Joan Baptista Solervicens i Pollina
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1904 Barcelona |
| Mort | 1961 (56/57 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista, escriptor |
Joan Baptista Solervicens i Pollina (Barcelona, 28 de febrer de 1904 - 25 de desembre de 1961)[1] va ser un escriptor, poeta i assagista[2] català.
Biografia[modifica]
Infància[modifica]
Els seu pare fou Bernat Solervicens i Serra, nat a Manresa. Bernat, orfe de pare i mare, quedà sota la tutela dels seus avis materns a Sallent: Maria Escayola Vilarmau i Bernat Solervicens Casajoana, paraire de llana, important prestamista i significat cabaler del Mas Solervicens de Navarcles.
En morir els avis i encara menor d'edat, fou per poders que el cuidà la seva tieta Caterina Solervicens i Escayola, gran empresària i dona pionera en els teixits de cotó a les Fàbriques de filats i teixits de cotó Solervicens amb telers i botigues a Manresa, Sallent, Artés, Hospitalet i Barcelona.[3]
Caterina enviudà amb dos fills menuts, en Joan i en Francesc Ferrer Solervicens, però adoptà en Bernat Solervicens com a fill i li donà estudis al Liceo Políglota de Barcelona, dirigit pel Dr. Nogués, i ofici de llibreter amb establiment i amb quiosc a les Rambles. Posteriorment convingué el seu matrimoni amb Magdalena Pollina i Batalla del barri de Gràcia, disposant la quantitat necessària per comprar la casa al carrer Bruniquer,23 on visqué la família Solervicens i Pollina: Els pares Bernat i Magdalena, i els fills Josep, Magdalena, Joan Baptista, Paola i Maria Assumpta que morí mol petita.
El fill gran de Caterina, l'enginyer industrial Joan Ferrer Solervicens, es preocupà com un pare de la formació d'en Joan Baptista que havia fet els primers estudis elementals als Escolapis del carrer Balmes. L'animà a estudiar medicina -el seu germà Francesc Ferrer Solervicens havia guanyat la càtedra de patologia mèdica a la Universitat de Barcelona-, posteriorment ciències físiques, filosofia i lletres, a més d'altres diversos treballs i responsabilitats a les fàbriques Solervicens. No acabà pas cap estudi superior, però aquests aspectes curiosos de la seva formació, poc coneguts, foren clau i li van ser de gran utilitat en la seva posterior tasca d'humanista, i irradiador cultural. Joan Ferrer, en veure que Joan Baptista no es decantava ni centrava en cap estudi i tampoc es presentava a bon nombre d'exàmens universitaris, preferia d'anar a competir a Jocs Florals o assistir a mítings polítics, comprengué la seva apassionada inclinació artística, periodística i política, i acordà amb l'oncle matern Moisès, d'utilitzar mancomunadament les seves influències empresarials i socials per a introduir-lo professionalment dins l'àmbit i cercle dels assistents de Francesc Cambó i Batlle.[4]
Primers escrits[modifica]
És el 19 de maig de 1923, té dinou anys i participa en els Jocs Florals de Mollerussa, organitzats per la revista Urgell-Segarra, Joan Baptista passa unes setmanes a la masia familiar Torre dels Frares, tot just restaurada, i a l'explotació agrària a Torreneral de Les Penelles, veïna al Castell del Remei, propietat de la família Girona Vilanova.[5] Hi guanyà La Viola d'Or per la composició "Col·loqui en la vigília". Tota una remembrança a la religiositat sallentina de la vella padrina Maria Escayola que havia festejat d'adolescent amb un trempat veïnet al carrer del Cos, l'Anton Maria Claret. Les famílies els volien casar, però ell es va 'escapar' per ser sacerdot, bisbe i... sant! i, per descomptat, també el tendre record a una filla pubilla fent de fadrina, la Caterina. La que també havia estat mare adoptiva del seu orfe pare Bernat.
"Més la padrina no digué que si... la noia comprengué una dolor nova: la dolor del record que té un perfil semblant al de la mort.
I sonà el bes d'anar al llit. La pubilla sortí a la balconada; hi había en la tenebra de la nit, una immensa florida d'estelada."
(fragment)
La Flor Natural d'aquests Jocs de Mollerussa, la guanyà un inseparable amic de per vida i company de trifulgues floralesques i polítiques, en Octavi Saltor. L'Englantina, se l'endugué un granat membre de l'escola mallorquina nat a Campanet, en mossèn Llorenç Riber. Mestre en Gai Saber que tots dos adoraven.[6]
Periodista i escriptor[modifica]
Sempre a l'escalf dels Lluïsos de Gràcia durant més de quaranta anys, rebé també la influència del pare Francesc de Paula Vallet. En els seus lleures, festes amicals i familiars, tocava el violí com un virtuós i tenia una deliciosa veu de baix, tant en el cant com en la recitació passional i eufònica que feia excel·lir qualsevol vers.[7] Fou un dels fundadors de La Veu Gracienca formant després part de l'equip que fundà el diari El Matí. També va ser redactor de La Veu de Catalunya.
Amb sou estable de redactor, el 15 de febrer de 1934 Joan Baptista es casà amb Pepita Llorca i Albinyana. S'establiren al Pla de Palau,11 que ben sovint acollí a la seva taula, com si es tractés d'un domèstic aplec floralesc a la plaça de la Llana el seu petit "tros d'Europa" en deia, ben diversos personatges del món cultural, artístic i literari català. Tingueren dues filles, Josefina i Magdalena.
Exili[modifica]
El 7 de març de 1936, Bernat Solervicens, atabalat en veure perillar greument la vida del seu fill, envià una carta a Joan Ferrer demanant-li que vetllés especialment per la seguretat d'en Joan Baptista i el dotés econòmicament per tal d'afrontar el probable exili, considerant la situació política i civil que vivia Barcelona. Fou Ferrer un dels empresaris que col·laborà per aconseguir embarcar el 20 d'agost al port de Barcelona bon nombre de perseguits en un vaixell cap al port de Gènova.[8]
Enmig el perill de les 'patrulles de control' Solervicens degué recordar llavors uns versos extraordinàriament familiars.[9]
"Esclata la mort de tes vies rialleres en el aire suau: esclata impensada, insegura i traïdora com altra riallada escarnidora... Riallades de sang! El fang dels teus carrers, oh Barcelona! es pastat amb sang."
L'exili de Solervicens durant la Guerra Civil Espanyola es exactament relatat a "Retrats de passaport" per Josep Pla i a "Semblances contra l'Oblit" Albert Manent.
Durant la seva estada a Itàlia, va donar suport al cop d'estat del 1936 del general Franco.[10]Treballà com a redactor de la radio franquista La Veritat,[11] que emitia des de Italia, en català i castellà, a partir de febrer de 1937.[12]
Activitat literària[modifica]
Assessor de l'editorial Alpha i de la Fundació Bernat Metge,[13] esmenà a fons algunes obres en vers fonamentals, ajudà a confegir i titular "Aurea Dicta" paraules de l'antiga saviesa. Mai fins llavors havia aparegut en català un aplec tan voluminós i estructurat de textos antics grecs i llatins, ordenat amb un propòsit indexat i normatiu.
D'aquest llarg esforç d'acurada revisió de Solervicens n'és resum i paradigmàtic exemple la Divina Comèdia de Dante Alighieri traduïda al català per Josep Maria de Sagarra.[14]
Corregí les memòries i les inèdites Meditacions per voluntat expressa de Francesc Cambó tot treballant al seu despatx com a secretari polític.[15]
Humanista, conversador i conseller d'escriptors, publicà la cronologia de Joan Maragall (1935), els idearis de Jaume Balmes i Antonio Cánovas del Castillo,[14] l'antologia La actitud tradicional en Cataluña -Torras i Bages, Maragall i Cambó- (1961) i Manuel Durán y Bas (1965), i també Poesies (1962), un recull de nadales, eucarístiques i poemes.[15]
Segons comentari verbal del col·leccionista Frederic Marès fet al redactor d'aquest apuntament durant una visita en el Museu de Pintura Romàntica de Madrid i posteriorment recordat per escrit a les seves memòries: [16]
| « | Solervicens sabia de tot, la seva memòria era inaplacable i amiga. D'entre nosaltres només ell podia pensar d'aconseguir en oposició a Madrid aquella plaça vacant de catedrátic al Conservatori de les Arts del Llibre i el fomut del cas és que ell no hi pensava mai, quasi que el vam haver d'obligar a presentar-s'hi. Davant del tribunal ho va fer amb tan humil i genial autoritat que se'n va parlar dies d'allò. | » |
J.Bta.Solervicens ocupà al Conservatori la plaça que per defunció havia lliurat l'insigne folklorista, col·leccionista i bibliòfil, Joan Amades.
Referències[modifica]
- ↑ la Vanguardia, 27-12-1961, pàg. Portada. «Anteayer murió J.B.Solervicens»
- ↑ Broch (director), Àlex. Diccionari de la literatura catalana. 1a edició. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008, p. 962. ISBN 978-84-412-1823-9.
- ↑ Ferrer i Alòs, Llorenç: Artés. Societat i economia d'un poble de la Catalunya Central. Artés, 1990.
- ↑ Arxiu Ferrer Solervicens. Carpeta Joan Ferrer (memòries inèdites)
- ↑ Mateu Giral,Jaume: L'enginyer Domingo Cardenal. Entre la pagesia de Ponent i la burgesia de Barcelona. pp.129-132 Pagès Editors Lleida, 2000
- ↑ Cornudella i Olivart, Joan: Any de Jocs Florals en terres urgellenques. Urtx: revista cultural de l'Urgell, vol.núm.11 pp.164-181 Tàrrega,1998
- ↑ Luján, Néstor «Lo importante es participar». la Vanguardia, 28-02-1990, pàg. 17. «y a Joan Baptista Solervicens le vi en una ocasión recitar de memoria el "Canigó" de Verdaguer»
- ↑ Arxiu Ferrer Solervicens correspondència Joan Ferrer
- ↑ Carles Sentís i José Tarin-Iglesias Introducción a Solervicens, Juan Bautista: Manuel Duran y Bas. Ayuntamiento de Barcelona. Barcelona, 1965
- ↑ «Joan Baptista Solervicens i Pollina. Vida i obra». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 7 gener 2020].
- ↑ González i Vilalta, Arnau:Cataluña bajo vigilancia - el consulado italiano y el fascio de Barcelona (1930-1943). Universidad de Valencia, pp.228-230 Valencia 2009
- ↑ De Riquer i Permanyer, JBorja: L'últim Cambó, 1936-1947. Eumo Editorial, pp.133-134 Vic,1996
- ↑ Perucho, Joan «Els anys són com fulles que el vent s'emporta». Avui, 13-08-1998, pàg. 14.
- ↑ 14,0 14,1 Tarín-Iglesias, José «Solervicens, el gran olvidado. Catalanes con huella». Destino, data=20-26 de setembre de 1979 [Barcelona].
- ↑ 15,0 15,1 «Joan Baptista Solervicens i Pollina». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Marés Deulovol, Federico: Memorias de la vida de un coleccionista. Barcelona,1977. Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. 593 pp.
Enllaços externs[modifica]
- Ruibal, Alvaro «Crònica del seu enterrament». La Vanguardia, 28-12-1961, pàg. 27.