James Callaghan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
James Callaghan
James Callaghan

Mandat
5 d'abril de 1976 – 4 de maig de 1979
Precedit per Harold Wilson
Succeït per Margaret Thatcher

Mandat
5 de març de 1974 – 5 d'abril de 1976
Precedit per Alec Douglas-Home
Succeït per Anthony Crosland

Secretari d'Interior
Mandat
30 de novembre de 1967 – 19 de juny de 1970
Precedit per Roy Jenkins
Succeït per Reginald Maudling

Mandat
4 d'octubre de 1964 – 30 de novembre de 1967
Precedit per Reginald Maudling
Succeït per Roy Jenkins

Naixement 27 de març de 1912
Anglaterra Portsmouth (Anglaterra)
Mort 26 de març de 2005 (als 92 anys)
Anglaterra Ringmer, East Sussex (Anglaterra)
Partit polític Partit Laborista
Parella Audrey Callaghan
Professió Oficinista
Nacionalitat Britànic
Religió Baptista


Leonard James Callaghan, Baró Callaghan de Cardiff KG PC (27 de març de 191226 de març de 2005), polític laborista que fou Primer Ministre del Regne Unit entre 1976 i 1979, i Lord vitalici des de 1987. Fou un polític popular, moderat i optimista, fet que li va fer guanyar-se l'afectuós sobrenom de Sunny Jim (Alegre Jim).

Biografia[modifica | modifica el codi]

Leonard James Callaghan va néixer a Portsmouth, una ciutat costanera del sud d'Anglaterra. A la seva autobiografia, titulada Time and chance, va recordar les dificultats econòmiques de la seva infantesa i l'ajuda donada per un diputat laborista quan morí el seu pare, James, nou anys més tard. Segons escrigué: "Des de llavors sempre vàrem ser laboristes".

El jove Jim deixà els estudis als 16 anys i trobà treball com a oficinista fiscal abans d'enrolar-se a la Royal Navy durant la Segona Guerra Mundial.


Trajectòria política[modifica | modifica el codi]

James Callaghan s'inicià a la política, com a diputat per Cardiff, el 5 de juliol de 1945. Durant aquells anys va desenvolupar diversos càrrecs sindicals, però nou fou fins al 1963, amb la mort de Hugh Gaitskell, quan optà per primera vegada al lideratge del Partit Laborista.

Callaghan arribà al número 10 de Downing Street després de la dimissió de Harold Wilson, el 1976, i després d'haver exercit com a responsable dels tres ministeris més importants del govern: Chancellor of the Exchequer (ministre de Finances) durant el 1964; ministre de l'Interior, el 1967; i cap del Foreign Office (ministeri d'Afers Exteriors) el 1974. Fou aquesta llarga experiència en tasques de govern i el seu perfil com a candidat més neutral dins del Partit Laborista, el que li van permetre assolir la direcció del partit i el lideratge del govern el 1976.

Tot i això, aquesta trajectòria política passà per moments de greu dificultat i decisions polèmiques. Per exemple, al capdavant del Ministeri de Finances, Callaghan es resistí a devaluar la lliura esterlina fins que la realitat va fer inevitable la depreciació de la moneda i la seva sortida del ministeri, el 1967.

Posteriorment, com a ministre de l'Interior, ordenà el desplegament de tropes britàniques a l'Ulster, després de les primeres manifestacions en defensa dels drets civils i els enfrontaments amb la població protestant. D'altra banda, com a ministre d'Exteriors durant el govern de Wilson, Callaghan va encapçalar l'equip negociador que va permetre l'entrada del Regne Unit a la Comunitat Econòmica Europea.

Els seus tres anys de govern com a Primer Ministre van terminar en l'anomenat Hivern del Descontentament, amb el país gairebé paralitzat por les contínues vagues sindicals. Aquesta situació va permetre l'ascens del Partit Conservador, que va acabar per plantejar una moció de censura al Parlament. Callaghan va perdre la votació per un sol vot, el què portà a la seva caiguda i a la convocatòria d'eleccions generals el 1979, que donaren la victòria a la conservadora Margaret Thatcher.

Ja com a ex-Primer Ministre, Callaghan ocupà el seu escó a la Cambra dels Comuns fins a l'any 1987, quan fou proclamat Lord Callaghan de Cardiff i passà a formar part de la Cambra dels Lords com a Lord vitalici.


Obituari[modifica | modifica el codi]

En saber-se de la seva mort, el web de la BBC va escriure que Callaghan "Fou víctima dels esdeveniments, del temps i del destí, contra els que va lluitar constantment com a primer ministre britànic".



Precedit per:
Harold Wilson
Primer Ministre del Regne Unit
Bandera del Regne Unit

1976–- 1979
Succeït per:
Margaret Thatcher


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: James Callaghan