Jean-Jacques Rousseau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jean-Jacques Rousseau
Jean-Jacques Rousseau (painted portrait).jpg
Filosofia occidental Filosofia del segle XVIII
Naixement:

28 de juny de 1712

a Ginebra (Suïssa)
Mort: 2 de juliol de 1778 (als 66 anys) a Ermenonville (França)
Escola/tradició filosòfica: Teoria del contracte social
Influït per: Maquiavel, Thomas Hobbes, Descartes, Malebranche, Locke
Influí a: Kant, Schiller, Revolució Francesa, Wollstonecraft, Hegel, Rawls, Lévi-Strauss, Simón Bolívar
Vegeu el Portal:Filosofia
Jean-Jacques Rousseau

Jean-Jacques Rousseau (Ginebra, Suïssa, el 28 de juny de 1712Ermenonville, França, 2 de juliol de 1778) fou un dels principals filòsofs del segle de les llums en llengua francesa, tanmateix les seves idees i el seu caràcter l'oposaren sovint a altres il·lustrats i als ideals del moviment.

La filosofia política de Rousseau se situa dins del corrent contractualista dels filòsofs britànics dels segles XVII i XVIII, i el seu famós Discurs sobre l'origen i fonaments de la desigualtat entre els homes és concebut com un diàleg obert amb l'obra de Thomas Hobbes. Precursor del pensament democràtic, el seu punt de partida és una crítica contra la ingenuïtat del pensament il·lustrat, especialment en la tasca que la Il·lustració atorgà a la cultura i al coneixement com a proveïdor de bondat. Defensà que la cultura és una capa de convencions i arbitrarietats que se superposa a l'home originari, açò és natural, i que per tant falseja i perverteix les condicions superiors que l'ésser humà posseeix de manera intrínseca. L'artificialitat de les regles formen la societat i el llenguatge dels diferents pobles, que neguen als individus la possibilitat d'una realització plena com a tals i perverteixen el seu ésser natural. La seva consideració de l'ésser humà com a individu cultural posa els fonaments de l'etnologia moderna, com assenyalà Claude Lévi-Strauss.

La seva obra iconoclasta prefigurà les teories evolucionistes de Charles Darwin. La seva herència de pensador radical i revolucionari està probablement millor expressada en la seua frase més cèlebre, continguda en el Contracte Social: L'home neix lliure, però en tots costats està encadenat. Les seves idees polítiques influïren a la Revolució Francesa i al desenvolupament de les teories liberals i nacionalistes. És conegut, particularment, pels seus treballs sobre l'home, la societat i l'educació.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infància i joventut[modifica | modifica el codi]

Rousseau va néixer a Ginebra (Suïssa) l'any 1712, la seva família pertanyia a la classe mitjana de la ciutat formada per artesans gelosos de preservar la seva llibertat i independència, ciutadans de ple dret en la república calvinista enfrontats a l'aristocràcia dels rics, que de fet dominaven la república a través del Consell dels Vint-i-cinc.

La seva família no tenia fortuna. La seva mare morí en el part. El seu pare, rellotger, no li va donar una educació sistemàtica, però sí que el va ensenyar a llegir al seu fill Les vides de Plutarc i les novel·les sentimentals de la seva època. L'any 1722 Isaac Rousseau, el seu pare, hagué d'abandonar Ginebra per una disputa i deixà el seu fill a cura d'un clergue rural i a la seva germana amb qui passà tres anys fins que entrà a treballar com aprenent amb un gravador força brutal; una tarda, tornant d'un passeig, es va trobar les portes de la ciutat tancades i decidí no tornar a entrar i cercar-se nous mitjans. Rousseau té en aquell moment (1728) només setze anys.

En els anys següents, entre 1728 i 1742, la vida de Rousseau estigué marcada per la influència de la seva relació amb Madame de Warens, a Annecy, qui el tutelà i li proporcionà una educació acurada; alhora va ajudar-lo en la seva afició per la música i l'inicià a la religió catòlica, sent batejat en un hospici de Torí. En aquests anys, Jean-Jacques s'educa de forma autodidacta; estudia i llegeix intensament: filosofia, geometria, àlgebra, llatí, història, geografia i moral.[1]

Després d'una malaltia greu va haver de fer una estada de repòs de cinc setmanes a Montpeller. Al seu retorn, fou preceptor a Lió i conegué amb Fontenelle, Diderot, Rameau i Marivaux. Retornà freqüentment a casa de Madame de Warens, a qui ell anomenava sa "maman", a Charmettes, prop de Chambéry.

Estada a París[modifica | modifica el codi]

Arriba a París, el 1742, on va fer amistat amb Diderot i altres il·lustrats. A París inventà un sistema de notació musical que no va ser acceptat i escrigué dos llibres sobre aquest tema. Aconsegueix un lloc de secretari de l'ambaixada a Venècia gràcies a les seves noves amistats. Es relacionà amb Denis Diderot, D'Alembert i Madame d'Epinay. S'uneix afectivament a Thérèse Levasseur, minyona analfabeta que estigué vinculada a Rousseau fins al final i qui li va donar cinc fills il·legítims, tots ells van ser enviats immediatament a l'hospici.

El 1749 escrigué per a l'Encyclopédie, o Diccionari raonat de les ciències, de les arts i dels oficis, articles sobre música.

Finalment, arriba el seu primer èxit públic: el 1750 l'Acadèmia de Dijon premia en el seu concurs anual l'obra presentada per Jean-Jacques, el Discours sur les Sciences et les Arts. A partir de la qüestió ¿Ha contribuït a la millora dels costums el progrés de les ciències i de les arts? Rousseau va desplegar tot el seu pensament. La seva resposta va ser negativa: les ciències i les arts s'originen en els vicis, els alimenten i són l'origen de la desigualtat entre els homes. Malgrat aquest sorprenent enfocament, el seu Discurs sobre les ciències i les arts (1750) obtingué el primer premi.

Dos anys més tard triomfa de nou amb una òpera representada davant Lluís XV a Fontainebleau, però el seu orgull li impedeix ser presentat al rei i obtenir els seus favors.

Escrits principals. Esclata l'escàndol[modifica | modifica el codi]

Retrat de Jean-Jacques Rousseau, per Allan Ramsay, any 1766, National Gallery of Scotland. Després d'abandonar la ciutat de París, s'instaŀla amb Thérèse en una petita casa de camp i adopta fins al final de la seva vida una espècie de vestit armeni que li resulta més còmode i natural que els estrets i luxosos vestits de l'època.[2]

El 1755 publica el seu Discours sur l'origine de l'inégalite parmi les hommes, on defensà la llibertat de l'home enfront de les institucions socials. Aquesta vegada no fou premiat per l'Acadèmia de Dijon, però suposa una fita important en l'evolució del pensament i de la vida de Rousseau. La seva hostilitat al món cortesà de París on es sent desplaçat, i després de reconvertir-se al protestantisme, fet més psicològic i social que de caràcter religiós, a la seva ciutat natal, Rousseau decideix «reformar» la seva vida, abandonar París i viure de la còpia de partitures musicals. Accepta la invitació d'una amiga, Mme. d'Épinay, i s'instal·la amb la Thérèse en una petita casa de camp i adopta la forma de vestir tan característica, una espècie de vestit armeni. Aquí escriu gran part de les seves les obres: Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761), gran novel·la precursora del moviment romàntic; l'any 1762 apareixen dues de les seves obres principals: El contracte social i Émile.

Amb aquestes obres esclata l'escàndol. Els enciclopedistes trenquen amb Rousseau, fins i tot amb Mme. d'Épinay, fet que l'obliga a deixar la seva llar al camp. Per altra banda, la defensa a Émile de la religió natural aixeca les ires de l'Església i del Parlament de París. Els seus ideals polítics topaven frontalment amb els dels iŀlustrats francesos: la seva desvaloració de la cultura, de la raó i de la societat en favor de l'home en l'estat natural i del sentiment resultava escandalosa. Criticat[3] i perseguit, visqué permanents canvis de residència. El contracte social i Émile són inclosos a l'Índex, els seus llibres són cremats a les places públiques. En aquest context comença a escriure Confession, una autobiografia que influirà en el moviment romàntic.

Darrers anys[modifica | modifica el codi]

Viu a Anglaterra amb el filòsof David Hume entre el 1766 i 1767, però acaba amb una sobtada ruptura. Torna a França, passa per diverses cases d'amics nobles i es dedica fervorosament a la botànica; viu a París entre 1770 i 1778. El 1778, el marquès de Girardin li ofereix la seva hospitalitat en una propietat d'Ermenonville, on mor sobtadament.

A més d'escriure Confessions, durant els darrers anys, redacta el Projet de constituction pour la Corse (1765) i les Considérations sur le Gouvernement de Pologne (1771-1772), sobre la forma d'Estat i d'organització política que millor podia convindre a una illa com Còrsega i a un Estat com Polònia. El 1767 publica un Diccionari de Música, art pel qual Rousseau sempre va sentir-se especialment qualificat. Entre 1772 i 1776 redacta l'estrany Dialogue: Rousseau jutge de Jean Jacques, on intenta jutjar la seva vida davant els atacs dels seus enemics; els dos darrers anys els dedica a la redacció de Rêveries d'un promeneur solitaire (Ensomnis del passejant solitari), obra inacabada i publicada el 1872, on l'autor transmet gran part de les seves millors reflexions de l'home i l'escriptor Rousseau.[4]

Les seves idees tingueren un èxit enorme, i fou l'il·lustrat que exercí un major influx en els futurs revolucionaris. També continua sent el més actual. Johann Heinrich Pestalozzi portà a la pràctica les seves idees pedagògiques. Com a influent pedagog il·lustrat reviscolà una educació corporal directament en contacte amb la naturalesa que tingué un notable ressò en l'educació corporal: el moviment filantròpic de J.B. Basedow (precursor de les Escoles Gimnàstiques del segle XIX), el Sistema Natural de G. Hébert (primer terç del segle XX), l'escoltisme de Baden Powell i la Gimnàstica natural austríaca.

El pensament de Rousseau[modifica | modifica el codi]

Edició del « Discours sur l’origine et les fondemens de l’inégalité parmi les hommes » de Jean-Jacques Rousseau (Amsterdam, Marc Michel Rey, 1755).

Tot el pensament de Rousseau es basteix sobre l'esquema del pas de l'estat natural a l'estat de societat, amb el projecte utòpic d'un retorn al primer sense abandonar el segon; fet que seria impossible.

Rousseau inicia un discurs que marca la separació taxativa entre un progrés material i un progrés moral. Rousseau adverteix sobre els costos de la socialització i la seva advertència no té simplement un caràcter moral, sinó que implica una anàlisi sistemàtica de l'evolució de l'espècie humana i la formació de les societats. És el primer pensador que tracta d'explicar teòricament l'allunyament de sí i el malestar general d'una societat avançada. Aquest desarrelament entre allò que l'home voldria fer i allò que realment fa, és el nucli del malestar modern per a Rousseau. La novetat de l'autor ginebrí és que és l'orde social qui coacciona a l'home fins a fer-lo oblidar de la seva pròpia naturalesa, els seus orígens primitius, aquells que encara ara poden observar-se en part en els pobles salvatges. La polaritat societat-individu es desdobla en la de naturalesa i cultura. Les societats humanes resultants de l'evolució des d'un estat natural primitiu no són simplement la suma dels individus que les han constituït; la seva descripció es realitza seguint el desenvolupament de fets històrics d'orde tècnic i econòmic que s'ha interrelacionat amb les institucions i les convencions socials.[5]

En vida, la seva obra és considerada polèmica i l'allunya dels enciclopedistes i l'enfronta amb l'Església catòlica. Entre les seves obres més importants es troben els Discursos, Émile i El contracte social. Les seves obres autobiogràfiques són considerades precursores del romanticisme.

L'estat de la naturalesa[modifica | modifica el codi]

Segons imaginà Rousseau, l'home primitiu o natural vivia en aïllament; per tant no posseïa una sociabilitat natural ni vivia en guerra amb els altres. Era el bon salvatge; és a dir, la innocència natural sense el pecat original, absència de moral, bondat innata i igualtat. Però «aquesta condició natural és un estat que ja no existeix, que potser mai no ha existit, que probablement no existirà mai, però del qual és necessari tenir idees per jutjar rectament sobre el nostre present».[6]

El pas a l'estat de societat[modifica | modifica el codi]

El pas a l'estat de societat fa l'home menys feliç, lliure i bo. En conseqüència, segons Rousseau, no existeix el progrés. Sorgeix lentament la societat, i en els seus estats incipients és quan l'home se sent més feliç. Tanmateix es perd la llibertat i sorgeixen les desigualtats en el moment que s'estableix el dret de propietat i l'autoritat per salvaguardar-lo. La societat és, doncs, un engany: els homes s'uneixen perquè creuen defensar els febles però, de fet, solament defensen els interessos dels més rics. Per tant, en Rousseau realitza una crítica a l'econòmica i política liberal.

Un fet específic va fer possible la creació de la societat civil i l'aparició de la desigualtat i les guerres: l'establiment de la propietat privada. Com Locke, també en Rousseau la creació de la societat, del govern i de les lleis, té com a fita salvaguardar la propietat dels individus. Tanmateix, la legitimitat és molt diferent; per a Locke, la propietat existeix des de l'estat de naturalesa i la societat es crea amb una continuïtat lògica i per a una major seguretat d'allò ja establert. Per a Rousseau, hi ha un trencament, una discontinuïtat no justificada. Aquest vell tema moralista de la propietat privada com a origen dels mals socials i conseqüència d'una caiguda -el pecat original-, s'inscriu en un context diferent perquè analitza els fets socials específicament humans; és el desenvolupament material, econòmic i tècnic, i la seva interrelació amb el desenvolupament moral i intel·lectual, allò que explica la instauració de la propietat privada. Com explica Rousseau, la idea de la propietat privada no es va formar de cop, sinó que fou necessari un llarg procés.

Foren fets fortuïts els qui van contribuir a l'allunyament del primitiu estat de naturalesa on l'home només vivia preocupat per la seva conservació, portant una vida molt semblant a la dels animals, limitada a simples sensacions, i satisfeia les seves necessitats amb els fruits que els hi donava la naturalesa. Però el creixement demogràfic, els treballs que es multipliquen, l'aparició de noves indústries i tasques provoquen una certa unió i relació amb els altres. Després, l'home construeix cases i comença a viure en família, s'uneixen unes famílies amb les altres, s'inventa el llenguatge i es crea la primera etapa del procés de socialització. És a dir, són les causes físiques les que obliguen a unir-se els homes per a la seva protecció i aquestes són els primers passos per a la posterior desigualtat. Comença la divisió sexual del treball, la dona es fa definitivament sedentària, mentre que l'home surt a proveir les necessitats comunes. És doncs, en el període Paleolític on apareixen el primer període socialitzador de la història humana. Cal insistir que per a Rousseau la societat és una creació artificial: l'home no és sociable per naturalesa, no estava determinat per a la unió amb els altres homes, res donava suport al naixement de les societats car ni la família és una institució natural una vegada que els fills poden procurar-se el seu sustent.[7]

El retorn a una societat conforme a les exigències naturals[modifica | modifica el codi]

Coberta de la primera edició de l'Emili, o De l'educació. Publicat el 1762, com el seu títol ho indica és un tractat d'educació o, també, un tractat sobre «l'art de formar els homes». Roman, avui encara, una de les obres més llegides i més populars sobre l'assumpte.

El primer pas és la transformació de l'individu mitjançant l'educació. El programa de l'Emili, o De l'educació és una obra de maduresa de Rousseau. Hi exposa el seu pensament sobre l'educació que reflecteix la seva visió de la societat. És el primer text modern que aprofundeix en les característiques de l'infant, i fa una distinció de cinc etapes de maduració que encara avui es considera vigent.

Rousseau es basa en la bondat innata de l'individu, la immersió en la naturalesa, la no-transmissió dels prejudicis culturals, morals i religiosos i l'individualisme. L'Emili s'educa sol (amb el seu mentor) com el bon salvatge i reprodueix l'experiència de la novel·la Robinson Crusoe de Daniel Defoe (1719). Emili descobreix per si mateix el millor de la cultura. Sens dubte, una crítica de l'educació il·lustrada.

« L'home és sociable perquè és feble, són les nostres misèries comunes les que orienten el nostre cor a la humanitat, a la qual no deuríem res si no fóssim homes. Tot afecte és un signe d'insuficiència; si ningú no tingués necessitat dels altres, els humans mai no s'unirien entre ells. Així de la nostra feblesa mateixa neix la nostra fàgil felicitat. Un ésser veritablement feliç és un ésser solitari, només Déu gaudeix d'una felicitat absoluta; però qui de nosaltres ho pot copsar? Si algun ésser imperfecte pogués bastar-se a si mateix, de què gaudiria, segons nosaltres? Estaria sol, seria un miserable. Jo no puc concebre que aquell que no té necessitat de res pugui estimar alguna cosa: no puc concebre que aquell que no estima res pugui ser feliç.

D'aquí ve que ens lliguem als nostres semblants, no tant pel sentiment de llurs plaers, com pel sentiment de llurs penes, perquè hi reconeixem millor la identitat de la nostra pròpia natura i la garantia del lligam dels altres amb nosaltres.(...) Si voleu estimular i alimentar en el cor d'un noi els primers moviments de la sensibilitat naixent i orientar el seu caràcter vers la benvolença i la bondat, no feu germinar en ell l'orgull, la vanitat, l'enveja, amb l'enganyadora imatge de la felicitat dels homes; no exposeu de bon principi als seus ulls la pompa de les corts, la fastuositat dels palaus, l'atracció dels espectacles; no els passegeu pels cercles socials, per les brillants assemblees, no li mostreu l'exterior de la gran societat fins que no l'hàgiu posat en condicions d'apreciar-la tal com és. Mostrar-li el món abans que conegui els homes no és formar-lo, sinó corrompre'l; no és pas instruir-lo, sinó enganyar-lo.[8]

»

La transformació de la societat mitjançant el Contracte Social[modifica | modifica el codi]

Article principal: El contracte social
Primera edició de "El contracte social", Amsterdam 1762. Aquesta obra inspirarà els revolucionaris francesos de 1789, la comuna de París de 1870 i els comunistes del segle XIX. Però abans havia inspirat Thomas Jefferson (†1826), autor de la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica.

L'any 1762, la publicació de "El contracte social" de Jean-Jacques Rousseau li és motiu d'expulsió del regne de França perquè els seus plantejaments són llavor revolucionària car reflexiona sobre la sobirania de la voluntat del poble, els sobirans com a mandataris del poble, i de la república com a forma perfecta de govern. Rousseau trenca amb el liberalisme de Locke, ja que contra la idea de contracte individual amb un governant preconitza el contracte social: el pacte entre tots els ciutadans i el respecte de les lleis, com la millor garantia de llibertat per a tothom. Alhora defensa el principi de la sobirania nacional, és a dir, que el poder emana del lliure consentiment de tots els homes, expressat mitjançant el sufragi.

En conseqüència, Rousseau crea una nova naturalesa humana, fet que li permet superar la contradicció, inherent a l'estat social, entre les seves inclinacions individuals i els seus deures col·lectius. Aquesta és la primera i capital invenció de Rousseau. Té com a pivot la concepció mateixa del sobirà, de la sobirania i de la llei que l'autor fa derivar del contracte social. Rousseau es veu conduït, per aquesta via, a una distinció radical entre el sobirà i el govern. La voluntat general és la base de la institució de l'Estat: el «contracte» segons el qual un hom sol rep el poder que en principi pertany a tots:

« Tant és així que si s'aparta del pacte social allò que no és d'essència, resultarà que es redueix als termes següents: Cadascun de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la suprema direcció general; i rebem en corporació cada membre com a part indivisible de tot.

En el mateix instant, en lloc de la persona particular de cada contractant, aquest acte d'associació produeix un cos moral i col·lectiu compost de tants membres com vots té l'assemblea, el qual rep d'aquest propi acte de la seva unitat, el seu jo comú, la seva vida i la seva voluntat. Aquesta persona pública que es forma així, per la unió de totes les altres, prenia en altre temps el nom de Ciutat, i pren ara el de República o el de corporació política, la qual és anomenada pels seus membres Estat quan és passiva, Sobirà quan és activa, Poder comparant-la amb els seus semblants. Quant a les associacions, prenen col·lectivament el nom de Poble, i es diuen en particular Ciutadans com a participants en la unitat sobirana, i Súbdits com a sotmesos a les lleis de l'Estat. Però aquests termes solen confondre's i prendre's l'un per l'altre; n'hi ha prou a saber distingir-los quan són emprats en tota llur precisió.[9]

»

L'obligació social no pot estar fundada legítimament en la força. L'únic fonament legítim de l'obligació es troba en la convenció establerta entre tots els membres del cos que es tracta de constituir en societat, i cada un dels quals contracta "per dir-ho així amb si mateix",[10] no lligant-se, en suma, més que a la seua pròpia voluntat. Tot deriva del lliure compromís de què s'obliga. El pacte social no pot ser legítim més que quan neix del consentiment obligadament unànime i en favor de la comunitat, cadacú es compromet amb la resta i donant-se a tots, no es dóna a ningú. Cadascú adquireix sobre qualsevol altre exactament el mateix dret que li cedeix sobre si mateix. Cadascú, unint-se a tots, només obeix a si mateix i queda, en conseqüència, lliure com abans.

La llibertat està, doncs, fora de perill; però l'obediència, sense la qual no hi ha cos polític, també ho està. El poble en democràcia és, en certs aspectes, el monarca; en altres és el súbdit. No pot ser monarca més que pel seu sufragi, que són les seves voluntats. Cada membre del cos polític és al mateix temps ciutadà i súbdit: ciutadà membre del sobirà perquè participa en l'activitat del cos polític i súbdit perquè obeeix a les lleis votades pel cos polític, per aquest sobirà del qual és membre.

Importància de l'obra de Rousseau[modifica | modifica el codi]

Estàtua de Rousseau a la seva ciutat natal.

La visió rousseauniana de l'educació natural del nen -seguint els passos de Locke- com educació «negativa», que deixa desenvolupar l'espontaneïtat infantil i considera la infància en la seva pròpia autonomia va inspirar tota una reforma social i pedagògica i una nova manera de comprendre la psicologia del nen. Pel que fa a la seva visió sobre l'individu com a ciutadà prefigura els grans sistemes filosòfics del futur, de Kant a Hegel. Rousseau va demostar que el desenvolupament intel·lectual i moral de l'home va paral·lel a un desenvolupament material i només és possible en la vida social. A més a més és considerat el primer gran teòric de la modernitat que afirma que la llibertat irrenunciable de l'home només pot desenvolupar-se dins d'un Estat organitzat i sota el sometiment a les lleis. Aquesta visió sobre l'individu rebrà la crítica dels liberals.[11]

La crítica liberal acusa a Rousseau d'incoherència al sometre a l'individu -eix de la seva reflexió en els Discursos- a la voluntat col·lectiva d'un ens moral que es forma en el Contracte; per altra banda, la praxi del Contracte adquireix amb facilitat un biaix totalitari perquè el sobirà té la facultat de poder «obligar a ser lliures». A més, Rousseau no contempla i, fins i tot, rebutja qualsevol mena de sistema representatiu, de partits polítics, de tot cos intermedi entre l'individu i l'Estat, i, per altra banda, en la seva defensa d'una religió civil en les darreres pàgines del Contracte, apareix, al costat d'una clara defensa de la tolerància religiosa, un cert biaix d'intolerància civil. Tot plegat fa comprensible el temor liberal de què l'harmonia entre els interessos individuals i els col·lectius tingui algunca cosa a veure amb la perfecció i el final dels conflictes que s'assoleix a través de la mort i de l'ús de la força.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Projet concernant de nouveaux signes pour la musique (1742)
  • Dissertation sur la musique moderne (1743)
  • Discours sur les sciences et les arts (1750)
  • Les contribucions a l'Encyclopédie
  • Le Devin du village (1752), òpera
  • Narcisse ou l’amant de lui-même (1752)
  • Discours sur l'origine et les fondements de l'inégalité parmi les hommes (1755)
  • Lettre sur la providence (1756)
  • Lettres morales (1757-1758)
  • Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761)
  • Du contrat social (1762)
  • Émile (1762)
  • Lettres sur la législation de la Corse (1764)
  • Pygmalion (1771)
  • Essai sur l'origine des langues (publicat pòstumament 1781)
  • Les Confessions (1765-1770)
  • Les Rêveries du promeneur solitaire (pòstuma)
  • Correspondance complète de Jean-Jacques Rousseau 1769-1770.


Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Iglesias, Maria C i alt. (1989). Los orígenes de la teoría sociológica. Madrid: Akal. Pàgina 101
  2. Iglesias, Maria C i alt. (1989). Los orígenes de la teoría sociológica. Madrid: Akal. Pàgina 104
  3. Voltaire li escriu sobre el segon Discurs: «es tracta d'un llibre contra el gènere humà (...) Quan es llegeix, entren ganes de caminar de quatre potes.»
  4. Iglesias, Maria C i alt. (1989). Los orígenes de la teoría sociológica. Madrid: Akal. Pàgina 106.
  5. Iglesias, Maria C i alt. (1989). Los orígenes de la teoría sociológica. Madrid: Akal. Pàgines 106 i 107
  6. Discurs sobre la desigualtat, pròleg.
  7. El contracte social, II.
  8. Emili, o de l'educació, llibre 4ª, traducció de Montserrat Gisper. Eumo editorial, Vic, 1985.
  9. El contratce social.
  10. El contracte social, I, 7.
  11. Iglesias, Maria C i alt. (1989). Los orígenes de la teoría sociológica. Madrid: Akal. Pàgines 121.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Obres genèriques[modifica | modifica el codi]

  • (en francès) Édouard Rod, L'Affaire J.-J. Rousseau, Paris, Perrin, 1906
  • (en francès) Masson, Pierre-Maurice. La Religion de Jean-Jacques Rousseau. Paris: Hachette, 1916, p. . 
  • (en francès) Jean Starobinski, Jean-Jacques Rousseau : la transparence et l'obstacle, Paris, Gallimard, 1976, (ISBN 978-2-07-029473-2).
  • (en francès) Bernard Groethuysen, Jean-Jacques Rousseau, Paris, Gallimard, rééd. 2003, (ISBN 978-2-07-035483-2).
  • (en francès) Monique Cottret & Bernard Cottret, Jean-Jacques Rousseau en son temps, Paris, Perrin, 2005, (ISBN 978-2-262-02128-3).
  • (en francès) Rémy Hebding, Jean-Jacques Rousseau : les Lumières grâce à Dieu, Punctum, coll. « Vies choisies », Paris, 2005, (ISBN 978-2-35116-001-5).
  • (en francès) Nanine Charbonnel, Philosophie de Rousseau, Lons-le-Saunier, Aréopage, 2006, 3 vol. (ISBN 978-2-908340-58-7)
  • (en francès) Claire Salomon-Bayet. Jean-Jacques Rousseau ou l'impossible unité. Paris: Seghers, coll. «Philosophies de tous les temps», 183 pages, 1968 & 1971.
  • (en francès) Gaëtan Demulier, Apprendre à philosopher avec Rousseau, Paris, Ellipses, 2009.

Obres especialitzades[modifica | modifica el codi]

  • (en francès) Raymond Trousson et Frédéric S. Eigeldinger (ed.), Dictionnaire de Jean-Jacques Rousseau, Éditions Honoré Champion, 2006.
  • (en francès) Frédéric S. Eigeldinger, Études et documents sur les minora de Jean-Jacques Rousseau, Éditions Honoré Champion, 2009.
  • (en francès) Tanguy L'Aminot (dir), Politique et révolution chez Jean-Jacques Rousseau, Oxford, Voltaire Foundation, Studies on Voltaire and the Eighteenth Century, 324, 1995.
  • (en francès) Michel Coz, Jean-Jacques Rousseau, Paris, Vuibert studio, 1997, ISBN 978-2-7117-6218-7.
  • (en francès) Michel Coz et François Jacob, Rêveries sans fin : Autour des « Rêveries du promeneur solitaire », Orléans, Paradigme, 1997, ISBN 978-2-86878-187-1.
  • (en francès) Robert Derathé, Jean-Jacques Rousseau et la science politique de son temps, Paris, Vrin, 2000, (ISBN 978-2-7116-0178-3).
  • (en francès) Victor Goldschmidt, Anthropologie et politique, Paris, Vrin, 2000, (ISBN 978-2-7116-0311-4).
  • (en francès) André Charrak, Raison et perception : fonder l'harmonie au siècle XVIII, Paris, Vrin, 2002, (ISBN 978-2-7116-1498-1).
  • (en francès) Bruno Bernardi, La Fabrique des concepts. Recherches sur l'invention conceptuelle chez Rousseau. Paris, Champion, 2006
  • (en francès) Blaise Bachofen, La Condition de la liberté. Rousseau, critique des raisons politiques. Paris, Payot, 2002. (ISBN 978-2-228-89665-8)
  • (en francès) Florent Guénard, Rousseau et le travail de la convenance. Paris, Champion, 2005
  • (en francès) Francis Farrugia, Archéologie du pacte social, L'Harmattan, 1994.
  • (en francès) Charles Coutel, Lumières de l'Europe : Voltaire, Condorcet, Diderot, Paris, Ellipses, 1997
  • (en francès) Béatrice Didier, La musique des Lumières : Diderot, l'Encyclopédie, Rousseau, Paris, PUF, 1985
  • (en francès) Jean-Luc Guichet, Rousseau, l’animal et l’homme : l’animalité dans l’horizon anthropologique des Lumières, Paris, Éditions du Cerf, 2006
  • (en francès) Frédéric Worms, Rousseau, Emile ou de l'éducation, Livre IV, Ellipses, 2001, (ISBN 978-2-7298-0634-7).
  • (en francès) Roger D. Masters, La philosophie politique de Rousseau, traduït de l’américain par G. Colonna d’Istria & J.-P.Guillot, Lyon, ENS Éditions, 2002, (ISBN 978-2-84788-000-7).
  • (en francès) Arthur Metzler, Rousseau. La bonté naturelle de l'homme. Belin, 1998.
  • (en francès) Catherine Kintzler, Poétique de l'opéra français de Corneille à Rousseau, Paris, Minerve, 2006, (ISBN 978-2-86931-111-4).
  • (en francès) Colette Soler, L’aventure littéraire, ou la psychose inspirée, Rousseau, Joyce, Pessoa, éd. du Champ Lacanien, 2001.
  • (en francès) Germán A. de la Reza, La invención de la paz. De la República cristiana del duque de Sully a la Sociedad de naciones de Simón Bolívar, Siglo XXI Editores, México, 2009, (ISBN 978-607-03-0054-7)
  • (en francès) Pierre Villey, L'influence de Montaigne sur les idées pédagogiques de Locke et de Rousseau, 270 p., Hachette, Paris, 1911

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]