Joan Güell i Ferrer

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joan Güell i Ferrer

Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 3 de març de 1800Barcelona, 29 de novembre de 1872) fou un economista i industrial català.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Monument a Joan Güell i Ferrer, a la Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona

Era fill del comerciant català establit a la República Dominicana Pau Güell i Roig (1769-1818), que es va arruïnar a causa de la inestabilitat política a l'illa. El 1809 havia començat a treballar al magatzem del pare on aprèn de tot: des de mosso fins a comptable[2] però tornà a Catalunya el 1816 per a estudiar de pilot a l'Escola de Nàutica de Barcelona.

El 1818 marxà a Cuba, on es va fer ric principalment amb el mercadeig d'esclaus i el 1821 esdevingué el cap de l'associació d'empreses de l'Havana dedicades a la importació i exportació. El 1835 va tornar a Barcelona per a invertir la seva fortuna i fou membre de la Junta de Comerç de Barcelona, on fou deixeble d'Eudald Jaumeandreu i Triter. Així el 1839 va fundar La Barcelonesa, foneria de ferro dedicada a la construcció de maquinària tèxtil que posteriorment s'integrà en la La Maquinista Terrestre i Marítima, mentre el 1840 instal·lava una petita fàbrica tèxtil a Martorell i creava a Sants la fàbrica coneguda com a Vapor Vell, dedicada a la fabricació de vellut, pana i cotó, i que esdevindrà una de les més importants del país.

El 7 de novembre de 1845 es casà amb Francesca Bacigalupi i Dolcet, que va morir l'any següent en el part del seu únic fill, Eusebi Güell i Bacigalupi. Aleshores va anar un temps a Anglaterra per tal d'estudiar el procés de fabricació de la pana[3] El 1847 formà part de la direcció de la Junta de Fábricas i el 1848 fundà Güell, Ramis i Companyia alhora que feia construir la colònia Güell.

El 1849 va fundar l'Institut Industrial de Catalunya i el diari El Bien Público on també hi col·laborava el jove Manuel Duran i Bas, i des del que defensava les idees proteccionistes. El 1850 es casà amb la seva cunyada Camila Bacigalupi, que també va morir l'any següent en el part de la seva filla, Josefina Güell i Bacigalupi.

Cap al 1851 posseïa un total de 200 telers mecànics i una plantilla de 360 treballadors.[4] La inestabilitat política provocada per la vicalvarada i l'esclat del conflicte de les selfactines el 1854, així com l'assassinat del seu soci Josep Sol i Padrís en la vaga de juliol de 1854,[5] el van impulsar a marxar un temps cap a Lleida, on va modernitzar una explotació agrària. Al seu retorn va participar en la fundació de la Maquinista Terrestre i Marítima en uns terrenys a la Barceloneta.

A les eleccions de 1857 i 1858 fou escollit diputat a Corts Espanyoles per la Unió Liberal pel districte de la Llotja de Barcelona.[6] També fou regidor de l'ajuntament de Barcelona i senador el 1862. També fundà i presidí el Cercle Hispà Ultramarí, des del qual s'oposava a la independència de Cuba en nom dels interessos dels empresaris espanyols. Després de la revolució de 1868 s'erigí en el defensor del proteccionisme econòmic en nom dels burgesos catalans, i amb aquesta finalitat el 1869 va fundar amb Pere Bosch i Labrús el Foment de la Producció Nacional, antecedent del Foment del Treball Nacional.

Pensament econòmic[modifica | modifica el codi]

Influït per les idees proteccionistes de Henry Charles Carey i Friedrich List va impulsar i protegir el procés d'industrialització basant-se en el nivell d'ocupació, el consum i l'estalvi. Definia la funció de producció pels dèficits o superàvits en el comerç exterior i no pas en l'intercanvi de serveis, cosa que l'oposava a l'escola de Manchester i a Frédéric Bastiat.

Fou un dels primers economistes a calcular la balança comercial interior de Catalunya el 1853, sortint-ne un petit superàvit a favor del territori no català. També criticà les finances públiques espanyoles i acusà al govern espanyol de manca de racionalitat econòmica, defensant com a model econòmic a seguir el de producció capitalista.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Comercio de Cataluña con las demás provincias de España... (1853)
  • Examen de la crisis actual (1866)
  • Rebelión cubana(1871)
  • Escritos económicos (reculls pòstums, 1880)

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mata, Jordi et al.. «300 anys d'espoli». Sàpiens [Barcelona], núm. 122, novembre 2012, p.26-37. ISSN: 1695-2014.
  2. JOAN GÜELL I FERRER (1800-1872), pioner de la indústria catalana i del proteccionisme per Jaume Vicens i Vives
  3. Els Güell de Torredembarra i la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló de Lluís Català Massot
  4. La família Güell
  5. Segons «Joan Güell i Ferrer». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana. va morir el 1855, però totes les altres fonts consultades afirmen que fou el 1854.
  6. Fitxa del Congrés dels Diputats
  7. Agustí Duran i Sanpere: La galeria de catalans il.lustres, dins Barcelona i la seva història. L’art i la cultura. Barcelona: Curial, 1975 p. 458-461

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan Güell i Ferrer Modifica l'enllaç a Wikidata