Joaquim Torres i García

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joaquim Torres i García

Torres-García vist per Ramon Casas (MNAC)
Naixement Joaquín Torres García
28 de juny de 1874
Montevideo, Uruguai
Mort 1949, 75 anys
Montevideo, Uruguai
Nacionalitat Uruguai Uruguaià
Ocupació pintor, escultor, escriptor
Fills Olimpia
Augusto (1913 – 1992)
Ifigenia
Horacio
Pares María García Pérez
Joaquim Torres Fradera
Il·lustració del poema Passeig, que Joan Salvat-Papasseit va dedicar al pintor.

Joaquim Torres i García (Montevideo, 18751949) conegut com a Joaquín Torres García[1] en castellà o Joaquim Torres-García, va ser un pintor i escultor uruguaianocatalà. Va començar a pintar a les darreries del segle XIX a la Barcelona modernista, i aviat es va convertir en un dels pintors més representatius del noucentisme, l'ambiciós projecte cívic i cultural que aspirava a transformar, tot modernitzant-la, la Catalunya dels primers decennis del segle XX, i a convertir-la en portaveu de la tradició cultural mediterrània.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Mapa d'Amèrica del Sud assenyalant la ubicació geogràfica de l'Uruguai, el país natal de Torres-Garcia. Fou publicat el 1943 pel mateix autor, amb el nom d'América invertida

Joaquim Torres i García va néixer el 28 de juliol de 1874 a Montevideo, Uruguai, fill d'un ciutadà català –Joaquím Torras i Fradera- i de María García, filla d'espanyols de les Illes Canàries. De pare català, oriünd de Mataró, i de mare uruguaiana, filla al seu torn d'un canari i una uruguaiana,[3] ben aviat es traslladà a Barcelona on estudià pintura a la Llotja i a l'Acadèmia de Belles Arts. Més tard, es dedicà a la il·lustració de llibres i revistes, sense deixar mai la pintura.[4]

Catalunya[modifica | modifica el codi]

La llarga etapa catalana de l'artista comença amb la seva arribada de Montevideo el 1891, amb 16 anys, i acaba amb la seva marxa el 1920, ja amb 50 anys. Aquest període abasta la seva formació i els seus primers 20 anys d'activitat com a artista, en els quals se succeeixen les etapes modernista i noucentista, per decantar-se finalment per les tendències avantguardistes en voga en aquell moment a Europa.[2]

Entre 1904 i 1906, començà els assaigs de pintura mural al fresc a la capella del Santíssim de Sant Agustí de Barcelona. El 1890 la seva crida des de la revista Empori perquè els artistes catalans es giressin cap al Mediterrani en lloc de fer-ho cap a l'Europa del Nord, va contribuir a donar un caire concret al Noucentisme.[cal citació] El 1909 contrau matrimoni amb Manuela Antonia Josefa Pinya i Robins (1883-1994), amb qui serà pare de quatre fills -tres d'ells nascuts a Catalunya, un a Itàlia-.[2]

El 1910 decorà el pavelló de l'Uruguai de l'Exposició Internacional de Brussel·les. El 1913 començà a pintar els plafons de la sala dels Passos Perduts del Palau de la Generalitat de Catalunya,[5] per voluntat expressa del president Enric Prat de la Riba, frescs -inacabats per desavinences de l'artista amb el successor de Prat, Puig i Cadafalch- que són el conjunt més consistent del Noucentisme pictòric. Amb altres artistes, fundà el Col·legi Mont d'Or de pedagogia artística. Escriguí el primer llibre teòric, Notes sobre art (1913), seguit de Diàlegs (1915) i L'art en relació amb l'home etern i l'home que passa (1919).

Va establir amistat amb Joan Salvat-Papasseit amb qui col·laborà aportant il·lustracions de paisatges urbans barcelonins al llibre Poemes en ondes hertzianes, publicat el 1919. Aquell mateix any exposà unes discutides pintures i uns dibuixos cubistes i futuristes a la Galeria Dalmau.

Nova York[modifica | modifica el codi]

El 1920 va anar a Nova York, on hi residí fins al 1922. El seu desig era experimentar la vida d'una ciutat moderna. Junt amb Albert Gleizes, Francis Picabia i Marcel Duchamp, fou dels pocs artistes d'avantguarda que viatja a Nova York en la segona dècada. Àvids per representants d'Europa, els artistes, poetes, músics, fotògrafs, directors de cine li obren les portes de bat a bat. Els col·leccionistes d'art modern admiraran i/o compraran les seves obres. Admirats per les seves didàctiques Joguines d'Art (joguines/escultura transformables), intervenen en la seva fabricació massiva.

La seva pintura realça la vertical -el més alt gratacel del moment-. En el temàtic/simbòlic sintetitza l'atmosfera en constant moviment, el maquinisme, el subterrani, els ascensors Otis, la producció en sèrie. La descomposició de l'objecte iniciada a Barcelona evoluciona en creacions com els seus “carnets o sketchbooks”, que inclouen lletres i números segons el mètode stencil, així com la pintura Avui, actualment propietat de l'IVAM. Relacionen a Torres amb el més prominent del Dadà. La seva llavor queda sembrada i donarà fruit en el posterior Pop Art dels cinquanta i l'expressionisme abstracte americà posterior a la II Guerra Mundial. A pesar del gran èxit que va tenir Torres a Nova York, acaba trobant a faltar Europa. “…el medi anglosaxó no és el meu medi (…) la nostàlgia treballa. Per fi torno a Europa…”- va escriure.[2]

París[modifica | modifica el codi]

Passà una temporada a Itàlia (per la Toscana, Fiesole i Liorna), però els avanços dels Camises Negres que desembocaran en les falanges de Mussolini a Itàlia porten l'artista a buscar tranquil·litat a França. S'estableix a Vilafranca de Mar. El 1926 s'instal·là a París, tot realitzant una remarcable tasca d'aglutinador d'artistes d'avantguarda, organitzant l'exhibició de l'obra de pintors refusats pel Salon d'Automne de 1926 i del grup abstracte Cercle et Carré, amb Mondrian, Kandinski i Arp, entre d'altres. Ja a París, es converteix en un dels pioners de l'abstracció geomètrica, juntament amb artistes com ara Mondrian, Van Doesburg i Hélion.[2]

A París prossegueix el seu discurs de la figura; el cànon s'abstrau interrogant el clàssic i el prehistòric. Dibuixa en formats petits –quasi miniatures- preliminars als Objets Plastiques, nom genèric donat a les seves obres en fusta. Sintetitza els tres components platònics de l'art: el temàtic/simbòlic, el pràctic i l'universal. Torres-García difon a Barcelona l'art modern de París. Escriu a La Veu de Catalunya (1929) una sèrie d'assajos sobre els seus col·legues Braque, Arp, Ozenfant, etc. Organitza junt amb el seu amic Josep Dalmau -Galeria Dalmau- una exposició neoplàstica/constructiva: Exposició d'Art Modern Nacional i Estranger, considerada com a “formidable transformació ideològica, tan gran com la del Renaixement”. Coincideix amb el Pavelló de Barcelona de Mies van Der Rohe de 1929.

Madrid[modifica | modifica el codi]

El 1932 retorna a Espanya i s'estableix a Madrid. Luis de Zulueta, amic de joventut, ministre d'Estat del primer govern de la Segona República espanyola, li havia manifestat “…necessitem hòmens com vosté…”. Allà va fer conferències i exposicions i va ser nomenat president honorari de l'Associació d'Estudiants d'Arts i Oficis de Màlaga. Va ser freqüentat per intel·lectuals, artistes, crítics d'art i escriptors vinculats als moviments avantguardistes. Entre ells, Guillermo de Torre -marit de Norah Borges, germana de l'escriptor argentí Jorge Luis Borges; l'escultor Àngel Ferrant; l'escriptor, poeta i crític Manuel Abril, Federico García Lorca, Ramón Gómez de la Serna, i l'escriptor i filòsof José Ortega y Gasset, entre d'altres.[2] A Madrid va crear un nou moviment, el Grup Art Constructiu i inicia un curs que anomena Art Constructiu. L'obra mestra Composició còsmica amb home abstracte (1933) representa el moment.

Les eleccions governamentals (11/1933) modificaran les tendències polítiques en el segon govern de la Segona República. Múltiples vagues, alçaments populars, desembocaran en la Insurrecció de desembre de 1933, la Revolució de 1934 i la Guerra Civil espanyola de 1936. Als seus seixanta anys, pressionat per la situació política i econòmica, comença a reflexionar sobre la possibilitat d'emigrar. Integrarà el contingent d'artistes que en el seu èxode des d'Europa van fugir de règims totalitaris. Cap a Mèxic i els Estats Units es van dirigir amics i col·legues com Mondrian, Gropius, Mies van der Rohe, Hélion, Xceron, Lipchitz, etc. Torres García, que havia residit a Nova York al començament de la dècada dels vint, considera Mèxic. Finalment, per primera vegada des de la seva marxa sent un adolescent, quasi cinquanta anys abans, decideix tornar a Montevideo, regió, junt amb Buenos Aires, a la qual es dirigien escapant de la Guerra Civil, gran part dels exiliats catalans i espanyols, i on l'artista vivia en aquell precís moment.[2]

Montevideo[modifica | modifica el codi]

Torres-García va viure a Nova York (1920-1922), Florència (1922-1924), París (1924-1932) i Madrid (1932-1934), abans de tornar finalment a Montevideo, la seva ciutat natal, des d'on va contribuir a irradiar les idees de la modernitat a tot el continent sud-americà.

Torres-García arriba a Montevideo amb seixanta anys, essent considerat un dels grans mestres del Moviment Modern. Iniciarà la divulgació i l'ensenyament d'aquest art a penes conegut, no solament a l'Uruguai sinó a l'Argentina, Brasil i Xile. Allà realitzà el Monument còsmic i el donà al Museu Nacional d'Arts Plàstiques i Visuals del parc Rodó. Una monumental obra amb blocs de granit rosat –material petri característic de la zona. També crea el mural La Maternitat per a l'edifici del Sindicat Mèdic i set grans murals per al pavelló Martirene de l'Hospital Saint Bois, possiblement pensant en el seu amic Mondrian, que acabava de morir. Dos d'ells en blanc i negre, i cinc en colors primaris.

Va morir a Montevideo el 8 d'agost de 1949.[2]

Obra[modifica | modifica el codi]

Fou un dels primers impulsors de l'ideari del noucentisme, juntament amb intel·lectuals com l'escriptor, filòsof i periodista Eugeni d'Ors, el poeta Josep Carner, el poeta i polític Jaume Bofill i Mates, l'arquitecte i poeta Josep Pijoan i d'altres pintors com Francesc d'Assís Galí, Xavier Nogués i Feliu Elias. Tots ells anhelaven regenerar la cultura catalana.[6] La seva obra és una evolució constant de tendències, del modernisme al cubisme i d'aquest al futurisme, passant pel Vibracionisme.

Com a escultor, en destaquen les seves joguines de fusta, que començà a realitzar a partir de 1918 per als seus fills. D'aquestes, en destaca Home i ocell.

Sala de Joaquim Torres-Garcia[modifica | modifica el codi]

Vista general de la Sala

La Sala de Joaquim Torres-Garcia al Palau de la Generalitat de Catalunya acull les pintures al fresc traspassades que aquest gran artista va pintar a les parets del Saló de Sant Jordi els anys 1912-1916, per encàrrec del president de la Diputació i després de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba.[2]

Durant la creació d'aquests frescos i, possiblement, influenciat per la inhabilitat dels seus contemporanis a percebre el seu art com a modern per causa de la temàtica representada, va evolucionar en la seva expressió. L'artista denominarà el moment Art Evolució i reiteradament ho publicarà com a manifest en els avançats Un Enemic del Poble i Arc Voltaic, editats pel seu amic, el poeta català Joan Salvat-Papasseit. Un art que amalgamava classicisme, cubisme, futurisme, suprematisme i dadà, i com ho suggereixen els seus assajos sobre plasticisme i plasticisme biològic, un pas paral·lel al neoplasticisme holandès de De Stijl. Moment que s'estén almenys des de 1914/1915 amb la creació del seu quart fresc Lo temporal no és més que un símbol i la superfície plana en blau mediterrani que ocupa gairebé la meitat de la composició de més de 18 metres d'alçària.[2]

Després de la defunció d'Enric Prat de la Riba, el seu mecenes, s'intentarà destruir el símbol del seu anterior govern, un superb exemple de classicisme modern, els monumentals murals que Torres-García va crear per al Palau de la Generalitat, sobre els quals van ser escrits més de cinquanta articles a la premsa en la inauguració del seu primer fresc. Com ho va deixar establert el crític d'art nord-americà Robbins:

« S'havia convertit en l'art català, no podia haver-hi idees que no fossin atribuïdes a la seva persona… »
— Daniel Robbins, 1970[2]

Després de la mort de Prat de la Riba el 1917 -vaga general, atemptats, inflació incontenible, revoltes civils-, les avantguardes atretes durant la Gran Guerra marxaran de Catalunya. Es dissoldrà la Mancomunitat, els centres catalanistes i les comissions de cultura. Els frescos de Torres i el projecte del Saló Sant Jordi, símbol icònic de l'anterior govern, primer seran interromputs, després amenaçats per Joan Vallès i Pujals, nou president de la Diputació, i finalment “destruïts” (coberts amb altres pintures). Recuperats el 1966, són actualment exhibits en una altra sala del Palau anomenada Sala Torres-García.[2]

Publicacions[modifica | modifica el codi]

A París, Torres-García escriurà almenys 30 llibres i/o manuscrits, molts d'ells inèdits. Constantment exposarà la seva obra, publicarà els seus textos, i en tots els periòdics del moment sortiran crítiques sobre el seu art. Són remarcables els seus llibres Universalismo constructivo (1944), La recuperación del Objeto (1952) i la seva interessant biografia Historia de mi vida (1939).

El seu assaig Reflexions sobre arquitectura dóna suport a l'arquitectura avantguardista com a quelcom irreversible; també diferencia l'art nòrdic del mediterrani.[2]

  • Augusta et Augusta, Barcelona, Universitat Catalana, 1904
  • Dibujo educativo en el colegio Mont D'Or, Barcelona, 1907
  • Notes sobre Art, Barcelona, 1913
  • Diàlegs, 1914
  • Descubrimiento de sí mismo, 1914
  • Consells als artistes, Barcelona, Un enemic del poble, 1917
  • Em digué tot això, Barcelona, La Revista, 1917
  • D'altra orbita, Barcelona, Un enemic del poble, 1917
  • Devem Caminar, Barcelona, Un enemic del poble, 1917
  • Art-Evolució, Barcelona, Un enemic del poble, 1917
  • El Públic i les noves tendéncies d'art, Barcelona, Velli nou, 1918
  • Plasticisme, Barcelona, Un Enemic del poble, 1918
  • Natura i Art, Barcelona, Un Enemic del poble, 1918
  • L'Art en relació al home etern i l'home que passa, Sitges, Imprenta El eco de Sitges. 1919
  • La Regeneració de si mateix, Barcelona, Salvat Papasseit Editor, 1919
  • Foi, París, 1930
  • Ce que je sais, et ce que je fais par moi-même, Losones, Suiza, 1930
  • Pére soleil, París, Fundación Torres García, 1931
  • Raison et nature, Ediciones Imán, París, 1932
  • Estructura, Montevideo, 1935
  • De la tradición andina: Arte precolombino, Montevideo, Círculo y cuadrado, 1936
  • Manifiesto 2: Constructivo 100 %, Montevideo, Asociación de Arte Constructivo, 1938
  • La tradición del hombre abstracto (Doctrina constructivista). Montevideo, 1938
  • Historia de mi vida. Montevideo, 1939
  • Metafísica de la prehistoria indoamericana, Montevideo, Asociación de Arte Constructivo, 1939
  • Manifiesto 3, Montevideo, Asociación de Arte Constructivo, 1940
  • La ciudad sin nombre. Montevideo, Uruguay, Asociación de Arte Constructivo, 1942
  • Universalismo Constructivo, Montevideo, 1944
  • Con respecto a una futura creación literaria y dos poemas, Divertimento 1 y Divertimento 11, Montevideo, Revista Arturo, 1944
  • La decoración mural del pabellón Martirené de la colonia Saint Bois. Pinturas murales del pabellón hospital J.J. Martirené de la colonia Saint Bois (ambEsther de Cáceres, Carmelo de Arzadum, Alfredo Cáceres, Pablo Purriel, Juan R. Menchaca, i Guido Castillo). Montevideo, Gráficas Sur, 1944
  • En defensa de las expresiones modernas del arte, Montevideo, 1944
  • Nueva escuela de arte de Uruguay. Montevideo, Asociación de Arte Constructivo, 1946
  • La regla abstracta. Montevideo, Asociación de Arte Constructivo, 1946
  • Mística de la pintura, Montevideo, 1947
  • Lo aparente y lo concreto en el arte, Montevideo, 1948
  • La recuperación del objeto, Montevideo, 1948

Llegat[modifica | modifica el codi]

El 1949 la seva vídua, l'artista barcelonina Manolita Piña i Rubíes fundà el Museu Torres García, a Montevideo, on hi ha una àmplia col·lecció de pintures i obres de Torres-Garcia.[7]

Entre el 2010 i el 2011 el Museu Nacional d'Art de Catalunya va disposar d'una sala a la seva col·lecció permanent dedicada íntegrament a l'artista, on s'exposaren obres provinents d'una donació dels hereus de Torres-Garcia i les obres que ja tenia el museu.[8][9]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Bitllet de 5 pesos uruguaians».
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 El MNAC obre una sala monogràfica dedicada a Joaquim Torres-García, Museu Nacional d'Art de Catalunya
  3. JOAQUIN TORRES GARCIA a la pàgina de la "Universidad de la República. Red Académica Uruguaya" (en castellà). Consultat el 8 d'octubre del 2011.
  4. «Joaquim Torres i García». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. Ribas Tur, Antoni. «Torres-García Universal». Diari Ara, 15/01/2011, pàg. 38 [Consulta: 23 febrer 2011].
  6. Noucentisme. L'ideari noucentista, Generalitat de Catalunya
  7. Pàgina web oficial del Museu Torres García de Montevideo (castellà)
  8. Directe.cat El MNAC dedica una sala a l'artista uruguaiocatalà Joaquim Torres-García 6/10/2010. Consulta 7/10/2010
  9. El MNAC queda sense la sala Torres-García

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joaquim Torres i García Modifica l'enllaç a Wikidata