Ivan Turguénev

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Ivan Turguènev)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ivan Turguénev, foto de Felix Nadar (1820-1910)

Ivan Serguéievitx Turguénev (en rus: Ива́н Серге́евич Турге́нев, 9 de novembre de 1818 - 3 de setembre de 1883) va ser un escriptor, novel·lista i dramaturg, considerat el més europeista dels narradors russos del segle XIX.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Turguénev va nàixer en el si d'una rica família terratinent a Orel, Rússia. Son pare Serguei Nikolàievitx Turguénev, coronel de la cavalleria imperial, va morir quan Ivan tenia setze anys, deixant-lo, en companyia del seu germà Nicolau a cura de la seua abusiva mare, Varvara Petrovna Lutovinova. Després d'acabar els estudis elementals va estudiar durant un any a la Universitat de Moscou i després a la Universitat Estatal de Sant Petersburg, especialitzant-se en els clàssics, literatura russa i filologia.

L'any 1838 va traslladar-se a la Universitat de Berlín a estudiar filosofia, particularment Hegel, i història. Va quedar impressionat amb la societat centreeuropea d'Alemanya, i va tornar occidentalitzat , pensant que Rússia podia progressar imitant a Europa, en oposició a la tendència eslavista que a l'època era la dominant al seu país. Igual que molts dels seus contemporanis amb bon nivell d'educació, es va oposar especialment al sistema de servitud.

Els primers intents literaris de Turguénev, incloent poemes i esbossos, van mostrar el seu geni i van rebre comentaris favorables de Belinski, llavors el principal crític literari rus. Al final de la seua vida, Turguénev va residir poc a Rússia, preferint Baden-Baden o París, des que va conèixer al teatre Mariïnski de Sant Petersburg a la cantant Paulina García de Viardot o Pauline Garcia-Viardot, per l'amor de la qual abandonaria Rússia per establir-se a França i de la qual estaria enamorat sempre.

Mai no va contraure matrimoni, si bé va tenir un fill amb una de les serves de la seua família. Alt i robust, el seu caràcter es va destacar per la seua timidesa, introspecció i parlar suau. El seu amic literari més pròxim va ser Gustave Flaubert. Les seues relacions amb Lev Tolstoi i Fiódor Dostoievski van ser sovint tenses, considerant la tendència pro eslavista d'ambdós.

La seua complicada relació amb Tolstoi va atènyer tal grau d'enfrontament que l'any 1861 Tolstoi el va reptar a un duel, tot i que després es va disculpar. No obstant van deixar de parlar-se durant 17 anys. Per altra banda Dostoievski va parodiar Turguénev en la seua novel·la Els dimonis (1872), a través del personatge del novel·lista, Karamazinov. L'any 1880, el famós discurs de Dostoievski en la inauguració del monument a Puixkin va tractar sobre la seua reconciliació amb Turguénev.

Ocasionalment va visitar Anglaterra, i l'any 1879 la Universitat d'Oxford li va atorgar un títol honorífic. Va morir a Bougival, prop de París. En el seu llit de mort va exclamar referint-se a Tolstoi; « Amic, torna a la literatura ». El fet és que posteriorment Tolstoi va escriure grans obres, com ara La mort d'Ivan Illítx i Sonata Kreutzer.

L'any 1883 es va pesar el cervell de Turguénev, verificant-se'n la inusual mesura de 2021 grams.[1]

Carrera[modifica | modifica el codi]

El primer èxit literari de Turguénev va ser Diari d'un caçador, conegut també com a Esbossos de l'àlbum d'un caçador o Apunts d'un caçador. Basada en les pròpies observacions de l'autor mentre caçava ocells o llebres a la regió natal de sa mare, Spasskoie, l'obra va aparèixer en forma de col·lecció l'any 1852. En aquell mateix any, entre el Diari... i la seua primera novel·la important, Turguénev va escriure una notable necrològica per al seu ídol Gògol a la Gaseta de Sant Petersburg;

« "...Gògol ha mort!...quin cor rus no es commociona per aquestes tres paraules?...Se n'ha anat, l'home que ara té el dret, l'amarg dret que ens dóna la mort, de ser qualificat de gran...." »
— Ivan Turguénev (1852)

El censor de Sant Petersburg no va aprovar aquesta idolatria, però Turguénev va convèncer al censor de Moscou per a publicar-la. Aquesta estratègia li va valdre al jove escriptor un mes de presó, i l'exili a la seua regió d'origen per prop de dos anys.

Retrat de Turguénev, obra d'Ilia Repin (1879)

En la dècada del 1840 i principis de 1850, durant el regnat del tsar Nicolau I, el clima polític de Rússia era desassossegador per a molts escriptors. Aquesta circumstància es va fer evident amb la mort de Gògol, la notòria opressió, les persecucions i arrestos d'artistes, científics i escriptors, inclòs Dostoievski. En aquesta època milers d'intel·lectuals russos van emigrar a Europa, entre ells Alexander Hertzen i el mateix Turguénev.

A aquest període pertanyen diversos "povesti"[2] com ara Diari d'un home superflu, Viatge del cinquè cavall, Faust, o La treva. En totes aquestes obres Turguénev expressa les ansietats i esperances de la seua generació. L'any 1858 va escriure la seua novel·la Niu de nobles[3] història de la nostàlgia per allò que s'ha perdut, que conté un dels seus personatges femenins més memorables, Elena.

El 1855 Alexandre II va pujar al tron i el clima polític es va relaxar un poc. El 1859, Turguénev va escriure la novel·la En les vespres, retrat del revolucionari búlgar Dimitri.

L'any 1862 va publicar Pares i fills, el seu treball més reconegut. El personatge principal, Basarov, esdevingué l'arquetip dels personatges de ficció de la novel·la russa de l'època.

No obstant això, la reacció de la crítica va ser dolenta, i Turguénev -desil·lusionat- va començar a disminuir el seu ritme creatiu. La seua següent obra, Fum, es va publicar l'any 1867, però de nou l'acollida a Rússia va ser poc entusiasta. Durant aquesta època va escriure també contes curts com Torrents de primavera, Primer amor i Àsia, que posteriorment es reunirien en tres volums.

Els seus últims treballs van ser Poesia i Prosa i Clara Mílitx", publicats a l'Europeten Messenger.

Hom considera Turguénev com un dels grans novel·listes del segle XIX amb Thackeray, Hawthorne i Henry James, tot i que el seu estil va ser molt diferent d'aquests escriptors nord-americans i britànics. També ha estat comparat amb els seus compatriotes Tolstoi i Dostoiyevski, que van escriure sobre circumstàncies i temes semblants.

Obres[modifica | modifica el codi]

Va escriure relats breus com Primer amor, Fum, o la col·lecció de contes Diari d'un caçador, que reflectix amb realisme la vida del camp i dels serfs. En les seues novel·les d'ambient rural els temes dominants són la frustració vital, els amors fracassats, la crítica a la vida russa o les noves ideologies. Destaquen els títols Rudin, Niu de nobles i Pares i fills. Aquesta última és possiblement la seua millor novel·la, on planteja la diferència entre dues generacions a causa del pensament nihilista, molt de moda a l'època en què va ser escrita. Tot i que la seua reputació ha patit alguns retrocessos durant l'últim segle, la novel·la Pares i fills és reconeguda com un dels treballs de ficció més importants del segle XIX.

Monument a Turguénev a la plaça Manejnaia de Sant Petersburg
Novel·les 
  • 1857 - Rudin
  • 1859 - Niuada de gentilhomes
  • 1860 - En les vespres
  • 1862 - Pares i fills
  • 1867 - Fum
  • 1877 - Terra verge
Relats breus 
Drames 
  • 1843 - Неосторожность
  • 1847 - Где тонко, там и рвется
  • 1849/1856 - Závtrak u Predvodítelia
  • 1850/1851 - Razgovor na Bol'shói Doroge (Conversa a la ruta)
  • 1846/1852 - Bezdénezh'e (La fortuna de l'idiota)
  • 1857/1862 - Najlébnik (Càrrega de família)
  • 1855/1872 - Mésiats v Derevne (un mes al camp)
  • 1882 - Vécher v Sorrento (capvespre a Sorrento)
Traduccions al català 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Llibre Guinness dels Rècords, 1987
  2. "Povesti", novel·les curtes en rus
  3. Niu de nobles: (Дворянское гнездо, publicada l'any 1859)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]