Jordi Solé i Tura

Jordi Solé i Tura
Ministre de Cultura d'Espanya
Mandat 12 de març de 1991 – 13 de juliol de 1993
Precedit per	Jorge Semprún
Succeït per	Carme Alborch
Naixement	23 de maig de 1930 Mollet del Vallès (Catalunya)
Mort	4 de desembre de 2009 (als 79 anys) Barcelona (Catalunya)
Partit polític	PSUC PSC-PSOE
Parella	Teresa Eulàlia Calzada
Professió	advocat

Jordi Solé i Tura (Mollet del Vallès, 1930 - Barcelona, 4 de desembre de 2009) fou un advocat, polític i professor universitari català, un dels pares de la Constitució Espanyola de 1978 i de l'Estatut de Sau.

Biografia

Va néixer el 23 de maig de 1930 a la població de Mollet del Vallès, situada a la comarca del Vallès Oriental. Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, de la qual en fou catedràtic de Dret constitucional i en fou escollit degà el 1985. Era oncle de Montserrat Tura, ex-consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

L'any 2007 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya. Morí el 4 de desembre de 2009 a Barcelona, cinc anys després d'haver-li sigut diagnosticada la malaltia d'Alzheimer. El cap de setmana del 5 i 6 de desembre s'obrí la capella ardent al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya. Al cap de pocs dies li fou concedida a títol pòstum la Medalla d'Or de la Generalitat en reconeixement de la seva trajectòria cívica i política al servei de Catalunya.

Activitat política

Durant la seva joventut va militar al Front d'Alliberament Popular i als anys 50 ingressa a la cèl·lula del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a la Universitat de Barcelona. Es va exiliar a França als anys 60 a on coneix la seva primera esposa. Continua l'exili, militant dins del Partit Comunista d'Espanya (PCE), a Bucarest per a fer de locutor de Ràdio Espanya Independent. Després de l'escissió dins del PCE que acabà amb l'expulsió de Fernando Claudín i Jorge Semprún, Jordi Solé Tura decideix tornar a París i allunyar-se de les tesis dominants al PCE i al PSUC. Ingressa llavors a finals dels 60 a l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja) de pensament maoista, fins que al 1973 amb una part important dels dirigents d'aquesta organització reingressa al PSUC.

A partir de la Transició democràtica espanyola va ser un dels principals dirigents del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Dins aquest partit fou un dels principals defensors de les tesis eurocomunistes del secretari general del PCE, Santiago Carrillo, i va ser escollit diputat al Congrés dels Diputats per la província de Barcelona en les eleccions generals de 1977, escó que repetí en les eleccions de 1979. Va ser cap de les llistes del PSUC per Barcelona a les eleccions municipals de 1983.

Participà en la redacció de l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979, com a membre de la Comissió dels Vint i va ser un dels set ponents de la Constitució Espanyola de 1978. L'any 1985 abandona el PSUC i ingressà al Partit Socialista de Catalunya (PSC-PSOE), sent novament escollit diputat per Barcelona en les 1989, 1993 i com senador el 1996 i 2000.

L'any 1991 fou escollit Ministre de Cultura en el govern de Felipe González, càrrec que va ocupar fins el 1993. Durant el seu mandat com a ministre es van executar les obres de remodelació de la Biblioteca Nacional i es van començar les del Teatre Reial, que no van finalitzar durant el seu mandat. El 8 d'octubre de 1992 aconseguí inaugurar el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, i el Centre d'Art Reina Sofia es va convertir en el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, especialitzat en art contemporani. El 26 de juliol de 1992 el quadre del Guernica de Pablo Picasso es va traslladar al Museu Reina Sofia des de la seva ubicació anterior al Casón del Buen Retiro, pertanyent al Museu del Prado.

A finals del 2007 es va fer públic que patia la malaltia d'Alzheimer. El 14 de gener de 2008, es va estrenar el documental Bucarest, la memòria perduda, que el seu fill va fer en clau autobiogràfica però recollint la vida política del pare en la clandestinitat.

Obra publicada

Escriptor i col·laborador-columnista en diversos diaris, especialment El País, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia. Ha publicat les següents obres:

• 1967: Catalanisme i revolució burgesa (Premi Crítica Serra d'Or d'assaig, 1968)
• 1974: Ideari de Valentí Almirall
• 1974: Política internacional y conflictos de clase
• 1977: Diccionario del comunismo
• 1996: Història social de la filosofia, 3 volums. Traducció de l'obra A History of Western Philosophy de Bertrand Russell
• 1999: Una història optimista. Autobiografia.

I ha traduït les següents:

• 1965: Les dues cultures i la revolució científica, traducció de l'obra Two Cultures and a Second Look de Charles P. Snow

Obres sobre Jordi Solé Tura

• 2008: Bucarest, la memòria perduda, documental d'Albert Solé Bruset

Enllaços externs

• Fitxa personal al Congrés dels Diputats (castellà)
• Informació sobre Jordi Solé Tura a ElPais.com (castellà)
• Entrevista a Jordi Solé Tura a ElPais.com (castellà)
• Homenatge a l'estrena del documental Bucarest, la memòria perduda. (català)

Càrrecs públics
Precedit per: Jorge Semprún	Ministre de Cultura d'Espanya 1991 - 1993	Succeït per: Carme Alborch