Jordi Solé i Tura

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Jordi Solé i Tura
Jordi Solé i Tura

Mandat
12 de març de 1991 – 13 de juliol de 1993
Precedit per Jorge Semprún
Succeït per Carme Alborch

Naixement 23 de maig de 1930
Mollet del Vallès (Vallès Oriental)
Mort 4 de desembre de 2009 (als 79 anys)
Barcelona
Partit polític PSUC
PSC-PSOE
Parella Teresa Eulàlia Calzada
Professió advocat

Jordi Solé i Tura (Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 23 de maig de 1930 - Barcelona, 4 de desembre de 2009) fou un advocat, polític i professor universitari català, un dels pares de la Constitució Espanyola de 1978 i de l'Estatut de Sau.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, de la qual en fou catedràtic de Dret constitucional i en fou escollit degà el 1985. Era oncle de Montserrat Tura, exconsellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

El juny de 2007 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya.[2] A finals d'aquell any es va fer públic[3] que patia la malaltia d'Alzheimer. El 14 de gener de 2008, es va estrenar el documental Bucarest, la memòria perduda, que el seu fill va fer en clau autobiogràfica però recollint la vida política del pare en la clandestinitat.[4]

Morí el 4 de desembre de 2009, cinc anys després d'haver-li sigut diagnosticada la malaltia.[5] El cap de setmana del 5 i 6 de desembre s'obrí la capella ardent al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya.[6] Al cap de pocs dies li fou concedida a títol pòstum la Medalla d'Or de la Generalitat en reconeixement de la seva trajectòria cívica i política al servei de Catalunya.[7]

Activitat política[modifica | modifica el codi]

Durant la seva joventut va militar al Front d'Alliberament Popular,el 1956 ingressa a la cèl·lula del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)[1] a la Universitat de Barcelona. Es va exiliar a França als anys 60[1] a on coneix la seva primera esposa. Continua l'exili, militant dins del Partit Comunista d'Espanya (PCE), a Bucarest per a fer de locutor de Ràdio Espanya Independent. Després de l'escissió dins del PCE que acabà amb l'expulsió de Fernando Claudín i Jorge Semprún, Jordi Solé Tura decideix tornar a París i allunyar-se de les tesis dominants al PCE i al PSUC. Ingressa llavors a finals dels 60 a l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja) de pensament maoista,[1] fins que el 1973 amb una part important dels dirigents d'aquesta organització reingressa al PSUC.

A partir de la Transició democràtica espanyola va ser un dels principals dirigents del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Dins aquest partit fou un dels principals defensors de les tesis eurocomunistes del secretari general del PCE, Santiago Carrillo, i va ser escollit diputat al Congrés dels Diputats per la província de Barcelona en les eleccions generals de 1977, escó que repetí en les eleccions de 1979. Va ser cap de les llistes del PSUC per Barcelona a les eleccions municipals de 1983.

Participà en la redacció de l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979, com a membre de la Comissió dels Vint i va ser un dels set ponents de la Constitució Espanyola de 1978.[1] L'any 1985 abandona el PSUC i ingressà al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), sent novament escollit diputat per Barcelona en les 1989, 1993 i com senador el 1996 i 2000.[7]

L'any 1991 fou escollit Ministre de Cultura en el govern de Felipe González, càrrec que va ocupar fins al 1993.[2] Durant el seu mandat com a ministre es van executar les obres de remodelació de la Biblioteca Nacional i es van començar les del Teatre Reial, que no van finalitzar durant el seu mandat. El 8 d'octubre de 1992 aconseguí inaugurar el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, i el Centre d'Art Reina Sofia es va convertir en el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, especialitzat en art contemporani. El 26 de juliol de 1992 el quadre del Guernica de Pablo Picasso es va traslladar al Museu Reina Sofia des de la seva ubicació anterior al Casón del Buen Retiro, pertanyent al Museu del Prado.

Obra publicada[modifica | modifica el codi]

Escriptor i col·laborador-columnista en diversos diaris, especialment El País, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia. Ha publicat les següents obres:[8]

  • 1967: Catalanisme i revolució burgesa (Premi Crítica Serra d'Or d'assaig, 1968)
  • 1974: Ideari de Valentí Almirall
  • 1974: Política internacional y conflictos de clase
  • 1977: Diccionario del comunismo
  • 1996: Història social de la filosofia, 3 volums. Traducció de l'obra A History of Western Philosophy de Bertrand Russell
  • 1999: Una història optimista. Autobiografia.

I ha traduït les següents:

  • 1965: Les dues cultures i la revolució científica, traducció de l'obra Two Cultures and a Second Look de Charles P. Snow

En la cultura popular[modifica | modifica el codi]

Albert Solé Bruset va estrenar el 2008 el documental Bucarest, la memòria perduda sobre la figura de Solé Tura.[9]

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Càrrecs públics
Precedit per:
Jorge Semprún
Ministre de Cultura d'Espanya
1991 - 1993
Succeït per:
Carme Alborch