Jimmy Connors

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jimmy Connors
Jimmy Connors
País EUA
Residència East St.Louis, (Illinois, EUA) EUA
Data de naixement 2 de setembre de 1952
Lloc de naixement East St.Louis, (Illinois, EUA)
Alçada 1,77 metres
Pes 70 Kg
Retirat el 1996
Joc Esquerrà, revés a dues mans.
Professional des de 1972
Entrenador
Diners Guanyats $8,641,040
Individual
Rècord partits: 1222- 269
Títols: 120
Millor rànquing: 1 (20 de juliol de 1974)
Resultats Grand Slam
Austràlia G 1974
Roland Garros SF 1979, 1980, 1984 i 1985
Wimbledon G 1974 i 1982
Open EUA G 1974, 1976, 1978, 1982 i 1983
Dobles
Rècord partits: 173 - 78
Títols: 15
Millor rànquing: 370 (1 de maig de 1973)

Taula actualitzada el: 9 de març de 2007.


James Scott ("Jimmy") Connors (2 de setembre de 1952) és un campió de tennis nord-americà retirat que va ser número 1 del món des de juliol de 1974 fins a l'agost de 1977. També guanyà 8 títols del Grand Slam i més de 120 títols del circuit professional. Actualment, està entrenant el tennista americà Andy Roddick.

Carrera[modifica | modifica el codi]

El 1970, Connors jugava els seus primers partits internacionals i enregistrava la seva primera victòria significativa al superar la primera ronda de l'Obert del Pacífic Sud-Oest a Los Angeles, derrotant Roy Emerson.

El 1971, Connors guanyava el títol d'individuals de NCAA mentre assistia a la Universitat de Califòrnia-Los Angeles (UCLA). També guanyava el seu primer torneig internacional a Jacksonville, Florida com a amateur. El salt al circuit professional el faria el 1972 on tornaria a guanyar a Jacksonville.

La competitivitat de Connors a la pista el feu destacar. Es negava a acceptar que se'l guanyés i donava el màxim del seu joc en tots els punts, més enllà que el partit estigués decidit o molt complicat. Tampoc no era advers a jugar davant de la multitud o insultant el seu adversari o àrbitres. El seu comportament insolent tant damunt com fora li va fer guanyar una reputació com l'entremaliat del món de tennis i fins i tot adquiriria popularitat a la premsa rosa, a conseqüència de la seva relació amb Chris Evert.

Connors també adquiria una reputació com a esquirol el 1972 quan es negà a fer-se de l'ATP, el sindicat de la majoria dels tennistes.

L'any 1974 guanyà tots els tornejos del Grand Slam a excepció de Roland Garros. A Austràlia, derrotà Phil Dent en quatre sets a la final i a Ken Rosewall a Wimbledon i a l'Open dels EUA. La seva derrota a París va impedir que fos el primer des de Rod Laver a guanyar els quatre títols d'individuals de Grand Slam en un any. Connors mai no va poder guanyar a Roland Garros.

Connors arribava al número 1 del circuit el juliol de 1974 i mantingué aquesta posició durant 160 setmanes. Durant tota la seva carrera, Connors fou número 1 del circuit durant 268 setmanes.

El 1975, Connors es va alçar amb els tres torneigs d'individuals de Grand Slam que havia guanyat l'any anterior. El 1976, guanyava a Björn Borg a Wimbledon, i l'Open dels EUA, acabant per tercer any consecutiu com a número 1 del circuit.

El 1977 i després de diferents polèmiques, Connors perdria amb Borg a Wimbledon i amb Vilas a Nova York. El gener de 1978, i després d'haver irritat als patrocinadors per haver-se negat a jugar, Connors jugava per primera vegada el Master, guanyant la final contra Borg a Nova York.

L'any 1978, seria Borg qui batria Connors còmodament a la final Wimbledon, però Connors es revenjaria del suec a Nova York. Aquell any, però, Connors perdia la seva condició de número 1, que passaria a ser per Borg.

Fins al 1982, Connors no tornaria a la final d'individuals de Wimbledon, on jugaria amb John McEnroe, aleshores número 1 del món. Connors salvaria tres pilotes de partit, per finalment endur-se de nou el torneig en una final mítica.

Connors llavors derrotava una altra llegenda del tennis, promesa en aquell moment, com el txec Ivan Lendl, a la final de l'obert dels EUA de 1982, victòria que repetiria el 1983.

L'última final de Grand Slam de Connors seria a Wimbledon el 1984, un altre cop contra John McEnroe, qui el batria amb facilitat. Preguntat després del partit, si John McEnroe era millor que ell, va respondre que mai.

Començaria, aleshores, un autèntic calvari per Connors que no acabaria fins que el 1988guanyaria el Sovran Bank Tennis Classic a Washington DC. Era el 106è títol de la seva carrera. Connors havia jugat en 56 torneigs i 12 finals des de la seva última victòria a Tòquio contra Lendl l'octubre de 1984.

Però, el moment que pot definir la confiança de Connors en el seu joc, fou el 1991. Tenia 39 anys i sent el número 936 del circuit havia superat una greu lesió de canell que l'havia portat a passar per la sala d'operacions. Amb el seu revés deteriorat, fou eliminat per retirada en tercera ronda de París, en un partit a 5 sets amb Michael Chang guanyador de l'edició anterior. Però a Nova York, Connors acabaria de forjar la seva pròpia llegenda. Sorprenentment, Connors arribaria a quarts de final, el dia del seu aniversari, on es batria amb Aaron Krickstein de 24 anys i a qui guanyaria per 3-6, 7-6(8), 1-6, 6-3, 7-6(4) en 4 hores i 41 minuts, amb un marcador desfavorable al cinquè set de 2-5. A la semifinal, amb la pista a vessar i amb la presència de la número 1 del món femení, Steffi Graf, Connors perdria amb un dels millors jugadors d'aquell any i guanyador a París, Jim Courier.

Finalment, Connors seguiria jugant a un nivell menor i es retiraria. El 2006, Andy Roddick va anunciar la seva contractació com a entrenador.

Vida personal[modifica | modifica el codi]

  • Connors i Chris Evert havien planejat casar-se l'octubre de 1974, però la boda se suspendria.
  • El 1980, Connors es casava amb la model Patti McGuire amb qui tingué dos fills.
  • La primavera de 2006 va passar per la sala d'operacions per realitzar-se una substitució de malucs

Tornejos de Grand Slam[modifica | modifica el codi]

Individuals[modifica | modifica el codi]

Campió (8)[modifica | modifica el codi]

Any Campionat Oponent a la final Resultat
1974 Obert d'Austràlia Austràlia Phil Dent 7-6, 6-4, 4-6, 6-3
1974 Wimbledon Austràlia Ken Rosewall 6-1, 6-1, 6-4
1974 U.S Obert Austràlia Ken Rosewall 6-1, 6-0, 6-1
1976 U.S. Open (2) Suècia Björn Borg 6-4, 3-6, 7-6, 6-4
1978 U.S. Open (3) Suècia Björn Borg 6-4, 6-2, 6-2
1982 Wimbledon (2) Estats Units John McEnroe 3-6, 6-3, 6-7, 7-6, 6-4
1982 U.S. Open (4) Txecoslovàquia Ivan Lendl 6-3, 6-2, 4-6, 6-4
1983 U.S. Open (5) Txecoslovàquia Ivan Lendl 6-3, 6-7, 7-5, 6-0

Finalista (7)[modifica | modifica el codi]

Any Campionat Oponent a la final Resultat
1975 Obert d'Austràlia Austràlia John Newcombe 7-5, 3-6, 6-4, 7-5
1975 Wimbledon Estats Units Arthur Ashe 6-1, 6-1, 5-7, 6-4
1975 U.S Open Espanya Manuel Orantes 6-4, 6-3, 6-3
1977 Wimbledon (2) Suècia Björn Borg 3-6, 6-2, 6-1, 5-7, 6-4
1977 U.S. Obert (2) Argentina Guillermo Vilas 2-6, 6-3, 7-5, 6-0
1978 Wimbledon (3) Suècia Björn Borg 6-2, 6-2, 6-3
1984 Wimbledon (4) Estats Units John McEnroe 6-1, 6-1, 6-2

Dobles[modifica | modifica el codi]

Campió (2)[modifica | modifica el codi]

Any Campionat Parella Oponents a la final Resultat
1973 Wimbledon Romania Ilie Nastase Austràlia John Cooper
Austràlia Neale Fraser
3-6, 6-3, 6-4, 8-9 (3), 6-1
1975 U.S Open Romania Ilie Nastase Països Baixos Tom Okker
Estats Units Marty Riessen
6-4, 7-6

Finalista (2)[modifica | modifica el codi]

Any Campionat Parella Oponents a la final Resultat
1973 Roland Garros Romania Ilie Nastase Austràlia John Newcombe
Països Baixos Tom Okker
6-1, 3-6, 6-3, 5-7, 6-4

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jimmy Connors