Joaquim Mir i Trinxet

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joaquim Mir i Trinxet

Joaquim Mir el 1915
Naixement 6 de gener de 1873
Barcelona
Defunció 27 d'abril de 1940 (als 67 anys)
Barcelona
Art Pintor
Moviment Paisatgista

Joaquim Mir i Trinxet (Barcelona, 6 de gener de 187327 d'abril de 1940, Vilanova i la Geltrú) fou un pintor català. A Olot, ciutat del seu pare, fou influït pel paisatgisme de l'escola Vayreda. Aconseguí diverses medalles en exposicions a Madrid i Barcelona. També exposà, entre altres ciutats, a Washington, París, Nova York, Amsterdam o Venècia.

El seu estil més personal es basa en una superació pròpia i segurament inconscient de la pintura impressionista, basada en una visió intuïtiva i lliure del paisatge a base de taques i masses de color que sintetitzen l'aparença real vorejant molt sovint l'abstracció.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill d'Ignasi Mir i Dussol i Isabel Trinxet Casas,[1] va néixer al carrer Basses de Sant Pere de Barcelona. El seu pare era un modest representat de comerç de merceria i bijuteria i la seva mare era germana de l'empresari tèxtil Avel·lí Trinxet qui més tard tindria molta importància a la vida de Mir, doncs li faria de mecenes i li encarregaria la decoració de la casa Trinxet. Els primers estudis els va fer al col·legi Sant Miquel on va conèixer Isidre Nonell. De jove va col·laborar amb el negoci del seu pare qui volia que se'n fes càrrec.[2] Va començar a estudiar sota les ordres de Lluís Graner, qui el va iniciar en el gènere del paisatge. El 1893 començà a estudiar a l'Escola de la Llotja, on va rebre classes d'Antoni Caba, però més endavant deixaria els estudis. Va formar part de la colla del Safrà (també coneguda com a colla de Sant Martí), un grup d'artistes fundat el 1893 i integrat per Isidre Nonell, Ricard Canals, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana i Adrià Gual. També entrà en contacte amb el grup d'artistes que freqüentaven els Quatre Gats.[3]

El 1899 va marxar a Madrid a descobrir i copiar als grans mestres del Museu del Prado. Aquest mateix any va guanyar el segon premi a l'Exposició Nacional de Belles Arts i a finals d'any va anar a Mallorca amb Santiago Rusiñol[4] i es va instal·lar al llogaret de Sa Calobra on va fer algunes de les seves millors pintures. Destaca la influència d'aquesta etapa en les pintures murals que va fer per a la casa del seu oncle i mecenes Avel·li Trinxet Casas de Barcelona, gran industrial tèxtil, obra de Josep Puig i Cadafalch coneguda com a Casa Trinxet. No va anar mai ni a Roma ni a París, com era costum en aquella època.

El 1903 va patir una crisi i es va traslladar a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus per motius de salut. Va quedar-se uns anys per Tarragona i va pintar paisatges de L'Aleixar i Maspujols a partir de 1906. El 1913, per raons familiars, se'n va anar cap a Mollet del Vallès, i el 1918 cap a Caldes de Montbui. El 1921 es va casar i es va instal·lar a Vilanova i la Geltrú, en una finca actualment coneguda com a Casa Mir. Des d'aleshores va desenvolupar intenses campanyes pictòriques a Montserrat -on ja havia fet una fecunda estada el 1911-, a València -on anà a inspirar-se pels murals sobre les conquestes de Jaume I que li varen encarregar pel palau de la Diputació de Barcelona-, per Andorra, etc.

Se'l considera un dels màxims exponents de la pintura immediatament posterior al Modernisme, creador d'un postimpressionisme molt personal. Va morir a Barcelona el 1940 després d'una estada a la presó, acusat pel franquisme de connivència amb la República.

Obra[modifica | modifica el codi]

La Casa Trinxet on va realitzar diversos murals

Mir va exposar la seva producció de forma regular, tant a les sales de Barcelona com als certàmens oficials. La seva activitat li va merèixer honors i reconeixements, així com una gran popularitat. Per les pintures de Montserrat i l'amistat amb el monestir, els monjos el van considerar el pintor de la Verge. Joaquim Mir era un gran treballador, sempre atent a l'ocasió de pintar: qualsevol motiu i qualsevol moment eren bons per fer un quadre, un apunt o una nota. Mai va deixar de pintar i dibuixar, sempre amb una gran fidelitat al fragment de natura que analitzava i sempre en terres catalanes, de manera que la seva obra és molt abundant i diversa. La diversitat la dóna el fet de tractar fragments i llocs diferents de la rica geografia catalana tal com la llum, la vegetació i el to de cada lloc es mostren i que ell, dotat d'una percepció molt sensible, va saber matisar i enriquir a través d'una sàvia habilitat en l'obtenció i mescla de colors. L'opinió és unànime a l'hora de qualificar-lo de gran colorista, especialment notable en l'obtenció i aplicació d'una extensa gamma de color gris. Cal dir també que la seva influència va ser molt forta sobre diverses generacions de pintors de paisatge, fins al punt que no es pot parlar de paisatgisme català sense situar Mir en el seu millor moment.[5]

Tanmateix, entre l'extensa producció hi trobem moments d'una originalitat extraordinària, especialment en l'obra feta a Mallorca i continuada al Camp de Tarragona, on Mir confia el llenguatge expressiu a les taques de color pur, al ritme vertical de la pinzellada, a la reducció notable de la pasta pictòrica i a l'ocupació quasi total de la tela per la visió de la terra, de manera que formes, figures i espai s'integren en un conjunt insòlit de taques de color. Les etapes següents de la producció de Mir mostren els canvis generats per les reubicacions, però mantenen la fermesa de l'opció pel paisatge, la qualitat i la riquesa del color, la seguretat de la pinzellada i l'energia del ritme, tot i que s'ajusten més a la realitat de la naturalesa.[5]

Joaquim Mir va ser un pintor estimat i reconegut en el temps de plenitud abans de la Guerra Civil, no solament per la qualitat de l'obra pictòrica, sinó també perquè va saber entendre la terra catalana en la seva realitat i diversitat, fins i tot en el simbolisme, i va saber pintar-la i fer-la arribar a tothom que veia els seus quadres. L'inici de la llarga postguerra va deixar aquest artista en el silenci, finalment trencat a l'inici dels anys setanta. Des d'aleshores, el seu nom s'ha inscrit amb força en la història del nostre art i la seva obra registra una constant valoració.[5]

Part important del seu arxiu fou donat pel seu fill Josep a la Biblioteca de Catalunya. Durant els primers mesos del 2009 es va veure al Caixaforum de Barcelona una retrospectiva de l'artista.[6] Actualment es poden veure diverses obres seves al Museu Nacional d'Art de Catalunya, al Museu del Modernisme Català, a la Fundació Gòdia, a Barcelona, al Museu de Badalona, al Museu Deu del Vendrell, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i al museu Es Baluard de Palma.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Montijano, Marc i Hermoso-Espinosa, Susana. «El fauno de la pintura catalana» (en castellà). Homines.Portal de arte y Cultura., 2004. [Consulta: 10 abril 2011].
  2. Josep Pla. Revista Destino. 5 d'agost de 1972, núm. 1818, pàg. 26-27 (castellà)
  3. Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal Edicions, 2007, p. 212. ISBN 84-95554-27-5. 
  4. Guia MNAC. pàgina 267
  5. 5,0 5,1 5,2 «Joaquim Mir». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  6. Sala Tubert, Lluïsa. «L'espectacle pictòric de Joaquim Mir». Bonart [Girona], núm. 113, març 2009, p58-59.. ISSN: 1885-4389.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • DDAA. La col·lecció Raimon Casellas. Publicacions del Mnac/ Museo del Prado, 1992. ISBN 84-87317-21-9. «Catàleg de l'exposició del mateix títol que es va dur a terme al Palau Nacional de Montjuïc entre el 28 de juliol i el 20 de setembre de 1992» 
  • Gumà, Montserrat (coord). Guia del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Barcelona: Publicacions del MNAC, 2004. ISBN 84-8043-136-9. 
  • MIRALLES, Francesc, Joaquim Mir a Vilanova Barcelona: Viena Edicions, 2007
  • MIRALLES, Francesc, Joaquim Mir al Camp de Tarragona Barcelona. Editorial Columna, 1998

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joaquim Mir i Trinxet