Jofre VII de Rocabertí

Jofre de Rocabertí i de Montcada fou vescomte de Rocabertí i vescomte de Peralada des de 1454 a 1479. Era fill del vescomte Dalmau VIII de Rocabertí i Beatriu de Montcada. Va néixer cap al 1420 i va participar a les corts juntament amb el seu pare, però no era una tasca que li agradés massa, cosa que feu que es retirés als seus dominis, fins que el 1460 davant de la problemàtica entre el rei Joan II i el seu fill Carles de Viana, que portaren a l'empresonament d'aquest últim, Jofre fou nomenat segon cap de l'exèrcit que l'havia d'alliberar de Lleida, sota les ordres del vescomte de Cabrera. Un cop alliberat no formà part de cap comissió política que es designà després i retornà als seus dominis. Un plet li ocupà els primers anys de direcció del vescomtat: el de la baronia de Verges, que volia prendre al seu germanastre Martí Joan de Rocabertí, que va rebre l'ajuda de la branca dels Rocabertí de Cabrenys.

Amb l'esclat de la Guerra Civil Catalana es posà al bàndol dels revoltats i es dirigí a Girona per assetjar la reina Joana Enríquez sota les ordres del comte de Pallars. A dins de la força hi havia els seus parents Rocabertí de Cabrenys i el seu germà Martí Joan de Rocabertí. Se li encarregà la defensa del seus passos patrimonials del Portús i Panissars amb dos mil homes mal armats contra els l'exèrcit francès del comte de Foix. Participà a les campanyes del Baix Empordà i un dels fets més sonats fou el setge que posà al castell de Palau-saverdera, defensat per dos cunyats seus, i socorregut per un oncle i un cosí.

A continuació fou l'encarregat de comandar una ala de l'exèrcit del condestable Pere de Portugal a la batalla de Calaf, que fou una derrota total per a la causa rebel. Al bàndol contrari hi havia fra Bernat Hug de Rocabertí. Fou empresonat i passà set anys de captiveri al Castell de Xàtiva. No se sap perquè restà tant de temps empresonat quan els seus companys aconseguiren la llibertat en breu, potser la manca de recursos o la manca de voluntat de seguir en aquella lluita fraticida.

El 1471 fou alliberat, fruit dels acords que es van arribar amb la Capitulació de Peralada, i es retirà als seus dominis de Peralada, que encara patirien els problemes de la guerra amb França, però no era el noble que hauria d'haver estat, cansat per la guerra i arruïnat, va intentar casar el seu fill amb la filla del vescomte de Cabrera i comte de Mòdica, però ni el rei Joan, ni el seu fill Ferran el Catòlic, ho van permetre. Els Rocabertí de Cabrenys també van pressionar per aquest matrimoni i davant del fracàs fou Pere de Rocabertí, estrella durant el conflicte en el bàndol reialista, qui donà la seva filla Isabel per tal que es pogués casar amb l'hereu del tronc vescomtal. En el fons, malgrat la guerra, la família va restar unida.

Núpcies i descendència

Es va casar amb Joana de So i de Castro abans de 1442 i tingué la següent descendència:

• Felip Dalmau II de Rocabertí, l'hereu, casat amb Isabel de Rocabertí, filla de Pere de Rocabertí.
• Pere de Rocabertí, baró de Sant Llorenç de la Muga.
• Guillem Ramon de Rocabertí, que succeí el seu germà a Sant Llorenç.
• Joan de Rocabertí, que fou cavaller de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, sota la protecció del seu cosí fra Bernat Hug de Rocabertí.