Joan Brossa i Cuervo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joan Brossa i Cuervo

Joan Brossa el 1998
Naixement 19 de gener de 1919
Barcelona, Barcelonès
Defunció 30 de desembre de 1998 (als 79 anys)
Barcelona, Barcelonès
Nacionalitat Catalunya
Art Literatura i art conceptual
Moviment Neosurrealisme
Premis Premi Ciutat de Barcelona, Medalla Picasso de la UNESCO, Premi Nacional d'Arts Plàstiques, Premi Nacional de Teatre, Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, cinc Premis de la Crítica Serra d'Or, Premi Lletra d'Or
Elegit Doctor honoris causa per la UAB
Signatura SignaturaJoanBrossaBibliotecaSantaOliva.JPG


Obra destacada

Barcino, de Joan Brossa.jpg

Joan Brossa: Poema corpori Bàrcino (1994) a la Plaça Nova, Barcelona

Joan Brossa i Cuervo (Barcelona, 19 de gener de 1919 - Barcelona, 30 de desembre de 1998) fou un poeta, dramaturg i artista plàstic català, encara que ell denominava com a «poesia» tot el que feia. És el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle XX.

Fou un dels fundadors del grup artístic avantguardista Dau al Set (1948) i un dels primers defensors de la poesia visual de la literatura catalana. La seva obra creativa abraçada tots els aspectes de l'art: la poesia, la prosa, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts escèniques, la màgia, el circ i les arts plàstiques. De fet, per a Brossa no existien diferències entre els diversos gèneres; afirmava que «els gèneres artístics són mitjans diferents per expressar una realitat idèntica. Són els costats d'una mateixa piràmide que coincideix al punt més alt».[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Infància i joventut (1919 – 1940)[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 19 de gener de 1919 a la ciutat de Barcelona, concretament al desaparegut carrer de Wagner del barri de Sant Gervasi.[2] Amb un pare gravador i una mare mestressa de casa, Brossa se sentí més identificat amb la família paterna que no pas amb la materna, nucli on imperava un ambient més conservador, però la mort del pare quan encara era un nen l'obligà a viure amb la família de la mare.

Pel que fa a la seva vida d'estudiant, Brossa s'hi referia amb poc entusiasme. Creia que l'escola era una mena d'estafa on només s'ensenyava "cultura d'opereta", tal com es veu reflectit en una de les seves frases cèlebres: "les coses importants s'aprenen però no s'ensenyen".[3]

Gràcies a la biblioteca personal del seu pare, de ben jove Brossa va poder llegir alguns autors catalans (entre d'altres, Josep Maria Folch i Torres, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà i Ignasi Iglésias) i, d'altra banda, hi descobrí en fotografies el transformista italià Leopoldo Fregoli, per qui Brossa sempre va sentir una admiració profunda, ben patent en la seva obra.[4]

El primer text que va signar Brossa el va escriure en castellà durant la Guerra Civil espanyola al front republicà de la batalla del Segre, i el juny del 1938 es va publicar al butlletí Combate de la 30 División. Quan era al front el van ferir en un ull i per aquest motiu passà la resta de la guerra a l'hospital i a la rereguarda. D'aquest episodi, l'any 1950 n'escriví una obra breu de quatre poemes titulada 30 Divisió.[4]

Un cop acabada la guerra, va ser mobilitzat per fer el servei militar a Salamanca, on va conèixer Enric Tormo, a qui ensenyà els seus primers escrits literaris d'imatges hipnagògiques (alguns d'aquests poemes van ser publicats el 1995 per Ramon Salvo Torres sota el títol Poemes hipnagògics). Enric Tormo i el seu amic Manuel Viusà, un cop a Barcelona i en resposta a la petició de consell que els fa Brossa en relació amb les seves recerques literàries, van ser el vehicle perquè el poeta conegués, als primers quaranta, J. V. Foix, Joan Miró i Joan Prats. Amb el mestratge personal de tots tres, Brossa va orientar la seva carrera literària, i a través de les biblioteques personals de Foix i de Prats va poder aprofundir en la seva formació literària i artística.[4]

Com a testimoni documental de la relació i l'amistat que els va unir, al fons hi ha cartes de Foix i Miró, i nombroses referències i textos literaris de Brossa dedicats a tots tres. Una mostra exemplar del lligam que Joan Brossa establí especialment amb Joan Miró i Joan Prats és el llibre d'artista Tres Joans (1978), realitzat per Miró i Brossa en homenatge a Prats.[4]

Anys 40s. Inicis literaris i Dau al set[modifica | modifica el codi]

Els inicis artístics i literaris de Joan Brossa se situen el 1941 amb uns poemes de caràcter visual que va anomenar «experimentals», i els seus primers sonets escrits a partir dels consells de J. V. Foix (La bola i l'escarabat , 1941-1943), així com un objet trouvé de 1943 titulat Escorça. Poc després, l'any 1944, va començar la seva producció teatral amb l'obra El cop desert, i el conreu de prosa breu. Des d'aquest moment la seva dedicació es reparteix entre aquestes disciplines fonamentals amb la idea que no existeixen els gèneres ni les fronteres entre les arts, sinó la poesia com a element comú de la seva obra; d'aquí ve que Brossa qualifiqués el seu teatre de «poesia escènica».[4]

En canvi, va deixar de banda l'escriptura d'un text en prosa, potser una novel·la, dels anys 1945 i 1946. L'any 1948 Brossa va fundar la revista Dau al Set juntament amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart, Arnau Puig i Joan Josep Tharrats, després de participar l'any 1946 en l'edició d'un únic número de la revista Algol amb Enric Tormo, Joan Ponç i Arnau Puig.[4]

L'època del grup Dau al Set va ser molt rica en tots els aspectes: Brossa va continuar les seves indagacions teatrals en una línia dadaista d'absurd i de destrucció del llenguatge (entre d'altres, en obres com El crim, Nocturns encontres o Esquerdes, parracs, enderrocs esberlant la figura, de 1947, publicades a Dau al Set); va explorar també altres terrenys dramàtics més accionals (com el Postteatre o accions espectacle, escrites entre 1947 i 1962, que va donar a conèixer cap als anys seixanta, o els ballets de Normes de mascarada, 1948-1954); prosseguí l'escriptura de prosa (per exemple amb Proses de Carnaval, 1949); va experimentar amb gèneres populars com el romanç (Romancets del Dragolí, 1948); va fer incursions en el guió de cinema (Foc al càntir o Gart, de 1948); i participà en la primera exposició del grup Dau al Set a la Sala Caralt l'any 1951, amb tres poemes experimentals, dels quals se n'ha conservat un (un martell amb un naip afaiçonat a partir de dues cartes), que es podria considerar l'inici dels poemes objecte de Brossa, concebuts com l'aparellament de dos objectes allunyats.[4]

Anys 50s. Obertura al món: Cabral i París[modifica | modifica el codi]

Durant aquest període, Joan Brossa (i al seu costat els altres membres del grup Dau al Set) va conèixer el poeta brasiler João Cabral de Melo Neto, que aleshores residia a Barcelona com a vicecònsol del seu país (1947-1950). Les converses amb ell contribuïren al tomb cap al compromís social de Brossa, com es reflecteix en els poemes d'Em va fer Joan Brossa (1950), publicat l'any següent gràcies al mateix Cabral i a Rafael Santos Torroella. El llibre no va ser gaire ben rebut i, en defensa d'unes crítiques que pronuncià Eugeni d'Ors a Segòvia contra el realisme dels seus poemes en el marc del primer Congreso de Poesía (1952), Brossa li va escriure una carta.[4]

Paral·lelament Brossa també va conèixer Antonio Saura i Manuel Millares, membres del que després seria el grup El Paso constituït a Madrid, amb els quals va intercanviar algunes cartes que ajuden a dibuixar la relació entre els artistes catalans i castellans del moment. La relació va culminar el 1959 amb la publicació d'un monòleg breu de Brossa, Barbafeca, publicat en català al butlletí del grup El Paso.[4]

Hi ha moltes altres relacions que es remunten als anys cinquanta: per exemple amb Pere Portabella i Eduardo Chillida o amb Leopoldo Pomés, per a qui escriurà el text de presentació de la seva primera exposició l'any 1955.[4]

Durant aquests anys Brossa s'aboca de ple a la seva poesia i al seu teatre. No deixa, però, de participar en la vida cultural de l'època, especialment en les sessions organitzades pel Club 49.[4]

L'any 1956 va fer el primer viatge a París, on es va allotjar durant uns mesos a l'estudi de Joan Vila Casas. A part del rastre que la visita deixa en la seva poesia (Poemes de París i El poeta presenta quinze pantomimes, del mateix 1956), l'estada li va servir per veure molt de cinema i per assistir a espectacles de striptease, la qual cosa li va donar peu a escriure anys després el recull Striptease i teatre irregular (1966-1967).[4]

L'any 1959 va reprendre el treball artístic iniciat el 1941 i va començar a crear un seguit d'obres de poesia visual concebudes dins una sèrie titulada Suites; és a dir, uns conjunts de poemes totalment experimentals, en collage o amb incorporació de diferents tipus de materials casolans molt pobres (per exemple, fils, agulles o cordills). Aquesta dedicació a l'obra plàstica va coincidir en el temps amb l'inici de les seves col·laboracions amb altres artistes: l'any 1960 participa, convidat per Miró, en l'exposició Poètes, peintres, sculpteurs a la Galeria Maeght de París; de l'any 1963 és Cop de poma, llibre d'artista en què s'apleguen Joan Miró, Joan Brossa, Josep Maria Mestres Quadreny, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Moisès Villèlia; i el mateix any 1963 Brossa i Tàpies col·laboren per primera vegada amb El pa a la barca.[4]

Aquest va ser l'inici d'una llarga llista de llibres d'artista (al voltant d'una cinquantena) en què Brossa va col·laborar amb artistes de diverses generacions. En aquest àmbit destaquen especialment els llibres amb la maqueta atribuïda a Brossa, com ara Novel·la (1965, amb Antoni Tàpies), El camí de l'oca (1981, amb José Niebla), Tal i tant (1983, amb Frederic Amat), Cinamom (1991, amb Rafa Forteza) o Trasllat (1993, amb Alfons Borrell); o aquells altres que resulten de la ransformació d'una suite visual en un autèntic llibre d'artista fet en col·laboració, com Nocturn matinal (1970, amb Antoni Tàpies) i Oda a Joan Miró (1973, amb Joan Miró). D'altra banda, la nòmina d'artistes palesa el grau de relació del poeta amb un gran nombre de pintors i escultors de totes les tendències, en consonància amb la col·lecció d'obres plàstiques de diversos creadors que tenia Brossa, per exemple, la petita però esplèndida col·lecció d'escultures de Moisès Villèlia. Un altre testimoni d'aquest abundant món de relacions personals són els pròlegs o presentacions que Brossa va escriure per a catàlegs o programes de mà, tant d'artistes com de poetes o de personalitats del món de l'espectacle.[4]

Aquests vincles de Joan Brossa amb les arts plàstiques el van portar a concebre obres que integren poemes literaris i visuals, al marge dels llibres pròpiament visuals de la sèrie Suites (1959-1969). El primer precedent de llibre literari amb poemes visuals va ser El saltamartí (1963). Un altre exemple significatiu és el llibre Fora de l'umbracle (1968), concebut per Brossa com a literari, tot i la preponderància de poemes visuals en l'obra.[4]

Anys 60s. Febre creativa en tots els gèneres[modifica | modifica el codi]

Els inicis dels anys seixanta també van ser testimoni d'algunes estrenes teatrals destacades, en l'afany de superar l'estadi amateur en què s'havia representat el teatre de Brossa al llarg de la dècada anterior. Entre aquestes, La jugada (1953) i Or i sal (1959), estrenades respectivament per Moisès Villèlia el 1960 i per Frederic Roda Pérez el 1961, van suscitar crítiques adverses a la premsa. En defensa de la proposta estètica del seu teatre, Brossa en va exposar els principis en alguns textos breus, com, per exemple, en una carta oberta a propòsit de la crítica de Martí Farreras a La jugada, que la revista Destino no publicà.[4]

Però l'any 1966 la divulgació de l'obra de Brossa va rebre un nou impuls, sobretot a l'estranger, amb l'èxit de l'estrena de Suite bufa a Bordeus, amb música de Josep Maria Mestres Quadreny; i amb Concert irregular, estrenada l'any següent a Sant Pau de Vença amb música de Carles Santos, en el marc d'una exposició en homenatge a Joan Miró. De fet, l'interès de Brossa per la música i la seva bona entesa amb els dos compositors el va portar a col·laborar-hi al llarg dels anys. Paral·lelament, la publicació de diverses traduccions de la seva obra literària a càrrec d'autors de prestigi va contribuir a intensificar-ne la difusió fora del país.[4]

Durant la segona meitat dels anys seixanta, Joan Brossa va començar les seves col·laboracions amb Pere Portabella com a guionista de diversos films del cineasta; el primer va ser el curtmetratge No compteu amb els dits (1967). També va reprendre l'experimentació amb els objectes, potser com a resultat del seu treball creatiu amb la sèrie de poesia visual Suites (1959-1969), que ja incorporava petits objectes; i al llarg de l'any 1970 s'abocà a crear fins a quaranta-quatre llibres manuscrits de poesia visual per a una nova sèrie titulada Poemes habitables.[4]

Brossa va tenir l'ocasió també de publicar una primera mostra de la seva poesia visual a Quadern de poemes(1969), Poemes per a una oda (1970) i Vuit pòsters poema (1972); i va participar en la primera exposició de poesia visual a Catalunya, a la Petite Galerie de Lleida l'any 1971, i en una exposició col·lectiva internacional a Nuremberg i a Belgrad el mateix any.[4]

Anys 70s. Reconeixement literari i visual[modifica | modifica el codi]

Pel que fa als poemes objectes, el 1972 Brossa en va exposar una primera mostra en una exposició col·lectiva a Barcelona. Des dels anys d'organització clandestina de les forces catalanistes i d'esquerra contra el franquisme, Brossa va simpatitzar sobretot amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya i amb el sindicat Comissions Obreres; i va participar en actes reivindicatius i de protesta, com ara la tancada a Montserrat (1970). Tot i la censura del règim, en la seva poesia es va fer ressò dels esdeveniments polítics del país (entre d'altres, la Caputxinada, l'atemptat a Luis Carrero Blanco, l'execució de Salvador Puig Antich, la mort de Franco, les activitats de Lluís M. Xirinacs, l'Assemblea de Catalunya o el retorn de l'exili de Josep Tarradellas).[4]

A partir dels anys setanta, Brossa va poder publicar una part considerable de la seva poesia inèdita en quatre reculls editats successivament: els tres primers per Editorial Ariel (Poesia rasa el 1970, Poemes de seny i cabell el 1977 i Rua de llibres el 1980) i un quart recull per Editorial Crítica (Ball de sang el 1982).[4]

D'altra banda, entre 1973 i 1983 Edicions 62 va publicar el teatre de Brossa en sis volums amb el títol de Poesia escènica. Totes aquestes publicacions, cabdals en la difusió de Brossa entre el gran públic català, van comptar amb el concurs favorable d'editors en bona part relacionats amb els contactes polítics del poeta, com és el cas ben destacat de Xavier Folch.[4]

El progressiu reconeixement de la seva obra va convertir el poeta en un referent de l'avantguarda catalana des dels anys setanta, tant en el terreny plàstic com en l'escènic i el literari. L'interès que suscità l'obra de Brossa, i la seva actitud receptiva però exigent, va teixir al seu voltant una xarxa de relacions amplíssima d'artistes, escriptors i altres personalitats del món de la cultura, ja sigui a través del contacte directe o per mitjà de l'intercanvi epistolar. Al fons Brossa hi ha documents (bàsicament escrits manuscrits i publicats i fulletons, però també cartes i fotografies) que evidencien aquestes relacions: joves poetes com els que s'aplegaven al voltant dels Llibres del Mall, o artistes compromesos que buscaven altres camins com Antoni Muntadas, Antoni Mercader, Benet Rossell, Jaume Xifra, Francesc Abad, Francesc Torres o Perejaume. D'altra banda, a partir del 1972 el poeta comptà amb el suport de Pepa Llopis, amb qui va iniciar una vida en comú en un pis del carrer Gènova de Barcelona. Amb el temps, Llopis contribuí amb altres persones de l'entorn del poeta a impulsar l'edició de l'obra gràfica i de poemes objecte.[4]

Anys 80s i 90s. Reconeixement públic i projecció exterior[modifica | modifica el codi]

Tot plegat va conduir Brossa a participar molt sovint en exposicions col·lectives i, a mesura que li arribava el reconeixement per la seva obra plàstica als anys vuitanta, també en exposicions individuals: entre aquestes, les més destacades van ser, d'una banda, una exposició de poesia visual i de poemes objecte a la Galeria Joan Prats el 1982 i, de l'altra, l'exposició Joan Brossa o les paraules són les coses a la Fundació Joan Miró l'any 1986. Precisament Brossa va ser patró de la Fundació Joan Miró a partir del 1975.[4]

Els vuitanta i els noranta són les dues últimes dècades de vida de Brossa i, malgrat alguns problemes de salut propis de l'edat, van ser uns anys molt productius, en què se'l reclamava arreu. Es van intensificar les edicions de tot tipus de poesia (sextines, poemes curts combinats amb poemes visuals, poemes més reflexius com en els últims poemari: Passat festes, La clau a la boca, Sumari astral), però tot i així, després de la seva mort sobtada el 30 de desembre de 1998, en van quedar alguns d'inèdits (El dia a dia, Mapa de lluites o Gual permanent). Al llarg d'aquestes dues dècades no va parar de rebre encàrrecs de cartells, en els quals Brossa aplicava els criteris de la poesia visual. També van ser constants els reclams per assistir a presentacions i espectacles, i les sol·licituds per formar part de jurats de premis. Entre aquests, un dels més destacables són els Premis FAD Sebastià Gasch de les arts escèniques, per als quals va dissenyar el trofeu.[4]

D'altra banda, els amics li facilitaven la producció d'objectes, i la demanda per part de galeries i museus va donar peu que Brossa concebés instal·lacions i poemes objecte de dimensions més grans. L'últim esglaó de la producció artística brossiana van ser els anomenats «poemes corporis» o poesia objecte al carrer, que eren el resultat d'encàrrecs d'institucions diverses, sobretot ajuntaments. A partir del 1984, en què Brossa comença aquest tipus d'obra amb el Poema visual transitable en tres temps al Velòdrom d'Horta de Barcelona, no deixa d'idear poemes corporis, fins al punt que alguns d'aquests projectes es van inaugurar bastant després de la seva mort.[4]

En reconeixement a la seva obra poètica i a la seva fecunda trajectòria en el món de la cultura, Brossa va rebre nombrosos premis al llarg de la seva vida, en especial durant els últims anys: el Premi Ciutat de Barcelona, 1987; la medalla Picasso de la Unesco, 1988; el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya, 1992; la Medalla d'Or de les Belles Arts del Ministerio de Cultura, 1996; o el doctorat honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, 1999, que no va poder recollir per la seva mort sobtada. Va morir el 30 de desembre de 1998 a la ciutat de Barcelona a conseqüència d'un vessament cerebral fruit d'una caiguda per les escales del seu estudi.[4]

Obra artística[modifica | modifica el codi]

Poema corpori El Llagost (1993), culminació de la seu del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, carrer del Bon Pastor. L'escultura fou plasmada per l'artista i dissenyador Josep Pla-Narbona segons la concepció total de la façana, de Joan Brossa.

La seva creativitat va abastar totes les facetes de l'art: la poesia en sentit estricte, la prosa, el guió de cinema, el teatre, la música, el llibret d'òpera, el cabaret, les arts parateatrals, la màgia, el circ i la plàstica en diversos formats. Sempre va tenir una àmplia i interdisciplinària visió de la cultura, de les arts i de l'espectacle i així ho expressa en la seva obra, sovint satírica, punyent, irònica, crítica, a vegades irreverent, però, al mateix temps, lúdica. Pel que fa a la llengua catalana, la seva fidelitat és absoluta.

L'obra de Brossa és d'unes proporcions gegantines i en part encara és inèdita: més de cent llibres de poesia literària, més de setanta volums de poesia visual que ultrapassen els mil tres-cents poemes, unes tres-centes cinquanta peces teatrals de tot gènere i format, uns cent vint-i-cinc poemes objecte, uns seixanta cartells, una cinquantena d'instal·lacions permanents o efímeres, una trentena de poemes urbans o corporis… La seva prosa, de creació o circumstancial, està parcialment recollida en quatre volums.

Ha estat traduït a l'espanyol, al francès, a l'anglès, a l'alemany, a l'italià, al portuguès, al polonès, al neerlandès, al txec, a l'hongarès, al serbocroat, al suec, al japonès, al rus i a l'esperanto. Els seus poemes corporis han arribat, entre altres, als carrers de Barcelona, a diversos llocs del Principat, a Andorra la Vella, a Palma de Mallorca, a Frankfurt del Main i a L'Havana.

Present a museus, diverses institucions de tot el món i col·leccions privades amb la seva obra plàstica, per al seu ressò internacional fou determinant la participació a l'Art'20 de Basilea (1989) i als pavellons oficials de les biennals de São Paulo (1994) i de Venècia (1997). Joan Brossa ha estat objecte d'exposicions individuals, entre altres llocs, a Barcelona (Galeria Joan Prats, 1982; Fundació Joan Miró, 1986; Palau de la Virreina; 1994; novament Fundació Joan Miró, 2001, i La Seca-Espai Brossa, 2013) Munic (1988), Nova York (1989), Amsterdam (1989), Houston (1990), Minneapolis (1990), Madrid (Museu Reina Sofia, 1991), Ceret-Cotlliure (1991), Londres (1992), Marsella (1993 i 2011), Malmö (1993), Girona (1993), Andorra la Vella (1994), París (1994 i 2009), València (IVAM, 1997), Xicago (1997), Monterrey (1998), Mèxic DF (1998 i 2010), Kassel (1998), Goppingen (1998), Göteborg (1999), Palma de Mallorca (2004), Santiago de Xile (2005), Porto Alegre (2006), São Paulo (2006), Rio de Janeiro (2006), Rosario (2006), Buenos Aires (2006), Lisboa (2006-2007), Toledo (2007), Viena (2008), La Laguna-Tenerife (2008), Praga (2008), Estocolm (2009), Berlín (2009) i Varsòvia (2009). A partir de la seva mort, la majoria d'exposicions han estat antològiques.

D'altra banda, la inclusió de l'obra de Brossa en exposicions col·lectives, especialment les monogràfiques de poesia visual o d'arts transversals, ha estat i és constant arreu del món. El manlleu d'obra brossiana en tota mena d'esdeveniments i publicacions en tots el suports, sovint fora de de qualsevol control, fan de Joan Brossa un dels comptats creadors catalans amb autèntica projecció mundial.

Dos anys després de la mort del poeta es constituí la Fundació Joan Brossa per custodiar, classificar i divulgar el seu monumental llegat.[5][6] Tanmateix, degut a dificultats econòmiques per a gestionar-lo adequadament, el gener de 2012 la Fundació Joan Brossa diposità al MACBA aquest llegat, que comprèn de més de 64.000 ítems, dels quals uns 7.000 volums i uns 40.000 documents.[5]

Literatura[modifica | modifica el codi]

Poesia[modifica | modifica el codi]

Brossa va practicar tots els gèneres poètics, des de la poesia lírica o amatòria fins a la que la crítica ha anomenat "poesia quotidiana"[7] i que als inicis algú va qüestionar fins i tot que es tractés de poesia.[8] Quant a les formes, va conrear des de les més canòniques (centenars de sonets, d'odes sàfiques, de sextines, de romanços, de quartetes i fins i tot d'octaves reials o de lires) a les més lliures, planeres i desimboltes que plasmà en milers de poemes. Dins d'aquesta autèntica especulació de gèneres, la frontera entre literatura i plàstica es desdibuixa sovint a causa de la inclusió d'imatges en els seus poemaris.

  • 1949: Sonets de Caruixa
  • 1950: Romancets del dragolí
  • 1951: Em va fer Joan Brossa, reed. 1970, 1973, 1984, 1989, 1990 i 2013.
  • 1953: Nous romancets del dragolí
  • 1960: Enumeració en sospirar
  • 1961: Poemes civils
  • 1969: El saltamartí, reed. 1977, 1985, 1986.
  • 1970: Poesia rasa, recull de 17 llibres escrits de 1943 a 1959
  • 1971: Des d'un got d'aigua fins al petroli
  • 1971: Tríptic hegelià per a Antoni Tàpies
  • 1972: Càntir de càntics
  • 1972: El poeta presenta quinze pantomimes
  • 1973: Cappare, reed. 1984.
  • 1974: La barba del cranc
  • 1974: Les ungles del guant. Ronda de Rimbaud
  • 1974 Des d'un got d'aigua fins al petroli (edició clandestina), reed. 1977.
  • 1976: Oda a Lluís Maria Xirinacs
  • 1976: Maneres
  • 1977: Sextines 76
  • 1977: Poemes de seny i cabell, recull de 8 llibres escrits de 1957 a 1963
  • 1979: Antologia de poemes de revolta, reed. 2001.
  • 1980: Rua de llibres, recull de 8 llibres escrits de 1964 a 1970
  • 1981: Vint-i-set sextines i un sonet
  • 1982: Ball de sang, recull de 8 llibres escrits de 1941 a 1954
  • 1982: El ulls de l'òliba
  • 1983: Askatasuna
  • 1983: Pas d'amors
  • 1984: Ot
  • 1985: Qui diu foc, diu flama
  • 1985: Calcomanies
  • 1985: Fogall de sonets
  • 1986: Els entra-i-surts del poeta
  • 1986: Sonets a Gofredina
  • 1987: Poemes públics
  • 1987: Viatge per la sextina (inclou 4 llibres en aquesta forma)
  • 1988: Tarannà
  • 1988: Ventall de poemes urbans
  • 1989: Ollaó
  • 1991: Cinamon
  • 1992: Jo, qui?
  • 1992: El veí
  • 1992: Flor de claus
  • 1993: Furgó de cua
  • 1993: Trasllat
  • 1994: Suite tràmpol o el compte enrera
  • 1995: Poemes escollits (antologia)
  • 1995: Poemes d'anada i tornada
  • 1995: Poesia i prosa (antologia)
  • 1995: Passat festes, reed. 2001 i 2013
  • 1995: Capgirada
  • 1997: La clau a la boca
  • 1998: La memòria encesa (antologia)
  • 1999: Sumari astral i altres poemes
  • 2001: A partir del silenci (antologia)
  • 2002: Camí de segons
  • 2004: Un home reparteix fulls clandestins (antologia)
  • 2007: El dia a dia (1988-1992)
  • 2013: Fora de l'umbracle (mixt amb poesia visual)

Prosa[modifica | modifica el codi]

  • 1972: Vivàrium
  • 1987: Anafil
  • 1995: Añafil II, traduït a l'espanyol per Carlos Vitale i inèdit en català.
  • 1998: Alfabet desbaratat
  • 2013: Prosa completa i textos esparsos

Teatre[modifica | modifica el codi]

Teatre Literari[modifica | modifica el codi]

En les peces de teatre literari Brossa partí del potencial verbal per crear poesia escènica. Aquesta poesia però, no es manifesta necessàriament en la forma escrita ni en la dicció particular del text sinó en la dimensió espacio-temporal de l'escena particular que Joan Brossa imagina. Aquest teatre literari té el mateix objectiu que la resta de la seva poesia escènica i de fet es complemente amb la resta de la seva obra encara que en aquest cas es tracti de teatre literari. El teatre literari de Joan Brossa podria dividir-se en quatre etapes.

Una primera etapa correspondria a aquelles obres que escriu entre 1944 i 1945 –considerada la seva etapa d'iniciació pel que fa al teatre– en les quals pot destacar-se el seu caràcter espontani, que es denota en la redacció, certa aleatorietat en l'estructura de les peces i la diversitat d'elements que intervenen en escena. En aquest sentit, aquestes obres ja tenien un caràcter experimental i plantejaven certes característiques que després es repetiren en tota la seva obra teatral. La presència del circ, el transformisme i la tradició popular configuren la realitat quotidiana del teatre de Brossa ja des del principi, així com passa també amb la participació del públic, la qual ja demanà des dels inicis de la seva producció teatral. També des que començà a fer poesia escènica, Brossa es plantejà l'alliberament col·lectiu en contra d'unes lleis i uns poders que estaven molt vigents en el context d'aleshores. En aquest sentit, es pot afirmar que el seu compromís polític també es planteja en la seva obra escènica des dels inicis. La segona etapa del teatre literari de Brossa seria la que es comprèn entre els anys 1947 i 1950. En aquestes obres, els diàlegs es mostren fragmentaris i a vegades gairebé críptics. La tercera etapa, que es comprendria entre els anys 1951 i 1956 es caracteritza per la preocupació que Brossa sentí envers les qüestions socials i ideològiques que, des d'aquests anys, també tractà a la seva pràctica literària no teatral. En aquestes obres Brossa mostrà un clar compromís social i polític. Estructuralment, les obres d'aquest tercer període es mostren més ordenades que les de l'anterior i solen exigir els mitjans del teatre tradicional a la italiana. Els textos solen ser més llargs, agressius i directes. En aquestes obres, Brossa evidencià les situacions socials, polítiques i culturals del context particular de la dictadura, fent un retrat de les injustícies i els diferents conflictes que propiciava aquell context determinat. Això ho feu denunciant de manera explícita els mecanismes dels agents opressors, així com a la vegada proposava mòduls de revolta individual per tal de provocar una resposta col·lectiva. La quarta etapa del teatre literari de Brossa aniria de 1957 a 1965 i es caracteritza per ser una barreja de tot el que l'autor ha estat fent fins aleshores, en tant que es nodreix de recursos molt diversos per crear les peces que es comprenen en aquest període

Precedents[modifica | modifica el codi]

En el cas concret del teatre literari de Brossa, Eduard Planas[9] veu com a precedents de Brossa l'obra de Josep Robrenyo per la preocupació que aquest sentia per la llengua. També considera com a precedent l'obra de Serafí Pitarra pel caràcter popular de la seva obra. Àngel Guimerà en seria un referent pel fet de fer unes peces en les quals queda retratada una societat particular d'un moment. Planas també proposa com a precedents del teatre de Brossa l'obra de Luís Millà pel seu caràcter de denúncia i a Ventura i Gassol pel fet que també reivindicà un teatre de caràcter poètic. Miquel Poall-Argall i Víctor Móra serien precedents pel que fa al lirisme íntim de la seva obra escènica.

Obres (selecció)[modifica | modifica el codi]

  • 1951: Farsa com si els espectadors observessin l'escenari a vista d'ocell
  • 1951: Nocturns encontres
  • 1961: Or i sal, reed. 2005
  • 1961: El bell lloc
  • 1963: Calç i rajoles, reed. 1999[10]
  • 1964: Teatre de Joan Brossa
  • 1967: Collar de cranis
  • 1967: El rellotger
  • 1979-1983: Poesia escènica. Teatre complet, 6 volums.
  • 2003: Fregolisme o monòlegs de transformació
  • 2005: La xarxa, Aquí al bosc i Olga sola.
  • 2008: El dia del profeta
  • 2012: Poesia escènica I: A l'entorn de "Dau al Set" (1r volum de la reedició de l'obra teatral completa)
  • 2012: Poesia escènica II: Strip-tease i teatre irregular (2n volum de la reedició l'obra teatral completa)
  • 2012: Poesia escènica III: Mirades sobre l'amor i la vida (3r volum de la reedició de l'obra teatral completa)

Poesia escènica[modifica | modifica el codi]

El concepte de l'art com a visualitat, com a espectacle, estigué present en la totalitat de l'obra de Brossa. Amb antecedents familiars en el món del teatre, des de molt petit va manifestar el seu interès pel gènere teatral i pel seu component de màgia i de sorpresa.

Durant la seva joventut, Brossa va arribar a dur a terme exercicis de prestidigitació La passió que Brossa sentia cap a la música romàntica –en especial per l'obra d'art total de Richard Wagner– així com la seva afició a les tècniques de la transformació i de l'escapisme de Leopoldo Fregoli, no varen fer sinó corroborar el seu interès per la dramatúrgia. Fou en el teatre on Brossa cercà la quarta dimensió del poema. El mateix succeeix amb el cinema, gènere pel qual es mostrà molt interessat i pel que escrigué diversos guions.

A la dècada dels setanta, Brossa estrenà l'obra Or i Sal (teatre de text, amb una escenografia d'Antoni Tàpies) i algunes accions espectacle que podrien ser considerades precedents clars del happening i de la performance Els primers textos d'aquest gènere, tot i que no varen ser presentats fins molt més endavant, havien estat escrits als anys quaranta, és a dir, més d'una dècada abans de l'aparició de les obres de John Cage o del grup Fluxus. La seva obra teatral és tant extensa (es compon d'unes 380 peces editades en sis volums, més algunes altres de posteriors, altres publicades de forma escadussera i fins i tot algunes d'inèdites) com poc coneguda. Està centrada en el teatre de l'absurd, els diàlegs aparentment irrellevants i les situacions grotesques.

També resulta interessant la seva incursió en el terreny parateatral: destaquen els seus "strip-teases", el seu "teatre irregular”, les seves “accions espectacle” i els seus "monòlegs de transformació” a l'estil de Fregoli, el seu teatre per a titelles o els espectacles d'il·lusionisme i fantasia escrits per a Hausson i Pep Bou. També mereixen especial atenció els llibrets d'òpera escrits per als seus amics els músics Josep Maria Mestres Quadreny i Carles Santos, així com els guions cinematogràfics realitzats per Pere Portabella, Manuel Cussó i Frederic Amat.

Postteatre[modifica | modifica el codi]

En aquest teatre, Brossa va agrupar diverses propostes de caràcter experimental amb unes particularitats que no s'adequaven al teatre tradicional i que tampoc s'adaptaven a les exigències del teatre que s'estava fent en aquells moments.

El "Postteatre" conté la producció més lliure, radical i atrevida de Joan Brossa. Eduard Planes considera que el recull de Postteatre és també el que conté propostes més deslliurades amb relació a les influències de qualsevol gènere o referent prèviament desenvolupat, a la vegada que conté les experiències més espontànies i més fidels als criteris que després guiaren tota la seva activitat dramàtica.

Les obres de Postteatre varen ser escrites durant un període molt llarg de temps (19461962), un període que comprèn quasi tota la seva poesia escènica.

El Postteatre té unes característiques comunes entre les quals es podrien destacar la voluntat d'utilitzar el gest i l'acció com a trets característics del llenguatge escènic per damunt del llenguatge literari, la determinació en inserir la representació en l'espai i el temps de la vida quotidiana, dotant així la representació d'una realitat més intensa i verídica, i l'activa participació del públic en el fet escènic. En aquest últim cas, Joan Brossa pretengué retornar al teatre la seva funció originària que havia tingut quan era ritual.

En el Postteatre s'utilitzen també un seguit de formes que permeten vehicular una denúncia contra les formes d'opressió institucionalitzada del context en el que viu l'autor.

Referents de base[modifica | modifica el codi]

Encara que el Postteatre tingui pocs equivalents contemporanis, es podria destacar la figura de J.V.Foix com a figura de referència pel que fa al seu interès per la llengua i el seu esperit d'avantguarda. També caldria destacar l'interès d'aquest per les tradicions populars i literàries de Catalunya. Joan Brossa s'emmarcà també dins l'esperit de les avantguardes històriques en les que s'havia emmarcat també J.V.Foix. Es podria dir que en certs aspectes mantingué paral·lelismes amb els futuristes i amb Dadà. A part de tenir aquests paral·lelismes, Joan Brossa s'interessà per recuperar la història, i com a conseqüència mantingué un compromís ideològic respecte al nacionalisme històric que es féu present en la seva obra. Tant el Postteatre com la resta de la seva Poesia Escènica, connecten amb propostes d'altres autors distanciats en el temps, l'obra dels quals Brossa podria haver conegut, tot i que no se sap del cert. Es podria considerar que el Postteatre de Brossa manté certs paral·lelismes amb l'obra d'August Strindberg pel que fa a la reversibilitat de funcions que compleixen els diferents elements de les seves obres i per la importància que atorga al transformisme en escena. També poden considerar-se importants les figures de Gordon Craig i d'Appia en tant que reclamaren una representació que estigués d'acord amb la pròpia realitat i buscaren la manera de prescindir del text, utilitzar el llenguatge escènic pur i aconseguir la teatralitat pura. La concepció despersonalitzada del treball dels actors que té Brossa, manté certes equivalències amb les propostes teatrals i cinematogràfiques de l'avantguarda soviètica, entre els quals es podria destacar les figures de Meyerhold, d'Eisenstein o de Tàirov. El teatre de Brossa manté també certs paral·lelismes amb el surrealisme francès i amb les figures de Jarry i d'Artaud en tant que té capacitat provocativa, subverteix les convencions per tal d'evidenciar les contradiccions de l'ésser i utilitza la comicitat com a vehicle de la crítica. A part d'això, l'obra teatral de Brossa també té un caràcter màgic i ritual que s'acosta a la idea que Artaud tenia del teatre.

Ballets[modifica | modifica el codi]

Brossa va redactar les obres de ballet de manera quasi simultània a les “accions espectacle” del “Postteatre”. Els criteris emprats per l'autor a l'hora de crear els ballets són similars als criteris emprats en el “Postteatre”. Els referents de base són en els dos casos també molt similars. Aquestes propostes, igual que el “Postteatre” tenen un caràcter molt experimental, en tant que proposen una diversitat de plantejaments i solucions inacabables de la mateixa manera que els plantejaments dels ballets són també molt heterogenis. Amb els ballets, Brossa té un seguit d'aspiracions. D'una banda, pretén restituir el potencial expressiu i el caràcter social i ritual de la praxis de la dansa. D'altra banda, vol utilitzar els seus ballets com a vehicle per denunciar la degeneració i l'opressió que l'han malmès. Per tal de poder dur a terme els seus objectius, Brossa manté en aquest cas els elements diferencials del ballet: manté els seus protagonistes, els passos de ballet clàssic així com la seva tècnica i l'escenari tradicional a la italiana. Això no obstant, subverteix l'aplicació dels criteris del ballet clàssic amb la finalitat d'aconseguir una renovació total de la dansa. Per Brossa, el ballet s'ha de projectar d'acord amb la reivindicació de la dansa per si mateixa. Per poder-se reivindicar com a art autònom, la dansa ha d'independitzar-se del text i de l'argument literari, a fi de poder utilitzar tot el potencial de les característiques que li són pròpies. Tot això, a més, ha de complir una funció social i ha d'estar al servei d'una col·lectivitat, en tant que la dansa deu la seva existència a aquesta col·lectivitat. Joan Brossa en aquest cas, para molta atenció al gest i al color, als quals dóna una gran càrrega simbòlica. Brossa empra els recursos tradicionals en els seus ballets, però ho fa explorant les diferents possibilitats que aquests li donen, incloent-hi tot un seguit d'elements simbòlics que es repeteixen constantment en les seves representacions fins al punt en què acaben esdevenint un important vehicle de contingut. La funció que tenen els ballarins de Brossa està sovint alterada en tant que moltes vegades, els ballarins no ballen realment, i sovint tenen papers poc determinats. A vegades, els ballarins de Brossa són fins i tot ridiculitzats a escena. Brossa estableix en aquestes peces, bastants paral·lelismes amb la Commedia dell'Arte, però també amb el circ i fins i tot amb el music hall per tal d'oposar-se al ballet clàssic, el qual considera mediatitzat. Segons Eduard Planas,[9] Joan Brossa utilitza una síntesi visual i una reducció de signes que es concreten amb els elements de la tramoia. Juntament a aquests elements, hi ha tot un seguit de personatges que es repeteixen sovint als seus ballets i que tenen significats concrets. Gràcies a aquesta repetició, aquests personatges acaben esdevenint un concepte, i és a partir d'aquest concepte que Brossa creà una política de resistència en la qual mostrà distanciadament els condicionaments i les necessitats del context històric concret d'aleshores.

En aquesta part de la seva Poesia Escènica, Brossa tingué en compte la figura de Carlo Gozzi, un autor bastant controvertit pel qual els autors de l'Avantguarda soviètica també havien sentit certa afecció. Aquest autor es caracteritzava per reivindicar el fet pròpiament escènic igual que Joan Brossa, així com atmbé es preocupava per la defensa de les tradicions i el llenguatge populars per damunt dels de la societat burgesa.

Es pot considerar que els ballets de Joan Brossa mantenen certs paral·lelismes amb l'obra d'autors contemporanis a ell com poden ser Pina Bausch o Jan Fabre.[9]

Fregolisme i Monòlegs de Transformació[modifica | modifica el codi]

Joan Brossa sentia molta admiració per l'obra de Leopoldo Fregoli, un transformista la presència del qual es pot entreveure a tots els àmbits de la poesia de Brossa, no tan sols en l'escènica . De fet, aquest autor no només es troba present en els “monòlegs de transformació” de Brossa, sinó que continua sent un element a destacar en el conjunt de les “accions musicals” , així com als strip-teases . Aquesta admiració que Brossa sentia per Fregoli pot observar-se sobretot, en unes obres d'apropament al transformisme en les quals Brossa, retí una espècie d'homenatge a aquest autor. Brossa aprecià el transformisme de Fregoli en tant que presentava la multiplicitat de maneres de ser d'un mateix ésser, introduint els personatges en una espècie de canvi constant similar al de la realitat que els circumda. D'una manera similar al que creia Antonin Artaud, Brossa entengué que el concepte de realitat tan sols podia ser copsable a partir de la sobre-realitat que es projectés sobre l'escenari a partir de l'actor que prestidigitava. Planas entén[9] que el vincle que hi ha entre el fregolisme i la poesia es deu al fet que tant l'un com l'altre transformen i manipulen la realitat a partir del llenguatge que els hi és propi, presentant aquesta realitat en una síntesi. En el cas del fregolisme aquesta síntesi es donà mitjançant un sol actor que explorava tots els recursos possibles del llenguatge escènic. La capacitat de treballar amb la sorpresa i l'artifici del fet escènic és quelcom que Brossa admirà molt de Fregoli, a qui considera un precedent de l'avantguarda futurista.[9] Tant Fregoli com Brossa creien que l'origen del teatre no podia ser literari. De fet, els dos defensaven que l'origen del teatre es regia per l'instint natural de metamorfosi i transformació de l'home. Partint d'això, l'opció teatral de Brossa fou privilegiar l'espectacle i fer canvis de ritme que propiciessin la sorpresa i la ficció a la vegada que emprava recursos pròpiament escènics.

Particularitats[modifica | modifica el codi]

El recull del fregolisme' constituí el primer recull en que l'acció esdevingué protagonista a la vegada que es parava una gran atenció al text. En els personatges d'aquest recull s'advertiren ja les figures que més tard foren les més habituals del seu teatre, inclòs el personatge vermell, tant freqüent, per exemple, en els seus ballets. Els colors dels personatges apuntaren, ja en aquestes obres, les posicions ideològiques dels personatges i el caràcter de l'acció que realitzava.

Els temes principals d'aquest recull són similars als anteriors. Hi segueix havent una denúncia del context polític, econòmic i cultural del moment, així com dels mecanismes i dels agents de l'opressió que s'apliquen sobre uns individus i un país que proposen solucions alternatives. També es tracta l'amor i la vida en parella , tot i que majoritàriament aquest tema es tracta des d'una visió negativa a causa de les condicions socials i morals del moment. La cultura popular, com a la resta de reculls, també hi és molt present.

Strip-tease[modifica | modifica el codi]

Un cop acabats els monòlegs de transformisme, Brossa plantejà unes obres l'atenció de les quals es dirigí a un àmbit molt concret de l'espectacle: l'striptease. En aquestes experiències, Joan Brossa partí dels stripteases que havia pogut veure al Crazy Horse de París. Joan Brossa intentà dotar la presentació d'aquests números de qualitat, a fi de retornar-li a aquest gènere la dignitat. De fet, Brossa plantejà aquests espectacles de manera que fossin representats en un teatre a la italiana.

Joan Brossa també nodrí aquests espectacles de nous recursos tècnics i materials, dotant-los així d'un caràcter experimental que d'altra banda és present en tota la seva Poesia Escènica. Part d'aquests recursos tècnics els extragué d'explotar al màxim les característiques del teatre a la italiana, cosa que ja havia fet en els seus ballets.

L'autor també jugà amb elements aliens al propi striptease que apuntaven cap a diferents centres d'interès més enllà del propi exercici de l'striptease. Amb això, Brossa volgué ampliar les possibilitats expressives del gènere, així com reafirmar-se en la defensa cap a aquelles formes de teatre no tant convencionals però igualment existents. Al llarg de tota la seva Poesia Escènica -i els striptease no en són una excepció- Brossa defensà les formes de teatre popular amb les quals ell es definia, tant ideològicament com estèticament. En aquest cas, Brossa volgué també denunciar la mediatització a la qual l'striptease ha estat constantment sotmès des de la moral social o des de les estructures de poder.

Per Brossa, l'striptease significa aplicar aquell concepte de transformació que ja havia utilitzat a les seves obres dedicades a Fregoli, a l'àmbit de les relacions entre sexes. L'autor també volgué allunyar l'striptease d'una representació banal del nu que tingués per objectiu satisfer desitjos individuals. Sent coherent amb la seva forma d'entendre el teatre, aquest buscà restituir el nu , lligant-lo a les arrels ancestrals que tenia la seva pràctica pública, així com vincular-lo a uns orígens rituals.

Joan Brossa practicà l'striptease com un exercici de resistència política.[11]

Accions Musicals[modifica | modifica el codi]

Les Accions Musicals foren les últimes aportacions que Brossa feu a l'àmbit del teatre. El factor sorpresa, sempre present a l'obra teatral de Brossa, es convertí aquí en un intercanvi entre les particularitats de la seva obra teatral - sempre dotada d'un caràcter experimental - i la música.

Brossa cercà en aquest cas obtenir sons i sorolls determinats, introduint a escena instruments inesperats i poc comuns i fent, com en anteriors peces, que el públic participés. Les Accions Musicals no són alienes a la consideració que Brossa havia tingut per la gestualitat i els moviments en la seva anterior Poesia Escènica. Com en les peces anteriors, Brossa seguí utilitzant elements en les Accions Musicals que s'identificaven amb les seves arrels catalanes i que mostraven el seu compromís ideològic.

A diferència del que succeí amb altres de les seves peces, les Accions Musicals obtingueren un reconeixement de manera immediata.

Llista d'algunes accions musicals destacades
  • 1957: El ganxo
  • 1963: Cop de poma
  • 1965: Conversa
  • 1964: Concert per a representar
  • 1966: Suite bufa
  • 1975: Accions musicals
  • 1994: Quatre cançons de bressol
  • 2007: Cap de mirar

Arts Plàstiques[modifica | modifica el codi]

Poesia visual[modifica | modifica el codi]

  • 1970: Poemes per a una oda
  • 1974: Cartipàs
  • 1975: Poemes visuals
  • 1978: Poemes objecte
  • 1978: Septet visual
  • 1988: Mom
  • 1988: Diorames
  • 1990: Los cuasigrafismos de Brossa
  • 1991: Parèntesi
  • 1991: Mirall
  • 1993: Foc negre
  • 1995: Aigua de foc
  • 1996: Arlequins
  • 2003: Poesia tipogràfica
  • 2005: Poesia visual
  • 2011: Els etcèteres

Poesia Objectual[modifica | modifica el codi]

Instal·lacions[modifica | modifica el codi]

  • 1956: Muntatge de l'aparador de la botiga "Gales", Barcelona, efímera.
  • 1986: Feina de dissabte, Mosel & Tschechov Galerie, Munic.
  • 1986: Accident, Museo Patio Herreriano de Arte Español Contemporáneo, Valladolid.
  • 1986-1990: Instal·lació (El convidat), Museu d'Art Modern de Ceret.
  • 1990: Yatch, MACBA, Barcelona.
  • 1991: Intermedi, ARTIUM, Vitòria-Gasteiz.
  • 1991: Despullament, Galeria Joan Prats, Barcelona.
  • 1991: Barrets, Fundació Joan Brossa, Barcelona.
  • 1992: La ciutat renovada, Barcelona, efímera.
  • 1994: 150 homenatges, Barcelona, efímera.
  • 1994: Alfabet jeràrquic, Barcelona, efímera.
  • 1994: Lot de lletres, Barcelona, efímera.
  • 1994: El terrat de les banyes, Fundació Joan Brossa, Barcelona.
  • 1994: Atrezzo per al Tenorio, Barcelona, efímera.
  • 1994: Cadenes de Dàmocles, Fundació Joan Brossa, Barcelona.
  • 1994: La conformació del cap, Barcelona, efímera.
  • 1994: Malversació, Barcelona, efímera.
  • 1994: L'os dels dies i el número de les plantes, Barcelona, efímera.
  • 1994: Burlesc, Barcelona, efímera.
  • 1994: Ruixat de lletres, Fundació Joan Brossa, Barcelona.
  • 1994: Avern, Barcelona, efímera.
  • 1994: El planeta de la virtut, Fundació Joan Brossa, Barcelona.
  • 1994: Paràsit, Fundació Joan Brossa, Barcelona.
  • 1994: Final, Barcelona, efímera.

Poesia urbana[modifica | modifica el codi]

Poema visual transitable en tres temps (1984), poema corpori de Joan Brossa, davant del Velòdrom d'Horta, Parc del Velòdrom de la Vall d'Hebron, Barcelona.
Lletra Ballarina de Joan Brossa instal·lada a la Biblioteca Santa Oliva d'Olesa de Montserrat.

Cartells[modifica | modifica el codi]

  • 1971: Vuit posters poema
  • 1975: Poemes objecte en postals

Llibres d'artista[modifica | modifica el codi]

Cinema[modifica | modifica el codi]

Guions cinematogràfics[modifica | modifica el codi]

  • 1948: Foc al càntir
  • 1948: Gart
  • 1967: No compteu amb els dits
  • 1968: Nocturn 29
  • 1969: Cua de cuc


Exposicions individuals (selecció)[modifica | modifica el codi]

Any Espai Ciutat Exposició
1980 Galería Skira Madrid Joan Brossa. Poesía visual y poemas objeto
1982 Galeria Joan Prats Barcelona Joan Brossa. Poesia visual i poemes objecte
1983-1984 itinerant Catalunya Joan Brossa. Poesia visual. Poemes objecte. Cartells,
1986 Fundació Joan Miró Barcelona Joan Brossa o les paraules són les coses
1988 Galería La Máquina Española Madrid Joan Brossa
1988 Museo de Bellas Artes Màlaga Joan Brossa
1988 La Plana de l'Om Manresa Joan Brossa. Poesia visual. Poemes objecte
1988 Galeria Joan Prats Barcelona Joan Brossa. Poesia visual. Poemes objecte
1989 Galeria Joan Prats Nova York Joan Brossa. Poesia visual. Poemes objecte
1990 Mosel und Tschechow Munic Joan Brossa. Werke 1951-1988
1990 Ajuntament El Prat de Llobregat Joan Brossa. Poemes objecte i poesia visual
1990 Centre Cultural Alcoi Poesia visual de Joan Brossa
1990 Musée d'Art Moderne Ceret-Cotlliure Joan Brossa. Poésie visuelle, poèmes objet, environnements
1991 Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía Madrid Joan Brossa 1941-1991
1992 Riverside Studios Londres Joan Brossa, words are things. Poems, objects and installations
1992 Diputació Provincial Osca Brossa 1986-1991
1992 Diputació Foral Àlaba Brossa 1986-1991
1994 Palau de la Virreina Barcelona Joan Brossa, entre les coses i la lectura
1994 Ministeri d'Afers Socials i Cultura Andorra la Vella Joan Brossa, entre les coses i la lectura
1996 Casa de Cultura L'Alfàs del Pi Poemes de Joan Brossa"
1997 Palacio de Revillagigedo Gijón Joan Brossa. Poemas visuales-poemas objeto-instalaciones
1997 IVAM València Joan Brossa. Poesia visual
1997 Commerzbank Frankfurt del Main Essen Sehen
1998 Fredericianum Kassel Joan Brossa. Grafiken, Objecte, Installationen
1998 Städtische Galerie Göppingen Joan Brossa. Grafiken, Objecte, Installationen
1998 Museo Carrillo Gil Mèxic D.F. Joan Brossa, poeta visual
1998 Museo de Arte Contemporáneo Monterrey Joan Brossa, poeta visual
1999 Konstahallen Göteborg Joan Brossa. Poetiska object
2001 Fundació Joan Miró Barcelona Joan Brossa o la revolta poètica
2002 Castell Cornellà de Llobregat Jocs i camins de Joan Brossa
2002 Es Baluard Palma Jocs i camins de Joan Brossa
2003-2007 itinerant Catalunya Em va fer Joan Brossa (exposició literària)
2005-2008 itinerant província de Barcelona Joan Brossa, poeta de la imatge
2008 Biblioteca Central Xavier Amorós Reus Joan Brossa, poeta de la imatge
2005 MAVI-Museo de Artes Visuales Santiago de Xile Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo
2005 Centro Mariantonia de la USP São Paulo Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo
2006 MARGS-Museo de Arte do Rio Grande do Sul Porto Alegre Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo
2006 MAM-Museo de Arte Moderna Rio de Janeiro Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo
2006 Centro Cultural Parque de España Rosario Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo
2006 Centro Cultural Recoleta Buenos Aires Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo
2006-2007 Instituto Camões Lisboa Joan Brossa, desde Barcelona al Nuevo Mundo
2007 Museo de Santa Cruz Toledo Joan Brossa, en las alturas y sin red
2007-2008 Museo Municipal Albacete Joan Brossa, en las alturas y sin red
2008 Convento-Museo de la Merced Ciudad Real Joan Brossa, en las alturas y sin red
2008 Fundación Antonio Saura-Casa Zavala Conca Joan Brossa, en las alturas y sin red
2008 Palacio del Infantado Guadalajara Joan Brossa, en las alturas y sin red
2008 Antiguo Convento de Santo Domingo La Laguna, Tenerife Joan Brossa. La realidad y sus metáforas
2008 Instituto Cervantes Viena Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto
2008 Instituto Cervantes Praga Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto
2009 Instituto Cervantes Estocolm Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto
2009 Instituto Cervantes París Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto
2009 Instituto Cervantes Berlín Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto
2009 Instituto Cervantes Varsòvia Bverso Brossa. Joan Brossa, de la poesía al objeto
2010 Centro de Creación Literaria Xavier Villaurrutia Mèxic D.F. Expo Brossa. Poesía visual
2011 Centre International de Poésie Marsella Joan Brossa, les etceteras infinis
2013 La Seca - Espai Brossa Barcelona Joan Brossa: escolteu aquest silenci

Representacions teatrals[modifica | modifica el codi]

  • 1947: Ahmosis I, Amenofis IV, Tuthenkamon. Estudi de Joan Ponç a Barcelona
  • 1947: Temps de nit. Estudi de Joan Ponç a Barcelona
  • 1951: Nocturns encontres, Teatre Olimpo, Barcelona (direcció J. Centelles)
  • 1952: La mare màscara, domicili de J. Obiols a Barcelona (direcció J. Centelles)
  • 1954: La xarxa, domicili de J. Obiols a Barcelona (direcció J.Centelles)
  • 1958: La sal i el drac. C.P Sant Antoni de Pàdua, Barcelona(direcció J.Centelles)
  • 1961: Or i sal Palau de la Música Catalana de Barcelona (direcció M. Villèlia)
  • 1962: La jugada, Festival de Teatre d'Arezzo (direcció M. Villèlia)
  • 1962: Els beneficis de la nació, Universitat de Barcelona (direcció X. Espinet)
  • 1964: Calç i rajoles, Palau de la Música Catalana de Barcelona (direcció V. Olivares)
  • 1964: Tres cançons de bressol, Salle Molière, Lió (direcció A. Ricci- C. Santos)
  • 1965: Conversa, Saló del Tinell, Barcelona (direcció J. L. de Delàs)
  • 1966: Tríptic carnavalesc, Club 49, Barcelona (direcció L. Guimerà)
  • 1967: Suite Bufa, Festival Sigma II, Bordeus (direcció L. Solà)
  • 1968: Concert irregular, Teatre Romea, Barcelona (direcció P. Portabella)
  • 1969: Conversa, Varsòvia (direcció F. Gil)
  • 1971: El temps escènic, Teatre Prado, Sitges (direcció S. Sans)
  • 1973: Rrrprrr, Col·legi d'arquitectes de Barcelona (direcció F. Formosa-P. Monterde)
  • 1974: Sainet, Teatre Casino de Granollers (direcció P. Monterde)
  • 1976: Quiriquibú, Casino de l'Aliança del Poblenou (direcció F. Puigserver-G. J. Graells)
  • 1977: Strip-tease català, Programa Mirador RTVE (direcció Christa Leem)
  • 1978: Festa d'homenatge a Joan Miró, Fundació Joan Miró, Barcelona (direcció J. Brossa)
  • 1979: La flautista, Festival Internacional de Teatre, Sitges (direcció A. Ricci)
  • 1980: Moment musical, Fundació Joan Miró, Barcelona (direcció C. Villaubí)
  • 1980: La flautista Teatre Municipal, Perpinyà (direcció A. Ricci)
  • 1982: Accions Teatre, Palau Maricel, Sitges (direcció J. Ollé)
  • 1983: Onzena acció espectacle, Taradell (direcció: rosec de dits)
  • 1984: Diumenge, Teatre Romea, Barcelona (direcció: J. Sanchís)
  • 1985: La pregunta perduda o el corral del lleó, Teatre Romea, Barcelona (direcció H. Bonnín)
  • 1986: Sense corbata i amb el botó del coll..., C. Cultural La Caixa, Granollers (direcció J. Encina)
  • 1987: Espectacle Hausson-Brossa, Teatre Romea, Barcelona (direcció L. Solà)
  • 1989: Accions, Centre Arts Santa Mònica, Barcelona (direcció: F. Roda)
  • 1989: Noümen-festa, Aula de Cultura, Barcelona (direcció J. Perarnau)
  • 1990: Strip-tease 1900, Teatre Malic, Barcelona (direcció J. Quintas)
  • 1991: Calç i rajoles, Casino l'Aliança del Poblenou (direcció F. Rovira)
  • 1992: El sarau, Teatre Poliorama, Barcelona (direcció H. Bonnín)
  • 1993: Strip-tease, El Llantiol, Barcelona (direcció Tràfec Teatre)
  • 1994: Núria Candela diu Joan Brossa, Auditori Nacional d'Andorra (direcció N. Candela)
  • 1996: Poemes visuals, Teatre Tantarantana, Barcelona (direcció J. Bertran)
  • 1996: Anna i Brossa, Artenbrut, Barcelona (direcció A. Ricci- A. Simó)
  • 1997: Acció Brossa, UIB, Palma (direcció A. Artigues)
  • 1998: Fi de nocturn, Mercat de les Flors, Barcelona (direcció. M. Maicas)
  • 1999: U no és ningú, Teatre Kaddish, Barcelona (direcció: X. Giménez)
  • 1999: Cantonada Brossa, Teatre Lliure, Barcelona (direcció J. M. Mestres)
  • 2000: Collar de cranis, Espai Escènic Joan Brossa, Barcelona (direcció B. Mazzone)
  • 2001: Vas més de pressa que Frègoli, Fundació Joan Miró, Barcelona (direcció: A. Artigues)
  • 2002: Brossa als ulls, Teatre de l'Escorxador, Lleida (direcció A. Aymar)
  • 2002: Món Brossa, TNC, Barcelona (direcció F. di Francescantonio)
  • 2005: La xarxa, Brossa Espai Escènic (direcció J. M. Mestres)
  • 2006: El ganxo, Gran Teatre del Liceu, Barcelona (direcció M. Gómez)
  • 2007: Joan Brossa dels ventalls, Convent de Sant Agustí, Barcelona (direcció M. Maicas)
  • 2008: brossalobrossotlodesbrossat, Teatre Lliure, Barcelona (direcció C. Santos)
  • 2008: La sorra i l'acadèmia, Brossa Espai Escènic, Barcelona (direcció A. Coll)
  • 2008: El dia del profeta, TNC, Barcelona (direcció R. Novell)
  • 2011: El darrer triangle, La Seca Espai Brossa, Barcelona (direcció Els Pirates)

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

El 1999 i a títol pòstum (la cerimònia havia estat prevista per al viutantè aniversari del poeta, que morí vint dies abans) fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Fons personal[modifica | modifica el codi]

Al llarg de la seva vida, Brossa va aplegar una quantitat ingent i molt variada de materials. Son cèlebres les fotos del seu primer estudi al carrer Balmes, que mostren els munts de papers que emmagatzemava al terra de totes les estances. Va ser aquesta acumulació la que el va impulsar a llogar, el 1987, un segon estudi en què va continuar-hi conservant documentació diversa fins a la seva mort.[13]

Per salvaguardar aquest llegat documental, al cap d'un any de la mort del poeta es va constituir la Fundació Joan Brossa, que va assumir la custòdia i catalogació de tot aquest material. Es calcula que l'arxiu personal de Brossa consta aproximadament de 52.000 documents. Es tracta d'un arxiu d'una extensa i complexa varietat de materials, entre els quals s'inclouen els manuscrits de la seva obra artística i literària (esborranys i versions definitives), documents produïts durant la preparació d'edicions (llistes, sumaris, textos, proves d'impremta, galerades, etc.), facsímils, traducció d'obres literàries, correspondència, una col·lecció de fullets, invitacions, cartells, articles i retalls de premsa, documents de la seva participació política i social (adhesió a manifestos, campanyes, associacions, etc.), i una col·lecció de fotografies. L'arxiu també inclou documentació administrativa (factures, rebuts i comptes).[13]

La biblioteca personal de Joan Brossa, per altra banda, està formada per uns sis mil llibres i molts altres números de revistes que configuren un fons ric en obres literàries, catàlegs d'exposició i assajos sobre teatre, màgia, cine i altres expressions artístiques que li interessaven. S'hi inclouen també les publicacions de textos del mateix Brossa, així com els estudis d'altres autors sobre la seva obra. La biblioteca va ser catalogada per la Universitat de Barcelona gràcies al suport de la Fundació Vila Casas, a l'Espai Volart de la qual es podien consultar els materials abans que es traspassessin al MACBA.[13]

Al gener de 2012 tant la biblioteca com l'arxiu personal de Joan Brossa i la seva col·lecció d'art (entre la que hi havia obres seves, però també obres d'altres artistes com Miró i Tàpies) van passar a la custòdia del Centre d'Estudis i Documentació MACBA, arran d'un acord de comodat a 25 anys firmat entre la Fundació Brossa, l'Ajuntament de Barcelona (que a la mort del poeta havia heretat el contingut d'un dels seus estudis) i el mateix MACBA.[13]

Contingut MACBA[modifica | modifica el codi]

El fons aplega la documentació generada i reunida per Joan Brossa. Principalment hi trobem les obres manuscrites del poeta i algunes galerades amb correccions autògrafes, la biblioteca personal que inclou exemplars de l'obra publicada del poeta, la poesia visual i els poemes objecte editats en tiratges curts, una col·lecció d'obres artístiques d'altres autors, així com la correspondència, les fotografies, els retalls de premsa i altres materials efímers reunits en l'exercici de les seves activitats. Hi destaca el nombre de versions autògrafes i mecanoscrites de l'obra literària (1941-1998), els manuscrits de poesia visual en llapis o collage de les sèries Suites (1959-1969) i Poemes habitables (1970), i els esbossos d'obra gràfica seriada, d'objectes i d'obra d'encàrrec (especialment de cartells i poemes corporis).

El fons inclou també documents de diferents tipologies que el poeta va usar per concebre els seus poemes (de retalls de premsa a objectes), interessants per a l'estudi del procés creatiu. Aquesta documentació forma part d'una col·lecció més àmplia, principalment de materials efímers, i la seva temàtica reflecteix les aficions del poeta i el seu interès per l'art contemporani: la pintura i l'escultura, la poesia visual, la música, la prestidigitació, les arts escèniques populars (el cabaret i el teatre de varietats) i el cinema.

D'altra banda, el volum considerable de la correspondència i la diversitat de corresponsals palesen la intensa vida social i les afinitats personals del poeta en el món cultural i artístic dels anys quaranta en endavant. Un altre testimoni de la vida cultural, sobretot de Barcelona, és el notable volum de la sèrie de fulls solts, fullets, programes de mà i cartells d'exposicions i espectacles. Falta la correspondència de la companya del poeta, Pepa Llopis, i una dotzena d'obres manuscrites de poesia visual de la sèrie Suites de l'any 1959. A nivell físic, el fons consta de:

  • 25 m aprox. (ca. 214 unitats d'instal·lació), paper
  • 2600 fotografies aprox. (majoritàriament positius, b/n i color)
  • 619 cartells aprox., paper
  • 7,3 m aprox. de fullets i programes (ca. 49 unitats d'instal·lació), paper
  • 138 vídeos (majoritàriament VHS)
  • 54 enregistraments sonors (36 cassets i 18 discos)
  • 5 m aprox. d'objectes (ca. 22 unitats d'instal·lació)[14]

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Poema corpori A de barca (1996), Parc de Catalunya, Sabadell  
Poema visual transitable en tres parts (1984), Parc del Velòdrom de la Vall d'Hebron, Barcelona  
A ajaguda amb peix, façana de l'Ajuntament, Mollet del Vallès.  
Joan Brossa: Poema corpori Lletres Gimnastes (1997) a la façana de la botiga "El Ingenio" de Barcelona.  
Joan Brossa: Homenatge al llibre, poema urbà. Barcelona, cruïlla Passeig de Gràcia / Gran Vía  

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Joan Brossa». joanbrossa.cat.
  2. «Joan Brossa». Gencat.cat. [Consulta: 28/5/2012].
  3. "De la sordesa del laberint", pròleg a DD.AA. Art i expressió a l'escola. Barcelona / Vic, 1990, ISBN 8476027036
  4. 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 4,14 4,15 4,16 4,17 4,18 4,19 4,20 4,21 4,22 4,23 4,24 4,25 4,26 «Fitxa descriptiva del fons Joan Brossa». Museu d'Art Contemporani de Barcelona, 2014 [Consulta: 8 gener 2014].
  5. 5,0 5,1 La Vanguardia, 28/05/2011, El legado de Brossa se queda en el Macba.
  6. «Joan Brossa i Cuervo». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. CASTELLET, Josep Maria. Qüestions de literatura, política i societat Barcelona: Edicions 62, 1975, p. 172.
  8. TÀPIES, Antoni. Memòria personal. Barcelona: Editorial Crítica, 1977, p. 229
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 PLANAS, Eduard. La poesia escènica de Joan Brossa. Barcelona: AIET, 2002, p. 365
  10. Calç i rajoles
  11. Ibid pag 373
  12. «L'obra pública de Joan Brossa: Els poemes corporis». web UOC. Isidre Vallès i Rovira. [Consulta: 21 maig 2013].
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 «Fons Joan Brossa». web. MACBA. [Consulta: 8 gener 2014].
  14. Norma de Descripció Arxivística de Catalunya (NODAC) 2007. 1a ed. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, 2007.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]