Joan VI Cantacuzè

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joan VI Cantacuzè

Joan VI Cantacuzè (Ἰωάννης ὁ Καντακουζήνος) (c. 129215 de juny de 1383), conegut també com a Joan V Cantacuzè, però el seu nom era Joan Àngel Comnè Paleòleg Cantacuzè, fou emperador bizantí de facto del 1342 al 1355 i de jure del 1347 als primers dies de gener del 1355.

Era el fill gran de Joan Cantacuzè, cap d'aquesta família grega, i de Teodora Paleologina, i va néixer al començament del segle XIV. La seva historia està fortament lligada a la del seu rival Joan V Paleòleg (de vegades Joan VI Paleòleg i llavor Joan VI passa a ser Joan V Cantacuzè).

Es va distingir en el regnar del seu parent Andrònic II Paleòleg (1282-1328) que el va nomenar prefecte de la sagrada cambra. Fou molt amic del nét de l'emperador, Andrònic Paleòleg el Jove i va participar en la revolta d'aquest contra l'avi i fou gràcies a la seva decisió que finalment Andrònic el Jove va arribar al tron el 1328 (Andrònic III Paleòleg). Com a premi Andrònic el va nomenar magnus domesticus. Va conquerir Etòlia i Lesbos i va exercir gran influencia en el govern fins al punt de què era vist com l'autèntic emperador; va exercir una sabia administració i va reforçar les lleis, i va gaudir de la fama de no ser un especulador i un recaptador ferotge. Andrònic III li tenia molt d'afecte i la va proposar de compartir el tron però Cantacuzè va refusar per prudència i modèstia. Al seu llit de mort Andrònic el va nomenar regent del seu fill Juan V Paleòleg en nom del qual va governar a partir del 1342.

Aviat van sorgir altres aspirants a la regència: el patriarca de Constantinoble Joan d'Apri i l'almirall Apocaucos. Van convèncer a la vídua Anna de Savoia de reclamar la regència i van començar a calumniar a Joan trobant força adherents. Durant una absència de Joan de la capital, fou acusat de traïció i els seus enemics foren els seus jutges, i fou declarat culpable i sentenciat a mort amb confiscació de béns.

No va quedar més remei a Joan que la revolta, però va deixar clar que s'aixecava contra els conseller i no contra l'emperador infant (no obstant va agafar el títol de coemperador el 21 de març del 1342 i fou coronat solemnement junt amb la seva dona Irene, a Adrianòpolis, pel patriarca Llàtzer de Jerusalem. Va demanar ajust al rei Esteve Dushan de Sèrbia i va formalitzar aliança amb Umur Bey príncep d'Aidin. Mentre Joan era a Sèrbia i la seva dona a Didimòtica, Umur Bey va desembarcar a Grècia amb una flota de 380 vaixells i un exèrcit de 28000 homes i es va establir a Didimòtica (Didymoticum) i va avançar en direcció a Sèrbia però un dur hivern el va obligar a retornar sense haver pogut veure a Cantacuzè.

El 1343 Umur i Cantacuzè es van trobar a Clopa, prop de Tessalònica i van organitzar les operacions contra Apocaucos. Grècia i Tràcia foren assolades, però Umur Bey fou subornat per Apocaucos i es va retirar. Cantacuzè va trobar un nou aliat en Orkhan, soldà dels turcs osmanlis (després otomans) al que va donar en matrimoni a la seva filla Teodora.[1] Durant cinc anys la guerra civil va devastar Grècia i el 1346 Cantacuzè ja era el més poderós i va fer una espècie de reconciliació amb Anna de Savoia, avançant fins a Constantinoble reforçat amb un cos de mercenaris llatins. El gener de 1347 va entrar a la capital sense resistència (les portes foren obertes pel capità italià Facciolati, un quinta columnista) i Apocaucos va morir en els tumults que van seguir.

Cantacuzè podia haver esdevingut únic emperador però va reconèixer al jove Juan V Paleòleg (ara tenia 15 anys) com a co-emperador, però amb la condició que no seria declarat major d'edat fins als 25 anys segons la llei grega, i mentre ell seria l'únic emperador. Com a garantia de la futura harmonia, la seva filla Hel·lena es va casar amb el jove Joan V. El mateix any Cantacuzè fou coronat a la capital per Isidor, patriarca de Constantinoble.

Al cap d'un any una plaga va assolar l'imperi (1348) i va causar gran mortaldat; els genoveses de Pera es van revoltar reclamant més privilegis (que van obtenir) i Esteve Dushan va fer una incursió a Tràcia però fou derrotat i va haver de negociar la pau. Amb els turcs va tenir amistoses relacions durant anys, però sembla que l'amistat amb Orkhan no era sincera doncs al mateix temps negociava amb el papa i li prometia la unió de les esglésies si predicava una croada contra els turcs, proposta que Climent VI va refusar.

Al cap d'un temps van esclatar diferencies entre els dos Joan. Joan Paleòleg escoltava els consells de l'antic partit d'Apocaucos. Cantacuzè el va enviar a residir a Tessalònica i va intentar convèncer al jove de no fer res per mitjà d'Anna de Savoia, però en debades.

El jove príncep es va emancipar de la vigilància a la que estava sotmès i el 1353 es va revoltar. Cantacuzè i Orkhan el van derrotar en una batalla i Paleòleg es va refugiar amb els llatins a Tenedos. Cantacuzè el va excloure del tron i va proclamar al seu propi fill Mateu I Cantacuzè com co-emperador i hereu del tron.

Però el poble afavoria als Paleòleg i bandes armades es van organitzar aquí i allà per defensar al jove príncep; aquest disposava d'una forces destacades de mercenaris que li havien donat els Gattiluso o Gattiluzzi, una família genovesa, a canvi de la mà de la seva germana i la concessió d'algunes terres (després van esdevenir prínceps sobirans de Lesbos i altres llocs). Amb aquestes forces va sortir cap a Constantinoble amb vaixells genovesos que van entrar al corn d'or com si anessin a comprar provisions.

Desembarcat Paleòleg molta gent el va seguir i es va proclamar emperador (finals de desembre de 1355). Cantacuzè, abandonat per molts dels seus fidels, va abdicar (gener del 1355) i quatre dies després es va fer monjo. Va agafar el nom de Josep i va romandre la resta de la seva vida a convents de Constantinoble i del Mont Atos. Va escriure una història del seu temps titulada (Ἱστοριῶν Βιβλία Δ), en quatre llibre amb els regnats d'Andrònic III i el seu, i una mica més fins al 1357.

La seva dona Irene es va retirar també a un convent.

La data de la seva mort és incerta. Era viu encara el 1375 en què el papa Gregori XI li va escriure una carta però va morir pocs anys després, segurament el 15 de juny de 1383

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan VI Cantacuzè