Isabel II d'Espanya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sa Majestat Catòlica
Isabel II d'Espanya
Isabella II of Spain photo.jpg
Fotografia d'Isabel II (c.1860) atribuïda a Jean Laurent Minier
Reina d'Espanya
29 de setembre de 1833 – 30 de setembre de 1868
Pascual Madoz
(President de la Junta Provisional) →
Oponent/s Carlins, partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó
Dades biogràfiques
Naixement Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies[1]
10 d'octubre de 1830
Madrid
Mort 9 d'abril de 1904 (als 73 anys)
París
Sepultura Monestir d'El Escorial
Dinastia Borbó
Cònjuge Francesc d'Assís de Borbó
Fills
Pares Ferran VII d'Espanya
Maria Cristina de Borbó
Signatura

Escut d'armes de Isabel II d'Espanya

Isabel II d'Espanya o de Borbó, coneguda com «La dels tristos destins» (Madrid, Espanya 10 d'octubre de 1830París, França 9 d'abril de 1904) fou princesa d'Astúries (1830-1833) i reina d'Espanya (1833-1868).

Orígens[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 10 d'octubre de 1830 a la ciutat de Madrid sent filla del rei Ferran VII d'Espanya i de la seva quarta esposa, Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies.

Regències[modifica | modifica el codi]

Isabel esdevingué reina d'Espanya el 29 de setembre de 1833, a la mort del seu pare Ferran VII, quan ella encara no tenia ni tres anys. El seu naixement i ascens al tron va provocar un llarg conflicte, de fet una guerra civil, entre els partidaris d'Isabel II i els del seu oncle, Carles Maria Isidre de Borbó, hereu de la corona fins que Ferran VII va revocar la Llei Sàlica mitjançant una Pragmàtica Sanció,[2] no acceptà el testament del seu germà ni que Isabel II fos jurada princesa d'Astúries i, després, proclamada reina d'Espanya. Durant aquest convuls període i fins a l'any 1840 es féu càrrec de la regència la mare d'Isabel, la reina Maria Cristina de Borbó fins a l'any 1840.[3]

Aquesta regència va estar marcada per l'esclat de la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Maria Cristina va veure's obligada a buscar aliances amb els liberals per defensar a la seva filla i la seva mateixa posició com a regent enfront dels carlins, malgrat que no era partidària de les idees liberals. No obstant això, la guerra civil fou inevitable i, tanmateix, no suposà un greu perill per l'estabilitat del país. Els carlins tenien el seu gruix de reclutaments a les zones rurals, molts reclutes eren pagesos, però no tenien mitjans, ni tenien una gran organització ni comandaments militars, de fet, gran part de l'exèrcit va posar-se del costat del govern. Després de produir-se alçaments a tot el país, les revoltes es van focalitzar a les províncies del nord, on l'exèrcit va poder dominar la situació amb més facilitat.[4]

La guerra acabà el 1839, però el 1840 Maria Cristina va ser substituïda. L'ús de l'antiga reina com a regent havia servit com símbol en contra dels sublevats partidaris de Carles de Borbó. En aquell moment, Isabel II encara tenia deu anys, fet que feia necessari continuar la regència. El nou regent fou el general Baldomero Espartero, que havia lluitat a la guerra i n'havia sortit victoriós. Era de tendència progressista, tanmateix, ben aviat va tenir problemes amb els mateixos progressistes a causa de la seva voluntat de dur el govern per si mateix, quan aquesta comesa era responsabilitat del primer ministre. Va procurar nomenar ministres febles, sense personalitat, i també incorporà al govern homes d'extracció militar. Tingué problemes també en el camp econòmic, com a progressista era partidari del lliurecanvisme i abaixà els aranzels que protegien els productes espanyols, això provocà l'enfonsament de la indústria drapera catalana i les noves fàbriques que havien aparegut a Màlaga, amb el conseqüent tancament de fàbriques i acomiadament de personal. Les protestes foren sonades, especialment a Barcelona, on esclatà una revolta amb un clar caràcter social el 1842, en la qual els obrers van secundar els interessos dels seus patrons, tot i que cadascú defensava els seus propis interessos. Espartero féu bombardejar la ciutat des del Castell de Montjuïc, i ben aviat acabà rendint-se. Després, però, es revoltaren altres ciutats com Reus, València o Sevilla. Enmig d'un enorme caos, el 1843 Espartero va emigrar a Anglaterra. La coalició moderada i progressista que havia liderat les noves revoltes va decidir no allargar la regència i proclamar major d'edat a la reina Isabel II, que llavors tenia tretze anys.[5]

Regnat[modifica | modifica el codi]

Política interior[modifica | modifica el codi]

Isabel II va regnar durant un període de transició a Espanya en el qual la monarquia va cedir més poder polític al parlament. També, durant aquest moltes de les colònies espanyoles que quedaven a Llatinoamèrica van obtenir la seva independència. La Reina interferia amb freqüència a la política de la nació, el que la va fer impopular entre els polítics. Moltes vegades, diversos membres del govern, cercant més poder, la manipulaven. El seu regnat pot ser ratllat d'infame, ja que es va enfrontar amb diversos presidents dels Estats Units per ximpleries.

A la seva època es va canviar la base del sistema monetari, passant del ral a l'escut,[6] i va modernitzar notablement Espanya amb l'estesa de moltes línies de ferrocarril, la reobertura de les Universitats, tancades pel seu pare, i la industrialització, la major part sota el comandament de Leopoldo O'Donnell, en el qual es va construir el primer ferrocarril.

Política exterior[modifica | modifica el codi]

La política exterior va ser especialment fructífera durant el govern de la Unió Liberal (1858-1863). El període va ser pacífic, va gaudir d'estabilitat política i de creixement econòmic en l'àmbit intern. Aprofitant el pretext d'un conflicte de fronteres, O'Donnell va fomentar una guerra amb el Marroc, aconseguiria de retruc la unió nacional i patriòtica dels espanyols per davant de les divisions tradicionals. L'anomenada Guerra d'Àfrica tenia com a pretensions l'extensió de la frontera de la zona de Ceuta fins a Sierra Bullones, a la qual s'oposà el Regne Unit, que advertí que no toleraria una millora de les posicions espanyoles a l'estret de Gibraltar. L'octubre del 1959 es van trencar les negociacions i sortí la força expedicionària, formada per uns 40.000 homes, a l'Àfrica, on s'enfrontà a les tropes marroquines, mal organitzades comandades per Muley-el-Abbas, germà del Soldà del Marroc. Després de l'ocupació de Tetuan, Larache i de la batalla de Wad-Ras, se signà la Convenció de Tetuan, que suposà l'acord de pagament de reparacions i indemnitzacions de guerra a Espanya i mentre no s'efectués el pagament es mantindria ocupada la població de Tetuan, si bé s'abandonà abans del pagament de la totalitat de les indemnitzacions per pressió dels britànics.[7]

Es va produir també l'annexió de territoris tals com Sidi Ifni i el Sàhara, el reconeixement de la possessió de Guinea Equatorial, l'expedició i conquesta de Saigon (encara que no reconeguda posteriorment pels francesos, que també hi van participar) i el manteniment de Cuba, Filipines, les Carolines i les Mariannes, a més de fer expedicions a Mèxic, Perú o Xile.

Matrimoni[modifica | modifica el codi]

Quan la reina tenia 16 anys, el govern va arreglar el seu matrimoni amb el seu cosí l'infant Francesc d'Assís d'Espanya, duc de Cadis, que es va celebrar el 10 d'octubre del 1846.[8]

Segons va relatar a Pérez Galdós en 1902 durant el seu exili parisenc, Isabel II odiava el seu cosí i marit Francesc, qui segons diversos autors era bisexual o homosexual. La mateixa reina va comentar sobre Francesc d'Assís a la nit de noces, "Què li diré d'un home que duia més puntes que jo?".

Segons diverses fonts,[9] és molt possible que Isabel II no tingués cap fill amb el seu marit sinó amb els seus amants, entre ells el capità d'enginyers Enric Puigmoltó i Mayans, qui molts suposen progenitor del seu únic fill baró, el futur monarca Alfons XII.

Revolució i exili[modifica | modifica el codi]

Article principal: Revolució del 1868

Amb la mort del general Ramón María de Narváez, la situació va tornar-se inestable. Isabel II va donar el govern a Luis González Bravo, un home d'extracció civil. Amb el general Joan Prim al capdavant, va tenir en contra tot l'estament militar en bloc, especialment a causa dels repartiments en els ascensos militars. A més, la mateixa tensió del país amb la presència de la crítica de la premsa i de la població feren augmentar els ànims revolucionaris. Els militars van formalitzar el preludi de la revolució en l'anomenat Pacte d'Oostende. La Revolució del 1868, coneguda com «La Gloriosa», va tenir el seu inici amb el pronunciament militar que féu l'esquadra naval a Cadis. El 18 de setembre s'aclamà la sobirania nacional i, finalment, el 19 de setembre els generals que havien sigut desterrats a les illes Canàries ocuparen la ciutat i pronunciaren el manifest «España con honra». La cort reial estava de vacances a Lekeitio, Biscaia; davant del pronunciament González Bravo va dimitir i entrà a formar govern José Gutiérrez de la Concha, que va creure que la situació es podia controlar i decidí enviar en tren a la reina Isabel a Madrid per passar revista a les tropes. No obstant això va trobar-se la via tallada. L'episodi militar de la revolució es manifestà en la batalla del Pont d'Alcolea, sobre el riu Guadalquivir, les tropes isabelines amb el general Pavía al capdavant van ser rebutjades pels revolucionaris comandats pel general Serrano. Quan la noticia arribà al govern, s'ordenà deixar lliure el pas a l'exèrcit sublevat. El nou govern provisional va proclamar el 30 de setembre la caiguda de la monarquia.[10]

Isabel es va exiliar a França i allà va abdicar a favor del seu fill Alfons XII el 25 de juny de 1870. Amb el suport de diversos grups en el govern, Amadeu de Savoia, membre de la família reial italiana, va ser triat el seu successor com el rei Amadeu I d'Espanya. Amadeu era fill de Víctor Manuel II d'Itàlia, rei de Savoia-Piemont, de la casa de Savoia, i de l'arxiduquessa Adelaida d'Àustria (besnéta de Carles III d'Espanya).

Isabel va viure la resta de la seva vida a França, on va ser testimoni de la Primera República, del regnat i mort del seu fill Alfons XII en 1885, i de l'inici del regnat del seu nét Alfons XIII d'Espanya després de la regència de Maria Cristina d'Àustria. Va morir el 10 d'abril de 1904 a la ciutat de París i fou enterrada al Monestir de l'Escorial davant del seu espòs, mort el 1902.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fisas, 2001, p. 158.
  2. Pericot i Garcia, 1983, p. 242-243.
  3. Pericot i Garcia, 1983, p. 247.
  4. Comellas, 1999, p. 257.
  5. Comellas, 1999, p. 263-265.
  6. Anes y Álvarez de Castrillón, Gonzalo. Economía, sociedad, política y cultura en la España de Isabel II (en castellà). Real Academia de la Historia, 2004, p. 7. ISBN 8495983346. 
  7. Pericot i Garcia, 1983, p. 308-309.
  8. Vicén Antolín, Carlos. Historia del constitucionalismo Español, (1808 - 1978) (en castellà). Editorial Dilex, 2004, p. 101. ISBN 8488910568. 
  9. Ríos Mazcarelle, Manuel. Vida privada de los Borbones. vol.2 (en castellà). Ed.Merino, p. 235. ISBN 84-86912-47-4. 
  10. Pericot i Garcia, 1983, p. 313-314.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Comellas, José Luis. Historia de España moderna y contemporánea (en castellà). Madrid: Ediciones Rialp, 1999. ISBN 84-321-3239-X. 
  • Fisas, Carlos. Las anécdotas de los Borbones. La gracia real (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 2001. ISBN 84-08-03990-3. 
  • Pericot i Garcia, Lluís (dir.); Ulloa Cisneros, Luis; Camps Cazorla, Emilio. Historia de España. Gran historia general de los pueblos hispanos. La Casa de Borbón (Siglos XVIII a XX) (en castellà). Barcelona: Océano & Instituto Gallach, 1983. ISBN 84-7505-725-X. 


Precedida per:
Ferran VII
Princesa d'Astúries
18301833
Succeïda per:
Maria Isabel
Regne d'Espanya
Reina d'Espanya

18331868
Succeïda per:
Regent d'Espanya
Francisco Serrano Domínguez