Jimmy Page
| Jimmy Page | ||
|---|---|---|
Jimmy Page al Madison Square Garden, en una actuació amb Led Zeppelin.
|
||
| Dades biogràfiques i tècniques | ||
| Nom de naixement | James Patrick Page | |
| Naixement | 9 de gener de 1944 | |
| Lloc d'origen | Heston, Middlesex |
|
| Gènere(s) | Rock and roll Hard rock Blues rock Heavy metal |
|
| Instruments | Guitarra elèctrica Baix Mandolina Banjo Teclat Harmònica Dulcimel Viola de roda Theremin Pedal Steel Guitar Sitar Dobro |
|
| Anys en actiu | 1958 - present | |
| Discogràfiques | Swan Song Atlantic Geffen Fontana Mercury |
|
| Artistes relacionats | The Yardbirds Led Zeppelin The Firm David Coverdale Coverdale and Page Page and Plant Herman's Hermits XYZ Joe Cocker The Edge Jack White Donovan |
|
| Lloc web oficial | www.jimmypage.com | |
James Patrick Page, popularment conegut com Jimmy Page, OBE, (Heston, Anglaterra, 9 de gener de 1944) és un guitarrista anglès conegut per haver estat un dels líders del grup de rock Led Zeppelin des de 1968 fins a la seva dissolució el 1980, i està considerat un dels més grans, influents i versàtils guitarristes de tots els temps.[1]
Page ha estat, al llarg de seva carrera musical, músic de sessió i guitarrista de The Yardbirds, Led Zeppelin i The Firm. A més, ha col·laborat, en qualitat de músic de sessió, amb multitud de formacions i autors musicals, entre els quals destaquen The Rolling Stones, The Who, Queen, The Kinks, Eric Clapton o Jeff Beck. Al seu torn, va gravar diversos àlbums amb artistes de la talla de David Coverdale, Roy Harper o Joe Cocker. L'any 2005, va ser guardonat com a membre de la Ordre de l'Imperi Britànic per la seva tasca de caritat en ajuda de les persones més desafavorides de Brasil.[1]
Taula de continguts |
Biografia [modifica]
Infància i adolescència [modifica]
Jimmy Page és fill únic d'un empleat administratiu, James Page, i d'una secretària i infermera, Patricia Elizabeth Gaffikin.[1] Va néixer a Henston, una antiga vila situada en el suburbi del Gran Londres, a la zona occidental. Quan Jimmy tenia vuit anys, al 1952, la seva família i ell es varen mudar a Epsom, un altre gran suburbi del Gran Londres, aquest situat al sud, i allí fou on va rebre els seus primers contactes amb el món de la música.
Als dotze anys, Jimmy aconseguí la seva primera guitarra, i tot i que va rebre algunes classes, és principalment un músic autodidacta. Entre les seves primeres influències destacaven Scotty Moore i James Burton, ambdós guitarristes de rockabilly i que havien tocat anteriorment amb artistes molt coneguts, com Elvis Presley. També destaca entre les seves influències Johnny Day, col·laborador de The Everly Brothers.[1]
Al 1957, quan tenia tretze anys, va aparèixer per primer cop a la televisió, en un programa de joves talents, Huw Wheldon Show, tocant el tema "Mama Don't Wanna Play No Skiffle No More". L'afició de Jimmy per a la guitarra era tan gran que solia portar la guitarra al seu col·legi, sent freqüentment requisada.
Tot i que Page estava interessat en les ciències, arribant inclús a rebre una oferta de treball com a assistent de laboratori, va decidir deixar els seus estudis per iniciar una carrera musical. Després de diversos intents, finalment va poder formar part d'una banda de rock, The Crusaders, que tenia com a vocalista Neil Christian. La seva permanència a la banda fou de més de dos anys, durant els quals va contraure una mononucleosis, que no li va impedir seguir donant concerts, tot i que va decidir deixar momentàniament la seva carrera musical per dedicar-se a la seva altra passió, la pintura, per la que es va matricular al col·legi d'art de Sutton, a Surrey.[1]
Músic de sessió [modifica]
Mentre encara era un estudiant, Page improvisava sovint al Marquee Club de Londres, amb guitarristes com Jeff Beck, Eric Clapton, Cyril Davies o Alexis Korner.[1]En una d'aquestes sessions, John Gibb, membre de The Silhouettes, li demanà ajuda per gravar una sèrie de pistes pel segell discogràfic EMI, però no fou fins que va rebre una oferta de Mike Leander quan va dedicar-se plenament en estudis de gravació. La seva primera tasca com a músic de sessió fou gravar junt a Jet Harris i Tony Meehan el single "Diamonds", que culminà les llistes d'èxits britànics l'any 1963.[1]
Després de diversos i breus treballs amb alguns dels músics del nou panorama de la rock a Gran Bretanya, Page aconseguí una moderada fama com a músic de sessió. Durant aquesta etapa, Page era conegut com "Little Jimmy" per no ser confós amb Big Jim Sullivan, conegut simplement com "Big Jim". Com a guitarrista preferit del productor Shel Talmy, Page acabà treballant amb grups com The Who o The Kinks gràcies als encàrrecs que Talmy rebia.
Entre els grups i artistes amb els que va treballar Page com a músic de sessió hi ha The Rolling Stones, Van Morrison, Marianne Faithfull, Dave Berry o Brenda Lee, a més a més de The Who i The Kinks, amb els que treballà gràcies al suport de Talmy. Hi ha rumors que afirmen que Page va participar en un gran percentatge del total de gravacions realitzades entre els anys 1963 i 1965, aproximadament el 60%,[1] tot i que hi ha fonts que indiquen que aquest percentatge oscil·la entre el 50% i el 90%.
L'any 1965, Page entrà com a productor al segell Immediate Records gràcies al mànager dels Rolling Stones, Andrew Loog Oldham.[1] Gràcies a aquest nou càrrec, Page va tocar i produir cançons de John Mayall, Chris Farlowe, Twice as much i Eric Clapton, i inicià una breu relació sentimental amb la compositora i cantant Jackie DeShannon.[1] A més a més, treballà com a músic de sessió en l'àlbum Love Chronicles, d'Al Stewart l'any 1969 i en el disc debut de Joe Cocker, "With a Little Help from My Friends".
Tot i que Page va gravar temes amb un gran nombre de músics, molts només es poden trobar per mitjà de bootlegs, editats juntament amb algunes cançons inèdites de Led Zeppelin.
The Yardbirds [modifica]
L'any 1964, Page va rebre una oferta per substituir el seu amic Eric Clapton a The Yardbirds, però no va acceptar l'oferta com a mostra de lleialtat al seu amic. Un any més tard, Clapton se'n anà del grup per desig propi, i Page va rebre l'oferta de nou, però va optar per continuar amb la seva carrera com a músic de sessió. Li digué al grup que de moment no estava preparat per sortir de gira un altre cop, i els hi recomanà el seu amic i company Jeff Beck, amb qui havia treballat anteriorment. El 16 de maig de 1966, el bateria Keith Moon, el baixista John Paul Jones, el teclista Nicky Hopkins, Jeff Beck i Jimmy Page varen gravar el tema "Beck's Bolero" als estudis IBC de Londres. Aquesta experiència li donà a Page la idea de formar un supergrup amb Jeff Beck, juntament amb la base rítmica dels The Who: el baixista John Entwistle i el bateria Keith Moon. El projecte però, quedà congelat degut als problemes contractuals i a que no trobaven un vocalista adequat.[1]
Unes setmanes després de l'intent d'aquest projecte, Page tornà a rebre una oferta per formar part dels Yardbirds, que aquest cop acceptà, i entrà al grup com a baixista, substituint a Paul Samwell-Smith, tot i que acabà sent guitarrista líder junt a Jeff Beck després que Chris Dreja es traslladés a la posició de baixista. Tot i així, el gran potencial musical del grup es va veure afectat per les gires constants i la falta d'èxit musical, així com els conflictes interns de la banda. Van ser aquests conflictes els que van provocar que Jeff Beck abandonés la formació, deixant el grup en un quartet.[2]
El primer àlbum amb Page com a guitarrista principal fou Little Games. Aquest disc va rebre crítiques mixtes i no tingué l'èxit comercial que li van atribuir al principi, arribant al lloc número 80 al Billboard. Tot i que les gravacions del grup s'orientaven a un so molt comercial, les seves actuacions eren molt més experimentals degut a l'ascendència blues de les seves composicions.
Després que Keith Relf i Jim McCarty abandonessin la banda l'any 1968, Page, que volia realitzar els concerts pendents a Escandinàvia, reclutà el vocalista Robert Plant, al bateria John Bonham i al baixista i teclista John Paul Jones per formar un nou grup, que al principi Page batejà com The New Yardbirds, però que poc després reanomenà Led Zeppelin. Aquest nom fou idea de Page degut a un acudit que havia explicat Keith Moon a la sessió de gravació del tema "Beck's Bolero", en el que deia que la banda cauria com un "dirigible de plom" (en anglès Lead Zeppelin). Posteriorment, el mànager de la banda Peter Grant, tragué la "a" de "Lead" per evitar errors de pronunciació, deixant com a nom final "Led Zeppelin".[2]
Led Zeppelin [modifica]
Influència [modifica]
L'experiència de Page com a músic de sessió i com a membre de The Yardbirds es va notar des del principi. En les feines de compositor, productor i guitarrista, Page va ajudar a que Led Zeppelin es convertís en una de les bandes més influents dels anys 70 i de la música rock en general, a més a més d'influir per si sol en nombrosos guitarristes posteriors. El riff ràpid i orientat cap al heavy metal de "Communication Breakdown", una cançó que apareix a l'àlbum de debut de Led Zeppelin, Led Zeppelin I està considerat per Johnny Ramone, guitarrista de la primera i extinta banda de punk The Ramones, com a inspirador del so accelerat i potent de la música de la seva banda. Per altra banda, el solo de guitarra de "Heartbreaker", tocat amb les dos mans al màstil de la guitarra, va influir definitivament a Eddie Van Halen per popularitzar el tapping, tècnica molt utilitzada pels guitarristes dels anys 80. A més a més, el solo de guitarra de "Stairway to Heaven", composat i tocat per Jimmy Page, està considerat pels lectors de varies revistes musicals com el millor solo de la història, mentre que el propi Page fou nombrat guitarrista de l'any cinc vegades seguides per la revista Creem durant la dècada dels '70. Per acabar, Page fou un dels primers guitarristes de la història en utilitzar una guitarra de doble màstil, de la marca Gibson inspirada en el model SG de la marca.[2]
Efectes [modifica]
Per la composició i gravació de la majoria de les cançons de Led Zeppelin, Page utilitzà varies guitarres Gibson Les Paul amb amplificadors Marshall.[1] Page també utilitzà guitarres Fender Telecaster durant la gravació de Led Zeppelin (àlbum) i per gravar el famós solo de Stairway to Heaven. Pel que fa als amplificadors, les seves marques més utilitzades, a part de Marshall, van ser Vox, Orange i Fender. A més a més de la guitarra elèctrica, Page també va utilitzar guitarres slide, guitarres amb pedals d'acer (un tipus de guitarra elèctrica que es toca amb un objecte instrument d'acer en lloc de tocar-se amb els dits i es posiciona de manera horitzontal), guitarres acústiques i pedals d'efectes (Chorus, Wah-wah, Flanger, etc).[1]
Page també és famós per ser un dels primers en utilitzar un arquet de violoncel per tocar la guitarra en les cançons "Dazed and Confused", "How Many More Times" i a la introducció de "In the Evening". Aquesta tècnica la va aprendre durant la seva etapa com a músic de sessió, tot i que no va ser el primer guitarrista en utilitzar un arquet, ja que Eddie Phillips, integrant del grup The Creation, ho havia provat anteriorment. En una entrevista a la MTV, Jimmy afirmà que va extreure aquesta tècnica en veure el seu company David McCallum, Sr. (pare de l'actor David McCallum), també músic de sessió, fer el mateix amb la seva guitarra i un arquet de violoncel.[2]
En algunes cançons de la banda, Page solia utilitzar un theremin, a més del pedal Wah-wah per realitzar alguns efectes amb la seva guitarra.
Tècniques de producció musical [modifica]
Durant la seva etapa a Led Zeppelin, Page va fer arribar als estudis noves tècniques de gravació. A principis de la dècada dels '60, els productors musicals britànics solien posar els micròfons just davant de la bateria i els amplificadors, cosa que provocava un so lleugerament defectuós, present en gran part de les gravacions d'aquella dècada. Page va comentar en una entrevista realitzada per la revista Guitar World que els sons de les bateries d'aquella època sonaven com caixes de cartró.En canvi, Page recolzava les tècniques de gravació dels anys '50, especialment les desenvolupades a l'estudi Sun. A la mateixa entrevista, Page digué que el procés de gravació era una ciència, i que els enginyers tenien un lema: "Distància igual a profunditat". Portant aquest lema al límit, a Page se li va acudir la idea de posicionar un micròfon addicional a una determinada distància de l'amplificador i gravar després en equilibri amb els dos. Al adoptar aquesta tècnica, Page es va convertir en un dels primers productors britànics en gravar el so d'ambient d'una banda.[2]
Per la gravació de varies cançons de Led Zeppelin, com "Whole Lotta Love" o "You Shook Me", Jimmy utilitzà la tècnica de la reverberació, que es creu que va ser usada per primer cop per Page durant el seu pas per The Yardbirds, més concretament a la gravació del tema "Ten Little Indians". Aquesta tècnica consisteix en escoltar l'eco abans del so original en lloc d'escoltar-la després, obtingut situant la pista gravada de l'eco abans de la pista del so original durant el procés de gravació i mesclat de la cançó. Per aquest efecte també posicionava micròfons al fons de la sala de gravació per a que el so arribes més dèbil, creant així noves atmosferes musicals. A més a més, a la gravació de "When the Levee Breaks" situà la bateria de Bonham al forat d'una escala, i a "Since I've Been Loving You" es pot inclús escoltar el grinyol del pedal del bombo de la bateria degut a la proximitat del micròfon.
Després de Led Zeppelin [modifica]
Led Zeppelin es separà l'any 1980 després que el bateria John Bonham morís per ofegar-se en el seu propi vòmit després d'una borratxera a una de les cases de Page. Tot i que Jimmy intentà fomrar un altre grup anomenat XYZ amb els ex-membres de Yes,[1] el seu retorn als escenaris fou l'any 1983, quan donà una sèrie de concerts per combatre l'esclerosi múltiple en honor al baixista de Small Faces, Ronnie Lane, a qui li havien diagnosticat la malaltia poc temps abans. Un video del concert a Londres del 1983 fou publicat al 1984 amb dos cançons composades per per Page que havien aparegut a la banda sonora de la pel·lícula Death Wish II amb Steven Winwood com a cantant. A més a més, el video mostra una improvisació en escena del tema "Layla" juntament amb Jeff Beck i Eric Clapton, siguent aquests tres el trió de guitarristes que varen formar part algun cop de The Yardbirds. En el concert a Madison Square Garden de Nova York, el vocalista fou Paul Rodgers, futur vocalista de The Firm i antic membre de Free i Bad Company. Durant aquesta sèrie de concerts, l'aspecte de Page era dèbil i malaltís, ja que, segons el llibre Hammer of the Gods, Page havia deixat la seva addicció a l'heroïna després de set anys.
Posteriorment, Page s'ajuntà amb Roy Harper per gravar un disc, de nom Whatever Happened to Jugula?, i participar en concerts ocasionals, en els que predominava un estil acústic i orientat cap al folk acompanyant a grups com The MacGregors o Themselves. L'any 1984, Page gravà un disc amb l'ex-vocalista de Led Zeppelin y antic company seu, Robert Plant, sota el nom de The Honeydrippers. També es va unir a Paul Rodgers per composar y gravar dos discs sota la denominació de The Firm. El primer àlbum, homònim al nom del grup, aconseguí el lloc número 17 a la llista de pop del Billboard amb cançons d'èxit com "Radioactive" o "Closer", i superà el milió de ventes només als Estats Units.The Firm fou seguit per Mean Business, no tan exitós com el seu antecessor, pel qual els seus membres van decidir abandonar el projecte.[1]
A The Firm el varen seguir diversos projectes. Page tornà a treballar com a músic de sessió per The Rolling Stones, Graham Nash, Box of Frogs i Robert Plant. A més a més, edità el seu propi álbum en solitari, Outrider, i realitzà una col·laboració amb el vocalista David Coverdale en el disc Coverdale-Page. També col·laborà en la gravació de les bandes sonores de les pel·lícules Death Wish II i Death Wish III, editades els anys 1982 i 1985 respectivament.
Els membres supervivents de Led Zeppelin es varen reunir al 1985 per fer un concert del Live Aid amb Phil Collins i Tony Thompson alternant-se a la bateria. Tot i així, els continus problemes de Page amb les drogues i la mala qualitat de la seva guitarra Les Paul van fer que la banda considerés la mala qualitat d'aquesta actuació,[1] negant-se a que apareixessin fragments del seu concert al DVD editat per celebrar el 20è aniversari del Live Aid. Un any després, al 1986, Page es va reunir temporalment amb els seus ex-companys de The Yardbirds per interpretar algunes cançons del disc Strange Land, de Box of Frogs.
Led Zeppelin es reformà al 14 de maig del 1988 per tocar únicament al concert de celebració del 40è aniversari d'Atlantic Records, amb Jason Bonham ocupant el lloc del seu pare a la bateria.
L'any 1994, Page i Plant es van reunir per gravar un concert de la sèrie "Unplugged" de la cadena MTV. L'especial, renombrat com Unledded, contà sense la participació de John Paul Jones y fou un dels programes més exitosos de la cadena. L'octubre del mateix any, la gravació va sortir al mercat sota el nom de No Quarter, i la reedició de l'any 2004 contà amb el nom de No Quarter Unledded. Degut a l'èxit de la gira de presentació de No Quarter, Page i Plant van gravar un disc junts al 1998, que es publicà amb el títol de Walking into Clarksdale.
El Rock and Roll Hall of Fame va inclure a Led Zeppelin l'any 1995, que es va convertir en la segona inclusió de Jimmy Page dins d'aquest Saló, ja que tingué el mateix honor l'any 1992, quan The Yardbirds obtingueren la mateixa calificació.
També al 1998, Page va col·laborar amb el raper americà Puff Daddy per gravar una versió de "Kashmir (cançó)" per la banda sonora de Godzilla. La cançó, titulada "Come with Me", fou interpretada pels seus dos autore en el Saturday Night Live.
1999 vegué la gira de Page amb el grupo The Black Crowes, i 2001, l'aparició del guitarrista juntament amb Fred Durst (vocalista de Limp Bizkit) i Wes Scantlin (guitarrista de Puddle of Mudd) per interpretar en directe la cançó "Thank You" en la gala dels premis MTV europeus a Frankfurt del Main.
Al 2005, Page fou galardonat amb la Ordre de l'Imperi Británic en reconeixement del seu treball com ambaixador de caritat a Brasil, i nombrat fill predilecte de la ciutat de Rio de Janeiro.
El 10 de desembre del 2007 donà lloc a l'estadi O2 Arena de Londres un concert de Led Zeppelin, contant de nou a la batería amb Jason Bonham, fill de John Bonham. El concert va congregar a més de 20.000 persones a l'estadi londinenc.
Al 24 d'agost del 2008 participà, com representant de la delegació británica de Londres 2012, a la cerimònia de clausura dels Jocs de Pekín 2008. Tocà el tema "Whole Lotta Love", que fou interpretat conjuntament amb Leona Lewis.
Pendent de distribució a Espanya el documental “It might get loud” (2008) de Davis Guggenheim, que reuneix a Jimmy Page amb dos virtuosos més de la guitarra - The Edge de U2 i Jack White de The White Stripes i The Raconteurs - en el que cada guitarrista revel·la les influències que van marcar els seus respectius estils. Presentat al Festival de Cine de Toronto, el documental inclou cançons inèdites i una jam session dels guitarristes.
Vida privada [modifica]
Jimmy Page està casat amb Charlotte Martin, ex-nòvia d'Eric Clapton. El matrimoni té una filla de nom Scarlett Page, respectada fotògrafa fruit d'una relació anterior. Page té un altre fill, de nom James.
L'any 1972, Page va adquirir The Tower House, una casa gòtica comprada a Richard Harris i dissenyada per si mateix per William Burges. Burges posseïa una important reputació dins de l'arquitectura gòtica al segle XIX.
Des de mitjans de la dècada dels '70 fins al 2004, Page va viure a "The Mill House", situada a Windsor (Anglaterra). En aquesta casa, antiga propietat de l'actor Michael Caine, va morir el bateria John Bonham.
També des de mitjans de la dècada dels '70 fins a mitjans de la dels '80, Page adquirí Boleskine House, antiga residència d'Aleister Crowley en la que es varen rodar algunes escenes del documental de Led Zeppelin, The Song Remains the Same.
Addiccions a l'heroïna i a la cocaïna [modifica]
El mateix Jimmy Page ha reconegut la seva addicció a les drogues durant la dècada dels '70. En una entrevista a la revista Guitar World al 2003, Page digué: "No puc parlar sobre els altres [referint-se als altres components de la banda], però per a mi les drogues van ser una part integral de tot, des del principi fins al final".[3]
Durant l'any 1973, la droga més utilitzada per Led Zeppelin era la cocaïna, tenint a Page, John Bonham, Peter Grant (mànager del grup) i Richard Cole (mànager de les gires del grup) com a principals consumidors. Després de la gira per Estats Units d'aquest any, Page li va dir a Nick Kent: "Oh, tothom s'ha passat del límit un parell de cops. Sóc conscient jo ho vaig fer i, per ser-te honest, no m'enrecordo molt bé del que va passar".[4]
Al 1976, Page començà a consumir heroïna, introduït per Richard Cole, qui reconegué que ell i Page havien estat consumint droga durant la gravació de Presence aquell any. Page va admetre poc després que era addicte a la droga i començà a fumar intensament com a mètode per abandonar la seva addicció.
Cap a l'any 1977, l'addicció de Page començava a afectar la seva capacitat per a tocar la guitarra,[1] com es pot veure en diverses edicions pirata dels seus concerts durant aquell any. Les drogues també van afectar el seu aspecte físic (va perdre bastant de pes durant la seva etapa d'addicció) i psicològic, ja que va començar a aïllar-se de la resta de membres de Led Zeppelin. Durant les sessions de gravació d'In Through the Out Door al 1978, el pes de les composicions recaigué en la figura de John Paul Jones, ja que l'addicció de Page a l'heroïna provocà nombroses absències de l'estudi de gravació durant llargs períodes de temps.
El guitarrista digué haver superat la seva addicció a principis de la dècada dels '80. En una entrevista l'any 1988 de la revista Musician, Page es va ofendre quan l'entrevistador notà que la seva addicció a l'heroïna havia estat associada al seu nom, i afirmà: "No sóc un addicte, moltes gràcies".
Relacions de Page amb l'ocultisme [modifica]
A començaments de la dècada dels '70, Page regentava una llibreria d'ocultisme a Londres, anomenada "The Equinox Booksellers and Publishers" ("Venedors i editors de l'equinocci"), que hagué de tancar degut a l'escàs temps del que disposava Jimmy a causa del gran èxit que tenia Led Zeppelin en aquella època. La llibreria publicà el llibre The Goetia, d'Aleister Crowley, en la seva edició del 1904.
Tot i això, el que més relaciona a Page amb l'ocultisme és la portada del disc Led Zeppelin IV, on hi ha quatre símbols que representen els quatre membres de la banda. Durant els concerts de presentació d'aquest treball, Jimmy acostumava a sortir a escena amb símbols del zodíac brodats sobre la seva roba juntament amb un altre símbol del disc, conegut popularment com "ZoSo". Això va cridar ràpidament l'atenció de molts fans de la banda i va alimentar la seva curiositat. Tot i que el símbol en si continua sent un misteri, es sap que té el seu origen en Ars Magica Arteficii, un grimori del 1577, autor del qual és J. Cardan, en el que s'identifica el símbol "ZoSo" com satànic. Prèviament, algunes especulacions apuntaven a que la procedència del signe podria haver sorgit d'un llibre titulat Zos Speaks, d'Austin Osman Spare, distribuït per Page en la seva antiga llibreria. Una altra teoria afirmava que "ZoSo" podria derivar d'un estilitzat 666 o del Càbala. Tot i així, s'accepta la teoria del grimori del 1577 com la vertadera, pel que és probable que les altres dos siguin incorrectes. També s'ha exposat que la creació del signe és simplement un gargot de Page sense cap mena de sentit específic. El guitarrista mai ha declarat res respecte el significat del signe.
El logotip de Swan Song, la companyia fundada per Led Zeppelin al 1974 per editar els seus treballs discogràfics, consisteix en una figura d'Apol·lo, déu grec de la llum i la raó, tot i que a vegades és malinterpretada com fos una imatge d'Ícar, que va morir abrasat per volar massa a prop del Sol, o de Llucifer, un àngel caigut del cel que es convertiria posteriorment en Satanàs. La representació d'Apol·lo està basada en un quadre del William Rimmer, Evening: Fall of the Day, del 1869.
Altrament, el disseny interior del disc Led Zeppelin IV està basat en una carta del Tarot, anomenada "L'ermità". Page es transforma en aquest personatge durant la pel·lícula The Song Remains the Same.
Page fou també convidat a escriure la banda sonora del curtmetratge cinematogràfic Lucifer Rising rodada per un altre admirador d'Aleister Crowley, el director Kenneth Anger. Altrament, Page va permetre que es rodessin algunes escenes de la pel·lícula a "The Tower House", la seva residència a Londres. Com a resultat del procés de composició de la banda sonora del curtmetratge, Page va escriure únicament 23 minuts de música, cosa que a Anger li semblà insuficient, dient que Page havia trigat 3 anys en escriure només 23 minuts de música. El director comença a fer declaracions contra Page, dient que tenia "un problema amb la Dama Blanca (referint-se a la cocaïna)", que era "un ocultista pretensiós i que estava tan enganxat a les drogues que era incapaç d'acabar el projecte. Page respongué argumentant que ja havia acabat totes les seves responsabilitats, i que inclús ajudà a Anger a acabar la pel·lícula prestant-li el seu propi material de gravació. Les composicions de Page van ser reemplaçades a la pel·lícula per l'obra de Bobby Beausoleil, un familiar de Charles Manson i un assassí convicte que composà la banda sonora des de la seva estància a la presó. La gravació de la banda sonora no editada de la pel·lícula composada per Jimmy Page fou editada en una edició pirata per alguns fans de la banda pel segell Boleskin House Records el 19 de juny del 1987. Es rumoreja que el principi de la cançó "In the Evening", que apareix al disc In Through the Out Door de Led Zeppelin, fou extreta d'aquesta banda sonora inèdita, tot i que la major part de la banda sonora fou inclosa per la composició de la corresponent a Death Wish II.[5]
Instruments [modifica]
Guitarres [modifica]
Guitarres elèctriques [modifica]
- 1958 Gibson Les Paul Standard
- 1959 Gibson Les Paul Standard. Aquesta és la seva guitarra primària i té varies modificacions: El màstil és molt més prim i les pastilles són "Burstbuckers" (una d'elles sense la mica, que és la pastilla del darrere). Aquesta guitarra fou un regal del guitarrista de The Eagles, Joe Walsh.
- 1959 Danelectro 3021 AKA 59-DC. (Amb la afinació en D).
- 1964 Fender Stratocaster. Emprada en les gravacions de l'àlbum "In Through the Out Door, i l'any 1979 a Knebworth en la cançó "In the Evening".
- 1966 Fender Telecaster 1960-1965. Un regal de Jeff Beck, aquesta guitarra fou repintada amb un drac psicodèlic.
- 1971 Gibson EDS-1275 (Utilitzada per tocar les versions en viu de "Stairway to Heaven", "The song remains the same", "The Rain Song" entre d'altres).
- 1973 Gibson Les Paul
- 1978 Gibson Les Paul
Guitarres acústiques [modifica]
- Gibson J-200
- Martin D28
- Ovation Acoustica
- Gibson Everly Brothers Modelo Acoustica
- Giannini 12-String Acoustica
- Harmony Sovereign Acoustica
- Washburn 12 String Acoustica
- Ovation 1994 Double Neck Acoustica
Amplificadors [modifica]
- Fender Tonemaster Heads
- Wizard Classic Heads
- Fender Tonemaster 4x12 Cabinets
- Vox AC30
- Marshall SLP-1959 100 watts modified
Efectes y accessoris [modifica]
- Pete Cornish Custom Switching System
- Jensen Crybaby Wah
- MXR Phase 90
- Boss CE-2 Chorus
- Yamaha CH-10 Mark II Chorus
- Echoplex
- Theremin
- Pete Cornish Line Drivers
- Herco Plex 75mm Picks
- Ernie Ball .009-.042 Strings
- Ernie Ball Earthwood Acoustic Strings
- Vox Wah-Wha
- Dunlop Cry-Baby
- Arquet de violí. Emprat pel famós solo de "Dazed and Confused".
Models Signature [modifica]
- Gibson llençà al mercat la Jimmy Page Signature Les Paul que s'eliminà l'any 1999, però tornà al mercat anys després i encara es continua fabricant; aquesta guitarra és una còpia de la Les Paul 59 de Page.
- També Gibson va produir l'any 2007 la EDS-1275 de Page i només es vengué un nombre limitat d'aquestes guitarres, les quals es varen vendre totes el mateix dia que es va anunciar la seva sortida al mercat.
- Gibson llençà al mercat una versió de la Black Beauty 1960 de Page que fou robada al 1970; igual que la EDS-1275 només es vengué un nombre limitat i es varen esgotar gairebé a l'instant.
- És un dels pocs guitarristes en tenir més de dos models Signature per Gibson. Juntament amb ell també hi ha Pete Townshend de The Who, Joe Perry de Aerosmith, Slash de Velvet Revolver (ex Guns N' Roses) y Angus Young de AC/DC.
Discografia [modifica]
Amb The Yardbirds [modifica]
- Little Games (1967)
Amb Led Zeppelin [modifica]
- Led Zeppelin I (1968)
- Led Zeppelin II (1969)
- Led Zeppelin III (1970)
- Led Zeppelin IV (1971)
- Houses of the Holy (1973)
- Physical Graffiti (1975)
- Presence (1976)
- In Through the Out Door (1979)
- Coda (1982)
Amb The Honeydrippers [modifica]
- The Honeydrippers, Vol 1 (1984)
Amb The Firm [modifica]
En col·laboració amb altres artistes [modifica]
- Whatever Happened to Jugula? (1983, amb Roy Harper)
- Strange Land (1986, amb Box of Frogs)
- Coverdale-Page (1993, amb David Coverdale)
- Unledded (1994, amb Robert Plant)
- Walking into Clarkside (1998, amb Robert Plant)
- Come With Me (1998, amb Puff Daddy)
- Estranged (2009, amb Marcos Ku Colli)
En solitari [modifica]
- Outrider (1988)
Bandes sonores [modifica]
- Death Wish II
- Death Wish III
- Lucifer Rising (no editada oficialment, només disponible en edició pirata)
Homenatges [modifica]
- En l'edició col·leccionista de la revista Rolling Stone "Els 100 millors guitarristes de tots els temps" apareix com a número 9.[6]
- Al número 55 de la revista Guitarra Total, "Els 100 Millors Guitarristes", apareix en el segon lloc després de Jimi Hendrix.[7]
- Clive Winston un personatge del joc Guitar Hero II de PlayStation 2 i Xbox 360 fa servir una vestimenta similar al dragon suit (vestit de drac) usat del 75 al 77 per Page, també quan s'utilitza l'energia estrella el personatge comença a tocar amb un arc de violí. En la versió de Xbox 360 un dels assoliments en el joc és el de "Page and Plant Award", que se li atorga a dos jugadors que passin una cançó amb el 100% en manera cooperativa.
Referències [modifica]
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 «Biografia de Jimmy Page» (en anglès). [Consulta: 8 d'agost del 2011].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 «Biografies Completes- Jimmy Page» (en castellà). [Consulta: 8 d'agost del 2011].
- ↑ Tolinski, Brad, "The Greatest Show On Earth, Guitar World, julio de 2003; 2º publicación en Guitar Legends Magazine, Edición de invierno de 2004, p. 72.
- ↑ Case, George, "Jimmy Page: Magnus, Musician, Man", Hal Leonard Books 2007; publicado en Guitar World, mayo de 2007, p. 52.
- ↑ «JIMMY PAGE - Biografía única y detallada - MusicMight».
- ↑ «Els 100 millors guitarristes de tots els temps segons Rolling Stone» (en castellà). [Consulta: 8 d'agost del 2011].
- ↑ «El set-up de The Edge» (en castellà). [Consulta: 8 d'agost del 2011].
Enllaços externs [modifica]
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jimmy Page |
- Pàgina de Jimmy Page (anglès)
- Jimmy Page Web Oficial (anglès)
- Led Zeppelin (anglès)
- Jimmy Page a Cuba