Isabel-Clara Simó i Monllor
Isabel-Clara Simó i Monllor (Alcoi, l'Alcoià, 4 d'abril de 1943 - Barcelona, 13 de gener de 2020)[1] fou una mestra, escriptora, periodista i política valenciana.[2] Filla d'un conegut mestre i pedagog que va ser una figura decisiva en aquells anys pel reconeixement de l'acadèmia que dirigia. Clara Simó va mantindre sempre un ferm compromís amb la seua condició de dona d'esquerres i amb la defensa de les llibertats individuals i col·lectives.
És considerada una de les autores modernes més importants de la literatura en català. Ha estat guardonada en múltiples ocasions. Entre altres distincions, el 1993 va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge; el 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària, i el 2001 li van atorgar el Premi Andròmina de narrativa per Hum... Rita!: l'home que ensumava dones i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig per En legítima defensa. També ha estat distingida amb el XIX Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira per El meu germà Pol.
Té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l'italià, el neerlandès i el suec.[2]
Biografia[modifica]
Isabel-Clara Simó era llicenciada en Filosofia per la Universitat de València[3] en Periodisme i doctorada en Filologia romànica.[2]A la Universitat de València va conèixer a Joan Fuster qui li va incitar l'escriptora per tal que reivindicara la seua llengua, el valencià. Va exercir de professora a Bunyol i a l'IES Ramon Muntaner de Figueres, ciutat on van néixer els seus fills, i també a l'IB Sant Josep de Calassanç de Barcelona. Va passar al periodisme el 1972 com a directora del setmanari Canigó i col·laborà habitualment en diversos mitjans de comunicació. A 1985 participà en els Consells Municipals de la Pau i va assistir a les Nacions Unides de Viena, Praga i Lerín, per representar Catalunya com a membre fundador. Del 1985 al 1988 va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ocupant el càrrec de vicepresidenta al Principat. En els seus contes i novel·les ha creat uns personatges complexos que mantenen relacions conflictives, com La Nati (1991), Raquel (1992), els d'Històries perverses (1992) o els de T'imagines la vida sense ell? (2000). Obres com Júlia (1983) o D'Alcoi a Nova York (1987) han estat ambientades a Alcoi, la seva ciutat natal. Sobre Jacint Verdaguer, va ser adaptada a la ràdio per Catalunya Ràdio.[4]
Ha estat guardonada, entre d'altres, amb el premi Sant Jordi 1993 per La salvatge. Va ser delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 1999 és distingida amb la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria. El recull de relats Dones (1997) ha estat objecte d'una adaptació cinematogràfica l'any 2000. De publicació més recent són llibres com L'home que volava en el trapezi (2002) o la recopilació dels seus articles apareguts al diari Avui, amb el títol d'En legítima defensa. També s'ha de parlar de l'èxit de crítica i públic de l'obra teatral Còmplices, portada a l'escena per Pep Cortès.
El 1993 guanyà el Premi Crítica Serra d'Or de narració per Històries perverses. L'any 2001 li és atorgat el premi Andròmina pel llibre Hum... Rita!: L'home que ensumava dones, i el 2004, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat d'assaig per En legítima defensa. L'any 2007 va conquerir el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira amb l'obra El meu germà Pol.
Com a periodista, va exercir de directora del setmanari Canigó ja que hi tenia un vincle molt proper, perquè Xavier Dalfó, el seu marit, n'era el fundador. Va ser columnista al diari Avui i després al Punt Avui. Va ser delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El 2008 va ser distingida amb els Premis Joan Coromines[5] que atorga la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) a persones i col·lectius que han destacat pel seu compromís en la normalització de la llengua catalana, la cultura i la nació.
L'any 2009 va rebre el Premi Trajectòria en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Segons l'organització, aquest guardó reconeix l'extensa obra de l'escriptora i la seva implicació en la defensa de la llengua. Van completar la cita literària una glossa a l'homenatjada de l'exrector de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Carles Solà, i una lectura de poemes inèdits de l'autora per part de l'actor Jordi Boixaderas.[6] El 2013 també va ser reconeguda per l'Ajuntament d'Alcoi amb la concessió de la medalla d'or de la ciutat i el nomenament com a filla predilecta.[7]
L'any 2016 se li va atorgar la Medalla d'Honor de la Xarxa Vives d'Universitats. A la tardor, va esdevenir la nova degana de la Institució de les Lletres catalanes, en substitució de Francesc Parcerisas.[8]
El 2017 va rebre el Premi d'Honor de les lletres catalanes.
El 7 d'agost de 2019 l'escriptora faria saber públicament la lluita que mantenia contra una malaltia.[9][10] Morí el 13 de gener de l'any 2020 a causa d'aquesta malaltia, a l'edat de 76 anys,[1][11] i fou enterrada al cementiri d'Alcoi.[12]
Cites de l'autora a diferents entrevistes[modifica]
- “Jo he nascut i m’he format a Alcoi. Només les circumstàncies alienes a mi m’han fet allunyar-me’n. Soc com soc per ser alcoiana”
- “Jo era analfabeta en la meua història i el meu país fins que Joan Fuster m’ho va ensenyar tot.”
- “El feminisme és menys al carrer, però mai hi havia hagut una bibliografia tan culta sobre les dones. Estem menys al carrer i més a les biblioteques i a les universitats”.
- “Volia donar importància i veu pròpia a totes aquelles persones anònimes i grups socials que mai l’han tingut per part dels mitjans i la societat majoritària.”
- “I m’hi he dedicat en cos i ànima a partir d’uns quants pressupòsits que no tinc cap intenció d'incomplir: escriure sempre en llengua catalana, escriure allò que em dicti la consciència, sense cap concessió a les modes, als premis o a la comercialitat, i escriure tan bé com pugui -a cada línia, crec que n’aprenc una mica més-, a més d'intentar fressar els gèneres i els registres diversos d’aquest difícil món.”
Obra publicada[modifica]
Entre les seves més de quaranta obres cal destacar:[2]
Novel·la[modifica]
Narrativa[modifica]
|
Altres[modifica]Teatre
Obres dramàtiques representades
Poesia
Estudis literaris
Textos autobiogràfics
Investigació i divulgació
|
Premis i reconeixements[2][modifica]
- Víctor Català, 1978: És quan miro que hi veig clar
- Crítica del País Valencià, 1985: Ídols
- Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig, 1993: Històries perverses
- Sant Jordi, 1993: La salvatge
- València de Literatura-narrativa, 1994: La innocent
- Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa, 1999: El professor de música
- Premis Octubre-Andròmina de narrativa, 2001: Hum... Rita! : L'home que ensumava dones
- APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català), 2002
- Crítica dels Escriptors Valencians d'assaig, 2004: En legítima defensa
- Ciutat d'Alzira de novel·la, 2007: El meu germà Pol
- Premi Nacional Joan Coromines, 2008, atorgat per la CAL
- Crítica dels Escriptors Valencians d'assaig, 2009: Adéu Boadella
- Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, 2009
- Pompeu Fabra, 2009
- Joanot Martorell de narrativa de Gandia, 2010: Amor meva
- Ciutat d'Alcoi de teatre, 2011: La visita
- Memorial Jaume Fuster de l'AELC, 2013: a la trajectòria i al conjunt de la seva obra
- Medalla d'Or de la ciutat d'Alcoi, 2013
- Medalla d'Honor de la Xarxa Vives d'Universitats, 2016
- Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, 2017
L'any 2021, en ocasió del 25è aniversari de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua, es va dedicar el Correllengua a la seva figura.[20]
El 23 de novembre de 2022, es va inaugurar a Crevillent (Baix Vinalopó) un carrer amb el seu nom, després que el 28 de març anterior s'acordarés en el ple municipal la renovació de la denominació d'alguns espais públics del poble. L'homenatge es va distribuir en un primer acte a l'esmentat carrer i un de segon al saló d'actes de la Casa de Cultura. L'acord pel canvi va rebre el suport dels dos centres d'ensenyament secundari de Crevillent, així com de la tertúlia artisticoliterària «El Cresol».[21]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «S'ha mort l'escriptora Isabel-Clara Simó». Vilaweb, 13-01-2020 [Consulta: 13 gener 2020].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Qui és qui. Simó Monllor, Isabel-Clara». web de la Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 2013-11-11. [Consulta: 11 novembre 2013].
- ↑ «Isabel-Clara Simó i Monllor». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Les millors radionovel·les i les estrenes cinematogràfiques de la setmana, amb Bunyol i Auberni». El suplement, 03-09-2016 [Consulta: 24 setembre 2016].
- ↑ «Isabel-Clara Simó guanya el Premi Joan Coromines pel seu compromís en la defensa de la cultura catalana».
- ↑ «Isabel-Clara Simó rep emocionada el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre a Sant Cugat». Cugat.cat Diari, 10-03-2009.
- ↑ «Alcoi concedirà la medalla d'or a Isabel-Clara Simó». VilaWeb, 09-02-2013 [Consulta: 9 febrer 2013].
- ↑ «Isabel-Clara Simó, nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes». Ara.cat.
- ↑ Garrigós, Jordi «Isabel-Clara Simó revela que pateix una malaltia: "Estic fumuda"». Diari Ara, 12-08-2019 [Consulta: 13 gener 2020].
- ↑ Cóppulo, Sílvia «Isabel-Clara Simó, escriptora, lluitadora i feminista. En homenatge». Catalunya Ràdio, 07-08-2019 [Consulta: 13 gener 2020].
- ↑ «Mor l'escriptora Isabel-Clara Simó als 73 anys». 3/24, 13-01-2020 [Consulta: 13 gener 2020].
- ↑ «L'últim adéu a Isabel-Clara Simó serà en Alcoi». AraMultimedia.com, 15-01-2020. [Consulta: 29 novembre 2022].
- ↑ Paüls, Lena; Miàs, Josep. «Isabel Clara Simó». Autors i autores. Associació d'escriptors en llengua catalana (AELC). Arxivat de l'original el 2016-05-31. [Consulta: 9 desembre 2007].
- ↑ Maigí, Raül «Conflictes entre mares i filles». El Punt, 03-12-2010.
- ↑ Almenar, Salvador «Isabel-Clara Simó reivindica "els oblidats de la història"». Ara, 07-02-2013.
- ↑ Rodríguez, Tere «Herois de l'invisible». El Punt Avui, 06-02-2013, pàg. 47.
- ↑ «Isabel-Clara Simó, la revolta dels invisibles». VilaWeb, 06-02-2013.
- ↑ Játiva, Juan Manuel «Entre Volterà i Amsterdam». El País, 06-02-2013.
- ↑ «Isabel-Clara Simó da voz en "Els Invisibles" a quienes han estado ignorados». Las Provincias, 05-02-2013. Arxivat de l'original el 2016-05-09. [Consulta: 7 febrer 2013].
- ↑ «El Correllengua celebra el seu 25è aniversari homenatjant Isabel-Clara Simó – Correllengua». Correllengua.cat, 24-02-2021. [Consulta: 29 novembre 2022].
- ↑ «Crevillent dedica un carrer a l’escriptora i periodista Isabel-Clara Simó». ElPeriódic.com, 23-11-2022. [Consulta: 29 novembre 2022].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Isabel-Clara Simó i Monllor |
- Paüls, Lena; Miàs, Josep. «Isabel-Clara Simó i Monllor». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
- «Simó,Isabel-Clara». Corpus literari de la Ciutat de Barcelona.
- «Isabel-Clara Simó Monllor». Fitxa biobibliogràfica. Grup 62.
- «Isabel-Clara Simó». Biobibliografia. Edicions Bromera.
- Obra manuscrita en prosa literària i d'assaig d'Isabel-Clara Simó a la Biblioteca de Catalunya.
- Premis Nacionals Joan Coromines
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Matthew Tree Ella ve quan vol |
Premi Andròmina de narrativa 2001 |
Succeït per: Vicent Usó i Mezquita Crònica de la devastació |
.svg)
- Escriptors alcoians
- Escriptors valencians contemporanis en català
- Creus de Sant Jordi 1999
- Premis Andròmina de narrativa
- Independentistes catalans
- Solidaritat Catalana per la Independència
- Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira
- Medalla d'Honor de la Xarxa Vives d'Universitats
- Premis d'Honor de les Lletres Catalanes
- Premis Sant Jordi de novel·la
- Morts a Barcelona
- Valencians de l'Any
- Membres de Plataforma per la Llengua
- Premis Mercè Rodoreda de contes i narracions
- Morts d'esclerosi lateral amiotròfica
- Activistes valencians contemporanis
- Naixements del 1943