Jean Cocteau

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jean Cocteau
Jean Cocteau b Meurisse 1923.jpg
Jean Cocteau, l'any 1923
Naixement 5 de juliol de 1889
Maisons-Laffitte
Mort 11 d'octubre de 1963 (als 74 anys)
Milly-la-Forêt
Activitat escriptor, dramaturg, poeta, cineasta
País França
Període Segle XX
Moviment avantguarda
Obres principals Les enfants terribles

Influències


Signatura

Web: jeancocteau.net

Jean Cocteau (Maisons-Laffitte, 5 de juliol de 1889 - Milly-la-Forêt, 11 d'octubre de 1963)[1] fou un poeta francès, i artista de múltiples altres talents, destacant com a artista gràfic, dramaturg i cineasta. Figura destacada de les primeres avantguardes artístiques del segle XX i proper al Grup dels Sis], al seu cercle d'amics i amants s'hi troben figures com Kenneth Anger, Pablo Picasso, Jean Hugo, Jean Marais, Henri Bernstein, Yul Brynner, Marlene Dietrich, Coco Chanel, Erik Satie, Ígor Stravinski, María Félix, Édith Piaf o Raymond Radiguet.

Malgrat la seva pluridisciplinarietat, Cocteau sempre va insistir que era un poeta i que tot el seu treball era poètic. L'any 1955 fou elegit membre de l'Acadèmia francesa i de l'Académie royale de langue et de littérature françaises de Belgique. Morí l'any 1963, i va ser enterrat a la capella de Saint-Blaise-des-Simples a Milly-la-Forêt. El novembre de 2011 es va inaugurar un museu dedicat a la seva figura i la seva obra a Menton, en un edifici projectat per Rudy Ricciotti i amb un fons en gran part procedent de la col·lecció de Severin Wunderman.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Aproximació a la família i joventut de Cocteau[modifica | modifica el codi]

Retrat de Jean Cocteau, pintat entre 1910 i 1012

Clément Eugène Jean Maurice Cocteau va nàixer el 5 de juliol de 1889 a la place Sully de Maisons-Laffitte.[nota 1] El seu pare, Georges Alfred Cocteau, va nàixer el 8 de juliol de 1842 a Melun, i era advocat i pintor amateur; mentre que la seva mare, Marie Junia Émilie Eugénie Lecomte, va nàixer el 21 de setembre de 1855 a Maisons-Laffitte.[nota 2] La parella es va casar el 7 de juliol de 1875 al novè arrondissement de París.[nota 3]. Cocteau tenia una germana gran, Marthe (1877-1958) i un germà gran, Paul (1881-1961).[3]

Pel que fa als avis, l'avi patern era Athanase Cocteau (1798-1865), notari i alcalde de Melun; mentre que l'avi matern era Eugène Lecomte (1828-1906), agent de canvi i col·leccionista d'art. El seu oncle matern, Raymond Lecomte, era diplomàtic.[4]

El pare de Cocteau es va suïcidar a París el 5 d'abril de 1898, circumstància que va marcar Jean Cocteau durant molt temps. Quan tenia quinze anys, Cocteau va deixar la casa familiar. Alumne del Lycée Condorcet, va fer bona amistat amb Pierre Dargelos, per qui se sentia veritablement fascinat. Poc interessat pels estudis, fou expulsat per indisciplina l'any 1904, i repetí batxillerat dos cops.[5]

L'any 1908 va tenir lloc el seu primer recital de poesia, organitzat per Édouard de Max al teatre Femina de París.[6] L'any següent, quan tenia 20 anys, publicà el seu primer recull de poemes, «La Lampe d'Aladin», inspirat en les mil i una nits.[7] Aquesta obra féu que fos conegut als cercles bohemis com el príncep frívol, nom amb el qual va titular, l'any 1910, el seu segon recull de poemes.

Cocteau se sentia fascinat pels ballets russos, sobretot per Serguei Diàguilev. La trobada amb Diàguilev va suposar la primera crisi de la creació de l'artista: Cocteau va renegar dels seus poemes, qualificant-los de pastitxos excessivament carregats, i es va apropar al cubisme i al futurisme.[8]

De la seva col·laboració amb els artistes russos va sorgir Le Dieu bleu (1921), amb vestits i decorats de Léon Bakst i música de Reynaldo Hahn, en la línia del ballet Parade (1917), produït amb vestits i decorats de Pablo Picasso i amb música d'Erik Satie. Cocteau també va col·laborar amb el moviment dadà, i va influenciar molt la tasca del seu cercle més proper, sobretot la d'un grup d'amics conegut com a Grup dels Sis, del qual en va esdevenir portaveu.

Malgrat haver estat lliurat de fer el servei militar, Cocteau va decidir participar a la Primera Guerra Mundial com a conductor d'ambulància amb un comboi sanitari civil, per bé que ràpidament fou desmobilitzat per motius de salut.[9] Llavors tornà a París, on va reprendre les seves activitats artístiques. Després d'un temps necessari de gestació, Cocteau va escriure sobre el conflicte, publicant un dels seus millors llibres: Thomas l'imposteur. Als anys 20, Cocteau es va associar amb Marcel Proust, André Gide i Maurice Barrès.

Amistat amb Raymond Radiguet[modifica | modifica el codi]

Jean Cocteau, retratat per Amedeo Modigliani l'any 1919

L'any 1918, Cocteau va conèixer el jove poeta Raymond Radiguet de la mà de Marx Jacob. Cocteau estava entusiasmat amb el talent literari i els poemes de Radiguet, i durant un temps el va aconsellar i animar. A més, el va ajudar a publicar en revistes d'avantguarda, com Sic i Littérature, i també el va intentar introduir al seu cercle artístic, aconseguint que Grasset publiqués Le Diable au corps i que l'obra fos premiada amb el premi Nouveau Monde.

L'any 1921, Cocteau va col·laborar amb el Grup dels Sis en la creació del llibret Mariés de la Tour Eiffel, una obra col·lectiva que assenyala l'inici d'una nova generació musical a França, liderada per Erik Satie. Sembla que el mateix Radiguet pogué haver col·laborat en l'elaboració d'aquest llibret.[10]

La mort sobtada de Radiguet l'any següent afectà profundament Cocteau qui, desesperat, trist i procliu al consum d'opi, no va assistir a l'enterrament. L'autor va marxar de París al costat de Diàguilev, per presenciar una representació de les Noces d'Ígor Stravinski que els ballets russos realitzaren a Montecarlo. Posteriorment, Cocteau va qualificar el seu gest com fruit de l'estupor i el disgust. Pel que fa a la seva inclinació pel consum d'opi, Cocteau la justificava dient que estava relacionada amb el seu contacte amb Louis Laloy, director de l'òpera de Montecarlo. La dependència de l'opi per part de Cocteau i els seus esforços per deixar-lo van tenir una influència decisiva en el seu model literari. Sense anar més lluny, la seva obra més coneguda, Les enfants terribles, fou escrita al llarg d'una dura setmana d'abstinència.

Cocteau i la família Bourgoint[modifica | modifica el codi]

Durant un temps Cocteau va residir a l'hotel Welcome de Vilafranca de Mar,[11] i allà va conèixer la família Bourgoint, gràcies al fet que un amic comú, Christian Bérard —pintor dels decorats de les obres de teatre de Cocteau— els va posar en contacte. La família Bourgoint tenia tres fills, Maxime i Janine (bessones) i Jean.

Jeanne i Jean Bourgoint van retrobar-se amb Cocteau l'any 1925. Per la seva part, Cocteau va conèixer Charles Henrion aquell mateix any, a Meudon, a la casa familiar de Jacques Maritain.[12] La coneixença d'Henrion, deixeble de Charles de Foucauld, el va impressionar i el féu convertir al catolicisme el 19 d'octubre d'aquell mateix any. Cocteau va mantenir el contacte amb els Bourgoint fins a l'any 1929, quan Jeanne es va suïcidar. La vida de Jeanne i Jean Bourgoint va impressionar tant Cocteau que ràpidament va escriure la seva història, que titulà Les enfants terribles.

Maduresa[modifica | modifica el codi]

Jean Marais (1947)

Durant els anys 30 del segle XX, Cocteau va tenir una relació amb la princesa Nathalie Paley, modista, actriu, model, filla morganàtica d'un Romanov i antiga esposa de Lucien Lelong. Paley s'hauria quedat embarassada però patí un avortament, fet que deprimí enormement la parella. Cocteau evoca aquest avortament a Le passé défini, i manifestà que aquest avortament fou conseqüència d'una desavinença violenta amb Marie-Laure de Noailles. Tanmateix, Cocteau havia iniciat la princesa en el consum d'opi, fet que podria haver repercutit sobre el seu embaràs.

Cap a 1933, Cocteau va conèixer Marcel Khill, qui va esdevenir el seu company, i interpreta el rol de missatger de Corint a La Machine Infernale. L'any 1936, ambdós van fer un viatge al voltant del món en 80 dies, que Cocteau narrà a Mon Premier Voyage. Seguidament, Cocteau va iniciar una relació de llarga durada amb dos actors francesos, Jean Marais i Édouard Dermit, i aquest darrer fou oficialment adoptat per Cocteau. A més, també va tenir una relació amb Panama Al Brown, un boxejador per qui vetllà per la seva carrera en alguna ocasió.

L'any 1940, Le Bel Indifférent, una obra de teatre que Cocteau va escriure per Édith Piaf, va tenir una gran èxit. En aquell moment, Cocteau treballa amb Picasso i Coco Chanel, i té amistat amb un bon gruix d'artistes europeus. A més, lluita contra la seva addicció a l'opi i, ara que ja és obertament homosexual, té algunes aventures breus i complicades amb dones. La seva obra conté nombroses crítiques contra l'homofòbia.

Jean Cocteau va tenir un paper ambigu durant la Segona Guerra Mundial: els resistents l'acusen de col·laborar amb els alemanys, i part de la seva vida entre 1939 i 1944 resta desconeguda.[13][nota 4] Cocteau era molt reservat pel que fa a manifestar el seu posicionament polític. Durant l'ocupació alemanya, mostrà una actitud pacífica, i no dubta en acollir l'escultor oficial del Tercer Reich, Arno Breker, després de la seva exposició a París, l'estiu de 1942. D'altra banda, Leni Riefenstahl també es va beneficiar de la seva protecció durant set anys.

« L'Allemagne nazie n'est pas non plus sans le séduire, surtout son chef, dont il se fait une représentation qu'il faut placer au musée des Hitler imaginaires. […] Il est fasciné par l'idée du chef-artiste, politique tout-puissant en même temps que mécène et protecteur des arts, à la fois Napoléon et poète (« Chez Hitler, c'est le poète qui échappait à ces âmes de pions », écrit-il en parlant des dirigeants français de l'avant-guerre). »
Philippe Burrin, La France à l'heure allemande, Seuil, 1995, p. 352

L'obra La Machine à écrire havia estat prohibida pel prefecte de policia, però la decisió fou anulada per la Propaganda Abteilung, amb la intenció de mostrar-se benèvola amb el sector artístic francès. Arran de l'alliberament, Cocteau és ràpidament requerit pel comitè nacional de cimena i pel comitè nacional d'escriptors, davant el qual no es presenta, compareixent als comitès de depuració acusat de col·laboracionista.[14]

Cocteau va esdevenir una referència en el món del cinema, i va presidir el festival de Canes de 1953 i 1954, i l'any 1960 va rodar El testament d'Orfeu, amb el suport finances de François Truffaut.

A més, Cocteau també és recordat per altres creacions o accions que han quedat per la posteritat, com quan l'any 1950 fou convidat a la villa Santo Sospir de Sant Joan de Cap Ferrat per Francine Weisweiler, l'esposa d'Alec Weisweiler, l'hereu de l'empresa Shell. A les parets de la villa, sobre la xemeneia, Cocteau va començar a dibuixar un Apol·lo i, animat per Henri Matisse, va decorar la resta de la casa —on s'estigué onze anys—, també amb frescos, mosaics i tapissos amb temes mitològics o bíblics.[15] Diverses celebritats van passar per aquesta casa, com Picasso, Charles Chaplin i Jean Marais, qui es va iniciar a la pintura a l'oli. Arran de l'amistat entre Cocteau i Francine Weisweiler, aquesta va anomenar Orphée II al seu iot.[16]

Jean Cocteau va morir a la seva casa de Milly-la-Forêt l'11 d'octubre de 1963, poc després d'assabentar-se de la mort d'Édith Piaf, quan comptava 74 anys.[17][nota 5] Cocteau va ser enterrat a la capella de Saint-Blaise-des-Simples, a Milly-la-Forêt. A la seva tomba hi resa l'epitafi Jo estic amb vosaltres.

Obres[modifica | modifica el codi]

Poesia[modifica | modifica el codi]

  • 1909 La Lampe d'Aladin
  • 1910 Le Prince frivole
  • 1912 La Danse de Sophocle
  • 1919 Ode à Picasso - Le Cap de Bonne-Espérance
  • 1920 Escale. Poésies (1917-1920)
  • 1922 Vocabulaire
  • 1923 La Rose de François - Plain-Chant
  • 1925 Cri écrit
  • 1926 L'Ange Heurtebise
  • 1927 Opéra
  • 1934 Mythologie
  • 1939 Énigmes
  • 1941 Allégories
  • 1945 Léone
  • 1946 La Crucifixion
  • 1948 Poèmes
  • 1952 Le Chiffre sept - La Nappe du Catalan (en collaboration avec Georges Hugnet)
  • 1953 Dentelles d'éternité - Appogiatures
  • 1954 Clair-obscur
  • 1958 Paraprosodies
  • 1961 Cérémonial espagnol du Phénix - La Partie d'échecs
  • 1962 Le Requiem
  • 1968 Faire-Part (publicat postumament)

Novel·les[modifica | modifica el codi]

Teatre[modifica | modifica el codi]

Crítica[modifica | modifica el codi]

  • 1918 Le Coq et l'Arlequin
  • 1920 Carte blanche
  • 1922 Le Secret professionnel
  • 1926 Le Rappel à l'ordre - Lettre à Jacques Maritain
  • 1930 Opium
  • 1932 Essai de critique indirecte
  • 1935 Portraits-Souvenir
  • 1937 Mon Premier voyage (Tour du monde en 80 jours)
  • 1943 Le Greco
  • 1947 Le Foyer des artistes - La Difficulté d'être
  • 1949 Lettres aux Américains - Reines de la France
  • 1951 Jean Marais - Entretiens autour du cinématographe (amb André Fraigneau)
  • 1952 Gide vivant
  • 1953 Journal d'un inconnu. Démarche d'un poète
  • 1955 Colette.
  • 1956 Discours d'Oxford
  • 1957 Entretiens sur le musée de Dresde (amb Louis Aragon) - La Corrida du 1Plantilla:Er mai
  • 1959 Poésie critique I
  • 1960 Poésie critique II
  • 1962 Le Cordon ombilical
  • 1963 La Comtesse de Noailles, oui et non
  • 1964 Portrait souvenir (publicat pòstumament; entrevista amb Roger Stéphane)
  • 1965 Entretiens avec André Fraigneau (posthume)
  • 1973 Jean Cocteau par Jean Cocteau (publicat pòstumament; entrevistes amb William Fielfield)
  • 1973 Du cinématographe (publicat pòstumament). Entretiens sur le cinématographe (publicat pòstumament)

Obres periodístiques[modifica | modifica el codi]

  • 1935-1938 (obres publicades pòstumament)

Cinematografia[modifica | modifica el codi]

Disseny gràfic[modifica | modifica el codi]

  • 1924 Dibuixos
  • 1925 Le Mystère de Jean l'oiseleur
  • 1926 Maison de santé
  • 1929 25 dessins d'un dormeur
  • 1935 Seixanta dissenys per l'obra [Les Enfants terribles]
  • 1941 Dibuixos al marge de text de l'obra Chevaliers de la Table ronde
  • 1948 Drôle de ménage
  • 1957 La Chapelle Saint-Pierre, Villefranche-sur-Mer
  • 1958 La Salle des mariages, hôtel de ville de Menton - La Chapelle Saint-Pierre (lithographies)
  • 1959 Gondol des morts
  • 1960 Saint-Blaise-des-Simples

Diaris[modifica | modifica el codi]

  • 1946 La Belle et la Bête (diari de rodatge)
  • 1949 Maalesh
  • 1983 Le Passé défini (publicat pòstumament)
  • 1989 Journal, 1942-1945

Segells[modifica | modifica el codi]

Obres sobre Jean Cocteau[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. La partida de naixement de Cocteau es conserva als arxius del departament d'Yvelines, amb el número 51 de l'any 1889
  2. La comuna llavors s'anomenava Maisons-sur-Seine
  3. La partida de casament es conserva al registre d'estat civil del novè arrondissement de París, amb el número 703 de l'any 1875
  4. Des dels inicis de l'ocupació nazi, Cocteau va publicar escrits a la rebista col·laboracionista La Gerbe, creada per l'escriptor Alphonse de Châteaubriant. Al desembre de 1940 va llençar una arenga als joves escriptors, una mena de missatge als joves francesos, als que demanava de prendre part al nou ordre europeu.
  5. L'endemà, Jean Marais va declarar que "va morir d'un edema pulmonar, el seu cor ha dit prou. Estimava molt l'Édith però no crec que la seva mort hagi provocat la mort de Jean."[18]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Jean Cocteau». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Browning, Frank. «France’s Memorial to Jean Cocteau». The New York Times, 18 gener 2012 [Consulta: 16 gener 2014].
  3. Biografia de Jean Cocteau (1889-1963)
  4. Albrechtskirchinger, Geneviève. Jean Cocteau et ses amis artistes. Bruxelles: Ludion, 1991. ISBN 9782226055484. 
  5. Luther, Micha. Jean Cocteau et le surréalisme. GRIN Verlag, 2011. ISBN 978-3656016137. 
  6. Cocteau, quelques éléments de biographie
  7. Gidel, Henry. Jean Cocteau. Paris: Flammarion, 1998, p. 34. ISBN 978-2080672339. 
  8. Chambon, Bertrand du. Le roman de Jean Cocteau. Paris [u.a.]: Harmattan, 2001, p. 231. ISBN 9782747519397. 
  9. Sabatier, Robert. Histoire de la poésie française XXè siècle. Michel Albin, 1982, p. 97. 
  10. NYT, 17 April 1988, Dance View: The Irreverence of Cocteau Sparkles Once More
  11. Histoire de l'Hôtel Welcome, photographies et extraits de l’œuvre de Cocteau.
  12. Les Grandes Amitiés : «LES GRANDES AMITIES DE JACQUES ET RAÏSSA MARITAIN - Frédéric Ripoll».
  13. Retaillaud-Bajac, Emmanuelle. «Les démons de Jean Cocteau». L'Histoire, 279, setembre 2003.
  14. Presses universitaires de France. Le théâtre en France des origines à nos jours, 1997. 
  15. Fotografies i informació sobre la Villa Santo Sospir.
  16. Les murs peints Entrevista amb Carole Weisweiller.
  17. Jean Cocteau (1889-1963)
  18. Entrevista amb Jean Marais per Lise Elina i Jean-Pierre Lannes, 12 octubre 1963, Radiodiffusion-télévision française, www.ina.fr, consultat el 6 d'octubre de 2013.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Wikiquote A Viquidites hi ha cites, dites populars i frases fetes relatives a Jean Cocteau

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean Cocteau