Iu de Kermartin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
sant Iu, o
sant Ivó

S. Iu entre el ric i el pobre, s. XVI (Catedral de Quimper)
Advocat dels pobres
Nom secular Yves Hélory de Kermantin, en bretó: Erwan Helory
Naixement 17 d'octubre de 1253
Mas de Kermatin, Minihy-Tréguier (Bretanya)
Defunció 19 de maig de 1303 (als 49 anys)
Louannec
Enterrament Catedral de Saint-Tugdual de Tréguier
Commemoració en Església Catòlica Romana
Canonització juny de 1347, Roma per Climent VI
Lloc de pelegrinatge Tréguier
Festivitat 19 de maig
Fets destacables jutge, defensava els pobres sense cobrar
Orde Tercer Orde de Sant Francesc (al final de la seva vida)
Iconografia Amb una bossa de diners a una mà i un rotlle de pergamí a l'altra; entre dos homes, un de ric i un de pobre
Patronatge Advocats (arreu d'Europa, llevat d'Espanya); procuradors i notaris (a Catalunya); orfes i nens abandonats; copatró de Bretanya

Yves Hélory de Kermartin o, en bretó, Erwan Helory, més conegut com a Sant Iu o Sant Ivó (mas de Kermartin, Minihy-Tréguier, 17 d'octubre de 1253 - Louannec, 19 de maig de 1303) fou un religiós bretó, sant patró dels advocats i dels nens abandonats. També és el sant patró de la Bretanya. La seva festa se celebra el 19 de maig.

Vida[modifica | modifica el codi]

Era fill d'Helori, senyor de Kermartin, i d'Azo de Kenquis. En 1267 Iu fou enviat a la Universitat de París, on es va graduar en dret. De París va passar a Orleans en 1277 per a estudiar Dret canònic. A la seva tornada a la Bretanya i havent rebut les ordres menors va ser designat "oficial", títol donat a un jutge eclesiàstic, de l'arxideganat de Rennes (1280); mentrestant va estudiar les Sagrades Escriptures, i hi ha fortes raons per a creure que algun temps després es va unir a la Tercer Orde de Sant Francesc a Guingamp. Va ser convidat pel bisbe de Tréguier per a passar a ser el seu oficial, i acceptà l'oferiment en 1284.

Va mostrar gran zel i rectitud en l'acompliment dels seus deures i no va desistir en la resistència a la injusta fiscalitat del rei, que considerava una violació dels drets de l'Església. Per la seva caritat, es va guanyar aviat el títol d' advocat dels pobres. Fou designat a la parròquia de Tredrez en l'any 1285 i vuit anys més tard a Louannec, on va morir de mort natural, després d'una vida de treball dur i dejuni constant.

Veneració[modifica | modifica el codi]

Va ser enterrat a Tréguier, i fou canonitzat el juny de 1347 per Climent VI. La seva festa se celebra el 19 de maig. És un dels considerats patrons dels advocats arreu d'Europa i Amèrica (a Catalunya i la resta d'Espanya, el patró dels advocats és Sant Ramon de Penyafort i Sant Iu és patró dels notaris i procuradors). A la seva tomba va ser inscrit en llatí:

SANCTVS IVO ERAT BRITO / ADVOCATUS ET NON LATRO / RES MIRANDA POPULO.

La seva traducció aproximada és: "Sant Iu era bretó/ Advocat i no lladre / cosa admirable per al poble." L'Església de Sant'Ivo alla Sapienza a Roma li està dedicada, com la Porta de Sant Iu de la Catedral de Barcelona. Poèticament se li coneix com "l'advocat dels pobres".

Iconografia[modifica | modifica el codi]

Se'l sol representar amb una bossa en la seva mà dreta (representant els diners que va repartir entre els pobres en vida) i un rotllo de paper en l'altra pel seu càrrec de jutge. Una altra representació força comuna és la que el mostra entre un home ric i un pobre.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Jean-Christophe Cassard, Jacques Dervilly et Daniel Giraudon, Les Chemins de saint Yves, édition Skol Vreizh, 1994,
  • L’abbé France, Saint Yves, étude sur sa vie & son temps, René Prud’homme, Saint-Brieuc, 1893
  • René Couffon, La Confrérie de Saint-Yves à Paris et sa chapelle, Les presses bretonnes, Saint-Brieuc, 1933
  • M. Th. Le Moign-Klipffel, Saint Yves, Les presses bretonnes, Saint Brieuc, 1939
  • Alexandre Masseron, Saint Yves, Editions Henri Laurens, Paris
  • Louis Mahé, Saint Yves, son pardon à Tréguier, Editions L. Aubert, Saint Brieuc, 1941
  • Marie-Paule Salonne, Saint Yves, patron des avocats, avocat des opprimés, Editions franciscaines, Paris, 1945
  • Pierre de La Haye, Saint Yves de Tréguier, Editions d’art Jos Le Doare, 1973
  • François Semur, Yves de Kermartin, magistrat et avocat du s-XIIIe, Editions Jos Le Doare, 1983
  • Henri Queffélec, Saint Yves, Ramsay, 1987
  • Jean-Paul Le Guillou, Saint Yves, ceux qui l’ont connu témoignent, ceux qu’il a guéris racontent. Enquête de canonisation, Imprimerie Henry, 1989
  • Dans les pas de Saint-Yves, collection Le Trégor, Editions Impram, 1989
  • J.C. Cassard, Saint Yves de Tréguier, Beauchesne Editeur, 1992
  • Conseil général des Côtes-d’Armor, D’Yves Hélory à saint Yves, Editions Lieux communs, 2003
  • Sous la direction de J.-C. Cassard et Georges Provost, Saint Yves et les Bretons. Culte, images, mémoire, Presses universitaires de Rennes, 2004, 368 p. Actes del col·loqui organitzat a Tréguier de 18 a 20 de setembre de 2003.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Iu de Kermartin