Janibeg

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Janibeg. L'Atles Català. 1375

Janibeg fou khan de l'Horda d'Or. Era el tercer fill de Uzbeg Khan, i va succeir al seu germà Tinibeg, al que segurament va assassinar, vers el 1341. Tot i el crim que va marcar el seu ascens al tron fou considerat un governant savi i just i patró dels erudits.

Metropolità de Moscou[modifica | modifica el codi]

Al pujar al tron els prínceps russos i el metropolità Theognost van rebre ordes d'anar a l'Horda per fer homenatge al nou khan; el gran príncep Simeó va rebre un tractament; Theognost fou detingut i se'l va pressionar per pagar un tribu eclesiàstic anual; el patriarca va al·legar els privilegis concedits per anteriors khans per justificar la seva exempció i va poder persuadir a Janibeg d'acontentar-se amb el pagament d'una suma de 600 rubles una sola vegada en lloc d'un pagament regular; la vídua d'Uzbeg, Taidula, amb permís del nou khan, va concedir a Theognost una nova exempció d'alguns pagaments.

Principats russos[modifica | modifica el codi]

Alexandre, príncep de Pronsk, havia estat assassinat vers 1339 (quan anava a l'Horda a pagar el tribut) per Ivan Korotopol, príncep de Riazan. Yaroslav, fill d'Alexandre, va demanar ajut a Janibeg que va enviar un oficial de nom Kinduk, amb un exèrcit. Ivan fou assetjat a la seva capital, i fou capturat i executat i una part del principat de Riazan fou annexionada a Pronsk. L'exèrcit tàtar, com habitualment, va saquejar el territori. Vers el 1242 Constantí de Rostov, Constantí de Suzdal i Basili de Yaroslav van anar a l'Horda per ser confirmats en els seus principats.

Incursió a Polònia[modifica | modifica el codi]

El 1343 els mongols van fer una incursió a Polònia que el mateix any va patir una plaga de llagosta. Els tàtars foren cridats per Dasko, governadors de Premisl (nomenat per Casimir III de Polònia el Gran), i per Daniel Ostreg. Casimir (1333-1370) va marxar contra ells i els va impedir creuar el Vístula prop de Sandomir; van passar uns dies assolant la rodalia i van intentar sense èxit conquerir Lublin, i finalment es van retirar.

Conflicte a Crimea[modifica | modifica el codi]

Gairebé al mateix temps va esclatar un conflicte entre els mongols als genovesos i venecians a Tana a causa d'una disputa entre un burgés genovès i un tàtar en el que aquest darrer va resultar mort. Janibeg va exigir als genovesos la sortida de Tana però els genovesos van respondre de manera insolent i encara van mobilitzar tres galeres amb les que van saquejar la costa; el febrer de 1344 van atacar als tàtars que assetjaven Tana i en van fer una matança (15.000) destruint els aparells de setge fins que els atacants es van haver de retirar; dos mesos després un enviat del khan es va presentar a Gènova i es va acordar la pau. No gaire després el gran príncep Simeó, amb els seus germans Ivan i Andreu, va visitar altre cop l'Horda.

Lituània[modifica | modifica el codi]

Gedimin de Lituània va morir el 1341, deixant el regne repartit entre els seus set fills sota autoritat del segon fill, Olgerd, que era més valent i hàbil que els altres. Olgerd es va dedicar a consolidar la seva posició i regnava a Vitebsk; el seu germà Unuti regnava a Vilna, un altra de nom Narimant a Pinsk i un altre de nom Kestuti a Troki. Olgerd era animista, i es va aliar al seu germà Kestuti, expulsant als germans Unuti i Narimant. Aquest darrer va fugir a la cort tàrtara per demanar ajut.

Tver i Kholm[modifica | modifica el codi]

Al mateix temps Constantí de Tver també va anar a l'Horda per arranjar un conflicte amb el seu nebot Vsevolod de Kholm, fill d'Alexandre; Constantí va morir durant la visita (1345) i el khan va concedir el principat al seu nebot Vsevolod (1345-1348), però la victòria d'aquest fou efímera, ja que un germà del príncep difunt, Basili de Kasin, va assegurar-se la influència de Sheritungha, la mare de Janibeg, i altres influències, que li van permetre desplaçar al seu nebot (1348) que va haver de tornar al seu petit principat de Kholm.

La pesta negra[modifica | modifica el codi]

El 1345 un general tàtar de nom Amir va fer un atac a la ciutat d'Alexin on va saquejar diversos llocs entre els quals la casa del metropolità. El mateix any 1345 la pesta negra va fer aparició a Rússia; es diu que es va orginar a Xina on va matar tretze milions de persones, i s'havia estès cap als territoris mongols. L'epidèmia es va estendre per Khwarizm, Transoxiana, Sarai i Beshdeshe [1] i va afectar també a armenis, abkhazis, circassians, jueus, i als genovesos i venecians de Crimea i es va propagar a Grècia, Síria i Egipte; els genovesos la van portar a Itàlia passant d'allí a França, Anglaterra i Alemanya; només a Londres hauria matat a 50.000 persones; a París es van matar als jueus acusat d'introduir la plaga; el 1349 s'havia estès a Escandinàvia i d'allí va passar a Pskov i Novgorod. Un terç de la població de Pskov va morir. Cada sacerdot havia d'enterrar almenys 30 persones al dia i els enterraments es feien en massa; els cementiris estaven plens i els cossos foren enterrats fora les muralles o als boscos. Ni els rics podien tenir infermeres. Els joves abandonaven als seus pares i parents i fugien i la gent buscava la curació en la religió. Al hivern la plaga es va extingir; segons es creu fou una epidèmia de disenteria violenta o de còlera, marcada per una efusió de sang després de la qual els afectats només vivien dos o tres dies. Els seus efectes entre els nòmades foren tanmateix devastadors.

Rússia i Lituània[modifica | modifica el codi]

El 1346 Simeó va fer una tercera visita a l'Horda. En aquest moment estava en conflicte amb Olgerd de Lituània que era pagà. Olgerd va enviar al seu germà Koriad per demanar ajut contra els cavallers teutons que el pressionaven però Simeó va parlar malament del príncep lituà al khan i aquest va refusar cap ajut i va entregar a Koriad a Simeó. La posició d'Olgerd no era gaire bona doncs Casimir III de Polònia havia conquerit (1339) Galítzia i Volínia, i com a zelós catòlic perseguia als seguidors del culte grec (i pagà). Els grecs ortodoxes eren nombrosos a les noves províncies però els sacerdots foren oprimits i els rituals canviats. La població va començar a donar suport a Olgerd de Lituània i el patriarcat rus va demanar a Simeó de tractar be al gran príncep lituà Olgerd; Simeó va alliberar a Koriad, i el va enviar a casa junt amb una parenta pròpia, Juliana, filla d'Alexandre de Tver, per casar-se amb el príncep pagà de Lituània, amb la condició que els fills haurien de ser criats com a cristians. Assegurada l'aliança russa, Olgerd, amb els seus germans Kestuti i Lubart va preparar les seves forces per conquerir Volínia als polonesos.

Tractat amb Venècia[modifica | modifica el codi]

El 15 de febrer de 1347 es va signar un tractat entre els venecians i Janibeg per el qual el khan concedia un territori a Tana a Venècia separat del territori dels genovesos, pel qual els venecians havien de fer el tràfic. Les relacions foren minuciosament regulades; els mercaders tàtars a Tana tindrien una autoritat (que portava el títol de Sichibeg) [2]

Fi de la lluita entre Tver i Kholm[modifica | modifica el codi]

Vers el 1348 el khan va enviar a un delegat de nom Irinchi a Moscou. En aquest temps encara seguia la lluita entre Basili de Tver i el seu nebot Vsevolod de Kholm; aquest va apel·lar al khan però les seves pretensions foren desestimades i ell mateix entregat al seu oncle que el va tractar com un esclau i va imposar un fort tribut al seu poble.

Privilegis i visites[modifica | modifica el codi]

El 1349 Theognost, el metropolità de Moscou, va fer una nova visita a l'Horda segurament per obtenir la renovació dels privilegis que li havien estat concedits per Taidula. El 1350 Simeó va fer el seu quart viatge a l'Horda amb els seus germans i el mateix any també hi va anar Constantí de Suzdal.

Guerra amb Hongria; fundació de Moldàvia i Valàquia[modifica | modifica el codi]

El 1351 els tàtars, empesos per la gana, van fer una incursió al districte de Bratislava, aleshores sota un príncep rus. Lluís d'Hongria, que era el seu protector va ajudar a l'expulsió dels invasors i el 1344, unit a forces del rei Casimir III de Polònia, va creuar el Buh Occidental i va fer presoner a un jove príncep tàtar; no obstant els mongols van conservar el seu domini al Dnièster encara força temps. Galítzia va passar sota sobirania de Polònia mentre les províncies occidentals de Rússia conegudes com a Petita Rússia, van restar en mans dels lituans fins al segle XVI. Aquest domini va tenir importants conseqüències: molts habitants van emigrar i es van establir com a seminòmades en una mena d'estats militars conegut com l'estat del Zaporoges (Cosacs Zaporoges) i dels Cosacs del Don. També d'aquest temps és la formació dels principats de Moldàvia [3] i Valàquia.[4]

Successió al gran principat i a Starodub[modifica | modifica el codi]

El gran príncep Simeó va morir el 1353; segons el seu segell hauria estat el primer a titular-se "Gran Príncep de totes les Rússies". Al morir, dos prínceps van reclamar el tron, i van anar a Sarai: Ivan Ivanovitx, germà de Simeó, i Constantí Vasilovitx de Suzdal. Novgorod va enviar al boiar Simon Sudakof, que va donar suport al segon, però Janibeg va designar al primer. Novgorod va refusar el seu reconeixement; però Constantí va morir uns mesos després i finalment Ivan fou reconegut. El fill de Constantí, Andreu, fou confirmat en la possessió de Suzdal, Nijni Nóvgorod i Gorodets (els feus paterns). D'altra banda Demetri va succeir a Ivan Feodorovitx al principat de Starodub, però va tardar dotze mesos a obtenir la confirmació del principat per part del khan.

Murom i Briansk[modifica | modifica el codi]

La ciutat de Murom, que sembla que havia quedat quasi deserta des de temps de Batu Khan, fou restaurada per Jordi o Yuri Yaroslavitx el 1351. Quatre anys després (1355) Jordi fou atacat i expulsat de Murom pel seu parent Feodor. Els dos prínceps van anar a l'Horda per defensar la seva posició i Feodor fou investit amb Murom, mentre Jordi era entregat a Feodor. Poc després Murom fou engolit per principat de Vladímir, El mateix 1355 Basili fou nomenat pels tàtars com a príncep de Briansk però va morir l'any següent i Briansk va caure en mans dels lituans (1356).

Nou metropolità[modifica | modifica el codi]

El metropolità Theognost va morir el 1356, deixant una reputació de fortalesa però també d'avarícia. Alexis fou nomenat al seu lloc pel patriarca de Constantinoble; també fou consagrat llavors el bisbe Ivan de Sarai. Un any després Alexis fou cridat a l'Horda per Taidula, la vídua d'Uzbeg Khan, que s'havia casat després amb Janibeg i que sembla que era cristiana i ara estava molt malalta; el metropolità va anar a l'Horda amb aigua beneïda i la reina es va curar, rebent Alexis l'agraïment del khan, quedant-se un any a l'Horda, i no va retornar a Moscou fins a la mort de Janibeg.

Guerra contra els cobànides[modifica | modifica el codi]

A Pèrsia el cobànida Malik Ashraf s'havia fet amb el poder a Azerbaidjan però tenia forta oposició; un dels sahykhs o caps religiosos que se li oposava era Abu l-Hassan Mohayeddin de Bardaa, que va fugir a Sarai; en un sermó a aquesta ciutat va parlar del patiment del seu poble de manera tant convincent que Janibeg va decidir marxar contra Ashraf; va sortir al front de 200.000 homes en direcció a Derbent i Xirvan. Ashraf al saber el que passava, va reunir un exèrcit de 90.000 homes que es va concentrar a Tabriz; però quan Janibeg va aparèixer les seves forces estaven desmoralitzades i foren derrotades amb certa facilitat. Ashraf i el seu conseller Kaws fouren capturats i el primer decapitat sent enviat el seu cap a Tabriz per ser penjat a la porta de la mesquita de Maragha acabant amb ell la dinastia cobànida. Ashraf havia enviat una caravana [5] amb els seus tresors cap a la fortalesa d'Alinjak però Janibeg la va interceptar i se'n va apoderar. Janibeg va restar 40 dies a Tabriz, prohibint a la seva gent saquejar la ciutat i les altres ciutats i pobles. Després va retornar cap al seu territori per Awjan, deixant com a governador de l'Azerbaidjan (a Tabriz) al seu fill Berdibeg amb 15.000 homes.

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

Janibeg es va posar malalt pel camí de tornava i va enviar al seu general Tughlukbeg a cridar a Berdibeg al que volia instal·lar com a successor. Per por que el seu pare es recuperés, Berdibeg el va matar.[6] Janibeg fou enterrat al cementiri imperial a Saraitxuk a la riba del riu Jaik o Ural; Berdibeg va pujar al tron.

Els seus 17 anys de regnats són, junt amb els deu pare Uzbeg Khan, els més gloriosos de l'Horda d'Or. Les seves monedes estan datades entre el 1341 i el 1357 i foren encunyades a Sarai, Gulistan, Nova Sarai, Nova Gulistan, Nova Ordu, Khwarezm, Mokhshi, Barchin i Tabriz; en algunes consta el títol de "Sultà Suprem Jalal al-Din Mahmud Janibeg Khan"; a les monedes en persa figura el seu nom com a Chambek Khan i el títol "Sultà Just Jalal al-Din Mahmud". Von Hammer diu que Janibeg vol dir "Príncep dels Esperits".

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. podria ser la població de Wesedef sota Yenotacwsk, en un dels braços del Volga
  2. la data del document que dona Howorth és el 22 de ramadà del 748, que equipara al 15 de febrer de 1346; la data 1346 és segurament un error per 1347 ja que aquest és l'any que dona en un altre lloc del mateix paràgraf; però la data musulmana, si és correcte, correspon al 26 de desembre del 1347
  3. Moldàvia i Bessaràbia estaven habitats abans dels mongols per una barreja d'eslaus, turcs i vlacs; a la destrucció del principat de Volínia el territori fou objecte dels saquejos tàtars i les seves ciutats i pobles devastats i despoblats fins que Lluís d'Hongria els va rebutjar; llavors els vlacs que vivien al districte de Marmaros, que seguien la religió grega catòlica i per tant no estaven còmodes a Hongria que era catòlica, van emigrar sota el seu cap (titulat voivoda) Bogdan o Dragosh, i es van establir al riu Moldava fundant el principat de Moldàvia, tributari de la corona hongaresa; els seus voivodes eren elegits pel poble.
  4. Valàquia es va fundar de manera similar, pels fugitius de Transylvània, emigrats sota el seu cap Níger i que van fundar Tergovitx i Bukharest (Bucarest); els voivodes de Valàquia foren també tributaris d'Hongria
  5. un miler de mules i camells
  6. es diu que el crim el va fer sota consell de Tughlukbeg

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Precedit per:
Tinibeg
Khan de l'Horda d'Or
1341–1357
Succeït per:
Berdibeg