Isidre Nonell i Monturiol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Isidre Nonell i Monturiol

Isidre Nonell vers l'any 1904
Nom de naixement Isidre Nonell i Monturiol
Naixement 30 de novembre de 1872
Barcelona
Defunció 11 de febrer de 1911 (als 38 anys)
Barcelona
Nacionalitat Espanyola
Art Pintor
Moviment finals del Modernisme
Obres destacades La Paloma
Premis Menció honorífica a la Tercera Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1896


Obra destacada

Isidre Nonell 1904 -- La Paloma.jpg

La Paloma

Isidre Nonell i Monturiol (Barcelona, 30 de novembre de 187211 de febrer de 1911) fou un pintor i dibuixant català. És considerat com un dels artistes catalans més destacats del principi del segle XX i una figura bàsica del post-modernisme català amb una obstinació per pintar temes que no estaven de moda en el seu temps.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Edifici del carrer Sant Pere Més Baix on va néixer Nonell

Isidre Nonell va néixer a Barcelona el 30 de novembre de 1872 [2] (i no l'any 1873 com s'ha indicat en algunes biografies). Els pares, Isidre Nonell i Torras d'Arenys de Mar i Àngela Monturiol i Francàs de Barcelona, tenien una petita però pròspera fàbrica de pastes de sopa a la seva casa al carrer barceloní de Sant Pere Més Baix número 50 (avui número 38).

Amic de Joaquim Mir i Trinxet a l'escola del barri, va articular la seva vocació d'artista des de molt jove. Encara que el pare hagués volgut que el seu fill entrés al negoci familiar, li van donar suport així que pogués viure sense problemes existencials malgrat que la seva pintura no van donar ingressos substancials fins poc abans de la seva mort.

Educació artística[modifica | modifica el codi]

Nonell va demostrar inclinació pel dibuix i entre 1884 i 1892 va rebre una primera formació artística de la mà dels pintors Josep Mirabent, Gabriel Martínez Altés, on coincideix amb Xavier Nogués i on practica el seu talent pel dibuix de caricatures, i finalment Lluís Graner. Sembla que aquí és on desenvolupa el seu interès per al tema dels marginats, puix que Graner també treballava amb gent del carrer i amb captaires com a models. D'aquest temps data el primer quadre que es coneix de Nonell, anomenat El Pati, desaparegut durant la guerra civil.

El 1891 presenta per primera vegada una obra seva en públic en la Primera Exposició General de Belles Arts de Barcelona on exhibeix una pintura amb el títol Interior, de la que només se sap que fou un quadre d'oli d'uns 69 × 55 cm que estava en venda per a 260 pessetes.[3]

Els cursos 1893–1894 i 1894–1895 assisteix junt amb Mir a l'Escola de Belles Arts de Barcelona on coneix Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana, Adrià Gual i Joaquim Sunyer, companys d'aula i amics amb qui Nonell va compartir unes mateixes inquietuds artístiques: la pintura de paisatge i la preocupació pels efectes lumínics i atmosfèrics. Plegats organitzaven excursions pictòriques per l'extraradi barceloní i feien una pintura en un llenguatge semiimpressionista, sovint de tons càlids, per la qual cosa el grup va rebre la denominació de la Colla del Safrà, o bé de Sant Martí, ja que acostumaven a pintar, amb preferència, els paisatges d'aquest municipi limítrof amb Barcelona.

L'any 1894 Nonell s'estrena al diari La Vanguardia com a il·lustrador i iniciarà un període, fins a l'any 1904, de col·laboracions en diverses revistes i publicacions (sobretot de caràcter artístic o satíric) com L'Esquella de la Torratxa, Barcelona Cómica, Pèl & Ploma, Forma, Quatre Gats o Papitu.

L'estiu de 1896 Nonell, Canals i Vallmitjana van a Caldes de Boí. La idea dels tres amics era anar a treballar al balneari que la família de Vallmitjana hi regentava, però també a pintar i dibuixar durant les estones de lleure. Més que la bellesa del paisatge, el què impressionà fortament a Nonell va ser la gran quantitat de persones que vivia en aquella vall del Pirineu afectades de cretinisme, una malaltia de tipus glandular que provoca retards en el desenvolupament tant físic com mental. Nonell prengué apunts d'aquells personatges infradesenvolupats i grotescos i després, a la seva tornada a Barcelona, i més tard a París, realitzà tota una sèrie de composicions més elaborades sobre aquest mateix tema. L'estada a Boí marca en l'obra de Nonell el final d'una etapa fonamentalment paisatgística i l'inici d'una nova etapa centrada sobretot en la figura humana i en els més desfavorits i marginats socials. Els nombrosos dibuixos que Nonell realitzarà a partir d'ara, en alguns dels quals adopta un personalíssim i molt original procediment tècnic anomenat fregit, tindran com a principals protagonistes a pobres demanant caritat, ancians desvalguts, gitanos, soldats ferits i repatriats de la guerra de Cuba, entre d'altres.

Estades a París[modifica | modifica el codi]

Entre els anys 1897 i 1900 Nonell fa dues llargues estades a París de més d'un any i mig cadascuna, durant les quals pren contacte amb la pintura francesa més moderna. Així ho declara Nonell en unes cartes enviades des de la capital francesa al crític d'art Raimon Casellas, on expressa la seva admiració pels pintors impressionistes, la petjada dels quals —juntament amb la dels postimpressionistes Van Gogh o Toulouse-Lautrec— es fa evident en la seva escassa producció pictòrica d'aquest període. Posteriorment, el 1907 exposaria la seva obra Estudi al Salon des Indépendents.

Tornada a Barcelona[modifica | modifica el codi]

A la seva tornada a Barcelona, Nonell inicia la seva famosa sèrie de gitanes que mostra a la Sala Parés en dues exposicions el 1902 i 1903, amb un llenguatge absolutament nou i provocador per al públic i per a la crítica artística més conservadora. El crític Raimon Casellas, que fins aleshores li havia donat suport, ara rebutja totalment la nova orientació de la seva pintura, cap a un profund miserabilisme. Aquest gran fracàs de crítica i públic li prohibeix exposar a la Sala Parés, llavors l'única sala d'exposicions de Barcelona. Malgrat l'hostilitat del públic i dels crítics d'art Nonell continua pintant gitanes, la majoria de les quals en actituds d'absoluta tristesa i abatiment i en una paleta de colors molt fosca.

Entre 1906 i 1907, l'obra de Nonell fa un gir cap a un cromatisme més clar i lluminós, al temps que incorpora models de raça blanca, en actituds més plàcides i amables, que aniran substituint progressivament a les seves melancòliques gitanes. L'any 1908 Nonell reprèn la seva faceta com a il·lustrador i comença a col·laborar a la revista satírica Papitu, fundada aquell mateix any per Feliu Elias. Hi publica un total de 42 dibuixos magnífics, alguns dels quals signa amb els pseudònims bíblics de Noè i Josuè, uns dibuixos que foren molt aplaudits i que representen per a Nonell la compensació a la indiferència general del públic cap a la seva obra pictòrica.

El gener de 1910, Nonell va celebrar una important exposició individual a les galeries del Faianç Català de Barcelona, una mostra que va suposar el seu primer gran èxit i el reconeixement definitiu de la crítica i d'una part important del públic. Es tractava d'una exposició retrospectiva en la qual s'hi van reunir més de 130 olis a part de dibuixos, realitzats al llarg de quasi una dècada, des de l'any 1900. A partir d'aquest triomf l'obra de Nonell experimenta un important gir temàtic. Sense abandonar del tot les seves figures comença a pintar bodegons, d'una gran austeritat compositiva i extraordinària riquesa cromàtica.

La pintura de Nonell és una superació personal de l'Impressionisme, que ell encaminà cap a un expressionisme de creació pròpia i que es manifesta igualment en els seus extraordinaris dibuixos. Actualment a Catalunya es poden trobar obres d’aquest artista al MNAC i també a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

L'11 de febrer de 1911 Nonell mor prematurament, a l'edat de 38 anys, víctima de tifus.

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

  • 1896 – Tercera Exposició de Belles Arts de Barcelona – Menció honorífica[4]

Curiositats[modifica | modifica el codi]

El 1902 Eugeni d'Ors publicà a Pèl & Ploma una narració tenebrosa amb el títol «La fi de l'Isidre Nonell».

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Biografia a culturcat
  2. Segons l'índex de naixements del any 1872, folio 5813 (Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona)
  3. Segons la butlleta d'admissió núm. 230 de la Primera Exposició General de Belles Arts de Barcelona, arxiu del Museu d'Art Modern del MNAC
  4. «Isidre Nonell i Monturiol». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • DD.AA.: Isidre Nonell (1972–1911). Editorial MNAC, Barcelona i Fundación Cultural Mapfre, Madrid 2000, ISBN 84-89455-37-6.
  • DD.AA.: Isidre Nonell. Editorial Polígrafa, Barcelona 1996, ISBN 84-343-0817-7.
  • DD.AA.: Guia del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Editat pel MNAC, 2004, ISBN 84-8043-136-9.
  • FONTBONA, Francesc, Nonell. Gent Noastra, Thor, Barcelona 1987.
  • JARDÍ i CASTANY, Enric: Nonell. Editorial Polígrafa, Barcelona 1984, ISBN 84-343-0412-0.
  • ESCALA ROMEU, Glòria: L'exposició de Nonell al Faianç Català, 1910. Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 252 (juliol-agost 2009), p. 91–115.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Isidre Nonell i Monturiol