Joan Ridao i Martín

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de personaJoan Ridao i Martín

(2013) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement27 juliol 1967 Modifica el valor a Wikidata (56 anys)
Rubí (Catalunya) Modifica el valor a Wikidata
Director Institut d'Estudis de l'Autogovern
8 juny 2021 –
← Ferran Requejo i Coll
Conseller del Consell de Garanties Estatutàries
20 març 2013 – 30 desembre 2016
11è Secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya
7 juny 2008 – 17 setembre 2011
← Joan Puigcercós i Boixassa – Marta Rovira i Vergés →
Diputat al Congrés dels Diputats
28 març 2008 – 13 desembre 2011

Circumscripció electoral: Barcelona

Diputat al Parlament de Catalunya
22 novembre 2006 – 26 març 2008 – Miquel Carrillo i Giralt →
Diputat al Parlament de Catalunya
9 desembre 2003 – 17 novembre 2006
Diputat al Parlament de Catalunya
5 novembre 1999 – 23 setembre 2003
Diputat al Parlament de Catalunya
30 novembre 1995 – 24 agost 1999
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona
Universitat Autònoma de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, professor d'universitat, politòleg, jurista, advocat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorParlament de Catalunya (2017–)
Universitat Rovira i Virgili
Universitat Oberta de Catalunya
Universitat Ramon Llull
Universitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
PartitEsquerra Republicana de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webridao.cat Modifica el valor a Wikidata
Twitter (X): Joanridao Modifica el valor a Wikidata

Joan Ridao i Martín (Rubí, 27 de juliol de 1967) és un jurista, acadèmic i polític català. Fou secretari general d'Esquerra Republicana de Catalunya i diputat i portaveu per aquesta formació en el Congrés dels Diputats i en el Parlament de Catalunya. Exerceix de professor agregat de dret constitucional a la Universitat de Barcelona i com a lletrat del Parlament de Catalunya (en excedència).[1] És director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern de la Generalitat de Catalunya des de 2021, i membre de la Comissió Jurídica Assessora.[1] A més, ha estat un dels redactors de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 i de la Llei d'Amnistia durant el procés independentista català.[2][3]

Procedent d'una família d'immigrants, el seu pare era de Mojácar (Almeria) i la seva mare de Medina del Campo (Valladolid).[4][5]

Recorregut polític[modifica]

Amb inquietuds polítiques i comunitàries, amb 20 anys es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya el 1987, de la mà de Joan Manuel Tresserras i Enric Marí.[6] Des de 1990 forma part de l'Executiva Nacional i de l'Executiva Permanent Nacional, i ha estat secretari general adjunt de Relacions Polítiques i Formació, portaveu de l'Executiva Nacional i president del Consell Nacional. En 2008, en el 25è Congrés Nacional del partit, va ser elegit Secretari General d'Esquerra.[7] Ha estat regidor de Rubí en dos períodes (1991 i 1995) i va ser conseller comarcal del Vallès Occidental entre 1991 i 1993.[7]

Va formar part dels sistemes parlamentaris català i espanyol durant gairebé dues dècades i esdevingué un dels homes més forts d'Esquerra Republicana de Catalunya d'ençà dels anys 2000.[8][9] Va ser diputat al Parlament de Catalunya durant tretze anys (1995-2008) i també amb un pas més breu al Congrés dels Diputats espanyol,[10] on hi exercí el càrrec de portaveu del partit (2008-11). En aquella etapa, destacà com un dels dirigents del nucli dur del president Pasqual Maragall en el tripartit pel que fa a l'autofinançament català, l'assignació de més competències cap a la Generalitat de Catalunya, la definició de Catalunya com a nació a l'Estatut d'Autonomia i la titularitat catalana d'infraestructures clau com el port de Barcelona o l'aeroport del Prat.[11][12] Per altra banda, en aquell moment, ERC començà a rebre crítiques sobre la pèrdua de perfil sobiranista, fet pel qual Ridao i Martín fou l'encarregat de presentar un text d'anàlisi conjuntural sobre hipòtesis de futur postautonomista i de major caràcter independentista. Tanmateix, aquell document no fou considerat útil per a establir un nou rumb polític a ERC del seu marc pactista i federalista amb el PSC ni per evitar l'allunyament dels sectors crítics i de l'anàlisi política.[13]

Malgrat el seu pes polític històric, el seu final d'etapa parlamentària i de representant del partit estigué marcada per les disputes entre les diferents faccions del partit; l'entorn d'Oriol Junqueras, Marta Rovira i Alfred Bosch s'imposà, a partir de la dècada del 2010, en la cúpula del partit per damunt de la facció ideològica que encapçalaven Joan Puigcercós i ell.[14][15] Més tard, exercí funcions com a Lletrat Major del Parlament de Catalunya (2016-21) i com a membre del Consell de Garanties Estatutàries (2013-16).[16]

Trajectòria acadèmica[modifica]

Després de llicenciar-se en Dret, va treballar en diversos bufets com a advocat fins que en va fundar un de propi.[6] Més endavant, es doctorà en Ciència Política i de l'Administració per la Universitat de Barcelona, obtingué un màster en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona i es diplomà en Justícia Constitucional i Tutela Jurisdiccional de Drets Fonamentals per la Universitat de Pisa.[17]

Especialitzat en dret constitucional i administració pública, ha publicat sobre l'organització territorial de l'Estat, dret públic català, dret parlamentari, participació política, transparència i corrupció pública, coalicions polítiques i governabilitat.[cal citació] És autor de diverses publicacions científiques i de divulgació: compta amb 89 articles publicats en revistes acadèmiques, 45 col·laboracions en obres col·lectives, 25 llibres i una tesi dirigida, a més de la coordinació editorial de l'obra col·lectiva "Col·laboració i conflicte entre l’Estat i els comunitats autònomes en temps de pandèmia".[18] Part de la seva tasca es va desenvolupar des de la Fundació Josep Irla, de la qual va ser president entre 2007 i 2011.[19][20] El 2021, esdevingué professor agregat de Dret Constitucional en la Universitat de Barcelona i professor ad honorem de la Universitat Rovira i Virgili.[21]

Des de 2021, és director de l'Institut d'Estudis d'Autogovern, que té l'objectiu d'assessorar i proveir les bases jurídiques a diverses qüestions de l'autogovern català.[22] La seva posició dins l'Institut d' Estudis d' Autogovern està assimilada al de Secretari General, com ja havia passat amb els seus predecessors al capdavant de l'IEA. En aquest càrrec, ha estat objecte de crítiques pel que fa a les portes giratòries i les elevades retribucions econòmiques.[23] Ridao és un dels autors, juntament amb altres juristes, com Joan J. Queralt, de redactar la llei d'amnistia que va ser presentada per ERC en el Congrés i rebutjada en 2021.[24] Poc després, la proposta va ser represa per Sumar, que s'hi va inspirar.[25] Posteriorment, ha participat com a assessor jurídic a la proposició de llei d' amnistia, pactada entre el PSOE i les forces independentistes, registrada al Congrés de Diputats.[26]

Publicacions més destacades[modifica]

Segons Casa del Libro, aquests són els llibres de l'autor més llegits:[27]

  • El derecho a decidir, RBA, 2015.
  • El Pla B, Mina, 2010.
  • Contra la corrupciò, Angle Editorial, 2013.
  • Una història del català a l' escola. Del decret de Nova Planta al 25% de castellà, Pòrtic, 2023.

Premis i reconeixements[modifica]

  • Medalla de Plata de Protecció Civil de la Generalitat de Catalunya.[28]
  • Premi al Diputat revelació (2008), Associació de Periodistes Parlamentaris.[29][30]
  • Finalista en dues ocasions del premi al Diputat millor orador del Congrés dels Diputats (2009 i 2010), Associació de Periodistes Parlamentaris.[31]
  • Finalista del Premi d'Assaig Joan Fuster 2004, amb l'obra Les contradiccions del catalanisme.[32]

Referències[modifica]

  1. ↑ 1,0 1,1 «Dr. Joan Ridao i Martín». [Consulta: 29 gener 2024].
  2. ↑ Dorta, Irene. «Ridao, uno de los creadores de la ley de amnistía, eleva hasta 1.500 los beneficiados» (en castellà), 18-11-2023. [Consulta: 29 gener 2024].
  3. ↑ «Joan Ridao, uno de los padres del Estatut | elmundo.es». [Consulta: 29 gener 2024].
  4. ↑ Marín, Karmentxu «"Creo que tengo un trastorno bipolar"» (en castellà). El País [Madrid], 28-12-2008. ISSN: 1134-6582.
  5. ↑ «El candidato tranquilo» (en castellà), 07-03-2008. [Consulta: 11 gener 2024].
  6. ↑ 6,0 6,1 Company, Enric «Una inagotable capacidad de trabajo» (en castellà). El País [Madrid], 04-06-2006. ISSN: 1134-6582.
  7. ↑ 7,0 7,1 «Esquerra Republicana de Catalunya». [Consulta: 20 febrer 2024].
  8. ↑ «Joan Puigcercós i Ridao es converteixen en els dos nous homes forts d'ERC». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals [Barcelona], 07-06-2008 [Consulta: 19 febrer 2024].
  9. ↑ «Joan Ridao acompañará a Puigcercós como candidato a secretario general de Esquerra» (en castellà). El Mundo, 15-05-2008 [Consulta: 19 febrer 2024].
  10. ↑ Masreal, Fidel. «Joan Ridao: "El conflicto puede convertirse en un empate de impotencias"» (en castellà), 04-04-2021. [Consulta: 11 gener 2024].
  11. ↑ Miralles-de-Imperial et al., Muñoz, p. 49-56.
  12. ↑ López Basaguren i Escajedo San Epifanio, 2013, p. 862-863.
  13. ↑ Renyer i Alimbau, 2008, p. 60.
  14. ↑ Sallés, Quico «Les famílies d'Esquerra s'arrengleren». Nació Digital, 1r desembre 2010 [Consulta: 19 febrer 2024].
  15. ↑ Fernández, Antonio «La dirección de ERC maniobra para defenestrar a Ridao como candidato al Congreso» (en castellà). El Confidencial, 15-09-2011 [Consulta: 19 febrer 2024].
  16. ↑ «I. Sr. Joan Ridao Martín (Conseller) :: Composició - Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya». [Consulta: 20 febrer 2024].
  17. ↑ «Cerca de persones i càrrecs - Directori - UB». [Consulta: 11 gener 2024].
  18. ↑ «Joan Ridao» (en castellà). [Consulta: 20 febrer 2024].
  19. ↑ «Les presidències i secretaries generals de la història d'Esquerra», 09-02-2024. [Consulta: 12 febrer 2024].
  20. ↑ «Ridao: "El primer objectiu de l'esquerra ha de ser recuperar el prestigi de la política si vol superar la seva crisi"», 30-11-2009. [Consulta: 12 febrer 2024].
  21. ↑ «JOAN RIDAO i MARTIN. Facultat de Dret (UB)». [Consulta: 11 gener 2024].
  22. ↑ «La Generalitat situa en el dèficit fiscal el principal problema per l'autogovern», 19-09-2023. [Consulta: 29 gener 2024].
  23. ↑ Públicos, Sueldos. «Diada de Cataluña: el director del Instituto de Estudios del Autogobierno cobra más de 120.000 euros brutos anuales» (en castellà). [Consulta: 20 febrer 2024].
  24. ↑ «El PSOE bloqueó en el Congreso la primera Ley de Amnistía de Junts y ERC por ser inconstitucional» (en castellà), 20-08-2023. [Consulta: 30 gener 2024].
  25. ↑ «Joan Ridao: "La amnistía no tiene que suponer una exigencia de renunciar a ningún objetivo político"» (en castellà), 15-10-2023. [Consulta: 11 gener 2024].
  26. ↑ Jiménez, Josema. «Uno de los redactores de la ley de amnistía: "No hay ningún ataque a la jurisdicción de los jueces ni a la separación de poderes"» (en espanyol europeu), 14-11-2023. [Consulta: 29 gener 2024].
  27. ↑ «Joan, Ridao» (en castellà). [Consulta: 20 febrer 2024].
  28. ↑ «I. Sr. Joan Ridao Martín (Conseller) :: Composició - Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya». [Consulta: 11 gener 2024].
  29. ↑ «Premios Parlamentarios 2008 | Periodistas Parlamentarios» (en castellà). [Consulta: 11 gener 2024].
  30. ↑ Díez, Anabel «'Azotes' al Gobierno y a la oposición» (en castellà). El País [Madrid], 19-12-2008. ISSN: 1134-6582.
  31. ↑ «Premios Parlamentarios 2009 | Periodistas Parlamentarios» (en castellà). [Consulta: 11 gener 2024].
  32. ↑ «L'esquerra nacional en els Països Catalans». [Consulta: 20 febrer 2024].

Bibliografia[modifica]

  • López Basaguren, Alberto; Escajedo San Epifanio, Leire. The Ways of Federalism in Western Countries and the Horizons of Territorial Autonomy in Spain (en anglès). Springer, 2013. ISBN 9783642277177. 
  • Miralles-de-Imperial, Júlia; Rivera, Carles; Ubasart, Gemma; Vicente, Joan; Muñoz, Josep M.. Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi. RBA, 2021. ISBN 9788491879237. 
  • Renyer i Alimbau, Jaume. ERC, temps de transició per una Esquerra forta, renovadora i plural. Cossetània, 2008. ISBN 9788497913744. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan Ridao i Martín
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Joan_Ridao_i_Martín&oldid=33303545»