Jean Gabin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jean Gabin

Jean Gabin (Mériel, Seine-et-Oise, 16 de maig de 1904Neuilly-sur-Seine, 15 de novembre de 1976, França). Actor de cinema i teatre francès.

El seu nom vertader era Jean-Alexis Moncorgé. Fill d'artístes de varietats Joseph Gabin i Helen Petit, treballà com aprenent en l'empresa constructora Chapelle i com mecànic fins que el 1920 entrà a formar part del Follies Bergère mercès a l'amistat del seu pare amb l'empresari Fréjol. El 1924 complí llur servei militar en la Marina.

Al seu retorn a la vida civil el 1926 treballà en el teatre i en espectacles de varietats fins que fou contractat per la companyia Pathé-Natham amb la que debutà en el cinema interpretant versions franceses de films alemanys. Maria Chapdelaine (1934), de Julien Duvivier, fou la seva primera gran oportunitat en el cinema i la primera de llurs nombroses col'laboracions amb el director. En les seves obres següents, Gabin adquirí una notable popularitat amb l'encarnació d'herois romàntics i d'origen humil en films com Le drapeau (1935) i La Belle équipe (1936), ambdues dirigides per Duvivier, i Les bas-fonds (1936), de Jean Renoir.

Pepe le Moko (1937), també de Duvivier, fou sens dubte el seu primer gran èxit internacional. En aquesta Gabin interpretà al personatge del títol, un lladre elegant que s'amaga de la policia en la casbah d’Alger, i viu una tràgica història d'amor amb una dona de classe social superior. Pepe le Moko assolí un èxit sense precedents en la història de la cinema francès. El seu director fou contractat per la indústria estatunidenca i el film causà una gran polèmica que desembocà en la seva prohibició pel govern francès, que l'acusà de desmoralitzadora, en els primers anys de la Segona Guerra Mundial. En acabar la guerra, Pepe le Moko retornà com un dels grans clàssics del cinema francès i generà un culte semblant al de Casablanca entre el públic nord-americà.

En els seus treballs de finals dels trenta a una sèrie d'antiherois foscos i desenganyats. La grande illusión (1937), de Jean Renoir, fou una altra de les obres mestres en les que participà Gabin abans de la guerra i una de les més polèmiques del seu autor. En aquesta paràbola pacifista i antimilitarista aclamada per personatges com Franklin D. Roosevelt, Louis Ferdinand Celine i Herman Goering, interpretà al tinent Marechal, un mecànic al que les circumstàncies de la guerra el converteixen en presoner dels nazis i heroi. La gran ilusión conquerí el Premi Especial del Jurat en el Festival de Venècia malgrat ésser vetada per Mussolini. La pròpia censura francesa retallà nombroses seqüències que no foren vistes fins vint anys després.

Mercès a llur posició d'estrella taquillera, l'actor recolzà un projecte arriscat com Le quai des brumes (1938), de Marcel Carné, que es convertí en un dels millors exemples del anomenat "realisme poètic" francès. Escrita per Carné i el seu guionista habitual Jacques Prévert, Gabin donà vida a un desertorque s'enamora d'una noia idealista interpretada per Michèle Morgan. La bèstia humana (1938), de Jean Renoir, marcà la transició de Gabin vers papers més obscurs. En aquesta adaptació de la novel·la d’Emile Zola encarnà a un ferroviari que assassina la seva dona, interpretada per Simone Simon.

Dintre aquest registre destacà el seu següent treball a les ordres de Carné, Le jour se lève (1939), una de les joies del seu director i del cinema francès. Gabin interpretà un altre dels clàssics antiherois que formen la seva personalitat cinematogràfica abans de la guerra: un home acorralat per la policia després d'assassinar l'home que assetja la seva amant. El guionista Prévert desenvolupà tota la seva poètica de la fatalitat en una curosament estructurada serie de flashbacks. Le jour se lève, fou prohibida per Vichy, per haver contribuít al desastre de 1940, però després de la guerra el film assolí un èxit notable i la RKO produí una versió americana, Nit eterna (1947), d’Anatole Litvak, amb Henry Fonda en el paper de Gabin.

La carrera de Gabin semblava anar vers l'oblit. No obstant això, assolí fer 1954 una aparició en el film Touchez pas au grisbi. Dirigida per Jacques Becker, la seva presentació va tenir una crítica molt favorable, i la pel·lícula fou un èxit internacional. Durant els següents 20 anys Gabin va fer més de 50 pel·lícules.

Considerat com una de les grans estrelles del cinema francès, fou membre de la Legió d'Honor. El Musée jean Gabin ubicat en el seu poble nadiu conté imformació destacad de llur filmogràfia i la seva carrera militar.

Jean Gabin mori d'un infart agut de miocardi en el suburbi parisènc de Neuilly-sur-seine. El seu cos fou incinerat, rebé honors militars i les seves cendres foren esparcides en el mar, per un vaixell militar.

Selecció de les seves pel·lícules[modifica | modifica el codi]

  • 1930: Ohé! les valises; On demande un dompteur or Les lions; Méphisto ( per Henri Debain i Georges Vinter); Chacun sa chance
  • 1934: Maria Chapdelaine
  • 1935: Golgotha (per Julien Duvivier); Le Drapeau
  • 1936: The Lower Depths (Les Bas-fonds)
  • 1937: Pépé le Moko
  • 1937: La Grande Illusion; Le Messager; Gueule d'amour
  • 1938: Port of Shadows (Le quai des brumes);: La bèstia humana (per Jean Renoir)
  • 1939: Le Jour se lève (Daybreak) (per Marcel Carné)
  • 1942: Moontide
  • 1946: Martin Roumagnac (The Room Upstairs) (de Georges Lacombe)
  • 1949: Le mura di Malapaga (Itàlia),Au-delà des grilles (França) (de René Clément)
  • 1952: Le Plaisir (de Max Ophüls)
  • 1954: Touchez pas au grisbi (Don't Touch the Loot) (de Jacques Becker)
  • 1954: Razzia sur la chnouf (Razzia in Paris) (de Henri Decoin)
  • 1956: La Traversée de Paris (de Claude Autant-Lara): Grandgil
  • 1955: French Cancan (de Jean Renoir)
  • 1958: Les Misérables
  • 1959: Archimède, le clochard (The Magnificent Tramp) (de Gilles Grangier)
  • 1960: Le Président (de Henri Verneuil)
  • 1961: Le cave se rebiffe (The Counterfeiters of Paris) (de Gilles Grangier)
  • 1962: Un singe en hiver (de Henri Verneuil) amb Jean-Paul Belmondo
  • 1962: Le Gentleman d'Epsom (de Gilles Grangier)
  • 1963: Mélodie en sous-sol (de Henri Verneuil)
  • 1963: Maigret voit rouge (de Gilles Grangier)
  • 1964: Monsieur (de Jean-Paul Le Chanois)
  • 1964: L'Âge ingrat (de Gilles Grangier)
  • 1965: Le Tonnerre de Dieu (de Denys de La Patellière)
  • 1965: Du rififi à Paname (de Denys de La Patellière)
  • 1966: Le Jardinier d'Argenteuil (de Jean-Paul Le Chanois)
  • 1967: Històries de brètols (Le Soleil des voyous) (de Jean Delannoy) amb Robert Stack
  • 1968: Le Pacha (de Georges Lautner)
  • 1968: Le Tatoué (de Denys de La Patellière)
  • 1969: Sous le signe du taureau (de Gilles Grangier)
  • 1969: Le Clan des Siciliens (de Henri Verneuil) with Alain Delon
  • 1970: La Horse (de Pierre Granier-Deferre) - Auguste Maroilleur
  • 1971: Le Chat - Julien Bouin
  • 1971: Le Drapeau noir flotte sur la marmite - Victor Ploubaz
  • 1972: Le Tueur - Commissaire Le Guen
  • 1973: L'Affaire Dominici - Gaston Dominici
  • 1973: Deux hommes dans la ville - Germain Cazeneuve
  • 1974: Verdict - Leguen
  • 1976: Échos de plateau
  • 1976: L'Année sainte - Max Lambert

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean Gabin
  • Biografias i vidas.com