Joaquim Sorolla i Bastida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joaquim Sorolla i Bastida

Auto-retrat, Museu Sorolla - Madrid
Naixement 27 de febrer de 1863
València
Defunció 10 d'agost de 1923 (als 60 anys)
Cercedilla
Art Pintura
Moviment Luminisme

Joaquim Sorolla i Bastida (València, 27 de febrer de 1863 - Cercedilla, 10 d'agost de 1923) fou un pintor i artista gràfic valencià. Els seus treballs mostren retrats, paisatges i monuments de temàtica social i històrica, caracteritzats per la representació de les persones i els paisatges baix la llum del sol. La seua obra ha estat erròniament catalogada per alguns d'estil impressionista, però en realitat el seu estil es defineix millor com a luminista.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Quan només comptava dos anys, van morir els seus pares a causa d'una epidèmia còlera. En quedar orfes la seva germana, Concha, i ell, la seva tia Isabel, germana de la seva mare, i el seu marit, de professió manyà, els van recollir. Passats els anys van intentar ensenyar-li l'ofici de la manyeria, advertint prompte que la seva vertadera vocació era la pintura.

En 1874 va començar a estudiar a l'Escola Normal Superior on li van aconsellar que també es matriculara a les classes nocturnes de dibuix a l'Escola d'Artesans. En aquesta última va rebre, en 1879, una caixa de pintures i un diploma com a premi "per la seua constant aplicació en el dibuix de figura". Aqueix mateix any va ingressar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València al mateix temps que treballava al taller del seu oncle.

Va ser a l'Acadèmia de Sant Carles on va conèixer un altre alumne, Juan Antonio García, que era germà de qui més tard acabaria sent la seua esposa, Clotilde García. En 1880 va aconseguir una Medalla d'Argent per la seua obra Moro acechando la ocasión de su venganza ("Moro aguaitant l'ocasió de la seua revenja) en l'exposició de la societat 'El Iris'.

En acabar la seua formació, va començar a enviar les seues obres a concursos provincials i exposicions nacionals de belles arts, com la de Madrid al maig de 1881, on va presentar tres marines valencianes que, encara que formidables, van passar sense pena ni glòria perquè no encaixaven amb la pintura oficial, de temàtica històrica i dramàtica. L'any següent, va estudiar l'obra de Velázquez i altres autors en el Museu del Prado. Per fi, en 1883, va aconseguir una medalla en l'Exposició Regional de València i, en 1884, va aconseguir la glòria en aconseguir la Medalla de Segona Classe en l'Exposició Nacional gràcies a la seua obra Dos de Mayo, obra melodramàtica i fosca feta expressament per a l'exposició, tal com li va dir a un col·lega seu: "Ací, per a donar-se a conèixer i guanyar medalles, cal fer morts."

Va recollir un altre gran èxit a València amb la seua obra El crit del palleter sobre la Guerra de la Independència Espanyola. D'aquesta manera, va ser pensionat per la Diputació Provincial de València per a viatjar a Roma on, al mateix temps que treballava, va conèixer l'art clàssic i renaixentista, així com els grans museus, contactant, a més, amb altres artistes.

Amb el seu amic el pintor Pedro Gil es va desplaçar a París durant el primer semestre de 1885, vivint de prop la pintura impressionista que va produir en ell, ja de tornada en Roma, variacions en la seua temàtica i estil, arribant a pintar el quadre religiós El entierro de Cristo, amb el que va fracassar rotundament.

Platinotipia de Sorolla realitzada per Gertrude Käsebier l'any 1908

En 1888 va contraure matrimoni amb Clotilde García en València, però viurien un any més en Itàlia, aquesta vegada a la localitat de Assís. En 1889 es van instal·lar en Madrid i, en a penes cinc anys, Sorolla va aconseguir certa fama i prestigi com a pintor. En 1894 va viatjar novament a París, on va conèixer el luminisme, que tant marcaria la seua posterior obra. Va començar a pintar a l'aire lliure, dominant amb mestria la llum i combinant-la amb escenes quotidianes i paisatgístiques de la vida mediterrània. En obres com La vuelta de la pesca, La playa de Valencia o Triste herencia, va descriure el sentiment que produïa la visió de la mar Mediterrània, comunicant l'esplendor d'un matí de platja amb un colorit vibrant i un estil solt i vigorós. Amb Triste herencia va rebre, en 1900, el Grand Prix en el certamen internacional de París. A més va seguir amb la seua pintura de denúncia social que tants èxits li havia reportat en els últims anys amb obres com I encara diuen que el peix és car (1895).

En aquell moment, València li va anomenar fill predilecte i meritori, i li va ser donat el seu nom a un carrer. Després de molts viatges per Europa, principalment Anglaterra i França, va celebrar una exposició aParís amb més de mig miler d'obres, que li va donar un reconeixement internacional inusitat, coneixent-se la seua obra pictòrica per tota Europa i Amèrica. Va exposar la seua obra a Nova York en 1909 i va recollir un èxit sense cap precedent, amb obres com Sol de tarde o Nadadores, entre moltes altres. També ho va fer, en 1911, en el City Art Museum de Saint Louis i en l'Art Institute de Chicago. Al novembre d'aqueix mateix any, va signar un encàrrec per a la Hispanic Society of America: la Visión de España.

El conjunt de la Visión de España de la Sorolla Room està format per catorze quadres murals que decorarien la biblioteca de la institució,[1] un d'ells l'immens llenç Castilla o La fiesta del pan de 13,92 metres de llarg. Amb aquesta obra, realitzada entre 1913 i 1919 i de tres metres i mig d'alt per setanta metres de llarg i un total de 194,6m2, va alçar un inesborrable monument a Espanya, perquè en ella es representaven escenes característiques de diverses províncies espanyoles i una ubicació a Portugal. Va necessitar quasi tot l'any 1912 per a viatjar per tot el territori, realitzant esbossos i treballs de costums i paisatges. D'aquesta obra destaquen els olis pintats en 1916 dedicats a xiquets i dones en platges de València, on predomina la llibertat de pinzellada i la llum de la seua terra. Alguns exemples són Mare i filla, Pescadora valenciana o Cataluña (obra ambientada a la platja de Santa Cristina de Lloret de Mar).[2]

Una altra important faceta seua va ser la de retratista, de figures importants com van ser Juan Ramón Jiménez, el rei Alfons XIII, Vicente Blasco Ibáñez, Ortega i Gasset, etc. També, en 1914, havia sigut anomenat acadèmic i, quan va acabar els treballs per a la Hispanic Society, va treballar com a professor de composició i color a l'Escola de Belles Arts de Madrid. La seua pintura va representar l'aplicació directa del luminisme al paisatge i la figura, acostant per tant aquesta tendència a la societat de l'època.

Sempre interessat per la llum de la Mediterrània, l'artista viatja a Mallorca, on realitza algunes pintures. El museu Es Baluard n'exposa una de manera permanent d'aquesta època.

En 1920, mentre pintava el retrat de la senyora Pérez d'Ayala al jardí de sa casa en Madrid, va patir un atac d'hemiplegia que va minvar dràsticament les seues facultats físiques i mentals. Va morir a la seua casa de Cercedilla el 10 d'agost de 1923.

Algunes obres[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ruscalleda i Gallart, Sebastià. Sorolla a Santa Cristina. Obreria de Santa Cristina, 2009, p. 59-63. ISBN 978-84-612-9447-3 [Consulta: 19 març 2014]. 
  2. Ruscalleda i Gallart, Sebastià. Sorolla a Santa Cristina. Obreria de Santa Cristina, 2009, p. 15. ISBN 978-84-612-9447-3 [Consulta: 19 març 2014]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joaquim Sorolla i Bastida