Joel Coen i Ethan Coen

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Director chair.png
Joel Coen i Ethan Coen
Els germans Coen en el Festival Internacional de Cinema de Canes de 2001
Els germans Coen en el Festival Internacional de Cinema de Canes de 2001
Nom de naixement: Joel Daniel Coen
Ethan Coen
Naixement: 29 de novembre de 1954 (1954-11-29) (59 anys) (Joel)

21 de setembre de 1957 (1957-09-21) (56 anys) (Ethan)
Minneapolis, Minnesota (EUA) (ambdós)

Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: Frances McDormand (Joel)
Tricia Cooke (Ethan)
Premis Oscar
Millor pel·lícula
2007 No Country for Old Men
Millor director
2007 No Country for Old Men
Millor guió original
1996 Fargo
Millor guió adaptat
2007 No Country for Old Men
Globus d'Or
Millor guió
2007 - No Country for Old Men
Premis BAFTA
Millor director
1996 - Fargo (Joel)
2007 - No Country for Old Men
Festival de Canes
Palma d'Or
1991 - Barton Fink
Millor director
1991 - Barton Fink (Joel)
1996 - Fargo (Joel)
2001 - The Man Who Wasn't There (Joel)

Millors pel·lícules
(Puntuació mínima de 7 a FilmAffinity o IMDb)
2007 No Country for Old Men
2001 The Man Who Wasn't There
1998 El gran Lebowski
1995 Fargo
1991 Barton Fink
1990 Mort entre les flors
1983 Sang fàcil
2010 True Grit
(Puntuació mínima de 7 a Filmaffinity)
Fitxa sobre Joel Coen i Ethan Coen a IMDb

Joel Coen i Ethan Coen, coneguts conjuntament com a Germans Coen, han estat Premi d'Acadèmia quatre vegades. Durant més de vint anys, han escrit i dirigit nombroses pel·lícules d'èxit. Si bé Joel Coen figura sovint com a únic realitzador de les seves pel·lícules, el seu germà està igualment molt implicat, al marge de la seva activitat de productor.

Ethan Coen va néixer el 21 de setembre de 1957 a Minneapolis, Minnesota (Estats Units). Joel Coen va néixer el 29 de novembre de 1954 a Minneapolis, Minnesota (Estats Units)

Biografía[modifica | modifica el codi]

Joel i Ethan Coen són fills d'Edward Coen, professor d'econòmiques a la Universitat de Minnesota, i de Rena Coen, historiadora d'art.

Després d'acabar els seus estudis secundaris i acudir ambdós al Simon's Rock College, a Massachusetts, Joel va estudiar cinematografia a l'Institut de Cinema i Televisió de Nova York i Ethan, Filosofia a la Universitat de Princeton.

Joel seria el primer a involucrar-se en el món del cinema com a muntador de títols de terror com "Lucifer" (1981) de Frank LaLoggia i "Possessió infernal" (1981) de Sam Raimi.

Joel s'estrenaria com a director amb "Sang fàcil" (1984), un film escrit al costat del seu germà Ethan que estava muntat per ambdós sota el pseudònim de Roderick Jaynes.

Ethan també ocupava el lloc de productor, faceta que desenvoluparia al llarg de la seva carrera, acreditant-se Joel com a director, malgrat que el concepte dels seus films està sempre compartit.

A "Sang fàcil" s'estrenaven amb un projecte propi, establint un tribut al cinema negre americà des de la seva personal i extravagant òptica, amb un enlluernador estil narratiu i un intel·ligent sentit de l'humor. Aquest particular homenatge als gèneres més característics del cinema de Hollywood serà constant en tota la seva trajectòria.

A la pel·lícula apareixia l'actriu Frances McDormand, amb qui Joel va contreure matrimoni el mateix any de l'estrena del film. El 1985 escriurien el guió d'"Ona de crims, ona de riures", una comèdia dirigida per Sam Raimi

Arizona baby (1987), una comèdia de to desenfadat deutora del cartoon amb el protagonisme de Nicolas Cage seria el seu segon títol, en el qual intervenia un altre actor fetitxe de la parella, John Goodman, així com John Turturro, que donaria inici a la seva col·laboració amb els Coen en Mort entre les flors (1990), un thriller protagonitzat per Gabriel Byrne. Turturro i Goodman serien els principals intèrprets de Barton Fink (1991), una de les millors pel·lícules de Joel i Ethan, que seria guardonada en el Festival de Cannes amb la Palma d'Or a la millor pel·lícula, millor direcció i millor actor per a John Turturro.

El 1992 Ethan es va casar amb la muntadora Tricia Crooke, habitual col·laboradora de les seves pel·lícules. Després d'El gran salt (1994), un tribut a les comèdies de Frank Capra, els germans Coen van aconseguir un dels seus grans triomfs amb Fargo (1996), un thriller amb rivets de comèdia que rebria set nominacions a l'Oscar, entre elles la de millor pel·lícula i millor director. Ethan i Joel aconseguirien guanyar el premi al millor guió i Frances McDormand l'estatueta a la millor actriu. Joel ja havia estat premiat per aquest film a Cannes.

A El gran Lebowski (1998), un film protagonitzat per Jeff Bridges, feien un mix entre la screwball comedy i el thriller, mentre que a O Brother, Where Art Thou? (2000) se servien de L'Odissea d'Homer per configurar una pel·lícula que va servir perquè la seva estrella, George Clooney, aconseguís guanyar el Premi Globus d'Or com a millor actor de comèdia. Els germans Coen serien nomenats a l'Oscar al millor guió adaptat.

The Man Who Wasn't There (2001), títol postnoir protagonitzat per Billy Bob Thornton i fotografiat en blanc i negre per Roger Deakins, que va substituir a Barry Sonnenfeld, que havia iniciat la seva carrera com a fotògraf de les primeres pel·lícules dels Coen (fins a Mort entre les flors), tornaria a causar sensació a Cannes, festival que va premiar de nou la direcció del film. Posteriorment van rodar dues comèdies, Intolerable Cruelty (2003), un tribut a les screwball de Howard Hawks, i The Ladykillers (2004), un remake d'un film britànic d'Ealing que estava protagonitzat per Tom Hanks.

Posteriorment han adaptat a Cormac McCarthy a No Country for Old Men[1] (2007) i preparen la filmació d'un western a l'estil dels espagueti westerns de Sergio Leone.

Per No Country for Old Men els germans Coen van rebre l'Oscar a la millor pel·lícula, direcció i guió adaptat.

Cremeu-ho després de llegir-ho (2008), que compta -entre d'altres- amb George Clooney, Brad Pitt i John Malkovich va inaugurar la 65 edició de la Festival Internacional de Cinema de Venècia.

Estil[modifica | modifica el codi]

Amb molta influència del cinema negre i altres estils de cinema del passat, les pel·lícules dels germans Coen combinen l'humor punyent amb la ironia fina i visuals escandaloses. Els Coen prefereixen no posar els crèdits de presentació al principi de la pel·lícula. Els germans Coen són dels pocs directors contemporanis que han mostrat un gran afecte per les comèdies dels anys 30 i 40 ("Screwball"), i han incorporat alguns dels seus elements, introduint variants enginyoses i subtils, com a El gran salt i a Intolerable Cruelty, i a vegades col·locant excèntrics personatges xerraires com Steve Buscemi en Mort entre les flors.

El seu estil de caracterització crea un món en el qual fins i tot personatges amb poca participació, i que parlen poc, semblen tenir exagerats trets o característiques. Això pot ser atribuït als escenaris de moltes de les pel·lícules (per exemple els rars i meravellosos personatges d'El gran Lebowski no semblen estar massa fora de la realitat de moltes comunitats de Los Angeles).

Precisament, el maltractament als seus personatges és una de les acusacions més recurrents que els Coen han d'encaixar dels seus detractors. Segons ells, darrere del sec enginy, l'exagerat llenguatge i l'aclaparadora ironia dels seus diàlegs, de vegades parcs, es pot identificar l'aire condescendent o burlesc, despectiu, manipulador i fins i tot despietat que la parella adopta davant dels éssers humans que construeix. Pitjor encara, se'ls acusa de treballar amb personatges que són construccions artificials més que éssers humans de carn i ossos amb els quals l'espectador pugui connectar emocionalment, com si el terror cerval que Anton Chigurh provoca no fos una emoció verdadera. De manera similar, i com que el seu cine es troba tan fermament ancorat en la cultura popular com relacionat amb altres formes fílmiques preexistents, se sol atribuir als germans Coen que les seves pel·lícules són exclusivament sobre altres pel·lícules—el cinema negre a Mort entre les flors i The Man Who Wasn't There, les comèdies screwball clàssiques a Intolerable Cruelty i The Ladykillers --, que s'oculten darrere del pur estilisme per evitar ficar-se en qüestions morals i ètiques.

Tècniques[modifica | modifica el codi]

Visualment, els Coen afavoreixen el moviment de la càmera en el rodatge, especialment tracking shots i crane shots. Les seves pel·lícules es distingeixen també per rúbriques visuals cinemàtiques. Les escenes que emfatitzen perspectiva o la interacció d'ombra i llum són presents a moltes pel·lícules: la lleixa de sabates del joc de bitlles a l'escena "Gutterballs" d'El gran Lebowski, la taula de la sala de juntes i l’edifici Hudsucker a The Hudsucker Proxy, l'escena de nit amb "Joe Wheezy" a Intolerable Cruelty i l'escena de caça de mitjanit a Fargo en són uns quants exemples.

La "presa Raimi" o velocitat en pista[modifica | modifica el codi]

De tant en tant en les seves preses de seguiment que la "carrera" de la càmera fa cap endavant, com a l'escena en la recaptació de Arizona baby on Nathan Jr és descobert per la seva mare que no hi és. Els germans Coen defineixen la carrera que fa la càmera endavant com a "presa Raimi" en homenatge a seu vell amic i director Sam Raimi, que l’utilitza àmpliament a Evil Dead (amb Joel Coen, que el va ajudar en el muntatge). El gran salt té dues preses quan Norville mostra la carta blava a la secretària de Mussburger: en primer lloc a la boca de la senyora cridant per l'escala i, a continuació, com a resposta de Norville. Aquest mètode el van fer servir també en la seva part de la pel·lícula col lectiva Paris, je t'aime.

Lents[modifica | modifica el codi]

Les primeres pel·lícules dels germans Coen (amb l'excepció de Mort entre les flors) fan un ús intensiu del gran angular, que és la lent preferida del seu primer fotògraf Barry Sonnenfeld. Quan Sonnenfeld va deixar-los per exercir de director, va ser reemplaçat per Roger Deakins, que ha estat intentant treure aquestes lents del cap dels Coen. Encara que els grans angulars permeten un gran camp de visió, provoquen una distorsió considerable en la mida aparent d'objectes que són lluny de la càmera. Deakins ha estat treballant cap a lents més llargues, que semblen escurçar la distància entre objectes però tenen un camp de visió més restringit.

Els angles de la càmera[modifica | modifica el codi]

Els germans Coen utilitzen els angles de la càmera i de vegades amaguen més que revelen informació. Els exemples els tenim a Fargo quan Jean Lundegaard s'amaga a la dutxa, a Miller's Crossing quan Tom entra a la seva habitació després que Leo marxi (Verna és al llit darrere ell), i a Blood Simple quan Abby s'està aixecant del llit amb Ray i el Volkswagen aturat a fora de la seva finestra.

Talls dissimulats[modifica | modifica el codi]

També amb freqüència "amaguen" els seus talls en primer pla en un objecte, a l'estil de Rope d’Alfred Hitchcock: una ocurrència evident a Fargo és quan Carl colpeja la televisió perquè funcioni, i quan ve la imatge és un tall a la televisió de Marge com es veu des del seu llit, un tall similar a Miller's Crossing quan el primer pla de la finestra a la casa de Bernie se’n va lluny per mostrar un home mort en un altre pis, a El gran salt quan Amy Archer crida "Go Eagles!" després que Norville la contractés, la pel·lícula talla mostrant amb la mateixa alegria al seu company de treball en el diari, i a Blood simple quan el primer pla del ventilador del sostre sobre el cap de Marty resulta ser d'Abby des del sofà de la casa de Ray.

Una tècnica similar s'utilitza per integrar la música de fons a l'acció. Alguns exemples es troben a El gran Lebowski on la cançó "Tumbling Tumbleweeds" que acompanya el monòleg introductori, continua com a fil musical a l'escena del supermercat on acaba el monòleg. A la mateixa pel·lícula, la música de fons que s’escolta quan el personatge principal s’enfronta amb el detectiu privat que el segueix, s'està sentint a la ràdio del cotxe del detectiu.

Guions[modifica | modifica el codi]

Els germans Coen acaben completament els guions de les seves pel·lícules abans de la filmació (molts directors només completen els guions complexos com les seqüències d'acció). Afirmen que els ajuda a saber per on anirà el pressupost, i poden demostrar com es farà servir la major part dels diners.

Els germans Coen també han declarat que fan servir el guió com una eina de referència, però estan oberts també a la col·laboració dels actors. Diversos actors que han treballat amb els Coen han assenyalat que estaven molt oberts als seus suggeriments. Si l'actor suggereix quelcom diferent i funciona, ho fan servir sense cap problema.

Correcció de color[modifica | modifica el codi]

O Brother, Where Art Thou? va ser la primera pel·lícula a ser totalment corregida de color des del principi fins al final utilitzant tècniques digitals.[2] Els germans volien que reflectís la Dust Bowl de l'atmòsfera de la Gran Depressió i, com el paisatge de moltes de les escenes era molt més verd que el que desitjaven, va requerir una àmplia correcció de color en tota la pel·lícula, obtinguda amb l'ús d’ordinadors.

Vida personal[modifica | modifica el codi]

Joel Coen està casat amb l'actriu Frances McDormand des de 1984. Han adoptat un fill originari del Paraguai anomenat Pedro McDormand Coen (Frances i tots els seus germans també són adoptats). McDormand ha treballat com a actriu en cinc de la pel·lícules dels germans Coen, incloent-hi una petita aparició a Mort entre les flors, un rol secundari a Arizona baby, i com a protagonista a Sang fàcil, The Man Who Wasn't There i Fargo (amb la qual va guanyar el premi Oscar).

Ethan Coen està casat amb l'editora Tricia Cooke.

Viuen a la ciutat de Nova York.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Totes les pel·lícules dels germans Coen en una estadística (resultats de taquilla, valoració IMDb, crítiques positives a Rotten Tomatoes)

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Oscar[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
1996 Oscar a la millor pel·lícula Fargo Candidats
Oscar al millor director Fargo Candidats
Oscar al millor muntatge Fargo Candidats
Oscar al millor guió original Fargo Guanyadors
2000 Oscar al millor guió adaptat O Brother, Where Art Thou? Candidats
2007 Oscar a la millor pel·lícula No Country for Old Men Guanyadors
Oscar al millor director No Country for Old Men Guanyadors
Oscar al millor guió adaptat No Country for Old Men Guanyadors
Oscar al millor muntatge No Country for Old Men Candidats
2009 Oscar a la millor pel·lícula Un home seriós Candidats
Oscar al millor guió original Un home seriós Candidats
2010 Oscar a la millor pel·lícula True Grit Candidats
Oscar al millor director True Grit Candidats
Oscar al millor guió adaptat True Grit Candidats

Premi Globus d'Or[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
1996 Globus d'Or al millor guió Fargo Candidats
1997 Globus d'Or al millor director Fargo Candidats
2002 Globus d'Or al millor guió The Man Who Wasn´t There Candidats
2008 Globus d'Or a la millor pel·lícula dramàtica No Country for Old Men Candidats
Globus d'Or al millor director No Country for Old Men Candidats
Globus d'Or al millor guió No Country for Old Men Guanyadors
Globus d'Or a la millor pel·lícula musical o còmica Fargo Candidats

BAFTA[modifica | modifica el codi]

Any Categoria Pel·lícula Resultat
1996 BAFTA a la millor pel·lícula Fargo Candidats
BAFTA a la millor direcció Fargo Guanyadors
BAFTA al millor guió original Fargo Candidats
BAFTA al millor muntatge Fargo Candidats
2000 BAFTA al millor guió original O Brother, Where Art Thou? Candidats
2007 BAFTA a la millor pel·lícula No Country for Old Men Candidats
BAFTA a la millor direcció No Country for Old Men Guanyadors
BAFTA al millor guió adaptat No Country for Old Men Candidats
BAFTA al millor muntatge No Country for Old Men Candidats
2010 BAFTA al millor guió adaptat True Grit Candidats

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Cinema

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joel Coen i Ethan Coen