Isostàsia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Isostàsia (del grec ίσος, "igual", i στασις, "estabilitat") és un terme utilitzat en geologia que fa referència a l'estat d'equilibri gravitacional entre la litosfera i l'astenosfera terrestres, en el sentit que les plaques tectòniques "suren" amb una elevació determinada en funció del seu gruix i de la seva densitat.

Hipòtesis d'Airy (1) i de Pratt (2)

S'anomena procés d'isostàsia l'enfonsament de sediments a l'astenosfera, a causa del pes d'aquests i la plasticitat de la capa, que permet l'elevació graduada de relleus. El procés d'isostàsia depèn de si les plaques tectòniques suren sobre l'astenosfera en funció de la seva densitat i del seu gruix. Aquestes teories sobre la compensació isostàtica i les plaques tectòniques van començar a sorgir al segle XX:

  • La primera teoria, d'Airy, intenta explicar que tots els continents són blocs de materials que suren sobre una capa terrestre. L'altura dels continents –blocs-, per tant depèn de la seva densitat.
El que suposava Airy era que, tal com indica el principi d'Arquímedes, les zones terrestres més elevades eren aquelles que estaven més enfonsades, ja que, degut al seu gran pes, la capa sobre la qual sura s'hi oposava i l'elevava.
  • La segona teoria era la de Pratt, que indica que els continents són blocs recolzats sobre una superfície a la mateixa açada, que sura sobre una capa terrestre de característiques plàstiques com l'astenosfera. En conseqüència els continents més elevats són els menys densos.

Aquestes dues teories pretenen fer referència a la compensació isostàtica que es dona en el cas del centre de la terra amb l'escorça.

Més endavant Joseph Barrell, l'any 1914,[1] va determinar que a sota de l'escorça terrestre existia una capa anomenada astenosfera, la qual (degut a les seves característiques plàstiques) permetia l'elevació de terreny a mesura que s'enfonsaven els sediments, tornant a explicar les teories de compensació isostàtica. Actualment, per exemple, la península Escandinava s'ha aixecat diverses desenes de metres, i ho continua fent a mesura que es desfà el casquet polar. Aquest procés demostra que existeix un equilibri isostàtic, ja que a mesura que una part de la superfície terrestre s'enfonsa permet que una altra s'elevi.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Isostàsia Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Barrel, J. The strength of the crust, Part VI. Relations of isostatic movements to a sphere of weakness - the astenosphere. J. Geol. 22, 655-683, 1914.