Jaume el Just

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Jaume el Just (sant)».
Comtes de Barcelona
+ Casal de Barcelona
Reis d'Aragó
+ Casal de Pamplona
Sobirans de la
Corona d'Aragó
Casal d'Aragó
Stendardo del re d'Aragona.png
Alfons el Cast
Pere el Catòlic
Jaume el Conqueridor
Pere el Gran
Alfons el Franc
Jaume el Just
Jaume II d'Aragó
Infants
   Jaume
   Príncep Alfons
   Pere
   Joan
   Maria
   Constança
   Elisabet
   Ramon Berenguer
Alfons el Benigne
Pere el Cerimoniós
Joan el Caçador
Martí l'Humà
+ Dinastia Trastàmara
+ Dinastia dels Habsburg
Jaume II, presidint les Corts de Barcelona.

Jaume II el Just[1] (dit també Jaume II d'Aragó i Jaume II de Catalunya-Aragó[2]) en aragonès: Chaime;[3] en llatí: Jacobus.[4] (València, Regne de València, 10 d'agost de 1267 - Barcelona, Principat de Catalunya, 2 de novembre de 1327) fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó i rei de València (1291-1327), i també rei de Sicília (1285-1296), rei de Mallorca (1291-1295) i rei de Sardenya (1324-1327). Per la Pau d'Anagni (1295) el Sant Pare li concedí vitalíciament els títols honorífics de «Senyaler, Almirall i Capità General de l'Església de Roma».

Antecedents familiars[modifica | modifica el codi]

Fou el segon fill de Pere el Gran i la seva muller Constança de Sicília, i germà i successor d'Alfons el Franc (1291) al tron de la corona d'Aragó.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
16. Alfons II d'Aragó
(el Cast)
 
 
 
 
 
 
 
8. Pere II d'Aragó
(el Catòlic)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
17. Sança de Castella
 
 
 
 
 
 
 
4. Jaume I d'Aragó
(el Conqueridor)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
18. Guilhèm VIII de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
9. Maria de Montpeller
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
19. Eudòxia Comnena
 
 
 
 
 
 
 
2. Pere III d'Aragó
(el Gran)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
20. Béla III d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
10. Andreu II d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
21. Agnès d'Antioquia
 
 
 
 
 
 
 
5. Violant d'Hongria
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
22. Pere II de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
11. Violant de Courtenay
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
23. Violant de Flandes
 
 
 
 
 
 
 
1. Jaume II d'Aragó
(el Just)
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
24. Enric VI del Sacre Imperi
 
 
 
 
 
 
 
12. Frederic II del Sacre Imperi
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
25. Blanca de Castella
 
 
 
 
 
 
 
6. Manfred I de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
26. ?
 
 
 
 
 
 
 
13. Bianca Lancia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
27. ?
 
 
 
 
 
 
 
3. Constança de Sicília
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
28. Tomàs I de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
14. Amadeu IV de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
29. Margarida de Ginebra
 
 
 
 
 
 
 
7. Beatriu de Savoia
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
30. Hug III de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
15. Anna de Borgonya
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
31. Beatriu d'Albon
 
 
 
 
 
 

Matrimoni i descendents[modifica | modifica el codi]

Política externa[modifica | modifica el codi]

Escut d'armes de Jaume el Just com a rei de Sicília (1285-1296):
«Escut quarterat: 1r i 4t en camper d'or quatre pals de gules (Barcelona); 2n i 3r en camper d'argent, dues àligues de sable coronades d'or (Sicília) »

Buscà la pau amb el Regne de Castella per tal de resoldre finalment el problema sicilià. Així s'acordà el matrimoni entre Jaume II i Isabel de Castella, filla de Sanç IV de Castella, el 1291.

Després de la caiguda de Trípoli (1289), l'Enric II de Xipre va enviar al seu senescal Joan de Grailly a Europa per aconseguir ajuda per Acre i Jaume el Just va enviar cinc galeres,[6] que es van sumar a un petiit contingent de toscans i llombards, però la ciutat va caure en 1291. En 1292, moment especialment perillós per l'enemistat amb el Papa, dels Anjou i de França, demana un tractat d'aliança al soldà Al-Àixraf Khalil, el conqueridor de Sant Joan d'Acre, que després no va ratificar. El 1294 es va anul·lar el matrimoni amb Isabel de Castella, que només havia estat civil per manca de dispensa papal.

La Pau d'Anagni[modifica | modifica el codi]

Article principal: pau d'Anagni

Per la pau d'Anagni (1295), cedí Sicília a la Santa Seu (essent papa Bonifaci VIII) i retornà les Balears a Jaume II de Mallorca. A canvi, (1297) aconseguí del papa el dret de conquerir Sardenya com a feu pel qual calia pagar un lloguer (a Pisa i Gènova que també la pretenien); el tractat també incloïa Còrsega: però aquesta illa no s'arribarà a conquerir mai, només Alfons IV ho intentà sense èxit (1421). Per aquesta mateixa pau es casà amb Blanca de Nàpols. Aquest matrimoni permeté l'alliberament dels fills de Carles II de Nàpols que havien estat retinguts a Catalunya, a canvi Carles II renunciava als drets sobre la Corona d'Aragó i rebia una indemnització de la Santa Seu.

Pau de Caltabellota[modifica | modifica el codi]

Article principal: pau de Caltabellotta

El 1297 viatjà fins a Roma per rebre la investidura de Còrsega i Sardenya per part del Papa Bonifaci VIII. Aquest el pressionà perquè intervingués en la lluita contra Frederic II de Sicília.

Aquesta lluïta es va produir, sobretot en enfrontaments navals, fins que Jaume va abandonar i el seu germà Frederic va aconseguir sitiar l'exèrcit angeví i forçar Carles II d'Anjou a una capitulació: la pau de Caltabellotta (1302) per la qual Frederic II es mantenia al tron de Sicília.

Sentència Arbritral de Torrelles[modifica | modifica el codi]

Féu costat a Alfons de la Cerda, pretendent al tron castellà, contra Ferran IV de Castella, la qual cosa li permeté de conquerir Múrcia[7] als castellans (1296) i signar amb Ferran IV de Castella la Sentència Arbitral de Torrellas (1304), per la qual recuperà la part nord del Regne de Múrcia, que incorporà al Regne de València. Avui constitueix la part sud del País Valencià, amb pobles i ciutats com Alacant, Elda, Petrer, Novelda, Elx, Crevillent, Guardamar i Oriola (tots de parla catalana, excepte Elda i Oriola). La part sud de Múrcia (amb la capital i Cartagena) va continuar en mans de Castella i, amb el pas dels segles, esdevindrà de parla castellana; tanmateix en la parla popular s'hi conserven multitud de paraules catalanes i molts murcians duen cognoms catalans.

Senyaler, Almirall i Capità General de l'Església Catòlica Romana[modifica | modifica el codi]

Va cercar l'aliança amb el khans tàrtars (Ghaikatu) per reconquerir Terra Santa. Després de la caiguda del darrer reducte croat, Arwad, va trametre Eymeric d'Usall en dues ocasions (1303-1304, 1305-1306) per rescatar fra Dalmau de Rocabertí, el darrer cap d'aquella guarnició. També va demanar al soldà Muhammad al-Nasir el lliurament de la Vera Creu i del Sant Grial.

En la conferència de Perpinyà de l'octubre 1305, va oferir al Papa, per la croada contra els musulmans la seva persona, les seves terres i el seu tresor, i per això Ramon Llull pensava en ell com el Rex bellator que havia d'unificar la cristiandat i culminar la croada.[8]

Croada d'al-Mariyya[modifica | modifica el codi]

Aliat amb Ferran IV de Castella pel tractat d'Alcalá de Henares, va participar en la Guerra castellanogranadina (1309-1319), impulsant la Croada d'al-Mariyya el 1309, però no va aconseguir conquerir la ciutat.[9] L'intent responia a la política recomanada per fra Ramon Llull en el seu projecte Rex bellator de reconquesta de Terra Santa.

Conquesta de Sardenya[modifica | modifica el codi]

Article principal: Conquesta de Sardenya

Conquerí Sardenya (1324) a la República de Pisa de forma efectivaSimonde de Sismondi, Jean-Charles-Léonard. Storia delle repubbliche italiane del medio evo. vol.2 (en italià). Tipogr., Libr. e Fonderia di caratteri Borroni e Scotti, 1851, p.241. </ref> i establí bases comercials a Xipre, Egipte i Constantinoble (Imperi Romà d'Orient).

Política interna[modifica | modifica el codi]

Defensà Sibil·la i Hug VII de Mataplana comtes del Pallars Sobirà dels Coserans (1297) i per això el reconegueren com a senyor: el comtat de Pallars Sobirà esdevenia vassall directe del casal de Barcelona.

El 26 d'abril de 1313 d'acord amb el Tractat de Poissy, Sanç I de Mallorca restitueix la Vall d'Aran a Jaume el Just.[10]

En 1319 va fundar l'Orde de Montesa, orde militar que va incorporar part dels templers en ésser suprimit l'Orde del Temple. El papa va permetre que, al Regne de València, els béns templers passessin a un orde de nou creació, que continués la seva tasca.

En 1320, la croada dels pastors travessà els Pirineus atacant les aljames de Jaca i Montclús.[11] Jaume el Just actuà i envià un destacament per protegir els jueus, i l'infant Alfons manà penjar quaranta dels atacants d'Osca i els atacants es dirigiren a Tudela i Pamplona, on els jueus plantaren cara i els rebutjaren.[12]

El 1321 incorporà la baronia d'Entença a la Corona, ja que Guillem d'Entença i de Montcada (sisè baró d'Entença) va morir sense descendència. El 1324 li concedí al seu fill l'infant Ramon Berenguer el Comtat de Prades i la baronia d'Entença.

Trobador[modifica | modifica el codi]

Ja des de la seva època a Sicília era aficionat a la poesia, i a la seva cort aconseguí crear un cercle important de producció, amb la figura destacada de Jofre de Foixà que, segons diu, escrigué les Regles de trobar a instàncies del rei. També protegí Arnau de Vilanova i redactà lletres de recomanació a favor de Ramon Llull en els seus desplaçaments al nord d'Àfrica. Com a trobador és autor d'una dansa religiosa, en què compara l'Església amb una nau que solca amb dificultats els perillosos corrents del món.

En l'article sobre danses se'n pot trobar una del rei Jaume II, de temàtica moral i intencionalitat política.

Títols i successors[modifica | modifica el codi]

  • A 28 de juny del 1293: Jacobus Dei gratia rex Aragonum, Sicilie, Maioricarum, et Valencie, ac comes Barchinone[4]
  • A 28 de juny del 1310: Sig+num Jacobi, Dei gratia regis Aragonum, Valencie, Sardinie et Corsice, ac comitis Barchinone[13]
  • A 28 de març del 1317: Jacobus Dei gratia rex Aragonum, Valentie, Sardinie et Corcisse, comesque Barchinone ac sancte romane ecclesie vexillarius, ammiratus et capitaneus generalis[14]
  • A 12 de febrer del 1324: Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Valentie, Sardinie et Corsice, comesque Barchinone ac sancte romane ecclesie vexillarius, ammiratus et capitaneus generalis[15]

Jaume el Just fou succeït el 1327 per Alfons el Benigne, el seu segon fill legítim, perquè Jaume d'Aragó i d'Anjou, el fill gran, renuncià a la successió ja que volgué fer-se eclesiàstic i no consumar el matrimoni amb Elionor de Castella en 1319.[5]

Jaume el Just
Naixement: València, 10 d'agost de 1267 Mort: Barcelona, 2 de novembre de 1327
Títols
Precedit per:
Pere II
"el Gran"

(pare)
Rei de Sicília Insular (Trinària)
(Llista de reis de Sicília)
(1285–1295)
— Territori perdut: —
Cedit a la Santa Seu segons
el Tractat d'Anagni

(1295)
— Beneficiari —
Carles II de Nàpols
Armes d'Anjou i Jerusalem
Precedit per:
Alfons II
"el Franc"

(germà mort prematurament)
(1291)
Rei de Mallorca
(Llista de reis de Mallorca)
(1291–1295)
— Territori perdut: —
Cedit a la Santa Seu segons
el Tractat d'Anagni

(1295)
— Beneficiari —
Jaume II de Mallorca
"el Prudent"

Regne de Mallorca
(oncle)
Comte de Rosselló i Cerdanya
(Llista de comtes de Rosselló)
Comtat de Rosselló, Vallespir
Comtat de Cerdanya, Comtat de Conflent

(1291–1295)
Senyor de Montpeller i Omeladès
(Llista de senyors de Montpeller)
(1291–1295)
Rei d'Aragó
(Llista de reis d'Aragó)
Rei d'Aragó, Comte de Ribagorça, Comte de Sobrarb
(1291–1327)
Succeït per:
Alfons III
"el Beningne"

(fill)
Rei de València
(Llista de reis de València)
(1291–1327)
Comte de Barcelona
(Llista de comtes de Barcelona)
- Principatus[16] -
Comtat de Barcelona, Comtat de Girona,
Comtat d'Osona, Comtat de Manresa,
Comtat de Berga

(1291–1327)
— Nova creació: —
(Regne de nova creació)
(1297)
Cedit per la Santa Seu per compensar
les cessions en la Pau d'Anagni del
Regne de Sicília
i del Regne de Mallorca
Rei de Sardenya i Còrsega
(Llista de reis de Sardenya)
(1297–1327)
Senyaler, Almirall i Capità General de
l'Església de Roma

(1295–1327)
Succeït per:
(títol honorífic en desús)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vegeu: Numeració del Casal d'Aragó
  2. Vegeu: Ordinals dels reis d'Aragó
  3. Grafia SLA - Sociedat de Lingüistica Aragonesa
  4. 4,0 4,1 Arxiu Jaume I: Jaume II atorga privilegi de salvaguarda i protecció al monestir de Rueda, on s'inclouen totes les seues persones i béns
  5. 5,0 5,1 Masià i de Ros, Angels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro El Ceremonioso (en castellà). CSIC-Dpto. de Publicaciones, 1994, p. 199. ISBN 8400074459. 
  6. (anglès) Steven Runciman, A history of the Crusades 3, p.373-374 Penguin Books, 1987 (first published in 1952-1954). ISBN 9780140137057
  7. Masià i de Ros, Àngels. Relación castellano-aragonesa desde Jaime II a Pedro el Ceremonioso (en anglès). CSIC-Dpto. de Publicaciones, 1994, p. vol.1, p.67. ISBN 8400074459. 
  8. Hillgarth, J. N.; Alberni, Anna; Santanach, Joan. Ramon Llull i el naixement del lul·lisme. L'Abadia de Montserrat, 1998, p.94. ISBN 847826986X. 
  9. Juan de Mata Carriazo, En la frontera de Granada, p.161 (castellà)
  10. Ferrer i Mallol, M. Teresa. Set-cents anys de la reintegració de la Vall d'Aran a Catalunya. IEC. 
  11. Baer, Yitzhak. A history of the Jews in Christian Spain (en anglès). Jewish Publication Society of America, 1978, p. 15. 
  12. Lacave, José Luis. Sefarad, Sefarad: la España Judía (en anglès). Comisión Quinto Centenario, Grupo de Trabajo Sefarad 92, 1987, p. 208. ISBN 8485983580. 
  13. Arxiu Jaume I: Jaume II declara la unió de Vila-real a la corona reial d'Aragó, del patrimoni de la qual forma part
  14. Arxiu Jaume I: Jaume II d'Aragó ordena al batlle general del regne de València que respecti els privilegis concedits als habitants regne de Mallorca pel seu avi el rei Jaume I
  15. Arxiu Jaume I: Jaume II dóna la raó a la ciutat de Jaca, en les disputes que mantenien amb els homes d'Estadilla, pel pagament de l'impost del pes reial
  16. Fidel Fita i Colomer: Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 40 (1902): Principado de Cataluña - Razón de este nombre: Ya en las cortes del año 1064, que son las primeras de la colección académica, aparece en el Usaje 65 con el nombre de Principado la demarcación del territorio al que entonces se aplicaba, es decir al de la vieja Cataluña ó al de los tres condados de Barcelona, Ausona y Gerona, que regían como soberanos D. Ramon Berenguer I y su mujer Doña Almodis

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]