Josep Maria Ainaud de Lasarte

De Viquipèdia

Josep Maria Ainaud de Lasarte

Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona, 13 de juny del 1925) és historiador, promotor cultural, advocat, periodista i polític català.

[edita] Biografia

Fill de Manuel Ainaud Sánchez, germà de Joan Ainaud de Lasarte i nét de Carme Karr.

Estudià a l'Escola Montessori de l'Ajuntament de Barcelona i a l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya. Acabà el batxillerat amb premi extraordinari a l'Institut Menéndez y Pelayo, on coincidí amb Oriol Bohigas, Josep Martorell, Vincenç Lázaro i Robert Vergés. Es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona (1952), on coincidí amb Joan Reventós i Carner, Alberto Oliart, J.A. Linatti, Francesc Casares, Josep Espar i Ticó i Jordi Cots. Deixeble de Ferran Soldevila i Agustí Duran i Sanpere als Estudis Universitaris Catalans i a l'Institut Municipal d'Història.

Durant la Segona Guerra Mundial col·laborà amb els aliats passant informació als anglesos sobre els moviments de vaixells al port de Barcelona i pilots i fugitius per la frontera dels Pirineus. ES llicencià en dret a la Universitat de Barcelona, on va militar en grups de resistència antifranquista i catalanista com Miramar, el FNEC i el Front Universitari de Catalunya. El 1948 fundà la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Va ser promotor de l'Antologia poètica universitària (1949), i col·laborà amb Josep Benet i Morell i Edmon Vallès. Al 1957 es va casar amb Carmen Agustí i Badia, filla de la cantant Conxita Badia.

Fundà el Grup d'Advocats Demòcrates (GAD, 1974). El 1976 es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya, de la qual ha estat membre del Consell Nacional, president de la Mesa del Consell de Barcelona, responsable de la Sectorial de Cultura i president del VI congrés nacional. Ha estat diputat al Parlament de Catalunya per la coalició Convergència i Unió del 1980 al 1984 i regidor de l'ajuntament de Barcelona del 1987 al 1990, essent regidor-president del districte de l'Eixample. És assessor personal d'en Jordi Pujol en temes de cultura; d'altra banda, Jordi Pujol el cita com un dels seus mestres a les seves memòries^[1].

El 1994 li fou atorgat el Premi d'Honor Lluís Carulla (juntament amb el seu germà, "perquè ambdós, en forma admirablement indestriable encara que actuant en camps diferenciats, són models de fidelitat a Catalunya i de rigor acadèmic, dues virtuts que han posat i que posen des de fa molts anys al servei de la història i de l'art català i de les institucions del país, amb generosa disponibilitat personal i lucidesa intel·lectual, fins haver esdevingut punts de referència ètica i social imprescindibles per a les joves generacions de catalans conscients i compromesos"); Premi Alós Moner de l'Institut d'Estudis Catalans (1970); Premi Reynals de l'Il.lustre Col.legi d'Advocats de Barcelona per Prat de la Riba, home de govern (1972); i el 2006 li fou atorgada la Medalla d'Honor de la Ciutat de l'Ajuntament de Barcelona. També va rebre la medalla President Macià de la Generalitat de Catalunya (2000).

La seva obra gira al voltant de personatges emblemàtics del catalanisme com Francesc Macià, Francesc Cambó, Ventura Gassol, Enric Prat de la Riba, la difusió de la cultura i la història de Catalunya, així com el culte a Sant Jordi.

Durant més de 30 anys, ha col·laborat a la revista Historia y Vida i a les Nadales de la Fundació Lluís Carulla. Col·laborà activament a la Gran Enciclopèdia Catalana i a la revista Món jurídic del Col·legi d'advocats de Barcelona. Ha col·laborat a la premsa i a revistes d'arreu de Catalunya, i ha donat conferències a més de 300 localitats de Catalunya, Espanya, Europa i Amèrica. Ha col·laborat a la ràdio i a la televisió: Catalunya Ràdio (El matí de Catalunya Ràdio), COM Ràdio (Entre la memòria i l'oblit, amb Sílvia Coppulo), TV3 (L'indret de la memòria i Història de Catalunya), i TVE-Catalunya (Les nostres coses), així com a altres ràdios i televisions catalanes d'àmbit local o comarcal. Joaquim Maria Puyal li dedicà Un tomb per la vida i Josep Maria Espinàs un Personal i intransferible, a TV3.

Ha fet servir els pseudònims "David Ferrer", "Manuel Sánchez Karr" i "Stanton B. Clayton". Durant el franquisme, solia signar "J. M. Ainaud" perquè no li castellanitzessin el nom.

Soci d'honor d'Òmnium Cultural, de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i del Foment Martinenc, així com de nombroses entitats culturals. Ha estat president dels Amics de l'Institut Escola i dels Amics de la Ciutat (Barcelona), així com del Quart Congrés Nacional de la Gent Gran, vice-president dels Amics de la Unesco i de la Fundació Jaume Font, i membre de la junta de l'Ateneu Barcelonès. És membre actiu de la Societat Catalana de Pedagogia. També és patró de la Fundació Joan Maragall, de la fundació Carles Pi i Sunyer, de la Fundació Baruch Spinozza, de la Fundació Maria Aurèlia Capmany i de la Casa-Museu Prat de la Riba (Castellterçol), entre altres. Ha estat molt vinculat a Tossa de Mar, i ha rebut la Ginesta d'Or.

Ha col·laborat en les commemoracions organitzades per la Generalitat de Catalunya: "Mil·lenari de Catalunya", "Centenari de les Bases de Manresa", "Catalunya/Amèrica", "Any Ferran Soldevila", "Any Artur Martorell", "Any Pere Vergés"... Va ser comissari adjunt del Pavelló català a l'Expo 92 de Sevilla.

[edita] Obres

• Prat de la Riba, home de govern (1973), Ariel, amb Enric Jardí
• Domènech i Montaner (1974)
• Els cinquanta anys del Dia del Llibre, Barcelona, Gremi d'Editors / Ed. Bruguera, 1976.
• Els anys del franquisme, Barcelona, Dopesa, 1978, amb Borja de Riquer i Josep Maria Colomer.
• Símbols de Catalunya (1978)
• Immigració i reconstrucció nacional de Catalunya, Barcelona, Blume, 1980.
• Ventura Gassol, Barcelona, Nou Art Thor, 1984.
• Macià. Barcelona, Nou Art Thor, 1987.
• Catalunya, Barcelona, Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya, 1988 (traduït al castellà, anglès, alemany i francès)
• Prat de la Riba, Barcelona, Edicions 62, 1992.
• Francesc Cambó, Barcelona, Labor cop., 1992.
• Barcelona, puerta europea a América, Barcelona, Edimurtra, 1993.
• Barcelona 1888-1992, edició de bibliòfil, il·lustrada amb gravats a l'aiguafort per vint artistes [Josep Amat i cols.] Olot, 1994 (Imp. Aubert) 211 p.
• El llibre negre de Catalunya, Barcelona, Planeta (1996)
• Ministres catalans a Madrid, Barcelona, La Campana (1996)
• El 1998 va publicar amb Albert Balcells i González l'obra completa d'Enric Prat de la Riba.
• Mestres que han fet Catalunya, Ed. Mediterrània (2002)
• Barcelona, anys trenta (2005)

En preparació:

• Biografia: Carme Karr
• Llibre de records: Els meus amics els llibres

Altres obres:

• Barcelona: el somni de Don Bosco, conferència pronunciada al Palau de la Generalitat de Catalunya el dia 8 d'abril de 1986. Barcelona, 1986 (Barcelona, Imp. Institut Politècnic, Escoles Professionals Salesianes) 35 pg.
• Barcelona en clau de pau, Barcelona, Edimurtra, [1998] 166 p.
• Barcelona, puerta europea de América, Barcelona, Edimurtra, D. L., 1993, 281 p., 19 cm.
• Petita història de Montserrat, traduïda al castellà, anglès, francès, italià i japonès.

[edita] Fotografies

Amb el seu pare Manuel, la seva mare Carme i el seu germà Joan 1932	Josep Maria Ainaud de Lasarte	Josep Maria Ainaud de Lasarte	Josep Maria Ainaud de Lasarte
Josep Maria Ainaud de Lasarte a casa del seu germà, amb la seva cosina Dolors Balcells	Josep Maria Ainaud de Lasarte, la seva dona, els seus germans, la seva mare, el seu cunyat Pau Verrié i el seu primer nebot a Tossa de Mar	Josep Maria Ainaud de Lasarte	Josep Maria Ainaud de Lasarte i l'equip del grup municipal a l'Eixample
Josep Maria Ainaud de Lasarte fent un discurs durant la inauguració de la plaça dedicada al seu pare Manuel Ainaud a Barcelona (1995)

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Josep Maria Ainaud de Lasarte

• Fitxa d'Enciclopèdia Catalana.
• Josep Maria Ainaud de Lasarte al web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
• Nadala 1994 (PDF) Fundació Lluís Carulla A partir de la pàgina 100, concessió del premi i transcripció de parlaments.
• Ressenya de Salvador Domènech del llibre: Ainaud de Lasarte, Josep M., "Mestres que han fet Catalunya", Barcelona, Mediterrània, 2001. A Guix núm. 286-7, juliol-agost del 2002.
• 1949: La primera "Antologia poètica universitària": Ainaud de Lasarte, Josep Maria; 1986, Reduccions: revista de poesia, núm. 31.
• Recull de premsa de l'acte d'homenatge que se li va fer al Museu d'Història de Catalunya el 12 de juny de 2008.
• Fotografies de l'acte d'homenatge.
• Vídeo biogràfic exhibit a l'acte d'homenatge.
• TV3 a l'homenatge.
• Entrevistat per l'Antoni Bassas a "El Matí de Catalunya Ràdio" (11/06/2008).
• Quadern de Terramar Celebració del senyor Ainaud

[edita] Cites

• Alexandre Cirici i Pellicer es referia al saber enciclopèdic dels germans Ainaud en dir: "Joan Ainaud és una autèntica enciclopèdia, ho sap tot". I afegia: "I el que no sap, ho sap el seu germà Josep Maria".

• Albert Manent li dedicà el capítol "La pròdiga generositat" del seu llibre "Solc de les hores: retrats d'escriptors i polítics", editat per Destino, 1988.

• Josep Benet, al parlament de concessió del Premi Lluís Carulla als germans Ainaud (1994): "Un primer tret d'ambdós guardonats cal remarcar, com ho ha fet Albert Manent a les pàgines de l'Avui, el seu saber enciclopèdic." (...) Al costat d'aquest tret, crec que cal remarcar-ne un altre: ambdós germans alhora que homes de saber, han estat homes d'acció. I ho han estat durant una extensa i intensa vida. Talment ho han estat que, alguna vegada, en aquests darrers anys en que. gràcies a la recuperació de la democràcia, han pogut actuar públicament amb normalitat, davant les nombroses conferències i publicacions d'un i altre, i, a més, de l'actuació política de Josep Maria, algú amb bona fe ha preguntat: Però, quants són els germans Ainaud?" (...) "Josep Maria, ja des dels mateixos anys quaranta, actuava especialment en el camp de la difícil clandestinitat d'aquella època. Així, el descobrim com a militant i després dirigent del Front Universitari de Catalunya, l'organització universitària de la qual el mes vinent s'escaurà el cinquantenari de la celebració del seu Primer Congrés, el trobem com a dirigent de la F.N.E.C., la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, com a membre de l'organització clandestina Miramar, presidida per Maurici Serrahima. com a activista en l'obra de la Comissió Abat Òliba, com a assistent als cursos clandestins dels Estudis Universitaris Catalans i com a un dels promotors de la creació de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics. Econòmics i Socials, l'any 1948. la qual esdevindria filial de l'Institut d'Estudis Catalans." (...) "Gràcies, amics, perquè amb la vostra actuació generosa, entusiasta i eficient, des dels negres anys quaranta, heu contribuït que avui, recuperada l'autonomia perduda l'any 1939, torni a ser possible, malgrat tots els obstacles i incomprensions, d'aconseguir aquell vell ideal que era i és convertir el nostre poble en un poble normal a l'occident europeu."

[edita] Referències

1. ↑ Jordi Pujol, Memòries (1930-1980). Editorial Proa, Barcelona 2007. ISBN 978-84-8437-045-1