Jean Racine
 Retrat de Jean Racine (1673) | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 21 de desembre de 1639 La Ferté-Milon |
| Mort | 21 d'abril de 1699 (als 59 anys) París |
| Causa de mort | Causes naturals  (Càncer de fetge ) |
| Sepultura | Saint-Étienne-du-Mont (París) |
| 3r Seient 13 de l'Académie française | |
| 5 desembre 1672 – 22 abril 1699 ← François de La Mothe Le Vayer – Jean-Baptiste-Henri de Valincour → | |
| Dades personals | |
| Formació | Lycée Saint-Louis Collège de Beauvais (fr)  |
| Activitat | |
| Ocupació | Dramaturg, poeta |
| Activitat | S. XVII |
| Membre de | Acadèmia de les Inscripcions i Llengües Antigues (académicien) (1683–1699) Acadèmia Francesa (1672–1699) |
| Gènere | Tragèdia |
| Moviment | Classicisme |
| Professors | Antoine Le Maistre, Pierre Nicole, Claude Lancelot i Jean Hamon |
| Obra | |
Obres destacables Phèdre, Athalie | |
| Família | |
| Cònjuge | Catherine de Romanet |
| Fills | Jean-Baptiste Racine, Louis Racine |
| Pares | Jean Racine (en) i Jeanne Sconin (en) |
Signatura  | |
 | |
         | |
Jean Racine (La Ferté-Milon (avui dia al departament de l'Aisne), 21 de desembre de 1639 - París, 21 d'abril de 1699) va ser un dramaturg francès. Juntament amb Pierre Corneille, que va precedir-lo, és considerat un dels dos autors francesos de tragèdies clàssiques més important.
Biografia
Formació jansenista
Com que des de jove esdevingué orfe, la seva educació va quedar a càrrec dels avis, els quals la van confiar als religiosos de Port-Royal de 1655 a 1658. Allí rebé una educació jansenista i publicà els seus primers escrits. Cal situar-hi El passeig de Port-Royal, de tipus pastoral, escrit sota la influència de François de Malherbe. Més endavant estudià filosofia al Col·legi D'Harcourt de París. En un primer moment, tractà de conciliar les seues aspiracions literàries amb els desigs familiars perquè triés la carrera eclesiàstica, cosa que el féu romandre fins a 1663 a Uzès. Va escriure una interessant oda, La nimfa del Sena (1660), i altres obres que no arribaren als escenaris.
Els inicis literaris
Finalment, pren la decisió de treballar només en la literatura. El 1662, rep una pensió del rei per haver escrit una oda de conveniència sobre la malaltia del rei Lluís XIV, La fama de les muses. La companyia de Molière representa dues peces de Racine, La Tebaida el 1664, i Alexandre el Gran el 1665. Nogensmenys, com que no va quedar satisfet del muntatge de la segona peça, la va cedir a la companyia rival de Molière. Aquest fet els va enemistar.
Les grans tragèdies
L'èxit aconseguit el 1667 amb la tragèdia Andròmaca li va donar una gran prestigi. Va escriure després una comèdia, Els litigants el 1668, i després es va dedicar només a la tragèdia, i hi escriu successivament Britannicus (1669), Berenice (1670), Baiacet (1672), Mitridates (1673), Ifigènia (1674) i Fedra 1677). Cal assenyalar la seva implicació en un sòrdid cas, el cas dels verins, pel qual se sospitava haver enverinat Du Parc, una de les seves actrius, per tal de recuperar una joia que Du Parc portava en un dit.
Les obres religioses
Amic personal del cardenal Richelieu i mitjançant aquest del seu successor Julio Mazzarino, va aconseguir ser membre de l'Acadèmia Francesa des del 1673. Després del seu flagrant fracàs amb Fedra, darrere d'altres obres que el mateix Racine, sobretot per qüestions d'honor i religioses, ja que ell mateix no veia amb bons ulls el teatre, considerava mediocres, va retirar-se del teatre en principi definitivament, i de nou gràcies als seus contactes socials es va poder dedicar a ser l'historiògraf del rei Lluís XIV de França. Una desena d'anys més tard, a petició de Madame de Maintenon, però, va gosar escriure les tragèdies bíbliques Esther (1689) i Atalia (1691), les úniques peces teatrals que ha escrit després de Fedra, per a les xiquetes de l'internat de Saint-Cyr.[1]
Malgrat les persecucions de les quals són víctimes els jansenistes, Racine es va reconciliar amb ells, després d'haver tingut prou problemes. Va escriure una Història breu de Port-Royal, que es va publicar fins després de la seva mort.
Mort
Fou soterrat al cementiri de Port-Royal i les seues deixalles, amb les de Blaise Pascal, es traslladaren al cementiri de Saint-Étienne-du-Mont el 1711.
Característiques del seu teatre
La fatalitat de l'amor
El teatre de Racine mostra la passió com una força fatal que destrueix al que la té. Respectant els ideals de la tragèdia clàssica, presenta una acció senzilla, clara, en la qual els esdeveniments neixen de les mateixes passions dels personatges. Les tragèdies profanes (és a dir, excloent Esther i Atalia) presenten una parella jove i innocent, unida i separada alhora per un amor impossible, perquè la dona està sota el domini del rei (Andròmaca, Britannicus, Baiacet, Mitridates) o perquè pertany a un grup rival (Arícia en Fedra). Aquesta rivalitat es complementa sovint amb una rivalitat política, sobre la qual Racine no s'interessa gaire.
La crisi raciniana
En aquest marc aristocràtic que, a partir de Baiacet es converteix en lloc comú que serveix de pretext per a desencadenar una crisi, els personatges descobreixen que el rei és mort o que ha estat vençut: aquest fet allibera els personatges i enceta les passions. Aquesta informació, però, és desmentida gairebé immediatament. El retorn del rei situa cadascú davant les seues pròpies faltes i és causa, segons la seua naturalesa, de penediment o de dur la revolta fins a les darreres conseqüències.
Bibliografia
- La Tebaida (1664), tragèdia
- Alexandre le Grand (1665), tragèdia
- Andròmaca (1667), tragèdia
- Els litigants (1668)
- Britannicus (1669)
- Bérénice (1670)
- Baiacet (1672)
- Mitridates (1673)
- Ifigènia (1674)
- Fedra (1677)
- Esther (1689)[3]
- Atalia (1691)[4]
Referències
- ↑ Littérature progressive du français. Niveau avancé., pàg. 30. De Nicole Blondeau i Ferroudja Allouache. Editorial Clé International, 2005. ISBN 978-209-033731-0 (francès)
- ↑ Vila, Pep. «La impremta en català a Perpinyà durant la primera meitat del segle XIX». A: Imprimerie, édition et presse dans la première moitié du XIXe siècle: actes de la première Journée d'étude sur l'imprimerie organisée à Perpignan, le 25 avril 2003. Perpinyà: Centre de documentation et d'animation de la culture catalane-L'Olivier, 2004, p. 141-166. ISBN 9782908866209.
- ↑ L'autor rossellonès Miquel Ribes de Vilar en va fer una traducció al català que Guillem Agel i Barrière publicà a Tuïr el 1792 [2]
- ↑ Traducció catalana de Miquel Ribes de Vilar, del 1774 impresa el 1912 (Ribes, Miquel (traductor). Athalia, tragedia. Perpinyà: Impremta Catalana d'en Comet, 1912.)