Josep Maria Forn i Costa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Director chair.png
Josep Maria Forn i Costa
Josep Maria Forn rep la Creu de Sant Jordi de mans del President Pujol (2001)
Josep Maria Forn rep la Creu de Sant Jordi de mans del President Pujol (2001)
Naixement: 4 d'abril de 1928 (1928-04-04) (86 anys)
Barcelona, Catalunya
Nacionalitat: Catalunya Catalunya
Cònjuge/s: Marta May
Premis Gaudí
Gaudí d'Honor
2010 - Trajectòria cinematògrafica
Fitxa sobre Josep Maria Forn i Costa a IMDb

Josep Maria Forn i Costa (Barcelona, 4 d'abril de 1928) és un director de cinema català. D'antuvi intentà dedicar-se a la literatura, però des del 1950 es passà al cinema, on ha fet unes 250 obres.[1]

Començà amb el curtmetratge Gaudí (1954) i va fer algunes pel·lícules comercials. Va obtenir un cert ressò amb La piel quemada (1966), on aborda el problema de la immigració a Catalunya malgrat la forta censura d'aleshores. El 1975 fundà i presidí l'Institut del Cinema Català, des d'on impulsà la producció de curtmetratges i noticiaris.

Del 1987 al 1991 fou director general de cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. En 1985 va treballar amb l'actor valencià Ovidi Montllor i Mengual en la pel·lícula Un, dos, tres... ensaïmades i res més, dirigida per Joan Solivellas. L'any 1994 fou elegit president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, i el 2001 va rebre la Creu de Sant Jordi.[2] El 2010 ha guanyat el premi Gaudí d'honor en reconeixement a la seva carrera.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Josep Maria Forn va començar a treballar al món del cinema el 1948, com a meritori a la productora Emisora Films. Després de fer tasques d'ajudant de direcció, va acceptar l'encàrrec de dirigir el seu primer llargmetratge: Yo maté (1955). Forn va saber aprofitar el fèrtil moment que vivia el cinema a Catalunya i va rodar un conjunt de films en els quals va demostrar que era capaç de moure amb solvència els materials i gèneres més diversos. La rana verde (1957), Muerte al amanecer (1960), La vida privada de fulano de tal (1960), ¿Pena de muerte? (1961), que va provocar el seu primer conflicte amb la censura, La ruta de los narcóticos (1962) i José María (1963) certifiquen el seu bon ofici.[3]


Després de La barca sin pescador (1964), segons l'obra homònima d'Alejandro Casona, va realitzar La piel quemada(1966), la seva pel·lícula més personal. Es tracta d'un sincer exemplar de cinema testimonial, centrat en la figura d'un paleta andalús que treballa a la Costa Brava i espera l'arribada de la família. Un valent retrat de la immigració dels anys seixanta i, com a rerefons, un precís comentari sobre el boom turístic. Tot seguit, Forn va decidir adaptar la novel·la de Manuel de Pedrolo M'enterro en els fonaments, primer amb el títol de ‘La contestación' i després amb el de ‘La respuesta'. La trama de l'obra, el moviment estudiantil contemplat a través de l'enfrontament entre un jove universitari i el seu pare i estructurat com un thriller, però, va xocar obertament amb la censura, que el va obligar a refer el guió i, més tard, a passar per les tisores nombroses escenes. Rodat el 1969, el film es va estrenar després de la mort del dictador, el 1976, i es va reposar el 1985, ara doblat al català i amb el títol original de la novel·la.[3]

Aquesta mala experiència va mantenir Forn allunyat de la direcció de llargmetratges –no dels curts, ja que entre el 1976 i el 1977 en va realitzar tres– durant deu anys, temps que va dedicar a la producció, mitjançant la seva empresa PC Teide, de diverses pel·lícules de cineastes com Gonzalo Herralde, Antoni Ribas, Ventura Pons o Eugeni Anglada. Va presidir també, en dues etapes, l'Institut del Cinema Català, del qual va ser membre fundador. El seu retorn va constituir un altre cim de la cinematografia catalana: Companys, procés a Catalunya (1979), una sentida evocació del darrer any i mig de vida del president de la Generalitat afusellat al castell de Montjuïc i un dels títols emblemàtics del renascut cinema històric.[3]

El següent parèntesi d'inactivitat darrere la càmera encara va ser més llarg: onze anys. En aquest interval va assumir el càrrec de director general de Cinematografia i Vídeo de la Generalitat (1986-1988). Va tornar a la direcció amb la comèdia política Ho sap el ministre? (1990) i la comèdia d'embolics judicials Subjúdice (1998). I, el 2006, va rodar un altre film històric en la línia de Companys, procés a Catalunya: El coronel Macià. Però els temps eren molt diferents i el ressò va ser escàs.[3]

L'any 2010 va rebre el Premi Gaudí d'Honor de l'Acadèmia del Cinema Català.[3]

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Premis i nominacions[modifica | modifica el codi]

Premis[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Notícia a avui.cat [Consulta el 27/01/2010]
  2. Creus de Sant Jordi 2001
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «JM Forn». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]