Joaquim Oliet i Cruella
Joaquim Oliet Cruella (Morella, 16 de novembre de 1775 - Onda, 27 de novembre de 1849) fou un pintor neoclàssic valencià.
Taula de continguts |
[modifica] Biografia
Nascut en la capital dels Ports, fill de Joaquim Oliet, pintor i daurador local, i Tomasa Cruella, naturals de Morella.
Als onze anys, en 1786, inicia els seus estudis en la Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València,[1] on estudia l'oli, el temple i el fresc, tècniques que desenvoluparà més tard. Tingué com a professors a Josep Vergara i a José Camarón Boronat. En els darrers anys en l'Acadèmia, ja hi ha encàrrecs documentats.
En 1796 finalitza els seus estudis i torna a Morella. Dos anys després, el 15 de maig de 1798, es casa amb Margarita Fabregat Andrío, filla del daurador Josep Fabregat, i residiran en Castelló, ciutat on es troba l'obrador del seu sogre. És l'inici de la col·laboració d'Oliet i els Fabregat, que es mantindrà durant molts anys.
Rapidament comencen els encàrregs, centrats en esglésies i ermites. Així entre els anys 1798 a 1803 treballa en Sant Mateu, Castelló, Almassora, Sant Vicent de Cortes, Morella i La Vall d'Uixó. En 1802 realitza el projecte de decoració efímera de la ciutat de Castelló amb motiu de la visita reial de la família de Carles IV, prova evident de la seua preeminencia en Castelló.
El 5 de juny de 1803 obté el títol d'acadèmic supernumerari en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i el 30 de juliol del mateix any és nomenat Revisor de pintures i gravats del Sant Ofici en l'arxidiòcesi de València, bisbat de Tortosa, bisbat de Sogorb, bisbat d'Albarrasí i bisbat de Terol. El reconeixement com acadèmic i la seua responsabilitat en el control i censura de les obres artístiques, li donà més encàrregs.
Consolidat el seu prestigi, continua decorant nombrosos temples, així, de 1803 a 1810, treballa en Cinctorres, Castelló, Torreblanca, Vilafamés, Borriana i Coves de Vinromà. També es pot considerar el pintor de la ciutat de Castelló, on obté encàrregs de les autoritats locals. En aquest període, el 2 de maig de 1804, mor la seua dona.
Fidel a la monarquia legítima espanyola, quan Castelló es ocupada per les tropes franceses en setembre de 1811, s'exilia a Alcoi, afavorit per la presència d'un parent seu com a rector, i allí treballa. Quan es trasllada a treballar a Alfara d'Algímia i a Algemesí, també és ajudat per altre parent, rector d'ambdues parròquies.
Entre 1814 i 1818 realitza treballs en Morella, Cinctorres, Benassal, Sucaina, Castellnou, Petrés, Vilanova d'Alcolea i Benicarló, i en 1815 es nomenat acadèmic supernumerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Lluís de Saragossa.
En 1819 Joaquim Oliet es nomenat diputat per Castelló, fins el 1820, quan triunfa l'alçament liberal, i Oliet es veu obligat a exiliar-se per les seues idees reaccionàries, aquesta vegada a Algemesí, on es trobava un parent seu com a rector. Allí treballa en l'església i després en Alfarrasí. Quan acaba el Trienni liberal, retorna a Castelló i exerceix com a diputat altra vegada. També ocupa una regidoria de Castelló durant els anys 1827 a 1833, i es nomenat en 1828 administrador de la bailia de Borriana. No oblida la pintura i continua treballant en Càlig, Ibi i Vinaròs.
A partir de 1830, la seua producció artística és redueix, possiblement per la seua edat avançada i per alguna malaltia. Durant aquest període treballa a Suera, Atzeneta, Almassora i Onda. Es casa amb Manuela Sales, rica terratinent d'Onda, on passa a residir, i on mor l'any 1849 d'una afecció pulmonar.
[modifica] Obra
És un dels artistes valencians de la primera meitat del segle XIX amb una producció més extensa, fonamentalment decorant esglésies i ermites amb conjunts iconogràfics que reflecteixen una gran unitat compositiva. Tingué una forta influència de Vergara, el seu mestre, en la utilització d'uns colors sense contrasts, on predominen els rosats i els blaus, aconseguí un bon domini del dibuix, i utilitzà els repertoris de làmines d'autors coetànis i anteriors com a models de moltes de les seues obres.
Podem considerar deixebles seus a Carbó Rovira, José Gallén Puig, Antonio Lozano Santiago, Nicolás Betí Vilar, José Navarro Montoliu i Fernando Mundina.[2]
[modifica] Decoracions al fresc
- L'ermita del Calvari d'Almassora (1800), en el presbiteri i les petxines dels creuer, obra destruïda.
- El convent de Sant Agustí de Castelló (1801), en la cel·la prioral.
- L'església de Sant Vicent de Cortes (1801).
- L'església de l'Assumpció de la Vall d'Uixó (1803), en la volta i les petxines.
- L'església de Sant Bartomeu de Torreblanca (1804-1805), en la volta, les petxines del creuer i les voltes del transsepte.
- El convent de les Clarisses de Castelló (1806), en la cúpula i la volta de la nau.
- L'església de l'Assumpció de Vilafamés (1807-1808), en les petxines, la volta del presbiteri i la capella de la Comunió.
- El convent de la Mercé de Borriana (1809), en les petxines de la cúpula.
- L'ermita del Calvari de les Coves de Vinromà (1809-1810), amb escenes de la Passió i Resurrecció de Jesús.
- L'església arxiprestal de Santa Maria d'Alcoi (1811-1812), en l'absis i la volta.
- L'església de Sant Agustí d'Alfara d'Algímia (1813-1814), en les voltes, en les petxines del creuer, sobre les portes d'accés a la capella de la Comunió i la sagristia, i en la capçalera del baptisteri.[3]
- L'església de Sant Pere de Cinctorres (1814), en el presbiteri, i en la cúpula de la capella de Sant Vito.
- L'església de la Transfiguració del Salvador de Sucaina (1816).
- L'església dels Sants Reis de Castellnou (1817), en la capella del Crist.
- L'església de Sant Jaume de Petrés (1817-1818), en la cúpula i en els intercolumnis del fris superior, en la capella de la Comunió.
- L'ermita del Calvari de Vilanova d'Alcolea (1818).
- L'església de Sant Bartomeu de Benicarló (1819), amb decoracions perdudes en l'actualitat.
- L'església de Sant Jaume d'Algemesí (1822-1823), en les llunetes de la volta.
- L'església de Sant Jeroni d'Alfarrasí (1823), en la volta de l'absis, les petxines i els medallons de la volta.
- L'ermita de la Mare de Déu del Socors de Càlig (1824)
- L'església de la Transfiguració del Senyor d'Ibi (1825), en el presbiteri, en la volta de l'absis, la volta del transsepte i les petxines del creuer.
- L'ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Vinaròs (1827), en la volta de la nau, les petxines i les llunetes.[4]
- L'església de l'Assumpció de Suera (post. 1830), en les petxines del creuer.
[modifica] Pintures a l'oli
- L'església Arxiprestal de Sant Mateu ((1799-1800), dues obres per a la capella de Sant Climent.
- L'ermita del Calvari d'Almassora (1800), les pintures de l'altar major i dels laterals, avui desaparegudes.
- L'església Arxiprestal de Santa Maria de Morella (1802), un quadre per cobrir el ninxol on es trobava la imatge de Sant Francesc Xavier. I en 1814, un quadre amb la Santíssima Trinitat, avui en dia desaparegut.
- L'església de Sant Pere de Cinctorres (1803), l'obra La Puríssima, per a l'altar del seu nom.
- L'església de Santa Maria la Major de Castelló (1803-1804). les obres Les bodes de Canà i La multiplicació dels pans i els peixos, que han estat destruïts.
- El convent de Sant Agustí de Castelló (1806), llenços per a la capella de la Correa.
- El convent de les Clarisses de Castelló (1806), les pintures de les capelles La Dolorosa, Sant Antoni Abat, Sant Antoni de Pàdua, La mort de Sant Josep i La Coronació de la Verge, aquesta última no s'ha conservat.
- L'Ajuntament de Castelló de la Plana, un retrat de Ferran VII, conservat actualment en el Museu de Belles Arts de Castelló de la Plana. I en 1843, un retrat de la reina Isabel II de xiqueta.
- L'església de la Nativitat de Nostra Senyora d'Alcoi (1812-1813), dos grans llenços adherits als murs laterals de l'altar, La Mort de la Verge i El casament de la Verge Maria i Sant Josep.
- L'església de Sant Joan de Morella (1814), un quadre de Sant Cristòfor, avui en dia desaparegut.
- L'església de l'Assumpció de Benassal (1815), amb les obres Sant Antoni i Mare de Déu del Roser.
- L'ermita de la Mare de Déu de la Vallivana (1815), l'obra Triomf de Sant Joan de Déu, no es conserva actualment.
- L'església de Sant Bartomeu d'Atzeneta del Maestrat (post. 1830), un quadre amb el Salvador eucarístic.
- L'església de la Nativitat d'Almassora (post. 1830), un quadre amb el Salvador eucarístic.
- L'ermita del Salvador d'Onda (post. 1830), l'obra Triomf de Sant Joan de Déu.[5]
- L'església de l'Assumpció d'Onda (1848), un quadre amb el Salvador eucarístic.
[modifica] Referències
- ↑ Comis Corell, Joan Carles. L'obra pictòrica de Joaquim Oliet a l'església parroquial d'Alfara d'Algímia: Un programa pictòric de l'academicisme valencià, Braçal: Revista del Centre d'Estudis, 16 (Sagunt: Centre d'Estudis del Camp de morvedre, 1997), p. 92. ISSN 1130-3859.
- ↑ Comis Corell, Joan Carles. L'obra pictòrica de Joaquim Oliet..., p. 93
- ↑ Comis Corell, Joan Carles. L'obra pictòrica de Joaquim Oliet..., p. 94
- ↑ Roig Segarra, Ramón. La restauració de les pintures d'Oliet a l'Ermita de Vinaròs. Vinaròs: Associació Cultural d'Amics de Vinaròs, 2006. ISBN 84-920142-8-8.
- ↑ García Edo, Vicente. Pinturas antiguas de Onda. Onda: Caixa Rural, 1984, pp. 122-123.
[modifica] Bibliografia
- Alba Pagán, Ester. Joquín Oliet Cruella (1775-1849), un hábil copista de composiciones ajenas. Ars Longa: cuadernos de arte, 16 (2007), pp. 105-119. ISSN 1130-7099
- Alba Pagán, Ester. Los Padres de la Iglesia de Joaquín Oliet y la obra de Francisco de Goya. Archivo español de arte, LXXXI (2008), pp. 395-414. ISSN 0004-0428
