dir "em sembla que el verisme en l'òpera, del qual abans en vaig ser un apassionat seguidor, va tenir el seu moment; no crec en el Classicisme de les tragèdies gregues o romanes, i encara menys en el simbolisme dels conceptes filosòfics; per això he tornat al Romanticisme, en el sentit que aquest terme va tenir cinquanta anys enrere: aquest Romanticisme que es va manifestar amb la re-evocació imaginària i sentimental d'una Edat Mitjana, orgullós i suau, amarg i cavallerós, apassionat i cruel."[2] Efectivament, Isabeau no té res a veure amb el verisme.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Isabeau s'estrenà a Buenos Aires durant una llarga gira del compositor per Sud-amèrica. Les entrades durant la gira eren virtualment impossibles d'obtenir, i el clamor que envoltava l'estrena d'Isabeau va crear condicions perilloses en la proximitat de l'òpera. La policia va tenir dificultats per mantenir l'ordre, i fins i tot la representació va haver de ser retardada durant una hora.

El Teatro Colón de Buenos Aires a l'època en que es va estrenar Isabeau

En acabar, l'ovació va continuar durant aproximadament trenta minuts, i era especialment intensa per a Mascagni i Farneti (la soprano protagonista). La Gazzetta dei Teatri, el 20 de juliol deia: "Ella (Farneti) va estar incomparable i, especialment al final, ho conqueria tot amb la seva bonica veu, especialment en el duet d'amor amb Folco. Els aplaudiments va ser extraordinaris."

Tanmateix, Mascagni, en una carta a la seva amiga Anna Lolli, datada el 10 de juliol de 1911, escrivia: "M'hauria agradat de veure-la en l'estrena italiana de la meva nova òpera, però ara, no n'estic tan segur; el paper és realment massa dur per a la seva veu. El tercer acte excedeix la seva capacitat vocal."

De fet, l'estrena italiana a La Scala, interpretada per Adelina Agostinelli, amb Bernardo de Muro, va tenir fins a divuit funcions. Els crítics eren unànimes en el elogis de l'òpera, però admetien que la música era extremadament difícil per als cantants. La premsa deia que Isabeau era el treball més gran del compositor de Livorno. Il Diario deia: "És una òpera d'art veritable, una òpera d'idees, en la qual el temperament artístic del compositor s'expressa en una fantasia que recorda l'esperit artístic de Debussy i el poder dramàtic de Salomé (Strauss)."

Amb Rosa Raisa en el paper principal, el 2 de novembre de 1918 la Chicago Opera Company va produir Isabeau l'Auditorium de Chicago. La mateixa companyia la va representar al Lexington Theatre de Nova York el 13 de febrer de 1919.[4]

Rols[modifica | modifica el codi]

Gina Cigna interpretant Isabeau
Rol Veu Elenc de l'estrena el 2 de juny de 1911[5]
(Director: Mascagni)
Rei Raimondo baix Carlo Galeffi
Isabeau, la seva filla soprano Maria Farneti
Cornelius, ministre del rei baríton Giuseppe La Puma
Folco, un falconer tenor Antonio Saludas
Ermyntrude soprano Olga Simsig
Ermyngarde soprano Amalia Columbo
Giglietta soprano Maria Pozzi
el cavaller Faidit baríton Teofilo Dentale
l'herald major baix Filippo Biancofiore

Argument[modifica | modifica el codi]

Lady Godiva per William Holmes Sullivan (1877)

En la versió d'Illica de la història de Godiva, l'heroïna, Isabeau, és coneguda tant per la seva bellesa com per la seva resistència al matrimoni. El seu pare, el Rei Raimondo, desitjós d'aconseguir un espòs per la seva filla, arregla un torneig d'amor, el premi era la mà d'Isabeau, que seria lliurada al cavaller que la honrés amb la seva victòria. Desafortunadament, ella els rebutja a tots. A causa de la seva obstinació i la seva intervenció en una baralla, Raimondo la condemna a cavalcar sense roba per tot el poble durant el migdia d'aquesta mateixa data. A causa de l'entusiasme del poble el rei modifica la seva sentència, però només per afegir que mentre ella cavalqui ningú ha de romandre en els carrers o mirar cap a fora per les finestres.

Enlluernat per la bellesa de Isabeau, un jove escampa flors pel camí mentre ella s'acosta cavalcant sola. A causa de la seva injúria, el poble demanda que caigui sobre Folco tot el pes de la llei per haver desobeït una ordre reial, la qual cosa implicava la pèrdua de la vista i la mort.

Isabeau, horroritzada per l'acte de Folco, el visita en persona. La seva repulsió es converteix en amor i decideix informar al seu pare que ja està a punt per casar-se. Però el Canceller incita al poble perquè es dugui a terme la sentència de mort, en un acte de desesperació Isabeau se suïcida.

Moments més cèlebres[modifica | modifica el codi]

L'òpera presenta algunes de les àries més intrigants i boniques per a tenor: Non colombelle !... Tu ch'odi lo mio grido(també coneguda com la cançó dels falcons) i E passera la viva creatura. També destaquen:

  • Se questo mio candor - ària d'Isabeau (primer acte)
  • O Reginotta, gli angeli del cielo - duo de les dames (segon acte)
  • I tuoi occhi - duo de Folco i Isabeau (segon acte)
  • O popolo di villi! - monòleg de Folco (segon acte)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

La música de Mascagni segueix la història de conte de fades d'Illica magníficament. S'allunya dels aspectes tradicionals de format operístic que va utilitzar en les seves òperes anteriors i escriu en un estil molt més lliure, sense àries i conjunts diferents separats per recitatiu. La música pot ser grandiosa i majestuosa, delicada i fràgil, i àmplia i radical, i és increïblement bonica. De vegades, pot sonar gairebé com una música de pel·lícula -en particular el passeig nu de Isabeau a través de la ciutat i de l'escena en què Folco invoca un falcó com a símbol del seu amor audaç. El conjunt del segon acte representa el preludi del passeig humiliant de Isabeau i el viatge en si, i no obstant això, ella només hi canta una paraula: 'Folco!', quan s'adona que Folco l'ha vist nua i és probable que sigui encegat per la seva presumpció. Aquesta és una òpera que requereix als millors actors. L'escena final és intensament commovedora, amb Isabeau gairebé una figura Brunilda, castigat pel seu pare per la seva negativa a obeir.[6]

S'ha suggerit que el tardà Mascagni es va lliurar un vernís de modernitat per incursions en harmonies i sons orquestrals que en realitat no entenia i plantant línies vocals angulars per sobre de totes elles. Però no sembla que ningú pugui arribar a una panòplia de riquesa orquestral i varietat harmònica per accident. L'intermezzo és un tros gloriós, l'últim que va compondre Mascagni. Amb la seva línia melòdica en alça, les seves harmonies agredolces i les seves contramelodies delicioses, i totes que se senten amb un teló de fons de les campanes de gran estrèpit, que combina les millors característiques de Puccini i Mahler per crear un llenguatge personal propi.[7]

  1. La Gran Ópera. Volum 5. Barcelona: Planeta-De Agostini, p. 22. ISBN 84-395-1304-6. 
  2. 2,0 2,1 2,2 Mallach, Alan. The Autumn of Italian Opera: From Verismo to Modernism, 1890-1915. UPNE, 2007, p. 311. ISBN 9781555536831. 
  3. 3,0 3,1 Flury, Roger. Pietro Mascagni: A Bio-bibliography. Greenwood Publishing Group, 2001, p. 13. ISBN 9780313296628. 
  4. Kobbe, Gustav. The Complete Opera Book. B&R Samizdat Express, 2014. ISBN 9781455446483. 
  5. Isabeau, www.italianopera.org
  6. «Ressenya a operastory».
  7. Howell, Christopher. «Ressenya del disc». musicweb-international.com.