Jean Racine

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jean Racine
Jean Racine (1673).jpg
Retrat de Jean Racine (1673)
Naixement 21 de desembre de 1639
La Ferté-Milon
Mort 21 d'abril de 1699 (als 59 anys)
París
Activitat Dramaturg, Poeta
Nacionalitat França França
Període S. XVII

Jean Racine (La Ferté-Milon (avui dia al departament de l'Aisne), 21 de desembre de 1639 - París, 21 d'abril de 1699), va ser un dramaturg francès. Juntament amb Pierre Corneille, que va precedir-lo, és considerat un dels dos autors francesos de tragèdies clàssiques més important.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Formació jansenista[modifica | modifica el codi]

Gravat de Jean Racine
Jean Racine, dramaturg francès

Com que des de jove esdevingué orfe, la seva educació va quedar a càrrec dels avis, els quals la van confiar a les religioses de les escoles de Port-Royal de 1655 a 1658. Allí rebrà una educació jansenista i publicarà els seus primers escrits. Cal situar El passeig de Port-Royal, de tipus pastoral, sota la influència de François de Malherbe. Més endavant estudiarà filosofia al Col·legi D'Harcourt de París. En un primer moment tractarà de conciliar les seues aspiracions literàries amb els desigs de la seva família perquè triï la carrera eclesiàstica, el qual fet li va fer romandre fins a 1663 a Uzès. Va escriure el 1660 La Nimfa del Sena, una oda interessant, i altres obres que no arriben als escenaris.

Els inicis literaris[modifica | modifica el codi]

Finalment, pren la decisió de treballar només a la literatura. El 1662, rep una pensió del rei per haver escrit una oda de conveniència sobre la malaltia del rei Lluís XIV, La fama de les Muses. La companyia de Molière representa dues peces de Racine, La Tebaida el 1664, i Alexandre el Gran el 1665. Nogensmenys, com que no va quedar satisfet del muntatge de la segona peça, la va cedir a la companyia rival de Molière. Aquest fet els va enemistar.

Les grans tragèdies[modifica | modifica el codi]

L'èxit aconseguit el 1667 amb la tragèdia Andròmaca li va donar una gran prestigi. Va escriure després una comèdia, Els Litigants el 1668, i després es va dedicar només a la tragèdia, i hi escriu successivament Britannicus (1669), Berenice (1670), Baiacet (1672), Mitridates (1673), Ifigènia (1674) i Fedra 1677). Cal assenyalar la seva implicació a un sórdid cas, el cas dels verís, pel qual se sospitava haver enverinat la Du Parc, una de les seves actrius, per tal de recuperar una joia que la Du Parc portava en un dit.

Les obres religioses[modifica | modifica el codi]

Amic personal del cardenal Richelieu i a través d'ell del seu successor Julio Mazzarino, va aconseguir ser membre de l'Acadèmia Francesa des del 1673. Després del seu flagrant francàs amb Fedra, darrere d'altres obres que el mateix Racine, sobretot per questions d'honor i religioses, ja que ell mateix no veia amb bons ulls el teatre, considerava mediocres; va retirar-se del teatre en pricipi definitivament, i de nou gràcies als seus contactes socials es va poder dedicar a ésser l'historiògraf del rei Lluís XIV de França. Una decena d'anys més tard, a petició de Madame de Maintenon, però, va gosar escriure les tragèdies bíbliques Esther (1689) i Atalia (1691), les úniques peces teatrals que ha escrit després de Fedra, per a les xiquetes de l'internat de Saint-Cyr.[1]

Malgrat les persecucions de les quals són víctimes els jansenistes, Racine es va reconciliar amb ells, després d'haver tingut prou problemes. Va escriure una Història breu de Port-Royal que es va publicar fins després de la seva mort.

Mort[modifica | modifica el codi]

Fou soterrat al cementiri de Port-Royal i les seues deixalles, amb les de Blaise Pascal es traslladaren al cementiri de Saint-Étienne-du-Mont el 1711.

Característiques del seu teatre[modifica | modifica el codi]

La fatalitat de l'amor[modifica | modifica el codi]

El teatre de Racine mostra la passió com una força fatal que destrueix al que la té. Respectant els ideals de la tragèdia clàssica, presenta una acció senzilla, clara, en la qual els esdeveniments neixen de las pròpies passions dels personatges. Les tragèdies profanes (és a dir, excloent Esther i Atalia) presenten una parella jove i innocent, unida i separada a una mateixa volta per un amor impossible, perquè la dona està sota el domini del rei (Andròmaca, Britannicus, Baiacet, Mitridates) o perquè pertany a un grup rival (Arícia a Fedra). Aquesta rivalitat es complementa sovint amb una rivalitat política, sobre la qual Racine no s'interessa gaire.

La crisi raciniana[modifica | modifica el codi]

En aquest marc aristocràtic que, a partir de Baiacet es converteix en lloc comú que serveix de pretext per a desencadenar una crisi, els personatges descobreixen que el rei és mort o que ha estat vençut: aquest fet allibera els personatges i enceta les passions. Aquesta informació, però, és desmentida gairebé immediatament. El retorn del rei situa cadascú davant les seues pròpies faltes i és causa, segons la seua natura, de penediment o de dur la revolta fins a les darreres conseqüències.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Littérature progressive du français. Niveau avancé., pàg. 30. De Nicole Blondeau i Ferroudja Allouache. Editorial Clé International, 2005. ISBN 978-209-033731-0 (francès)
  2. L'autor rossellonès Miquel de Ribes i de Vilar en va fer una traducció al català que Guillem Agell i Barrière publicà a Tuïr el 1792 (Pep Vila La impremta en català a Perpinyà durant la primera meitat del segle XIX, a Imprimerie, edition et presse dans la première moitié du XIXe siècle Perpinyà: Centre de documentation et d'animation de la culture catalane-L'Olivier, 2004 ISBN 9782908866209, p. 141-166 «PDF».)

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]