Jean-Yves Daniel-Lesur
  |
|
|---|---|
| Estil: | Clàssic-modernista |
| Naixença: | 19 de novembre de 1908 París, Illa de França |
| Defunció: | 2 de juliol de 2002 (als 93 anys) París, Illa de França |
| Nacionalitat: |  França |
| Activitat principal: | Compositor |
| Altres activitats: | Professor |
Jean-Yves Daniel-Lesur (París, Illa de França, 19 de novembre de 1908 - 2 de juliol de 2002) fou un compositor francès.
Estudià al Conservatori amb Caussade (composició), amb Tournemire (composició i orgue) i amb Ferté (piano). El 1935 era professor de contrapunt en la Schola Cantorum, de la qual en fou director entre 1957 i 1951. En aquell mateix any, junt amb Messiaen, Jolivet i Baudrier, formà el grup La Jeune France, al que, excepte com a fundador, no es pot dir en absolut, que hi hagués pertangut, a jutjar per la seva tècnica.
És autor de:
* Clair comme le jour, sobre poemes de Claude Roy (1945).
* Chansons cambodgiennes, sobre texts populars (1946).
* Obertura para Andrea del Sarto, d'Musset (1949).
* El cant dels cants, per a cor a dotze veus mixtes (1953), potser la seva millor obra, escrita amb les lleis més severes del contrapunt, que dominava a la perfecció.
* Serenata, per aorquestra de corda (1954).
* El ball del destí, (ballet) amb argument d'Stella Bon.
* Elegia, per a dues guitarres.
* La Estrella de Sevilla, per a orquestra.
* Suite francesa, per a orquestra.
* Suite medieval, etc...
Leseur es declarava anti-racionalista i partidari dels valors que exaltà el romanticisme. Creia en la capacitat del subconscient, com font i poder creador. Refusava tota problemàtica, sistematització i esteticisme. Entenia la perfecció formal en el sentit clàssic. En el seu particular cas, el dubtós de tals afirmacions resta justificada pel poder d'aïllament de la seva personalitat, el suficient forta com per no tenir necessitat d'imitar a ningú, malgrat el covats que puguin ser els seus procediments.
Es curiós saber que el seu respecte per la inspiració, en el sentit més ampla, i el subconscient el portaren a refusar tota ensenyança de la composició, mentre creia necessària la del contrapunt –que a més exercia--, al·ludint a la naturalesa poètica i no matemàtica d'aquest. Forçosament tenia de valorar –d'acord amb el seu sentir— la multitud de possibilitats que ofereix el contrapunt lliure, que el fan per els jocs més inaudits de la imaginació, encara que a tot el cúmul de restriccions que imposa.
Bibliografia[modifica]
- Enciclopèdia Espasa Suplement dels anys 1961-62, pàg. 247 (ISBN 84-239-4595-2)
