John Garfield

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
John Garfield
John Garfield al trailer de Gentleman's Agreement (1947)
John Garfield al trailer de Gentleman's Agreement (1947)
Nom real: Jacob Julius Garfinkle
Naixença: 4 de març de 1913
Nova York, Nova York, (EUA)
Defunció: 21 de maig de 1952 (als 44 anys)
Nova York, Nova York (EUA)
Origen: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: Roberta Seidman (1935-1952)

Pàgina sobre John Garfield a IMDb

John Garfield (Nova York, 4 de març de 1913 − Nova York, 21 de maig de 1952) fou un actor de cinema estatunidenc.

Infància problemàtica[modifica | modifica el codi]

Nomenat a l'Oscar en dues ocasions, com a Millor Actor Secundari per Four daughters, com a Millor Actor Principal per Cos i ànima, Jacob Julius Garfinkle. Julie pels amics, 1,70 metres de talent pur en la interpretació ben forjat en el teatre, era un dels actors més complets del Hollywood dels anys quaranta i cinquanta, antecedent bàsic per Montgomery Clift, Marlon Brando i James Dean. Però les seves implicacions polítiques acabaren jugant-li una mala passada i va caure víctima dels rumors que corrien durant l'anomenada Caça de bruixes del senador Joseph McCarthy. Nascut i finit a Nova York, víctima d'una trombosi coronària, quedà orfe de mare als set anys. Fou el seu pare el que el va educar i el cuidà segons el seu criteri, malgrat no poder evitar que el caràcter rebel del nen acabés portant-lo d'un internat a un altre, fins a acabar en un centre de educació per a infants amb problemes, que la seva forma d'introducció en l'art dramàtic i en la boxa, que es convertiren en els dos puntals sobre els que edificà el seu futur professional.

A principis dels anys trenta havia guanyat una espècie de beca per a estudiar els cursos impartits per María Ouspenskaya en l'escola d'aquesta celebritat russa del teatre que acabaria sent el seu contacte amb el mètode d'interpretació que més tard serviria també com a guia en el món de l'art dramàtic per els alumnes de l'Actor's Studio. En aquests sentit, Garfield exercí com a pioner, ja que portà els vímets del mètode davant les càmeres a Hollywood. Garfield, que havia canviat el seu nom real per el de Jules Garfield, debutà en els escenaris de Broadway el 1932 unint-se al Civit Repertoire Theatre, unint-se més tard al precedent de l'Actor's Studio, Group Theatre. Awake and Sign fou l'obra que li va permetre assolir els primers aplaudiments del públic en la seva carrera com a professional. Encara que, quan va ésser ignorat pel rol de protagonista en el muntatge de l'obra Golden boy, que havia estat escrita especialment per a ell, sentí tal amargura i recel respecte a la seva carrera teatral que no dubtà en acceptar l'oferta que li feia la indústria del cinema de Hollywood per incorporar-se a la quadra d'actors de la productora Warner Bros., executius els quals decidiren canviar-li el nom i posar-li el que coneixem: John Garfield.

Només tenia 25 anys quan fou nomenat per primer cop per l'Oscar pel seu treball com el cínic Mickey Borden en la pel·lícula Four daughters, en la que contà amb un dels directors més eficaços de Hollywood, Michael Curtiz. A partir d'aquest moment la seva carrera es disparà vers la fama, confirmant la seva categoria d'estrella l'any següent, 1939, amb el llargmetratge a Em van fer un criminal, dirigit per Busby Berkeley. Mostra exemplar del cinema negra d'aquest moment amb inclinació a la crook story, el film fou la primera pedra posada com a base per una carrera que l'any següent el portaria a interpretar el gens fàcil rol de Porfirio Díaz, vist a través dels ulls dels nord-americans a Juárez, dirigida per William Dieterle i protagonitzada per Paul Muni, amb Bette Davis interpretant el paper de l'emperadriu embogida després de la mort del seu marit, l'emperador Maximilià d'Habsburg, al qual donava vida Brian Aherne.

Va ser la consagració des d'un paper secundari d'un actor que clarament s'havia guanyat el públic, fins al punt que en la dècada següent es convertí en la figura més destacada de la llista d'intèrprets que treballaven sota el segell Warner, firma que, seguint la política habitual que utilitzava amb les seves estrelles més guardonades i populars, no dubtà en cedir-lo per a altres produccions, per exemple, a la Metro Goldwyn Mayer. Així fou com exercí en clau d'heroi d'adaptacions de novel·les de Joseph Conrad i John Steinbeck, com The Sea Wolf i Tortilla flat, abans de complir amb l'esforç de la guerra. Aparegué en dues pel·lícules de particular significació en el camp de la propaganda bèl·lica, Air Force i Destination Tokyo. Aquesta última era particularment maniqueua, com demostraven alguns diàlegs del personatge encarnat per Cary Grant, el qual invitava a bombardejar, anihilar, destruir nens, dones i ancians japonesos, sota la coneguda dita de: A l'enemic, ni aigua.

Estrella del cinema negre[modifica | modifica el codi]

Malgrat tot, no fou per les seves virtuts patriòtiques pel que millor el recorda el cinema, sinó per les seves senyalades aportacions a diversos títols destacats del cinema negra, com The Postman Always Rings Twice, tercera adaptació de la novel·la del mateix títol escrita per James M. Cain (la primera l'havia rodat a França Pierre Chenal amb el títol de Le Dernier Tournan, el 1939, i la segona la rodà a Itàlia, el 1943, un crític reciclat a cineasta, Luchino Visconti, amb el títol d'Obsessió, prolongant el neorealisme italià). La novel·la s'havia publicat el 1934, però va haver d'esperar diversos anys per poder ser adaptada al cinema als Estats Units sense despertar les ires de la censura del lloc, pel que no és estrany que l'estiguessin adaptant abans a Europa que en el seu país d'origen. Tot l'erotisme implicat en la trama, que rau bàsicament sobre l'atractiva protagonista femenina, Lana Turner, actriu que no dubtava en senyalar aquesta pel·lícula com la seva favorita entre totes les que havia rodat, restà blasmat amb eficàcia singular en aquesta primera versió estatunidenca que despertà certa pol·lèmica i no poc enrenou quan començaren a circular rumors segons els quals Garfield li havia fet un petó amb la llengua a la Turner en una de les escenes.

Res a veure amb l'escena de la còpula enfarinada que es marcaren sobre la taula de la cuina Jack Nicholson i Jessica Lange en la versió rodada per Bob Rafelson l'any 1981, però sens dubte particularment enervant i suggestiu per l'eròticament impressionable públic estatunidenc de la segona meitat dels quaranta. Altres títols de la seva filmografia com antiheroi del cinema d'intriga i del cinema negra són Nobody lives forever, adaptació d'una novel·la de William R. Burnett; Cos i ànima, excel·lent film de boxa en el que el director de fotografia, James Wong Howe, es posà patins als peus per a filmar els combats des de dintre del ring, i Force of Evil, basada en una novel·la d'Ira Wolfert.

Víctima de la caça de bruixes[modifica | modifica el codi]

Lamentablement, Garfield estava tanmateix a punt de convertir-se en víctima de la Guerra Freda i d'un fenomen sorgit com a conseqüència d'aquesta, la caça de bruixes. La idea que una conspiració comunista podia estar soscavant els fonaments de la societat estatunidenca va permetre al senador Joseph McCarthy obrir contra Hollywood una tempestat d'acusacions, judicis, condemnes i llistes negres que atrapà a Garfield en el seu epicentre. El 1951 Garfield acabava de posar fi a la seva participació en el llargmetratge He ran all the way, que en aquest moment no podia sospitar que seria el seu últim treball davant les càmeres. Fou acusat per la comissió senatorial d'investigació d'haver signat una petició en favor de deu personalitats que havien estat incloses en una llista negra, sense saber que ell mateix anava a ser incorporat en una altra llista.

En ser interrogat, es negà a donar noms, afirmant que, encara que no era comunista, sentia simpatia pels més pobres i desheretats. Amb això n'hi va haver més que suficient. La comissió volia tallar caps i el seu era tant bo com qualsevol altre per a donar exemple. Expulsat dels estudis hollywoodencs i separat de la seva esposa, fou víctima de la depressió, de la manca de treball i de l'alcoholisme, i acabà morint com a conseqüència de tot això quan li mancà cor per a seguir aguantant la calúmnia, la difamació i el buit covard al que l'havia sotmès la indústria per la que treballava com un dels seus grans astres tan sols uns mesos endarrere. La seva efectivitat en la taquilla havia arribat a ser tan respectable que inclús el 1946, quan expirà el seu contracte amb la Warner, es va poder permetre el luxe d'emancipar-se i començar a treballar pel seu compte muntant la seva pròpia companyia de producció. Fou, junt amb un altre astre del cinema de gàngsters, James Cagney, un dels primers a afrontar aquest camí com a independent dels grans estudis.

Vida particular i final de la seva vida[modifica | modifica el codi]

Es casà el febrer de 1935 amb Roberta Seidman, amb la qual va tenir tres fills, dos dels quals, David i Julie Garfield, també són actors. La seva altra filla, Katherine, morí víctima d'una reacció al·lèrgica el 1945, i Garfield mai arribà a recuperar-se totalment de la pèrdua.

El seu cadàver fou trobat en el seu apartament per una corista que freqüentava la seva companyia el mateix dia en que el dramaturg Clifford Odets acudia davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes per declarar que Garfield no era, ni havia estat mai, comunista. Centenars de fans es donaren cita en el seu funeral a Nova York, la ciutat que el va veure néixer i que també el va veure morir.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

  • Four Daughters (1938)
  • They Made Me a Criminal, en català Em van fer un criminal(1939)
  • Blackwell's Island (1939)
  • Juarez (1939)
  • Daughters Courageous (1939)
  • Just Be My Destiny (1939)
  • Four Wives (1939)
  • Castle on the Hudson (1940)
  • Saturday's Children (1940)
  • Flowing Gold (1940)
  • Last of the River (1940)
  • The Sea Wolf (1941)
  • Out of the Fog (1941)
  • Dangerously They Live (1941)
  • Tortilla Flat (1942)
  • Air Force (1943)
  • The Fallen Sparrow, en català El pardal perdut (1943)
  • Thank Your Lucky Stars (1943)
  • Destination Tokyo (1943)
  • Between Two Worlds (1944)
  • Hollywood Canteen (1944)
  • Pride of the Marines (1945)
  • The Postman Always Rings Twice (1946)
  • Nobody Lives Forever (1946)
  • Humoresque (1946)
  • Cos i ànima (1947)
  • Gentleman's Agreement (1947)
  • Daisy Kenyon (1947) (cameo)
  • Difficult Years (1948)
  • Force of Evil (1948)
  • We Were Strangers (1949)
  • Jigsaw (1949))
  • Under My Skin (1950)
  • The Breaking Point (1950)
  • Va arribar fins al final (He Ran All the Way) (1951)

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Nominacions

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Revista de Cinema ACCIÖN de l'hivern del 2007

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: John Garfield Modifica l'enllaç a Wikidata