John Cage

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
John Cage

John Cage (dreta) durant una actuació
Naixement 5 de setembre de 1912
Los Angeles
Defunció 12 d'agost de 1992 (als 79 anys)
Nova York
Conegut per Sonates & Interludes; 4′33″; Music of Changes.

John Cage (Los Angeles, 5 de setembre de 1912 - Nova York, 12 d'agost de 1992) fou un compositor estatunidenc. Pioner de la música aleatòria, la música electrònica i de la utilització no estàndard dels instruments musicals tradicionals,[1] com la creació del piano preparat.[2] Cage va ser una de les principals figures de l’avantguarda de la post-guerra. També va tenir un paper important en el desenvolupament de la dansa moderna, especialment a partir de la col·laboració amb el ballarí i coreògraf Merce Cunningham, que esdevindria la seva parella sentimental fins a la seva mort.

Va estudiar al costat dels compositors nord-americans Henry Cowell i Adolph Weiss i va revolucionar la música del segle XX dotant-la d'un llenguatge caòtic, continuant la trajectòria d'Edgar Varèse i Charles Ives.

Però les principals influències de Cage provenen de les cultures orientals. A través dels seus estudis de filosofia índia i budisme zen a finals de la dècada de 1940, Cage va arribar a la idea d'utilitzar en la composició l’atzar controlat, que va introduir en les seves composicions a partir del 1951. L'I Ching o Yijing, un antic text xinès clàssic sobre l'evolució dels esdeveniments, es va convertir en la principal eina de composició per a la resta de la seva vida. El 1957 en una conferència titulada "Música Experimental", va descriure la música com "un joc inútil" que és "una afirmació de la vida i no un intent de posar ordre en el caos, ni de proposar millores en la creació, sinó simplement una forma de despertar a la mateixa vida que estem vivint".[3]

Malgrat el controvertit de la seva obra, no es pot negar que es tracta d'un dels creadors més revolucionaris i influents dels últims temps. A vegades deixava que l'atzar triés les seves composicions. Per exemple, va arribar a utilitzar un mètode segons el qual es perforava un full de paper en els llocs en els quals es trobava alguna imperfecció, per a després mitjançant un paper transparent anar calcant aquestes marques sobre un pentagrama.

Ja en la dècada dels 30 va començar els seus primers treballs demostrant talent per als ritmes impossibles i invencions com el seu sistema de vint-i-cinc tons.

Va fer servir distorsions per als seus instruments arribant a declarar: "Crec que l'ús de sorolls en la composició musical anirà en augment fins que arribem a una música produïda mitjançant instruments elèctrics (música concreta i música electroacústica), que posarà a la disposició de la música qualsevol so i tots els sons que l'orella pugui percebre. S'exploren els mitjans fotoelèctrics, el film i diverses mecanismes per a la producció de música".

Durant els últims anys d'aquesta dècada Cage va inventar el piano preparat, al que li havia inserit entre les cordes una sèrie de cargols, rosques i trossos de goma i fusta que dotaven a l'instrument d'una varietat nova de possibilitats sonores.

Segurament la composició més innovadora d'entre les quals va realitzar per a aquest piano preparat és una suite que dura 69 minuts anomenada Sonatas and Interludes (1946-1948).

Cage feia servir el terme "música no-intencional" per a algunes de les seves obres. Com en una de les seves obres més revolucionàries titulada 4′33″ (1952), la partitura del qual especifica que l'intèrpret no executarà cap so en el seu instrument durant els 4 minuts i 33 segons que dura l'obra. La primera interpretació d'aquesta obra va anar a càrrec del pianista David Tudor.

Obres destacades[modifica | modifica el codi]

  • Sonates & Interludes (1946-48): Escrita entre 1946 i 1948, aquesta col·lecció de 16 sonates i 4 interludis constitueix

probablement l'obra més ambiciosa i aconseguida de John Cage per a piano preparat. Concebudes en el període en què Cage encara concedia certa qualitat expressiva a les seves obres (per bé que es tracta d'una expressivitat ja desvinculada en bona de la idea del subjecte creador), aquestes peces prenen com a punt de partida les vuit Rasas (emocions permanents) de la tradició índia (Cage no especifica, però, quina de les sis emocions correspon a cadascuna de les sonates i interludis).[4]

  • The Season (1949)
  • Atlas Eclipticalis (1961)
  • Roaratorio (1979) Composta el 1979, Roaratorio, que duu el subtítol An Irish Circus on Finnegans Wake, és una realització concreta de la peça “, Circus on “, no una altra peça diferent d'aquesta. Cage creia en aquell moment de la seva vida que la ràdio, mitjà pel qual no sentia afinitat, era un instrument adequat per a la superació de les barreres conceptuals que encara avui divideixen les paraules, la música i els efectes sonors propis del llenguatge radiofònic convencional. La peça parteix de la lectura, duta a terme pel propi Cage, del seu text Writing for the Second Time through Finnegans Wake, superposat amb balades irlandeses, música instrumental i gravacions de camps realitzades en localitzacions mencionades a Finnegans

Wake.[4]

  • Thirty Pieces for Five Orchestras (1981)
  • Music for Marcel Duchamp (1991)
  • Concert for Piano and Orchestra (1993)
  • Music of Changes. Books I-IV (1996)
  • Litany for the Whale (1998)
  • algunes sonates
  • Cartridge music La paraula cartridge es refereix al cartutx que, en els gramòfons de l'època, sostenia l'agulla.

Creada el 1960, aquesta peça parteix del material sonor que resulta d'inserir, en aquests cartutxos, objectes diversos, como ara llumins, plomes o filferros, alguns d'ells proveïts de microfonia de contacte. Cada intèrpret ha de generar la seva part de la partitura, a partir d'un sistema de 4 fulls transparents, sobre els que hi ha dibuixats punts o línies, que s'han de deixar caure sobre una sèrie de 20 fulls opacs numerats, sobre els que hi ha representades figures irregulars. De la superposició entre les línies i punts dels fulls transparents amb les figures dels fulls opacs se'n dedueix, segons unes instruccions de lectura que, essent precises, deixen amplis marges per la intervenció del criteri de l'intèrpret i de l'atzar, els sons que l'intèrpret haurà d'executar.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «John Cage». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal Edicions, 2007. ISBN 84-95554-27-5. 
  3. KOSTELANETZ, Richard, Entrevista a John Cage, Barcelona, Anagrama, 1973
  4. 4,0 4,1 4,2 «John Cage. Sons en llibertat». Web. Arts Santa Mònica, 2012. [Consulta: 27 gener 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: John Cage