Josep Carner i Puig-Oriol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre Josep Carner, "el príncep dels poetes catalans". Per a l'escriptor i polític de la mateixa època, vegeu: Josep Carner i Ribalta
Josep Carner i Puig-Oriol
Josep Carner 1970.jpg
Josep Carner el 1970
Pseudònim(s) Pere de Maldar
Naixement 9 de febrer de 1884
Barcelona, Barcelonès
Mort 4 de juny de 1970 (als 86 anys)
Brussel·les, Bèlgica
Activitat Poeta, periodista, autor de teatre i traductor
Nacionalitat Catalunya
Gèneres Poesia

Josep Carner i Puig-Oriol (Pere de Maldar) (Barcelona, el 9 de febrer de 1884 - Brussel·les, el 4 de juny de 1970), fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Josep Carner va ser un escriptor inusualment precoç. Als dotze anys ja enviava, sempre sota pseudònim, escrits dels temes més diversos a la revista L'Aureneta, de la qual es convertiria en un dels col·laboradors habituals. Fill únic d'un matrimoni cultivat de classe mitjana, va cursar els primers estudis al Col·legi de Sant Miquel. A l'escola es va adonar que, malgrat l'interès per les ciències, la seva passió eren les lletres.[1]

El 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Va començar simultàniament dues carreres universitàries. Dos anys després, amb només quinze anys, va guanyar el primer premi literari als Jocs Florals de Barcelona. No seria l'últim: fins al 1905, es va emportar tretze guardons més. El 1902 es va llicenciar en Dret i dos anys després ho va fer en Filosofia i Lletres. Aquell mateix any va publicar el primer recull de versos, Llibre dels poetes. Carner era un jove amb una gran capacitat de treball, ja que al mateix temps dirigia la revista literària Catalunya i va començar a col·laborar amb La Veu de Catalunya com a periodista polític, on hi escrigué fins al 1928.

En aquesta època col·laborà a Montserrat i L'Atlàntida, entre altres revistes. Dirigí de fet Catalunya (1903-1905), Empori (1907-1908) i Catalunya (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, i col·laborà amb Pompeu Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua. A més a més, va escriure gran quantitat de textos en vers.

Fins al 1921 es va guanyar la vida escrivint, sempre a un ritme vertiginós. Publicava pràcticament un llibre per any. El 1905 va sortir a les llibreries Primer llibre de sonets i, un any després, Els fruits saborosos. En aquesta obra, Carner va plasmar el nou ideari estètic que promovia el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa. Amb Segon llibre de sonets (1907), Carner completava els primers quatre volums de versos. La crítica i els lectors van acollir aquesta obra amb entusiasme i Carner es va convertir en el capdavanter indiscutible de les noves promocions literàries.[1]

Carner era, a principi del segle XX, una figura molt popular a qui es coneixia amb el sobrenom de príncep dels poetes. Amb el temps va guanyar cada vegada més prestigi i la seva prolífica ploma no defallia. Va publicar Verger de les galanies (1911), Les monjoies (1912), La paraula en el vent (1914) i Auques i ventalls (1914), en què va reprendre la tradició satírica i reflectia la Barcelona costumista i política de l'època. Amb aquestes peces, l'escriptor català va arribar a la plenitud tècnica, tonal i temàtica. El poeta barceloní també trobava temps per a tot tipus de traduccions (narrativa, drama, assaig i poesia). Entre el 1908 i el 1910, en va publicar set a l'editorial Domènech i entre el 1918 i el 1921, setze a L'Editorial Catalana, que ell mateix dirigia. Les seves versions de grans clàssics anglesos (Dickens, Shakespeare, Mark Twain o Lewis Carroll, entre altres) són tot un referent en el camp de la traducció. El 1915 es casà amb la xilena Carmen de Ossa ( -Líban, 1935), amb qui tingué dos fills: Anna Maria i Josep.[1]

Renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa, va crear un nou estil de periodisme polític. Amb Prat de la Riba, a la Mancomunitat, va lluitar per la professionalització de la literatura catalana, que considerava adolescent. Des de La Veu, Carner va contribuir a la creació d'un nou estil de periodisme literari i polític. Obres com Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1928) en són bons exemples. Després de la mort d'aquest, el 1920 Carner es presentà a Madrid a unes oposicions al cos consular, i al març del 1921, ingressa a la carrera diplomàtica, i marxa de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya, on viuria fins a 1924. Va exercir càrrecs a Gènova, San José (1924-1926), le Havre (1927-1932), Hendaia (1932-1934), Beirut (1935-1936), Brussel·les (1936-1937) i París (1937-1938).[1]

Durant la guerra civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República i el 1938 va escriure una de les seves obres mestres, Nabí, no publicada en català fins al 1941, a Buenos Aires. A causa d'aquest fet i del manteniment de les seves fermes conviccions catalanistes i democràtiques, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.[1]

Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprengué el camí de l'exili, primer a Mèxic (1939 al 1945). A Mèxic va participar activament en la vida cultural del país col·laborant en revistes i editorials i fent tot tipus de traduccions. Entre el 1939 i el 1945 va ser professor a la Universidad Nacional i al Colegio de México. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, va tornar a Europa i es va instal·lar a Brussel·les, on va ensenyar llengua i història de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d'Europa de Bruges.[1]

Durant el franquisme, Carner va ser víctima de les campanyes de desprestigi d'una crítica que l'acusava de vestir l'intranscendent amb una retòrica banal. L'escriptor va intentar mantenir-se allunyat de la polèmica i va treballar intensament per reescriure versos anteriors. El 1957 l'editorial Selecta, i gràcies en bona part al poeta i amic Marià Manent, va editar el volum Poesia, una compilació de tots els seus llibres publicats fins aleshores i que per circumstàncies diverses s'havien perdut. Amb molta paciència, els va recollir, corregir i augmentar fins a quedar-ne plenament satisfet.[1]

Com a dramaturg, Carner va conrear el teatre amb obres pròpies com Al vapor (1901) i amb adaptacions escèniques com Canigó (1910). Més endavant, el 1928, va escriure la lletra de l'òpera d'Eduard Toldrà El giravolt de maig. Però la seva millor obra en aquest camp va ser Misterio de Quanaxhuata (1943), l'únic llibre que va escriure en castellà en agraïment al poble mexicà. Refet més tard a El Ben Cofat i l'altre (1951), és un poema teatral d'abast filosòfic basat en motius de la mitologia asteca. L'últim llibre que va publicar, Cop de vent (1966), és també un drama.[1]

L'abril del 1970, vell i malalt, Carner va fer una visita fugaç a Barcelona, després de trenta anys de no haver-hi posat els peus i de quasi cinquanta de no residir-hi de manera permanent. El 4 de juny de 1970, pocs dies després de la visita, va morir a Brussel·les.[1] És enterrat al cementiri de Montjuïc. L'arxiu i la biblioteca personal són consultables a la Biblioteca de Catalunya.

Obra[modifica | modifica el codi]

Poesia[modifica | modifica el codi]

Si es coneix Josep Carner com el príncep dels poetes és perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l'alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d'abandonament del català com a llengua de cultura l'havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l'Escola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l'obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del XVIII, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d'humilitat franciscana i d'inconfessat escepticisme quant a la condició humana.

D'acord amb la relació establerta per Jaume Coll,[2] el corpus dels llibres de poesia de Josep Carner està constituït per:

  • Llibre dels poetes (1904)
  • Corones (1904)
  • Primer llibre de sonets (1905)
  • Els fruits saborosos (1906)
  • Segon llibre de sonets (1907)
  • La malvestat d'Oriana (1910)
  • Verger de les galanies (1911)
  • Les monjoies (1912)
  • Auques i ventalls (1914)
  • La paraula en el vent (1914)
  • Bella terra, bella gent (1918)
  • L'oreig entre les canyes (1920)
  • La inútil ofrena (1924)
  • El cor quiet (1925)
  • Sons de lira i flabiol (1927)
  • Els fruits saborosos (1928)
  • El veire encantat (1933)
  • Auques i ventalls (1935)
  • La primavera al poblet (1935)
  • Lluna i llanterna (1935)
  • Bella terra, bella gent (1936)
  • Nabí (1941)
  • Tres diumenges (1946)
  • Paliers (1950)
  • Llunyania (1952)
  • Arbres (1953)
  • Obres completes Poesia, 1957)(recull). Dins Poesia hi ha una secció que pot ser considerada un llibre nou: es tracta d'Absència (Premi Lletra d'Or, 1958) i els temes recurrents hi són l'exili i la pàtria.
  • Lligam (1961)
  • Museu zoològic (1963)
  • Bestiari (1964)
  • Encís de Provença (1966)
  • El tomb de l'any (1966)

Poemes presentats als Jocs Florals de Barcelona[modifica | modifica el codi]

Teatre[modifica | modifica el codi]

Prosa[modifica | modifica el codi]

  • L'idil·li dels nyanyos (1903)
  • Les planetes del verdum (1918)
  • Les bonhomies (1925)
  • Tres estels i un ròssec (1927)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 «Josep Carner i Puig-Oriol». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  2. Coll, Jaume. «Els llibres de poesia de Josep Carner». Catalan Review, Volum VI, 1992.
  3. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, obres presentades l'any 1899, obra 38
  4. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, obres presentades l'any 1899, obra 163
  5. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, obres presentades l'any 1910, obra 217
  6. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques, any 1917, document 231
  7. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, obres presentades l'any 1922, obra 182
  8. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques, any 1922, document 183
  9. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques, any 1922, document 184
  10. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques, any 1926, document 137
  11. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques, any 1933, document 191
  12. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Fons 6B-Jocs Florals, Sèrie III-Pliques, any 1934, document 7

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu texts en català sobre Josep Carner i Puig-Oriol a Viquitexts, la biblioteca lliure.

Obra[modifica | modifica el codi]