Josep Subirats i Samora

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Josep Subirats i Samora

Josep Subirats de jove
Naixement 26 de febrer de 1914
Gràcia, Barcelona, Espanya
Defunció 4 de setembre de 1997 (als 83 anys)
Barcelona, Espanya
Ocupació Dibuixant
Lloc web oficial
[Josep Subirats]

Si hi ha una paraula que, per als qui el coneguérem, pugui definir en Josep Subirats, és la d’intensitat. Intensitat de la sensibilitat, del desig de comprendre, del desig d’expressar-se; intensitat de l’autoexigència, del treball, de la voluntat de ser i d’arribar a dominar tots els aspectes d’allò que ell considerava el seu art i el seu ofici: dibuixos, apunts, olis, gravats, que sorgien d’aquesta intensitat extrema i secreta, de les mans d’aquest home replegat endins, dens com un forat negre, que explica sense treva la vida del seu entorn i l’impacte que provoca en ell el fluir dels moments, de les persones i els paisatges.

En Josep Subirats va néixer en el barri de Gràcia, el 26 de febrer de 1914. El seu pare, originari de Freginals, era ebenista: un treballador tan amant del seu ofici que va establir-se pel seu compte tip de que sovintegessin les vagues. La seva mare era carnissera al mercat del Ninot. Havia nascut a Poboleda, al Priorat, un poble sempre present en la vida i en l’obra d’en Josep Subirats. Que no és encara en Josep sinó en “Papitu”, com serà, durant tota la vida, en el cercle familiar. Aviat van traslladar-se a viure a l’Eixample, al carrer de Muntaner, en uns baixos on el pare va instal·lar el taller i on, des de molt petit, ell es va moure entre fustes i eines.

Els anys d’escola no foren feliços. Era una criatura massa inquieta per emmotllar-se als ritmes memorístics dominants en aquells temps. Molt aviat comença a dibuixar i gravar en fusta; als 12 anys deixa l’escola i comença a anar a Llotja, a estudiar Belles Arts. L’etapa adolescent és difícil: els seus pares eren grans i comprenien malament aquell noi tímid, discutidor, curiós de tot, amb escàs sentit pràctic. El pas per Llotja, en una etapa d’ampli debat artístic, d’efervescència creativa, serà la base de la seva formació artística i intel·lectual; aquell nen mal estudiant obté ara la qualificació d’excel·lent i va adquirint una cultura sòlida. Però també aprèn l’ofici, per dir-ho així: treballa amb el seu pare, que malda per subjectar-lo a una feina, i, a partir de 1927, a l’estudi de dibuix i decoració de Josep i Ricard Fàbregas.

Des de 1927 tenim ja dibuixos, pintures i apunts en que es perfila l’etapa d’aprenentatge, d’adquisició d’un llenguatge personal. L’arribada de la República afavoreix encara més l’eclosió de les noves modes, de la controvèrsia artística en la que participa plenament. L’any 1931 treballa en una casa d’arts gràfiques; el 1932 col·labora amb el cartellista Josep Alumà i amb l’Antoni Clavé, amic seu des de l’adolescència. Entra al Cercle Artístic de Sant Lluc, a l’associació de cartellistes, participa a nombrosos concursos de cartells, aconsegueix diversos premis i accèssits. El 1934 exposa dues pintures al Saló de Primavera de Barcelona. Només té vint anys, però és ja un valor que va adquirint nom propi entre els pintors joves. Encara que ell es considera, sobretot, un dibuixant.

Però tot serà capgirat per la història col·lectiva. Pel juliol del 36 és a Poboleda. Fa un temps que s’estima una noia d’aquell poble vinguda a Barcelona, la Teresa Martori; i dibuixa, dibuixa. Queden magnífics dibuixos i aquarel·les, plaents i tranquils, d’aquells dies que aviat seran tan complicats. Després, tot s’accelera: comença la guerra. Ell és miop, i el declaren de serveis auxiliars; per això segueix, de moment, a Barcelona. Entra al Sindicat de dibuixants i comença a treballar amb el grup de cartellistes del PSUC, del qual serà director artístic junt amb en Martí Bas. Fa diversos cartells, alguns de gran difusió, col·labora com a ninotaire a “l’Esquella de la Torratxa”. És en “Subi”, un més d’aquella colla de joves que van posar els seus recursos al servei de la propaganda anti-feixista, i van crear tots aquells cartells de guerra tan impressionants. Després és mobilitzat i comença el llarg periple, entre el front i la reraguarda, que ell va recordar sempre amb més ironia que rancúnia. No és pas un lluitador: és més aviat un soldat Schweig, perdut en el gran desastre, arrapat al llapis per deixar constància, en tota ocasió, de l’expressió momentània d’un rostre, de la gràcia d’unes fulles damunt la carcassa fèrria d’un tanc. Disposat sa ajudar en tot el que pugui, des de la seva capacitat artística, l’esforç de guerra; així per exemple durant l’agost del 1938 és cridat a Barcelona per treballar en la decoració d’uns menjadors infantils creats pel PSUC per acollir les criatures que anaven arribant des de les zones ocupades pels feixistes.

Pel febrer del 39 passa la frontera i és internat a Barcarés. Aquells temps seran un record inesborrable, del que ens ha deixat unes imatges sorprenents. No té paper, només alguns fulls ja utilitzats, engrunes, on encara dibuixa, i dibuixa, i dibuixa. I aquí estan els famosos senegalesos, les tendes de campanya amb els quatre estris quotidians, els exiliats vençuts, caiguts a la sorra, matant el temps vora la mar, inventant quimeres per sortir d’aquell marasme. Tota la humanitat i la tristesa d’aquella hora són patents en aquests apunts superbs en la humilitat d’uns papers ratats. Però fins i tot en aquella situació incerta troba motius de reflexió artística, lligats a la seva formació. Així, per exemple, en un fragment d’una carta per a la Teresa, escrita en castellà, perquè així ho exigia la censura, diu:

“...Nunca creí ver la maravilla de cielos nublados que veo aquí y precisamente en este vasto escenario donde toda cosa queda cogida a la línea del horizonte y permite ver el máximo de espacio. Es una inmensa ciudad de líneas horizontales en las barracas, en la arena y en el mar. Las cortas líneas verticales, de palos. Palos de alambradas, de postes de luz y mástiles de barcas que rozan la playa al caer la tarde, marchando a la pesca. Estas líneas sintetizan Barcarés. Ellas, aprendí hace años en la clase de composición, representan la calma y el equilibrio.” (Barcarés, 27 de juliol de 1939).

De Barcarés passa a Perpinyà, al Camp de Mars, on és internat i on un metge l’acull durant el dia; la vida és incerta i tot sembla possible. Marxar a Amèrica, potser? Les cartes de la Teresa, però, que s’ha quedat a Barcelona, el retenen, i el març del 1940 torna a Espanya, on serà presoner en un batalló disciplinari durant un any.

A partir de 1941, comença un altra etapa. Pel juny es casa amb la Teresa i entra a la Societat Anònima d’Arts Gràfiques (S.A.D.A.G.) en la que exercirà la direcció artística fins al 1947. En aquella societat de postguerra, la vida no és pas fàcil. Aviat arriben els fills, la Marina, l’Antoni, en Ramón i l’Albert, i cal mantenir la família. En Josep Subirats es concentra en la feina de publicitari: anuncis, etiquetes, cartells, productes efímers, de consum immediat. També il·lustració de llibres, però hi ha poca demanda. Passa per diversos tallers de publicitat fins que s’estableix pel seu compte, en un petit taller que dirigirà durant trenta anys.

La feina professional d’encàrrec no li deixa gaire temps per a la creació lliure. De manera que es converteix en el que després reivindicarà amb orgull: un “pintor de diumenges”, que aprofita tots els seus lleures per a seguir treballant en allò que realment li importa: una obra personal, que vol preservar del mercat, de les influències, de les modes. I és que, en efecte, les modes van canviant, i ell ja no es reconeix en l’estètica dels cinquantes, dels seixantes. Per un home de la seva sensibilitat, la formació inicial era massa forta per a poder ser torçada des de fora; només la recerca constant pot fer variar les formes, els procediments, els punts de vista, en un intent d’expressió no subjecte a cap consideració externa a la pròpia dinàmica artística .

En els primers anys d’aquest cicle encara no renuncia del tot a donar a conèixer el que fa: porta dibuixos i gravats a les exposicions municipals d’art, a les primeres bienals Hispano-Americanes, al premi Ynglada-Guillot. El 1951 exposa a la sala Egea, a Barcelona. El 1953 obté la medalla de plata del XII Saló de Tardor de Palma de Mallorca. Són els darrers intents. Visita alguns marxants, va a Can Parés. Tothom li diu que el que fa és molt bo, però que no és pintura; el dibuix és tingut, en aquells anys, com un art menor. Els seus amics de sempre, l’Hernán Picó, en Ramón Llovet, venen pintura, li aconsellen els olis, el recomanen. Ell ho deixa córrer: se sent dibuixant, no pintor, i no vol dedicar-se al que irònicament anomena “bonito cuadro para comedor”. Els seus dibuixos són fruit d’un repte amb ell mateix, no amb un món on no troba el seu lloc. Sempre disposat a ensenyar-los, a donar-los a qui els pugui apreciar, a parlar-ne. Però decidit a seguir el seu camí, preservant la seva feina encara que sigui al preu de l’anonimat. De fet, és una posició vital que va expressar ja en una de les cartes escrites des de Barcarés: l’art entès com una vocació a la que cal plegar-se sense demanar res, per feixuga que sigui:

“El gusto por el arte no debe suponer espíritu conquistador ni mucho menos. Algunas veces debe sufrirse como una enfermedad y no como un medio que nos abra las puertas del mundo. ¡Yo estoy entre estos! (Carta a Teresa, Barcarés, 9 de juliol de 1939).

Es va mantenir molt fidel als seus temes de sempre: els camps de les afores de Barcelona, aquesta ciutat canviant, molts dels perfils de la qual s’han esvaït; els moments de la gent, les fires, els camps de futbol, les barques. Els paisatges de Poboleda, amb les vinyes dures i els ametllers florits. Després, quan va poder viatjar, Espanya, la Soria de Machado, en qui percebia un solitari com ell; Salamanca, Albarracín, Cuenca, la Mancha. I tants altres llocs. I més tard, París, la ciutat mítica de la seva joventut, i Portugal, i Bèlgica, i Londres. I més tard encara, San Francisco i Mèxic, seguint els viatges erràtics dels fills. Però per damunt dels canvis de paisatge, una mateixa mirada, una mateixa visió, perquè allò que buscava no és el retrat, sinó, com va escriure alguna vegada, expressar, amb la màxima simplicitat, l’adoració secreta per la forma i el color.

I així va passar quaranta anys, treballant com a dibuixant publicitari, atent en tot moment a les noves tendències, però allunyat del món artístic. Encara, als anys vuitanta, ja força gran, va tornar a Sant Lluc, a dibuixar del natural i a seguir depurant la seva capacitat de dir, en una ratlla, un gest, un instant, un món. L’any 1990 va exposar els seus dibuixos mexicans al Palau de Belles Arts de San Miguel de Allende, a l’estat de Guanajuato, on l’any següent es va fer una nova exposició. El 1993 va entrar en contacte amb en Valentí Sala i l’Angels Muntané, marxants d’art i amants del dibuix, que van quedar seduïts per aquella obra desconeguda. Gràcies a ells es va fer una exposició homenatge a Barcelona, a la sala de Caja de Madrid, en la que va col·laborar la Generalitat de Catalunya i un altra a la Galeria Muntané, a Port de la Selva, on diversos dibuixos van ser adquirits. I, l’any següent, també una exposició a Madrid, a una sala de la mateixa Caja de Madrid. En tots els casos es va produir la sorpresa: com és que una obra tan interessant no ha estat coneguda fins ara?

Mentrestant, però, les seves forces s’esgotaven de pressa, treballades pels anys i les desventures familiars. L’any 1990 mort el seu fill petit, l’Albert; l’any 1994 mort la Teresa, la companya de sempre, la que ha estat el seu suport i el seu pont amb els altres; ell ja no pot dibuixar, ja no en té l’empenta necessària; encara ordena els seus dibuixos, els revisa, els prepara per a després. El 4 de setembre de 1997 mort a Barcelona, i reposa a Poboleda, prop del Montsant, en aquell paisatge que tant va estimar.

Però la seva feina no mort amb ell, ben al contrari. Com sovint va sospitar, algun dia sortiria definitivament a la llum. Des de la seva mort s’han dut a terme diverses exposicions, que han permès de conèixer una bona part de la seva obra. Sempre amb la sorpresa de trobar un dibuixant de tanta qualitat, un testimoni tan fidel del seu temps, una sensibilitat tan afinada que finalment va arribant al públic, destinatari últim del seu esforç conscient.


(1914-1997)

Neix a Gràcia, Barcelona, el 26 de febrer de 1914.

Estudia a Llotja des del 1926 al 1934, amb qualificacions d’excel·lent. Entre els seus mestres destaquen Fèlix Mestres i Ramon Calsina. L’any 1927 entra a treballar a l’estudi dels dibuixants Josep i Ricard Fàbregas.

L’any 1932 col·labora amb els cartellistes Josep Alumà i Antoni Clavé. Membre de l’Associació de Cartellistes. Participa en nombrosos concursos i obté diversos premis i accèssits.

Juliol de 1936. Treballa en el Sindicat de Dibuixants i passa a formar part del grup de dibuixants del PSUC. Publica diversos cartells: CAMPEROL, SOCORS ROIG i altres de propaganda antifeixista.

Col·labora com a ninotaire a l’Esquella de la Torratxa, junt amb Pere Calders, Tisner i Antoni Clavé, i en altres òrgans de propaganda gràfica del moment. Comparteix amb Martí Bas la direcció artística del grup de dibuixants del PSUC.

Realitza el gran mural del menjador infantil creat pel PSUC.

Es mobilitzat l’any 1937.

Febrer de 1939. Pas a França. Internament en camps de concentració a Argelers i Barcarès.


L’any 1940, retorn a Barcelona i captivitat en batallons disciplinaris.

1942-47: direcció artística de la Societat Anònima d’Arts Gràfiques (S.A.D.A.G.). Il·lustració de llibres, litografies, cobertes, cartells, etc.

Concurrència, amb dibuixos i gravats, a les primeres Biennals Hispanoamericanes i al premi Ynglada-Guillot des de la segona convocatòria.

Exposició individual, l’any 1951, a la sala Egea de Barcelona. Participació en diverses exposicions col·lectives.

Medalla de plata del XII Saló de Tardor de Mallorca l’any 1953.

Prossegueix la seva tasca com a dibuixant publicitari fins l’any 1989, alternant-la alhora amb la producció de dibuixos i gravats.

Mor a Barcelona el 4 de setembre de 1997.



Exposicions d’obres Josep Subirats a partir dels anys vuitanta


1987, novembre. Exposició “Josep Subirats” a Bellas Artes, San Miguel de Allende, Mèxic.

1991, Exposició d’algunes obres a la Universidad de Guanajuato, Mèxic.

1993, 17-28 febrer, Josep Subirats, dibuixant, exposició-homenatge. Sala Cultural, Barcelona, amb el suport de Caja Madrid i la col·laboració de Galeria Muntané, de Port de la Selva i de la Generalitat de Catalunya.

1993, agost, Exposició Josep Subirats a la Galeria Muntané, Port de la Selva.

1994, 18-30 abril Exposició Josep Subirats, Madrid Sala “Eloy Gonzalo” Obra Cultural “Caja de Madrid” Col·labora Galeria Muntané, de Port de la Selva.

1998-99, desembre-gener. Exposició-homenatge Josep Subirats, Fons d’Art, Olot. Hi ha un catàleg amb texts d’Antoni Clavé, Marina Subirats i Conxita Olivé.

1999, juny. Exposició Josep Subirats, Sala Can Fuster, Barcelona, organitzada per Fons d’Art d’Olot.

2000, 9 de juny-12 de juliol, Dibuixos i Aquarel·les de Josep Subirats, Castell de Benedormiens. Castell d’Aro

2001, 11 gener- 9 febrer, Exposició “Josep Subirats 1914-1997), Sala Blanquerna, Madrid, organitzada per Fons d’Art, d’Olot.

2005. Exposició “Subirats. Pintures, gravats i dibuixos” Galeria Francesc Mestre art . Barcelona.

2005. 10-29 setembre. Exposició col·lectiva sobre “Sis mirades del Poblenou”, a Can Felipa, Barcelona.


2011. 22 gener- 27 febrer: L’exposició “Josep Subirats. Periple d’un artista Del front als camps de concentració i dels batallons de treballadors als suburbis de Barcelona (1936-1941)” Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (MUME) . Comissari: Eric Forcada. (Catàleg en català i en francès)

2011. 4 d’octubre-20 de novembre: L’exposició “Josep Subirats. Periple d’un artista Del front als camps de concentració i dels batallons de treballadors als suburbis de Barcelona (1936-1941)” Museu d’Història de Catalunya, Barcelona. Comissari Eric Forcada.

2011. 24 novembre-12 febrer 2012: L’exposició “Josep Subirats. Periple d’un artista Del front als camps de concentració i dels batallons de treballadors als suburbis de Barcelona (1936-1941)” a La Poudrière de Perpinyà. Comissari Eric Forcada.

2012: a partir del 23 de juny: : L’exposició “Josep Subirats. Periple d’un artista Del front als camps de concentració i dels batallons de treballadors als suburbis de Barcelona (1936-1941)” a Elna.