Islam

De Viquipèdia

L'islam (الإسلام) ( ^? i escolteu-ne la pronunciació en àrab) és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII basant-se en l'Alcorà. Els musulmans creuen que Déu (altrament dit Al·là) va revelar l'Alcorà al profeta Muhàmmad mitjançant un àngel. Muhàmmad va recitar aquesta revelació als seus deixebles, que més endavant van escriure el text sagrat en paper. L'islam considera Muhàmmad l'últim profeta, que complementa els ensenyaments de Jesús i Moisès.

L'islam no és una religió que només lliga la persona i la seva consciència amb Déu, és una religió social que condiciona la persona d'una manera total, tant amb les relacions amb Déu com amb tota la diversitat de relacions socials.

La xara o llei islàmica impregna tots els aspectes de la vida humana. De cap manera contempla una divisió en vida religiosa i vida política. Dóna resposta a totes les qüestions que un creient pugui formular-se i, fonamentalment, indica el camí que, si se segueix, garantirà la pròpia salvació.

Sovint es representa l'islam amb una mitja lluna, en oposició a la creu del cristianisme. Aquest símbol té l'origen a l'Imperi bizantí i ara està present a moltes banderes de països musulmans, sovint al costat d'una estrella Igualment, el color verd s'associa a aquesta religió.

[edita] Etimologia i significat

La paraula islam, de l'arrel s-l-m, deriva del verb àrab aslam, que significa literalment, "acceptar, rendir-se o sotmetre's". Així, l'islam representa l'acceptació i submissió davant Déu. Els fidels han de demostrar la seva submissió venerant-lo, seguint estrictament les seves ordres i abolint el politeisme. Tot i així, l'arabista Pedro Martínez Montávez precisa:

«	Es diu habitualment que islam significa submissió total a Déu, el que és indubtablement cert, encara que no és menys cert que això correspon a la traducció de només una part de la paraula. Queda una segona part per traduir, atenent a l'arrel lingüística de la que deriva, que cobreix el camp semàntic del benestar, de la salvaguarda, de la salut, de la pau. Vol dir això, senzilla i profundament, que el creient se sotmet a Déu, es posa a les seves mans, perquè té la seguretat que així es posa fora de perill. Noti's també que islam i salam -que és com en llengua àrab es diu "pau"- són termes germans, en derivar tots dos de la mateixa arrel. ^[1]	»

En l'Alcorà, la paraula té diversos significats: en alguns versicles (aleia) s'emfatitza la qualitat de l'islam com una convicció interna: "Tot aquell a qui Déu vulgui guiar, Li eixamplarà el pit a l'islam". Altres versos relacionen la paraula islam i din (traduït normalment com "religió" o "fe"): "Avui He perfeccionat la vostra religió (Din) per a vosaltres, He completat la Meva benedicció sobre vosaltres, He aprovat l'islam per a la vostra religió". Encara d'altres descriuen l'islam com una acció de tornar a Déu, més que només una afirmació verbal de fe.

[edita] Preceptes bàsics

Article principal: pilars de l'islam i aqida

El nucli de la llei islàmica s'expressa en cinc preceptes bàsics, els cinc pilars de la religió que tot bon musulmà ha de complir: la professió de fe (la xahada), la pregària ritual (la salat), l'almoina (la zakat), el dejuni durant el mes el Ramadà (el sawm) i el pelegrinatge a la Meca (l'hajj).

[edita] La professió de fe (xahada)

Article principal: xahada

Davant de testimonis i en els principals moments de la vida, el creient ha de recitar la fórmula:
لا إله إلا الله محمد رسول الله
Lā 'ilāha 'illā llāhu Muhammadur rasūlu llāhi (Romanització)
«No hi ha cap Déu tret de Déu, i Muhàmmad n'és el profeta». Per altra banda, per esdevenir musulmà no hi ha cap ritus d'iniciació o baptisme, només cal recitar aquesta professió de fe.

[edita] La pregària ritual (salat)

Article principal: pregària salat

Cinc cops al dia, a hores preestablertes i en direcció a la Meca, els fidels s'han de dirigir a Déu amb la pregària. Una sola pregària, la del migdia del divendres, ha de ser feta en comú i a la mesquita. Es reciten sures de l'Alcorà i sovint es repeteix la invocació «Al·là àkbar» ("Déu és el més gran!").

[edita] L'almoina (zakat)

Article principal: zakat

L'almoina té dues modalitats: l'exercida espontàniament i lliure per agradar Déu i la reglamentada i obligatòria (zakat) segons la qual tots els musulmans han d'aportar als pobres i a la comunitat una desena part de les seves rendes i capital.

[edita] El dejuni durant el mes de ramadà (sawm)

Article principal: sawm

El ramadà és el novè mes del calendari lunar i és el mes en el que començà la revelació de l'Alcorà. Des de l'alba a la posta del sol, el fidel s'ha d'abstenir de menjar i beure, de fumar i de tenir relacions sexuals.

[edita] El Pelegrinatge

Article principal: Hajj

Pelegrins a la Meca

El cinquè pilar bàsic de la fe islàmica és el pelegrinatge als llocs sants de la Meca, que s'ha de portar a terme almenys un cop a la vida. La visita estricta als llocs sants de la Meca és el Pelegrinatge Menor o umra i la visita combinada dels llocs sants de la Meca i del seu terme sagrat (haram) durant el mes de Dhu al-Hijja és el Gran Pelegrinatge o Hajj. L'objectiu essencial del pelegrinatge és la visita de la Kaba.

[edita] Pautes de conducta

Article principal: xara (llei islàmica), sunna, hadit, i fiqh

Òbviament, a més d'aquests cinc preceptes bàsics, la religió islàmica estableix altres pautes de conducta i, al mateix temps, manté costums preislàmics propis de la terra on es va formar.

Es manté la prohibició de menjar carn de porc i la carn d'animals que no hagin estat sacrificats d'una determinada manera.
Segons alguns corrents jurídics, es prohibeix beure vi i altres begudes alcohòliques.
Tot i que amb interpretacions variables, existeix una forta reticència a crear imatges d'homes i d'éssers vius. Déu és l'únic creador d'imatges, fer-ne és voler imitar Déu.

[edita] Alcorà

Alcorà del segle XII d'al-Àndalus.

Article principal: Alcorà

Alcorà o "lectura en veu alta", "recitació", "predicació" és el llibre sagrat de l'islam. Per als musulmans, aquest llibre conté la paraula de Déu (Al·là), revelada al profeta Mahoma (Muhàmmad) per mitjà de l'àngel Gabriel (Djibrl). Es tracta igualment del primer llibre escrit en àrab.

Mahoma va transmetre oralment les revelacions que rebia i els auditors les van transcriure en fulles de palmera, trossos de cuir o ossos. A la mort del Profeta, l'any 632, es van començar a reunir els textos fins a quedar fixats, durant el califat d'Uthman (644-655), amb la forma que avui presenten: 114 capítols (sures), cadascun dividit en versicles (ayat).

l'Alcorà també és anomenat, entre altres denominacions, furqān (discriminació entre el bé i el mal), dikr (amonestació), hudā (guia) o simplement kitāb (llibre).

L'extensió de l'Alcorà és similar a la del Nou Testament. Per tal de facilitar-ne la recitació durant el mes sagrat del Ramadà es divideix en trenta fragments (juz, plural ajzã), un per a cada dia. Tanmateix, la divisió principal de l'Alcorà és en cent catorze capítols anomenats sures. Amb l'excepció de la primera, una breu pregària que fa d'obertura del llibre, totes les altres estan ordenades no pas segons el seu contingut sinó de la més llarga a la més curta. Com que les sures més llargues es refereixen a la part final del missatge de Mahoma, les sures més antigues són les que es troben al final del llibre i les més noves, al principi.

En la versió actual de l'Alcorà, cadascuna de les sures té un encapçalament on hi ha:

un títol, derivat d'alguna paraula important a la sura (La vaca, Els poetes), però que no és pas una indicació del contingut del capítol
la basmal·là, és a dir, la fórmula En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós; aquesta fórmula, però, no apareix pas a la novena sura
una indicació sobre si la sura fou revelada a Medina o a la Meca i sobre el nombre dels seus versos, que pot anar des de tres fins a dos-cents vuitanta-sis
en alguns casos, unes lletres assenyalades, el significat de les quals no s'ha esbrinat del tot; podria ser que es tractés d'abreviatures indicant una determinada col·lecció de sures o bé podria ser que tinguessin un significat esotèric.

Els versos de l'Alcorà s'anomenen ãiah (plural ãiãt, que vol dir ell canta) i varien molt en la seva longitud. Els versos més curts acostumen a ser els de les primeres sures, on l'estil de la revelació de Mahoma resulta força semblant al de la prosa rimada, comú entre els àrabs al segle VII. A mesura que els versos es van fent més llargs, les rimes esdevenen més escasses. Hi ha també un important canvi d'estil en el llenguatge, les primeres sures estan escrites amb frases curtes, expressions vives i força poètica; les darreres esdevenen cada vegada més detallistes, complexes i amb un llenguatge molt prosaic. Així doncs, resulta difícil determinar si una rima marca la fi d'un vers i hi ha variacions en la numeració dels versos, com ara les que es donen entre les edicions usades al món occidental i l'edició d'Egipte considerada oficial.

Generalment, l'Alcorà apareix com el discurs de Déu, que, en moltes ocasions, parla en plural majestàtic. Quan qui parla és Mahoma, les seves paraules apareixen després de la forma imperativa digues, per indicar que el Profeta parla només per voluntat de Déu. A vegades, hi apareixen diàlegs en què Mahoma refuta les objeccions que algú presenta a les seves paraules. Els passatges narratius són breus, sovint es fa al·lusió a narracions i personatges d'origen bíblic. L'èmfasi es posa no pas en la narració del fet sinó en el seu caràcter didàctic.

Les sures no acostumen a ser uniformes en estil i en continguts. El text més llarg dedicat a un determinat tema és la sura dotzena, que explica la història de Josep, amb moltes diferències respecte del relat de la Bíblia, que semblen originar-se en fonts jueves. Per altra banda, les sures més llargues es divideixen en breus seccions tractant sobre temes diferents; a més, moltes frases com ara tanmateix, Déu és misericordiós i compassiu; Déu és omniscient i savi; molts d'ells no saben res apareixen al text sense tenir res a veure amb el context immediat, de tal manera que semblen inserides només per intentar aconseguir la rima desitjada . Per tot això, l'Alcorà no fa pas l'efecte d'una obra planificada sistemàticament.

[edita] Història

Article principal: Història de l'islam

En tempa de Mahoma, la Península Aràbiga estava habitada per beduïns nòmades dedicats a la ramaderia i al bandidatge, i per àrabs que vivien del comerç en les ciutats. La religió dels àrabs de llavors era politeista i idòlatra, encara que existia una antiga tradició de monoteisme o, si més no, la creença en una divinitat suprema. Les comunitats jueves i cristianes potser van contribuir a crear una major receptivitat cap a les doctrines monoteistes, tot i que ni el judaisme ni el cristianisme van atreure els àrabs. Abans de Mahoma hi van haver alguns predicadors monoteistes, encara que amb poc èxit.

[edita] Mahoma

Mahoma va tindre la seua primera experiència profètica als quaranta anys d'edat quan, segons afirmava, se li va aparèixer l'arcangel Gabriel en una visió. Mahoma va confiar a la seua família (pertanyent a la tribu que gaudia del poder política a la Meca) i amics íntims el contingut d'aquesta visió i d'altres posteriors. Després de quatre anys, ell havia pogut convertir a unes 40 persones i després va començar a predicar en públic a la seva ciutat natal i principal nucli comercial d'Aràbia, la Meca. Davant l'hostilitat dels habitants d'aquesta ciutat, va marxar a Medina l'any 622. Aquest esdeveniment, l'hègira o emigració, marca el primer any del calendari islàmic. A la ciutat de Medina, Mahoma va adquirir ben aviat una autoritat espiritual i temporal, i va arribar a ésser reconegut com a legislador i profeta. Després de vèncer l'oposició àrab i jueva que havia trobat a Medina, va emprendre llavors una guerra contra la Meca. De mica en mica les tribus àrabs li van declarar llur lleialtat i la Meca es va retre l'any 630. Quan Mahoma va morir, l'any 632, era el màxim dirigent d'un Estat àrab que incrementava el seu poder amb una gran rapidesa.

Els ensenyaments centrals de Mahoma eren la bondat, l'omnipotència i l'unitat de Déu, i la necessitat que la generositat i la justícia guiessin les relacions humanes. A aquesta emergent religió s'incorporaren importants elements del cristianisme i del judaisme, i altres elements arrelats en la tradició àrab preislàmica. Així, per exemple, institucions tan importants com la peregrinació i el santuari de la Kaaba van ésser absorbides del paganisme àrab, encara que modificades.

[edita] El període clàssic

Article principal: Califat Raixidun

Durant els segles VII i VIII es va produir l'expansió territorial de l'islam i durant aquestes dues centúries i les dues immediatament posteriors es van desenvolupar les qüestions legislatives i teològiques bàsiques de l'islam ortodox. Encara que no tan essencial com en el cristianisme, a l'islam la teologia és gairebé tan important com el dret. Els debats i les discrepàncies teològiques van començar molt poc després de la mort de Mahoma. El primer conflicte important va ésser desencadenat per l'assassinat del tercer califa, Uthman ibn Affan, i la seua possible successió. Es va plantejar la qüestió de si un musulmà podia continuar sent-ho després de cometre pecats greus. Un grup fanàtic, els kharijites, sostenia que la comissió de pecats greus, sense el degut penediment, podia portar fins i tot a l'exclusió del musulmà de la comunitat islàmica (encara que seguís observant els restants articles de fe). Per a ells, les bones obres, i no només la fe, eren essencials per a l'islam. Els kharijites van arribar a considerar impiu a gairebé totes les autoritats polítiques musulmanes i, després de nombroses revoltes, van ésser eliminats. Una facció kharijita més moderada, els ibadites, va aconseguir sobreviure i perviu al nord i a l'est d'Àfrica, i en alguns països de l'Orient Mitjà (Síria i Oman).

[edita] Els xiïtes

Els xiïtes són l'únic grup dissident d'importància pel que fa l'ortodoxia sunnita que sobreviu en l'islam. Van sorgir a conseqüència d'una turbulenta disputa familiar sobre la successió política de Mahoma a la mort d'Alí. Els xiïtes afirmaven que governar a la comunitat és un dret diví dels descendents del profeta a través de la seua filla Fàtima i el seu marit Alí, qui va inaugurar el període anomenat dels "quatre califes justos" (658-750). Dins del grup dels xiïtes hi ha qui creu en una sèrie de 12 cabdills religiosos infal·libles que arrenca amb l'imam Alí. El dotzè i darrer imam va desaparèixer l'any 873, i els xiïtes esperen que al seu retorn el món sigui presidit per la justícia. Tenint en compte que proclamaven la infabil·litat absoluta dels caps de la comunitat, aquests havien d'exercir-la amb autoritat. L'imam -de caràcter semidiví- és, per la seua pròpia condició, l'únic capacitat "explicar la llei de Déu". Fins a aquell moment, fins i tot el millor governant no tindrà pas la legitimitat absoluta.

[edita] Filosofia i teologia

Article principal: Filosofia islàmica

[edita] Els mutazils

La traducció de les obres filosòfiques gregues a l'àrab als segles VIII i IX va contribuir a l'aparició de la primera escola important de teologia islàmica, els mutazils, que subratllaven la raó i la lògica rigorosa. La qüestió de la importància de les bones obres persistia i els mutazils mantenien que una persona que cometés un pecat greu sense penedir-se'n no era un musulmà però tampoc era uno no musulmà, sinó que ocupava un terreny intermedi. No obstant això, van posar l'èmfasi en l'absoluta unicitat i justícia de Déu. Afirmaven que Déu era pura essència sense atributs, ja que els atributs implicarien multiplicitat. A més, també sostenien que la justícia divina requereix del lliure albir ja que si l'individu no fos lliure per a escollir entre el bé i el mal, premi i càstig serien absurds. Déu, essent perfecte i just, no pot abstenir-se de recompensar el bé i castigar el mal.

Els mutazils creien que la raó humana serveix per distingir entre el bé i el mal. La teologia dels mutazils va ser establerta com a credo oficial pel califa Al-Mamun, però cap al segle X es va produir una reacció, encapçalada pel filòsof Al-Ashari i els seus seguidors, els asharins. Ells negaven el lliure albir, considerant aquest concepte incompatible amb el poder absolut i la voluntat de Déu. Rebutjaven així mateix que la raó natural humana pogués conduir al coneixement del bé i del mal ja que les veritats morals són establertes per Déu i només es poden conèixer a través de la revelació divina. Els conceptes d'Al-Ashari i la seua escola es van anar imposant amb lentitud entre els sunnites o ortodoxos, i segueixen predominant entre els musulmans. Tanmateix, la tendència dels sunnites ha estat tolerar i acomodar petites diferències d'opinió i subratllar el consens de la comunitat en matèria de doctrina.

[edita] Filosofia medieval

Els mutazils van ésser, potser, els primers musulmans que van adoptar els mètodes filosòfics grecs per difondre llurs idees. Alguns dels seus adversaris van emprar els mateixos mètodes i el debat va donar pas al moviment filosòfic islàmic, basat en gran mesura en la traducció a l'àrab de les obres filosòfiques i científiques gregues i en el seu estudi afavorit pel califa Al-Mamum.

El primer filòsof islàmic important va ser Al-Kindi (segle IX), que va intentar integrar els conceptes de la filosofia grega amb les veritats revelades de l'islam, que considerava superiors al raonament filosòfic. Igual que els posteriors filòsofs islàmics d'aquest període, va estar influït sobretot per les obres d'Aristòtil i pel neoplatonisme, que va sintetitzar en un únic sistema filosòfic. Al-Farabi va esdevindre, en el segle X, el primer filòsof islàmic que subordinà la revelació i la llei religiosa a la filosofia. Va sostenir que la veritat filosòfica és idèntica a tot el món i que les moltes religions existents són, en realitat, expressions simbòliques d'una religió universal ideal.

Al segle XI, Avicenna va aconseguir la més sistemàtica integració del racionalisme grec i del pensament islàmic, encara que fos a costa de diversos articles de fe ortodoxos, com ara la creença en la immortalitat personal i en la creació del món. També sostenia que la religió era filosofia però amb un llenguatge metafòric que la fa acceptable per a les masses, incapaços de captar les veritats filosòfiques en formulacions racionals. Aquests conceptes van provocar atacs contra Avicenna i contra la filosofia en general per part dels pensadors islàmics més ortodoxos i, sobretot, del teòleg Algazel qui, amb el seu llibre La destrucció dels filòsofs, va tindre molt a veure amb el declivi final de l'especulació racionalista en la comunitat islàmica. Averrois, filòsof i metge hispanoàrab del segle XII, va defensar els conceptes aristotèlics i platònics contra Algazel i va arribar a ésser el filòsof islàmic més important de la història d'Occident gràcies a la seua influència en l'escolàstica.

[edita] Sufisme

Article principal: Sufisme

El moviment místic anomenat sufisme va tindre el seu origen en el segle VIII, quan petits cercles de musulmans pietosos, i com a reacció davant la creixent atracció pels béns terrenals que mostrava la comunitat islàmica, van començar a cridar l'atenció sobre la importància de la vida interior de l'esperit i la purificació moral. Durant el segle IX el sufisme es va desenvolupar com una doctrina mística i amb l'ideal d'una comunió directa o, millor encara, una unió d'èxtasi amb Déu. Aquesta aspiració a la unió mística amb Déu violava el compromís islàmic ortodox amb el monoteisme. Per aquesta causa va ésser executat a Bagdad, l'any 922, el sufí Al-Hallaj, acusat d'haver manifestat la seua identitat amb Déu. Destacats sufistes van intentar, més tard, aconseguir una síntesi entre el sufisme moderat i l'ortodoxia, i, en el segle XI, Algazel el va aconseguir introduir en l'àmbit de l'ortodoxia sunnita.

Al segle XII el sufisme va deixar de ser patrimoni d'una elit instruïda i es va transformar en un complex moviment popular. La insistència sufí en el coneixement i en l'amor de Déu va augmentar l'atractiu de l'islam per a les masses i va fer possible la seua extensió més enllà de l'Orient Mitjà, arribant a més zones d'Àfrica i de l'Àsia oriental. La germandat sufí es va multiplicar des de l'Atlàntic fins a Indonèsia, tot i que algunes comunitats van abraçar tot el món islàmic i d'altres van ser regionals o locals. L'enorme implantació d'aquestes fraternitats es va deure, en primer terme, a la capacitat i a la generositat de llurs fundadors i dirigents, els quals no només atenien les necessitats espirituals de llurs seguidors sinó que també ajudaven els pobres, sense importar quines eren llurs creences i actuaven amb assiduïtat com a intermediaris entre el poble i els dirigents polítics.

[edita] L'islam en el món modern i contemporani

L'estancament de la cultura islàmica després de l'Edat Mitjana va conduir a una renovada insistència en el pensament original i a moviments de reforma religiosa. A diferència dels principals moviments doctrinals i filosòfics medievals, els corrents moderns es van preocupar fonamentalment de les reformes socials i morals. El primer moviment d'aquest tipus va ser el wahhabisme, anomenat així pel nom del seu fundador, Muhammad ibn Abd al-Wahhab, el qual va sorgir a Aràbia al segle XVIII per esdevenir una vasta tendència integrista amb ramificacions a tot el món musulmà. El moviment wahhabita pretenia reactivar l'islam purificat de les seues influències no islàmiques, i, en particular, de les que havien corromput el seu monoteisme original, subratllant la responsabilitat individual dels musulmans per damunt de l'acceptació passiva de les tradicions.

Altres reformadors islàmics han estat marcats per les idees d'Occident. La figura més influent del segle XIX va ésser l'egipci Muhammad Abduh, per a qui la raó i el pensament modern occidental confirmaria la doctrina de l'islam en lloc de soscavar-la, i, així, ser reformulada en termes moderns. Muhammad Iqbal és un altre filòsof modern que va abordar la reinterpretació de les doctrines islàmiques. Altres intel·lectuals a Turquia, Egipte i l'Índia van tractar de reconciliar els ensenyaments de l'Alcorà amb les idees sorgides després de l'expansió de la democràcia constitucional, la ciència i la lluita per l'emancipació de la dona. L'Alcorà ensenya el principi del "govern per consulta" que en temps moderns, afirmaven, pot ésser millor realitzat per governs representatius que per monarquies. Van advertir que l'Alcorà afavoreix l'estudi i l'explotació de la natura, tot i que els musulmans, després de diversos segles de brillant treball científic i d'haver realitzat una important tasca de transmissió a Europa, el van abandonar després. Sostenien que l'Alcorà havia donat a la dona els mateixos drets encara que aquests haguessin estat usurpat pels homes, els quals van abusar de manera ostensible de la poligàmia i d'altres privilegis semblants.

Encara que les idees modernes estaven basades en interpretacions plausibles de l'Alcorà, els fonamentalistes islàmics s'hi van oposar enèrgicament sobretot a partir de la dècada de 1930. La reacció contra el modernisme ha pres impuls des d'aquells anys per diverses raons. Els fonamentalistes no s'oposen a l'educació moderna, la ciència i la tecnologia per elles mateixes, però acusen els reformadors d'ésser els vehicles transmissors de la moralitat d'Occident. Creuen que l'emancipació de la dona, tal com és concebuda a Occident, és responsable de la desintegració de la família i d'una moral sexual permissiva en excés. A més, alguns fonamentalistes sospiten de la democràcia perquè no confien en el sentit moral de les masses. D'altra banda, els dirigents i funcionaris d'alguns països musulmans no han aconseguit pas millorar de manera significativa la situació econòmica de la majoria de la població. Finalment, i potser sigui l'aspecte més important, el ressentiment que certs grups musulmans senten cap al colonialisme occidental ha originat que per a molts d'ells tot allò relacionat amb les cultures occidentals sigui sinònim i representació del mal.

Durant l'època moderna, l'islam ha continuat incorporant nous creients a les seues files, de forma molt acusada entre els negres africans i entre alguns grups afroamericans dels Estats Units, atrets pel seu igualitarisme i el seu estricte sentit de la solidaritat.

[edita] L'islam i altres religions

Convençuts de la veritat absoluta de l'islam, els musulmans no han cercat entaular un diàleg amb representants d'altres confessions, encara que alguns investigadors islàmics medievals van escriure obres bastant imparcials sobre elles. Des de la dècada de 1960, però, els musulmans han iniciat un diàleg amb representants del cristianisme i del judaisme, reconeguts per l'islam com les altres dues "religions del llibre" (basades en la revelació). Però el record del colonialisme occidental ha generat desconfiança i frustrat totes les temptatives ecumèniques.

[edita] Distribució de l'Islam

Països islàmics

Es llisten a continuació els països on hi ha més percentatge de població musulmana (més del 98% dels creients del país segons dades oficials):

[edita] Referències

↑ Pedro Martínez Montávez, Islam i Occident. Judicis i prejudicis, a Pretensions occidentals, mancances àrabs, Alacant: CantArabia / Visió Llibres, 2008, pàg. 97.

[edita] Bibliografia

Abou El Fadl, Khaled: Speaking in God's Name: Islamic Law, Authority and Women. Oxford: Oneworld Press, 2001.
Ali, Syed Ameer: The Spirit of Islam: A History of the Evolution and Ideals of Islam, with a Life of the Prophet. Londres: Chatto & Windus, 1978.
Ask, K. (Karin) i Marit Tjomsland: Women and Islamization: Contemporary Dimensions of Discourse on Gender Relations. Oxford: Berg Press, 1998.
Bakhtiar, Laleh (ed.): Encyclopedia of Islamic Law. A compendium of the major schools. ABC International Group, Xicago, 1996.
Bramon, Dolors: Obertura a l'Islam. Ed. Cruïlla. Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2001.
Calder, Norman; Jawid Mojaddedi i Andrew Rippin (eds. i trads.): Classical Islam. A sourcebook of religious literature. Routledge, Londres - Nova York, 2002.
Callaway, Barbara, i Lucy Creevey: The Heritage of Islam: Women, Religion and Politics in West Africa. Boulder: Lynn Reinner, 1984.
Jawad, Haifaa: The Rights of Women in Islam: an authentic approach. MacMillan Press, 1998.
Lings, Martin: Muhammad. Su vida basada en las fuentes más antiguas. Hiperion, Madrid, 1989.
Meri, Joshep W. (ed.): Medieval Islamic Civilization. An Encyclopedia. Routledge, Nova York – Oxford, 2006.
Mernissi, Fatima: The Veil and the Male Elite: a feminist interpretation of women's rights in Islam. Addison-Wesley, 1991.
Mernissi, Fatima: Women and Islam: an Historical and Theological Enquiry. Blackwell, 1991.
Mernissi, Fatima: The Forgotten Queens of Islam. Minneapolis: University of Minnesota Press, 1993.
Mir-Hosseini, Ziba: Islam and Gender: The Religious Debate in Contemporary Iran. Princeton, 1999.
Murata, Sachiko i William C. Chittick: The Vision of Islam. Parangon House, Nova York, 1994.
Peeters, F.E.: A reader on classical Islam. Princeton University Press, Princeton, 1994.
Ruthven, Malise i Azim Nanji: Historical Atlas of the Islamic World. Harvard University Press, Boston, 2004.
Seyyed Hossein Nasr (ed.): Islamic Spirituality. Foundations (Vol. I). The Crossroad Publishing Company, Nova York, 1991.
Seyyed Hossein Nasr (ed.): Islamic Spirituality. Manifestations (Vol. II). The Crossroad Publishing Company. Nova York, 1991.
Waines, David: El Islam. Cambridge University Press, Madrid, 1997.