Islamofòbia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Imatge d'un activista islamofòbic l'any 2007.
Imatge emprada en les protestes contra la construcció de mesquites

La islamofòbia (neologisme derivat de l'anglès: islamophobia) és un mot controvertit que defineix, segons quins autors, o bé una manifestació de xenofòbia (que consisteix en un temor irracional o prejudici) envers els musulmans, o bé cap a la religió de l'islam; i que es produeix als països occidentals i cristians.

Freqüentment té l'origen en generalitzar a la totalitat del creients i per extensió a tots els habitants dels països dits musulmans els comportaments dels islamistes religiosos més radicals que defensen un concepte violent del gihad per combatre els no-creients.

La islamofòbia parteix d'una concepció de l'islam com una realitat estàtica i uniforme. Estàtic ja que s'atribueixen a l'islam, i per extensió els seus practicants, tot un seguit de característiques intrínseques, normalment negatives (fanatisme, endarreriment, masclisme, violència) que, en tant que constitutives de la seua essència, han romàs, romanen i romandran inalterades, al marge de la història, i que serien incompatibles amb els valors de la civilització occidental com la democràcia, la llibertat o el pluralisme. I uniforme perquè s'atribueixen aquestes característiques a una entitat dins la qual no es perceben diferències, ni lingüístiques, ni culturals, ni socials.

Arguments islamòfobs[modifica | modifica el codi]

Critica a l'Alcorà[modifica | modifica el codi]

Segons els islamòfobs, l'Alcorà, considerat pels musulmans com la paraula exacta de Déu, conté doctrines que converteixen l'islam en un religió inacceptable segons les normes de tolerància i convivència del món occidental. Aquestes doctrines serien:

El gihad[modifica | modifica el codi]

Com que la missió de l'Umma és fomentar el Bé i prohibir el Mal perquè ja no hi hagi més maldat ni corrupció al món, s'arriba a la idea del gihad. Literalment, significa esforç, la realització d'un esforç per l'islam. Aquest inclouria des de la superació personal de totes les temptacions fins al martiri.

El gihad, assenyalen els islamòfobs, és una lluita activa usant els mitjans de la força i la violència sempre que calgui; el gihad no es proposa pas de convertir les persones individualment a l'islam, sinó prendre el poder en una societat per regir-la segons els principis de l'islam, la qual cosa porta, com a conseqüència lògica, a les conversions individuals.

Segons els islamòfobs, aquell musulmà que refusi anar al combat en la Guerra Santa (gihad) serà condemnat per Déu.

Els musulmans consideren que el terme gihad també té un significat pacífic: vèncer les temptacions i mantenir-se fidels a la llei de Déu per ser així uns bons musulmans. Ara bé, aquest significat pacífic no exclou pas el significat de gihad com a guerra santa.

En temps de guerra, el gihad ha estat utilitzat com a element propagandístic, per la qual cosa avui en dia es tradueix majoritàriament per Guerra Santa.

Els no creients[modifica | modifica el codi]

L'Univers sencer és ple de senyals de Déu, l'ànima humana mateixa és testimoni de la Unitat de Déu. Els missatgers (profetes) s'han dedicat sempre a fer tornar els homes cap a Déu, tanmateix ha estat pocs els homes que han acceptat la veritat, la majoria l'han rebutjat i han esdevingut no creients, és a dir, kãffir (plural kuffar), paraula que en àrab vol dir desagraït. Avui dia, molts musulmans encara designen els no musulmans amb la paraula kãffir.

Els islamòfobs afirmen que la relació dels musulmans amb els no creients sempre té un caire negatiu i violent. L'Alcorà prescriu que el musulmà sempre ha de lluitar contra els no creients (els infidels) i que mai no ha d'intentar fer-hi amistat perquè són enemics i, per tant,cal terroritzar-los fins que se sotmetin i paguin el tribut imposat pels musulmans, acceptant, doncs, la condició de dhimnins. Un musulmà ha de trencar tota relació amb infidels encara que aquests siguin els seus pares o germans.Els infidels són impurs; per això no se'ls ha de permetre entrar en una mesquita

Òbviament, en l'altra vida, tots els infidels aniran a l'Infern, ja que Déu no els estima; per això no val la pena pregar pels Infidels o intentar ajudar-los. Un musulmà mai no ha d'obeir les ordres d'un infidel.

Als creients d'altres confessions monoteistes, als quals es permet viure dins del món musulmà sota el règim de dhimmins. Això suposa acceptar l'autoritat musulmana i el pagament d'un tribut específic "en compensació per la protecció oferta".

El motiu d'aquest règim especial és que els musulmans consideren les altres confessions monoteistes com a versions antigues (i per tant imperfectes) de l'islam. Per tant, se suposa que han acceptat una part de la doctrina, especialment pel que fa a la unicitat de Déu.

L'actitud cap a religions politeistes, animistes, etc. té tendència a ser bel·ligerant i hostil. Existeixen nombrosos versicles alcorànics incitant al total extermini d'aquestes confessions, ja sigui via genocidi o via conversió. Però cal destacar la presència d'altres que relativitzen aquest ús de la violència, ja que es recomana perdonar a aquells que deixin de temptar als musulmans i de lluitar contra l'islam.

Les Dones[modifica | modifica el codi]

Una de les crítiques islamòfobes a l'Alcorà és el de considerar que estableix clarament que els homes s'han de fer càrrec de les dones perquè, jeràrquicament, els homes estan per sobre de les dones. Les bones musulmanes són aquelles dones submises i obedients, si mostren cap mena de rebel·lia contra els seus marits, aquests tenen dret a castigar-les fent-les dormir soles o, fins i tot, estomacant-les.

La majoria de les dones acabaran a l'Infern; una dona que refusi accedir a les peticions sexuals del seu marit serà maleïda pels àngels; una dona ingrata amb el seu marit anirà a l'Infern. Una dona no és pas una bona musulmana si emprèn un viatge de tres o més dies de durada sense la companyia del seu marit, fill, pare o germà.

Una dona té prohibit ser vista per altres homes a part del seu marit quan va maquillada o ben arreglada. Una dona ha de cobrir-se amb vels fins i tot en presència del seu sogre, cunyat o d'altres parents masculins

En un judici, el testimoni d'un home val igual que el de dues dones; en qüestions d'herència, una dona sempre hereta la meitat del que li correspondria a un home.

Una dona no pot gastar diners sense permís del seu marit, fins i tot si es tracta de fer caritat als necessitats o d'organitzar una festa amb els amics. També necessita el permís del marit per dur a terme pregàries extra o per practicar dejunis a part del del ramadà. Fins i tot la llet materna pertany al marit de la dona.

Si fos legítim postrar-se davant d'algú altre que no sigui Déu; les dones s'haurien de postrar davant dels seus marits.

A diferència de en textos com en la Bíblia es restringeix el límit de dones amb què un home pot contraure matrimoni i la protegeix del seu desemparament en el cas de divorci. Tanmateix recull tot un seguit de lleis semítiques tradicionals anteriors a l'elaboració del text amb les seves corresponents condemnes que redueixen la dona a una servent de l'home i que des del punt de vista occidental contemporani són considerades clarament masclistes. Com en la Bíblia pot fins i tot donar-se el cas que per tal de salvar el seu honor l'home es vegi obligat a matar a la seva muller. Un punt conflictiu és de la indumentària. Segons la interpretació que es fa dels textos es diu que les dones han d'anar tapades per no despertar el desig de l'home. Però la inexactitud en què pot ser traduït hi ha qui simplement entengui el text com a una crida a les dones del profeta de no ser ostentoses.

L'abrogació[modifica | modifica el codi]

Els islamòfobs assenyalen com un element clau per comprendre el punt de vista de molts estudiosos de l'Alcorà la doctrina de l'abrogació, segons la qual hi ha versicles de l'Alcorà que són abrogats, és a dir, anul·lats, per d'altres; així s'explica que en el text de l'Alcorà s'hi puguin trobar versicles que en contradiuen d'altres; en molts casos, això indica que un d'aquests dos versicles està abrogat; generalment, per saber quin és el versicle que abroga i quin és l'abrogat, cal saber quin dels dos és cronològicament anterior, ja que el posterior sempre abroga l'anterior. Aquest fet, admès per alguns teòlegs musulmans, significa que, durant els vint-i-tres anys que durà el període en què Mahoma va rebre les revelacions de l'Alcorà, les circumstàncies anaren canviant i, doncs, el contingut de la revelació també. Per tant, per comprendre l'islam cal saber quins versicles de l'Alcorà estan abrogats i quins no. Els versicles abrogats no tenen cap valor normatiu per als musulmans, ja que només es guien pels versicles no abrogats.

Segons ho admeten aquests teòlegs musulmans, de les cent catorze sures, només n'hi ha quaranta-tres de no afectades per l'abrogació.

Un exemple d'abrogació és el que afecta els cent vint-i-cinc versicles que podem trobar a l'Alcorà demanant paciència i tolerància amb els no creients; tots aquests versicles han estat abrogats pel versicle 9:5 :

Quan aquests mesos que heu pactat de pau sagrada hagin passat,

mateu tots els qui associen a Al·là Déu

altres deïtats, allà on siguin

Els heu de prendre!

Els heu d'assetjar!

Els heu d'atacar, per tot arreu!

Si se'n penedeixen, tornant a Déu,

fan l'oració de la salà i donen diners que purifiquen,

deixeu que vagin pel seu camí

i pel versicle 5:33:

El pagament dels qui combaten contra Al·là Déu,

i en contra del seu missatger,

dels qui fan el mal amb corrupció sobre la terra,

serà una mort violenta, crucifixió,

amb trencament de mans i peus,

un de cada costat,

o que ells siguin foragitats i expulsats d'aquesta terra


Normalment, assenyalen els islamòfobs, quan s'adrecen a un públic occidental, els apologistes de l'islam oculten la doctrina de l'abrogació i presenten els passatges primerencs de l'Alcorà com a prova que l'islam és una religió pacífica, mentre que amaguen els passatges de l'Alcorà que inciten a la violència i l'odi contra els no creients. Així per exemple, citaran el versicle

No ha d'haver-hi compulsió en matèria religiosa

amagant sempre el fet que aquest és un dels versicles abrogats. Òbviament, si aquest versicle no estigués abrogat, els musulmans de tot arreu del món haurien de ser els campions de la llibertat de cultes i no és aquest el cas.

Tal com assenyala un islamòfob com ho és Ibn Warraq, generalment, els versicles tolerants de l'Alcorà pertanyen a les primeres sures, revelades per Mahoma quan era a la Meca, mentre que els versicles intolerants foren revelats per Mahoma a Medina. A la Meca, Mahoma no sols no disposava de cap poder sinó que, a més, havia d'enfrontar-se a l'oposició d'un sector important de la ciutat a les seves prèdiques; per això, finalment, Mahoma va haver d'acabar fugint de la Meca. A Medina, però, Mahoma va aconseguir establir-hi una posició de poder; per això, a la Meca Mahoma predicava la tolerància i a Medina, la imposició de la fe mitjançant la guerra i la violència.

Qüestions ètiques[modifica | modifica el codi]

Segons els islamòfobs, com a religió i sistema legal per governar una societat, l'islam no proporciona pas de cap manera uns valors èticament acceptables segons els criteris vigents al món occidental. Aquesta crítica la basen en els següents punts:

  • Manca de reciprocitat Segons Ali Sina, la Regla d'Or Allò que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú no apareix pas en l'Alcorà. Hi ha una mostra d'aquesta norma a la col·lecció de quaranta hadiths de Nawawi però aquesta és una norma considerada vàlida només entre germans. Els musulmans només consideren germans els altres musulmans. Així doncs, per a un musulmà, el proïsme no és pas qualsevol altra persona sinó qualsevol altre musulmà.
  • Prioritats ètiques injustes Segons argumenten els islamòfobs, en opinió de les cinc escoles de la xaria, matar un infidel no és pas un crim que s'hagi de castigar amb la mort però una relació sexual il·lícita sí que mereix la mort. Els islamòfobs també esmenten que l'Alcorà (Alcorà 4:48)considera adorar d'altres déus apart d'Al·là com el pitjor pecat de tots.
  • Glorificació de la guerra i de la violència Islamòfobs com ara Robert Spencer creuen que no sols són els extremistes islàmics els que prediquen la violència sinó que és l'islam mateix el que és violent, ja que la violència ve implícita en el text de l'Alcorà. Spencer argumenta que, malgrat que l'islam no predica pas explícitament la gihad violenta, és falsa la idea dels musulmans moderats que la violència dels integristes no té base en l'Alcorà . Segons Spencer, evolucionar cap als drets humans i a l'assimilació pacífica al món occidental porta als musulmans moderats a rebutjar alguns aspectes tradicionals de l'islam com ara el gihad, dhimmitud i la xaria. Els musulmans moderats afirmen que el gihad violent no és més que una de les moltes formes de gihad.

Manca de tolerància[modifica | modifica el codi]

  • El càstig als apòstates; totes les cinc escoles de la xaria consideren que els apòstates, és a dir, aquells musulmans que hagin abandonat l'islam mereixen la pena de mort si no es penedeixen de la seva apostasia en tres dies. Per la seva banda, la Universitat d'Al Azhar ha proposat estendre aquest període de penediment a tota la vida de l'apòstata, anul·lant així la pena de mort
  • El càstig als blasfems . En èpoques recents, s'han promulgat fàtues contra Salman Rushdie i Taslima Nasreen. A Pakistan i a l'Aràbia Saudita encara està vigent la severa legislació contra la blasfèmia establerta per la xaria. Tant la fàtua com la legislació contra la blasfèmia han estat objecte de crítica.

Problemes amb els Drets Humans[modifica | modifica el codi]

Uns islamòfobs com ara Ayaan Hirsi Ali, Robert Spencer, Ali Sina i els seguidors del moviment l'Alcorà tot sol assenyalen els preceptes islàmics que contradiuen els Drets Humans.

  • Lapidació d'adúlters. Establerta com a obligatòria per les cinc escoles de la xaria i duta a la pràctica avui dia a Iran, Aràbia Saudita i Nigèria Els crítics consideren la lapidació com una pràctica cruel i bàrbara.
  • Amputació de les mans als lladres. Segons la branca principal de l'islam, aquest càstig està previst a la sura 5:38 de l'Alcorà, mentre que els seguidors del moviment l'Alcorà tot sol ho neguen . Els crítics consideren l'amputació com a cruel i bàrbara.
  • Pena de mort per als qui practiquin l'homosexualitat. Segons la tradició islàmica, els homes, i a també les dones, que practiquin l'homosexualitat han de ser morts .
  • Discrepàncies assenyalades entre l'islam i la Declaració Universal de Drets Humans Segons Ayaan Hirsi Ali, Robert Spencer i d'altres islamòfobs, hi ha serioses discrepàncies entre la xaria i la Declaració Universal dels Drets Humans promulgada per l'ONU el 1948. Molts musulmans admeten aquesta discrepància; per això, països majoritàriament musulmans com ara Malàisia i l'Aràbia Saudita s'han negat a ratificar la Declaració de Drets Humans. Per resoldre aquest problema, el 1990 la Conferència Islàmica publicaren una declaració alternativa La Declaració de Drets Humans del Caire que sí que resulta compatible amb la xaria
  • Discriminació contra les dones i els no creients Els crítics assenyalen que, en l'islam, les dones tenen menys drets que els homes i els infidels (=els no creients) que els musulmans. Els musulmans argumenten que els homes són els protectors de les dones (Alcorà 4:34) i que els infidels han d'agrair el favor de la protecció que els proporciona l'estat islàmic.
  • Violacions dels drets humans perpetrades per musulmans. Vegeu l'article Persecucions religioses musulmanes.

La crítica interna de l'islam tradicional ha dut a l'aparició de moviments de reforma dins de l'islam com ara l'Islam liberal i el moviment l'Alcorà tot sol

Crítica política[modifica | modifica el codi]

l'Islamisme i el gihad, especialment el terrorisme islàmic són vistos sovint no pas com un problema polític sinó com una conseqüència de l'islam.

Els Moviments liberals dins de l'islam intenten dur a terme la crítica a la societat musulmana des de dins, diferenciant sempre els problemes religiosos dels problemes de la societat tradicional. Un tema de crítica freqüent a la societat musulmana és el de la condició de les dones .

Crítica científica[modifica | modifica el codi]

Els islamòfobs assenyalen que, igual com en totes les altres religions, en l'islam hi ha contradiccions internes i errors científics en les seves sagrades escriptures: l'Alcorà i les hadith .[1]

Llegits literalment, molts versicles alcorànics contradiuen afirmacions de la ciència; els exemples es poden trobar a:,.[2][3][4]

Els seguidors del moviment l'Alcorà tot sol afirmen que aquestes contradiccions i errors són conseqüència d'errors de traducció dels seguidors de les hadith.

Tant els seguidors del moviment l'Alcorà tot sol com els crítics amb l'islam assenyalen contradiccions internes i errors científics en les hadith, així com contradiccions entre l'Alcorà i les hadith .[5] [6]

Arguments contra la islamofòbia[modifica | modifica el codi]

Habitualment els arguments islamòfobs alimenten l'islamofòbia i ha conduït a adopció d'ideologies polítiques que "limitin" el "poder" creixent dels musulmans en les societats occidentals. Aquestes ideologies ja estaven presents en els grups i partits d'ultradreta, però han anat prenent força en la població en general i en els partits de dreta tradicional, amb el sentiment de la necessitat de limitar els drets als immigrants. Això ha deixat a l'esquerra, sovint, descol·locada.

Hi han arguments en contra d'aquestes ideologies.

  • L'islam "sociològic", no és uniforme (o fonamentalista). No només en els països en que aquests són minoria, on prevalen per voluntat i per necessitat les posicions moderades. En força països de clara majoria islàmica, no s'eliminen els no-creients i sol haver-hi una política de tolerància pels creients d'altres religions. Alguns d'aquests països, com per exemple, Turquia, es manté un esperit clarament laic en la política. En països declaradament islàmics, com per exemple Iran, hi han moviments sociològics clarament oposats al pensament fonamentalista actualment imperant.

Vistos els punts anteriors, les mesures polítiques més eficients són les d'interculturalisme (fomentant l'interculturalitat, establint -i exigint- uns drets i deures ciutadans comuns, etc.). Pels més escèptics en aquest punt, seria l'equivalent a dir que l'interculturalisme és la política menys dolenta, tal com ho potser la democràcia en una societat avançada. Algunes polítiques de multiculturalisme han estat molt discutides i, sovint, amb resultats negatius.[7]

Són els mateixos musulmans moderats els que millor poden limitar als musulmans fonamentalistes: s'hi juguen molt en la relació amb els altres ciutadans i és tota la comunitat musulmana la que pitjor ho passarà en cas de problemes (per exemple accions terroristes) amb la resta de societat no-musulmana (ja que llavors els grups extremistes islamòfobs actuaran amb més impunitat, viuran el refús social i, fins i tot, polític que les accions d'aquells extremistes islàmics hagin pogut provocar). Per tant sempre són importants establir i mantenir unes relacions fluïdes amb els elements (representants) moderats de les comunitats islàmiques.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Articles relacionats amb controvèrsia amb l'islam[modifica | modifica el codi]

Persecucions religioses[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Contradictions / Difficulties in the Qur'an».
  2. «Science in the Quran».
  3. «debate.org.uk». [Enllaç no actiu]
  4. «debate.org.uk». [Enllaç no actiu]
  5. «www.free-minds.org». [Enllaç no actiu]
  6. «Hadith : The Muslim Traditions».
  7. Qué es el multiculturalismo (y qué no es)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Islamofòbia