Josep Maria Junoy i Muns

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Josep Maria Junoy i Muns (Barcelona 1887 - 1955) fou un periodista, poeta i dibuixant català, germà d'Emili Junoy i Gelabert.

Biografia[modifica | modifica el codi]

De jove va viure a París, on treballà de venedor de llibres i de marxant de pintura. Va fer dibuixar acudits de costums, anticlericals i de denúncia social a Papitu (1908-1910). Influït per Apollinaire, també fou un dels introductors de la poesia avantguardista a Catalunya i dirigí la revista avantguardista Troços. També va col·laborar a La Publicitat, La Veu de Catalunya, Vell i Nou, i La Nova Revista i El Matí, de les quals en fou fundador i director. També col·laborà en la revista aliadòfila Iberia.[1]

Cap al 1930 es convertí al catolicisme, edità en català les obres de Gilbert Keith Chesterton i es decantà cap al neoclassicisme estètic i cap a l'apologètica en religió, raó per la qual va donar suport a Francisco Franco durant la guerra civil espanyola. Després de la guerra escrigué només en castellà, a Solidaridad Nacional i Destino.

En el terreny literari, el paper de Junoy fou clau: l'Avantguarda europea arribà a Catalunya, a través de la revista Trossos, publicació que dirigí entre 1916 i 1917. A banda, d'això, però, Junoy també és conegut com a autor d'un dels més cèlebres cal·ligrames de la literatura catalana: Guynemer o Oda a Guynemer (1917). Considerat el primer cal·ligrama en llengua catalana, aquesta peça poètica reflecteix els trets de la primera etapa de les avantguardes catalanes, en què la poesia fusiona l'estructura cubista amb el contingut futurista. Amb Josep Maria Junoy, Joaquim Folguera, el J. V. Foix de la primera època i, evidentment, Joan Salvat-Papasseit representen les quatre personalitats més representatives d'aquesta primera onada avantguardista. Amb ells, però en un pla secundari, Sebastià Sánchez-Juan, per una banda (autor del Segon manifest català futurista, 1922) i Carles Sindreu, per l'altra, acabarien de dibuixar el panorama literari del moment. Cadascun d'aquests autors actuà independentment. No formaren part de cap col·lectiu concret, no s'adheriren a cap revista exclusivament. Les seves actituds estètiques foren, en qualsevol cas, unes actituds de militància relativa, i és el seu pas per les avantguardes fou un període més en les seves trajectòries poètiques. A diferència dels surrealistes, l'actitud de revolta dels primers avantguardistes catalans fou una actitud prudent i poc arriscada.

L'any 1917, des de la revista Trossos, classificà alguns artistes, llavors joves, com a Escola de Vilanova, en la qual inclogué els noms d'Enric C. Ricart, Rafael Sala i Joan Miró, atesa també la proximitat de dates de les primeres exposicions de tots tres. Amic d'aquests pintors participà en moltes reunions i tertúlies que celebraven a la platja de Vilanova. El 1920 es casà amb la vilanovina Josepa (Pepa) Ricart Brunet, filla de Josep Ricard Marrugat, cosina d'Enric C. Ricart. El matrimoni residí uns anys a Vilanova, on es van fer construir una casa al passeig del Carme, de la qual encomanaren el projecte a l'arquitecte Josep F. Ràfols, projecte que no s'executà complet. Aquí van néixer dues filles: Montserrat Junoy Ricart (Vilanova, 28 de setembre de 1921) i la seva germana Mercè (Vilanova, 13 de setembre de 1923), que després esdevingueren artistes reconegudes com a escultora i pintora respectivament.

Poesia[modifica | modifica el codi]

Oda a Guynemer, de Josep Maria Junoy (1917). Primer cal·ligrama avantguardista en llengua catalana.

L'Oda a Guynemer (1917) és un exemple clar de la primera estètica avantguardista a Catalunya. De fet, les primeres avantguardes catalanes van participar de les mateixes tendències que plasmarien les avantguardes europees del moment: el Cubisme i el Futurisme. Junoy, com els poetes avantguardistes catalans d'aquest moment (Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Folguera, el primer J. V. Foix), actuaria en sincronia amb els artistes francesos i italians, i s'avançaria, fins i tot, a les avantguardes hispàniques. El cal·ligrama de Junoy (datat del 1917 i publicat a Poemes i cal·ligrames, el 1920) exemplifica la síntesi d'elements cubistes (quant a la representació formal) i elements futuristes (quant al motiu temàtic). Guynemer, heroi de la Primera Guerra Mundial que va morir en combat, n'és el protagonista. Dos plans es dibuixen de manera juxtaposada: el cel de França (en un pla horitzontal) i el vol de l'aviador (en un pla vertical). La geometrització de l'espai ha substituït tot formalisme. En aquest sentit, som davant d'un cal·ligrama formalment cubista. Ara bé, quant al contingut, ens trobem amb l'exaltació del món de l'aviació i la glorificació de l'heroi que ha mort en combat. La temàtica, així, és marcadament futurista. Els motius de la guerra, de l'aviació, de la tecnologia, etc., foren molt recurrents en les composicions dels artistes d'aquesta època. El panorama hispànic, per exemple, podem trobar cal·ligrames similars a l'Oda a Guynemer (en referència a Georges Guynemer): Guillermo de Torre, per exemple, presentaria com a portada de la revista Hélices, el cal·ligrama Girándula. Així mateix, en el panorama de les lletres catalanes, Joaquim Folguera crearia el també conegut En avió.

  • Poemes i cal·ligrames (1920)
  • Amour et Paysage (1920)
  • Fin de paisaje. Doce Haikais de Occidente. (1941) (Amb dibuixos de Ramón de Capmany)
  • Obra poètica (Quaderns Crema, 1984). Estudi i edició per Jaume Vallcorba.
  • Obra poética (Acantilado, 2010). Estudi i edició per Jaume Vallcorba. Traducció dels poemes per Andrés Sánchez Robayna.

Crítica d'art[modifica | modifica el codi]

  • Arte y artistas (1912)
  • Conferències de combat (1923)
  • Els drets i els deures de la joventut (1924)
  • Crear un públic (1925)
  • El gris i el cadmi (1926)
  • Marginàlia diversa (1928)
  • La pintura catalana contemporània (1931)
  • L'actualitat artística (1931)
  • Elogio del arte español (1942)
  • Los oficios artísticos (1945)
  • Orígenes del arte (1945)
  • Panorama de la pintura española (1947)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Safont, Joan. Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, p. 15. ISBN 9788415720010. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • PUIG ROVIRA, Francesc. Diccionari Biogràfic de Vilanova i la Geltrú. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003.