José Miaja Menant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

José Miaja Menant (Oviedo, 1878 - Mèxic, 1958), militar espanyol.

Va ingressar en l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo el 1896. La seva primera destinació va ser el Principat d'Astúries, des d'on va sol·licitar el trasllat a Melilla. En la guerra del Marroc va obtenir la graduació de comandant el 1911, arribant com a "generalato" el 1932. A pesar de la seva possible pertinença a la dretana Unión Militar Española (UME), el 1935, durant el ministeri de Gil Robles, és enviat a Lleida, una dels destinacions allunyades de la capital que se solien donar a militars que no gaudien de la plena confiança del govern.

El juliol de 1936, en iniciar-se la rebel·lió militar que desembocaria a la Guerra Civil Espanyola, estava al comandament de la 1a Brigada d'Infanteria, de guarnició a Madrid. Molts dels seus subordinats estaven implicats en la revolta i, ell mateix, en un primer moment, no adopta una actitud decidida, probablement pel fet que la seva família estava en zona controlada pels rebels. No obstant això, decideix romandre lleial al govern i és designat ministre de la Guerra en el fugaç gabinet de Diego Martínez Barrio, a la matinada del 18 al 19 de juliol de 1936. No accepta el mateix càrrec en el govern format per José Giral.

El 25 de juliol de 1936 és nomenat Cap d'Operacions del Sud, partint el 28 de juliol d'Albacete al comandament d'una força de 5.000 homes amb la qual arriba a les portes de Còrdova, però vacil·la i la seva indecisió li fa perdre un temps que dóna lloc a l'actuació de l'aviació nacionalista sofrint una gran derrota el dia 5 d'agost.

És traslladat a València, on pren el comandament de la 3a Divisió Orgànica. A finals d'octubre torna A Madrid com a Cap de la 1a Divisió Orgànica. El novembre de 1936, en evacuar el govern la capital davant la imminent arribada de les tropes franquistes, va ser nomenat president de la Junta de Defensa de Madrid. Amb el tinent coronel Rojo com a Cap d'Estat Major, assoleix aturar l'enemic al Manzanares després de feroços combats a la Ciutat Universitària, arribant a gran popularitat entre el poble madrileny. Comandant de l'Exèrcit del Centre (febrer 1937) i de l'agrupació d'exèrcits de la zona Centre-Sud (abril 1938), va dirigir les batalles de Guadalajara i Brunete, sent un dels militars republicans amb més poder.

Es va sumar a la rebel·lió contra el govern Negrín encapçalada pel coronel Casado el març de 1939, presidint el Consell Nacional de Defensa. Com que no va poder negociar la pau amb Franco, el 26 de març de 1939 es va exiliar a Algèria, després a França, i finalment a Mèxic on va morir en 1958.