Joan el Caçador

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Joan I» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Joan I (desambiguació)».
Joan el Caçador
John I of Aragon (crop) - Monastery of Poblet - Catalonia 2014.JPG
Detall de l'efigie de Joan I a la seva tomba a Poblet
Sobirà de la Corona d'Aragó
1387 – 1396
Dades biogràfiques
Naixement 27 de desembre de 1350
Perpinyà
Mort 19 de maig de 1396 (als 45 anys)
Foixà
Sepultura Monestir de Poblet
Altres noms El Caçador
El Descurat
L'Amador de la Gentilesa
Títol Rei titular de Còrsega
Duc de Girona
Comte de Rosselló
Comte de Cerdanya
Dinastia Casal de Barcelona
Cònjuge Mata d'Armanyac
Violant de Bar
Pares Pere el Cerimoniós
Elionor de Sicília
Signatura

Escut d'armes de Joan el Caçador

Joan el Caçador,[1] dit també «el Descurat» o «l'Amador de la Gentilesa» (conegut també com a Joan I d'Aragó i Joan I de Catalunya-Aragó[2]) (Perpinyà, Principat de Catalunya, 27 de desembre del 1350 - Foixà, Principat de Catalunya, 19 de maig del 1396).En aragonès: Juan;[3] en llatí: Johannes.[4] Sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de comte de Barcelona, rei d'Aragó, rei de Mallorca, rei de València, fou Rei d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i Còrsega, del Rosselló i de Cerdanya (1387-1396); Duc de Girona (1351-97). Començà a regnar a l'edat de 37 anys, regnà nou anys i morí a l'edat de 46 anys.[5]

Orígens[modifica | modifica el codi]

Va néixer a la ciutat de Perpinyà el 27 de desembre de 1350. Fou el primer fill del rei Pere III el Cerimoniós i de la seva esposa, i cosina segona, Elionor de Sicília. El seu naixement va donar solució al problema successori a la Corona d'Aragó, el qual s'havia presentat uns anys abans i havia provocat la Guerra de la Unió.[6]

Aspecte[modifica | modifica el codi]

Físicament Joan I va ser un home de mala salut, delicat, emmalaltí diverses vegades i al llarg de la seva vida va patir dos atacs greus a causa d'algunes malalties, el primer atac es produí en iniciar el seu regnat el 1387, el segon va acabar amb la seva vida el 1396.[6]

Fou una persona molt culta. Mentre hi hagué bons ingressos la seva cort va ésser sempre plena de luxe i refinament. Va tenir una gran predilecció per les belles arts, la música, la literatura i l'astrologia. Per aquesta raó, els historiadors l'han anomenat «l'Amador de la Gentilesa». Així mateix va mostrar un enorme interès per l'activitat de la caça, per la qual cosa hom l'ha anomenat «el Caçador». No obstant això, va desatendre gairebé completament el govern dels seus regnes, un fet que li va valer el sobrenom d'«el Descurat» pels seus contemporanis, perquè va anteposar el gaudi i el divertiment a la tasca de govern. Tampoc fou un rei especialment bel·licós, sinó que era pacífic i reposat, molt diferent al caràcter del seu pare. De fet fou un monarca feble i molt influenciable en mans de les camarilles cortesanes i, després, principalment de la seva segona esposa, Violant de Bar.[6]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Joan I «l'Amador de la Gentilesa» (1885) de Manuel Aguirre y Monsalbe

El 1351 el seu pare creà per a ell el títol de duc de Girona, per a l'any següent ser nomenat primogènit del regne. El 1363 fou nomenat lloctinent general del regne, comandant les tropes que van fer front a la invasió de Catalunya que intentà Jaume IV de Mallorca.[7]

De ben jovenet s'enemistà amb el seu pare, el rei Pere el Cerimoniós, pel seu nou matrimoni amb Sibil·la de Fortià pertanyent a la petita noblesa empordanesa. Així mateix el 1385 Joan es negà a lluitar contra el seu cunyat, Joan I d'Empúries, revoltat un any abans.

Política interior[modifica | modifica el codi]

El 1387 féu empresonar la reina Sibil·la, però per les pressions del cardenal Pere de Luna l'alliberà. Aquest mateix any retornà el comtat d'Empúries al seu cunyat Joan I d'Empúries, comtat que li havia sostret el rei Cerimoniós.

Un cop rei, tingué diferències amb el seu sogre, Joan III d'Armagnac, el comte d'Armanyac, les tropes del qual, a les ordres de Bernat, germà del comte d'Armanyac, envaïren l'Empordà i arribaren fins a Girona durant la guerra dels armanyaguesos (1389-90); foren rebutjats per les tropes que comandava l'infant Martí, germà i futur successor seu. Hagué de sufocar una altra rebel·lió dels Arborea a Sardenya.

El seu regnat es caracteritzà pel desordre administratiu i financer, deixant inconcluses les Corts de Montsó el 1388, iniciades pel seu pare el 1383. Sembla que descuidà força les qüestions de govern.

El 1391 arribà l'onada antisemita que havia recorregut ja el Regne de Castella, i que es traduí en l'assalt als calls jueus de Girona, Barcelona, València, Perpinyà, Ciutat de Mallorca, Lleida, entre altres, amb la mort de molts jueus i la conversió forçada de molts altres. El responsables dels atacs foren condemnats a la pena capital.[8]

Instituí el Consistori de Barcelona, o Jocs Florals, a imitació del de Tolosa el 1393.

Política exterior[modifica | modifica el codi]

Dominat per la seva esposa, Violant, Joan I va fer un canvi radical en la política exterior respecte a la del seu pare, el qual sempre havia tingut una mala opinió de la seva nora i que li havia valgut una mala relació amb el seu fill al final de la seva vida, de fet l'enfrontament dins la família reial va tenir repercussions a la mort de Pere el Cerimoniós, moment en què es decideix perseguir a la seva quarta esposa, Sibil·la de Fortià, i s'executa a dos dels seus consellers.[9] En primer terme, va trencar la posició d'indiferència que el Cerimoniós havia mantingut respecte al conflicte del Cisma d'Occident prenent partit pel papa d'Avinyó Climent VII.[10] A banda d'aquest moviment, la resta de la política, en termes generals, va ser de caràcter francòfila per influència de la seva esposa.

El 1387 s'alià amb el Regne de Castella i el Regne de França, i el 1388 signà un tractat amb el Regne de Navarra. Així mateix es reconcilià amb els Anjou, prometent la seva filla Violant amb Lluís II de Nàpols. El 1390 signà les paus amb Gènova

Al Regne de Sardenya la revolta de la jutgessa Elionor d'Arborea i el seu marit, Brancaleone Doria, amenaçà la continuïtat catalana a l'illa. El 1392 el príncep Martí havia d'encapçalar una expedició vers l'illa sarda, però fou abandonada davant una greu revoltat a l'illa de Sicília, on la jove d'aquest, Maria de Sicília, havia estat instaurada com a reina.

Matrimoni[modifica | modifica el codi]

L'emmirallament per les corts europees i, molt especialment per la cort de França, fou una constant abans i després del seu regnat. Això el va portar a cercar els llaços matrimonials amb la dinastia de Valois. S'havia de casar amb la princesa Joana de França (1351-1371), filla de Felip VI de França, però aquesta va morir a Béziers quan anava de camí cap a Barcelona a casar-se.[10]

El març de 1373 es casà per poders i a l'abril a la catedral de Barcelona amb Mata d'Armanyac, filla del comte d'Armanyac, Joan I, amb la qual tingué:

En morir aquesta, es casà a Montpeller el 1380 amb Violant de Bar, neboda de Carles V de França. Com a regal de noces li va regalar l'aljama de Girona.[11] Amb Violant de Barc va tenir:

Mort i llegat[modifica | modifica el codi]

Joan I morí sobtadament i en estranyes circumstàncies en una cacera a Foixà el 19 de maig de 1396. El seu cadàver fou depositat a la catedral de Barcelona i després dut al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. En no tenir descendència masculina, fou succeït pel seu germà Martí l'Humà, contestat per Mateu I de Foix en virtut del seu matrimoni amb Joana d'Aragó i d'Armanyac, que va defensar amb dues campanyes d'invasió.[12]

Amant de les lletres fundà l'acadèmia del gay saber a Barcelona. En època de Torres i Amat encara es conservaven moltes trobes o poesies a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Es conserven una «Pragmàtica en favor de la Concepció immaculada de la Verge, plena de doctrina i erudició» i una «Carta (molt preciosa) al Soldà de Babilònia, en llengua catalana, perquè permeti la reparació de les esglésies de la Terra Santa», datada a Barcelona a 18 d'abril de 1395.[13]

Ancestres[modifica | modifica el codi]


Títols i successors[modifica | modifica el codi]

  • A 2 de juliol del 1388: Sig+num Johannis, Dey gratia regis Aragonum, Valentie, Maioricarum, Sardinie et Corsice, comitisque Barchinone, Rossilionis et Ceritanie. Rex Johannes[14]
  • A 25 de novembre del 1394: En Johan, per la gràtia de Déu rey d'Aragó, de València, de Mallorques, de Cerdénya e de Còrcega, e comte de Barcelona, de Rosselló e de Çardànya[15]
Joan el Caçador
Naixement: Perpinyà 1350 Mort: Foixà 1396
Títols
Precedit per:
Pere III
"el Cerimoniós"

(pare)
Rei d'Aragó
(Llista de reis d'Aragó)
Rei d'Aragó, Comte de Sobrarb
(1387–1396)
Succeït per:
Martí I
"l'Humà"

(germà)
Rei de València
(Llista de reis de València)
(1387–1396)
Rei de Mallorca
(Llista de reis de Mallorca)
(1387–1396)
Rei de Sardenya i Còrsega
(Llista de reis de Sardenya)
(1387–1396)
Comte de Barcelona
(Llista de comtes de Barcelona)
- Principatus[16] -
Comtat de Barcelona, Comtat de Girona,
Comtat d'Osona, Comtat de Manresa,
Comtat de Berga
Comtat de Rosselló, Vallespir
Comtat de Conflent, Comtat de Cerdanya

(1387–1396)
Títols d'hereu
— Nova creació: —
Apanatge atorgat pel seu pare
Pere III
"el Cerimoniós"
Duc de Girona
(13511387)
Succeït per:
Infant Jaume d'Aragó
(mort prematurament)
(1388)
Infant Ferran d'Aragó
(mort prematurament)
(1389)
Infant Pere d'Aragó
(mort prematurament)
(1394)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vegeu: Numeració del Casal d'Aragó
  2. Vegeu: Ordinals dels reis d'Aragó
  3. Grafia SLA - Sociedat de Lingüistica Aragonesa
  4. Sig+num Johannis, Dey gratia regis Aragonum, Valentie, Maioricarum, Sardinie et Corsice, comitisque Barchinone, Rossilionis et Ceritanie. Rex Johannes:: Arxiu Jaume I
  5. Com a rei d'Aragó, de València, de Mallorques, de Sardenya i Còrsega, comte de Barcelona, de Rosselló, i de Cerdanya
  6. 6,0 6,1 6,2 Ferrer i Mallol, 1978, p. 142.
  7. Acta historica et archaeologica mediaevalia, p.289 (castellà)
  8. Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona, p.166 (castellà)
  9. Vilar; Batlle, 1988, p. 188.
  10. 10,0 10,1 Cornudella, 2012, p. 25.
  11. Armengol, Montse; Forcano, Manuel. «Jueus a Catalunya» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, Abril 2013, p.27. ISSN: 1695-2014.
  12. El món urbà a la Corona d'Aragó del 1137 als decrets de nova planta: XVII Congrés d'Història de la Corona d'Aragó. Edicions Universitat Barcelona, 2003, p. 304. ISBN 8447527417. 
  13. Torres i Amat, Fèlix. Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (en castellà). Barcelona: Imprenta de J. Verdaguer, 1836, p. 336-337 [Consulta: 29 de setembre de 2013]. 
  14. Arxiu Jaume I: Joan I confirma huit privilegis concedits anteriorment a les aldees de Teruel
  15. Arxiu Jaume I: Joan I ordena al seu batlle general, que publique per la ciutat i regne de València la franquesa de borregatge i carnatge concedida als habtants de les aldees de teruel, per tal que els oficials del regne no l'exigeixquen
  16. Fidel Fita i Colomer: Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 40 (1902): Principado de Cataluña - Razón de este nombre: Ya en las cortes del año 1064, que son las primeras de la colección académica, aparece en el Usaje 65 con el nombre de Principado la demarcación del territorio al que entonces se aplicaba, es decir al de la vieja Cataluña ó al de los tres condados de Barcelona, Ausona y Gerona, que regían como soberanos D. Ramon Berenguer I y su mujer Doña Almodis

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Cornudella, Rafael. «Obres i artistes de França i dels Països Baixos a Catalunya al voltant de 1400». A: Museu Nacional d'Art de Catalunya. Catalunya 1400. El Gòtic Internacional, 2012. ISBN 978-84-8043-248-1 [Consulta: 20 agost 2012]. 
  • Ferrer i Mallol, Maria Teresa. «Els darrers sobirans del Casal de Barcelona: Joan I i Martí l'Humà». A: Història de Catalunya (PDF). Barcelona: Editorial Salvat, 1978, p. 142-150. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]