Joshua Reynolds

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joshua Reynolds

Autoretrat de Joshua Reynolds
Naixement 16 de juliol de 1723
Plymton, Devon, Regne de la Gran Bretanya
Defunció 23 de febrer de 1792
Londres, Regne de la Gran Bretanya
Nacionalitat Regne Unit Regne Unit
Ocupació Pintor

Joshua Reynolds (Plymton, Devon, Regne de la Gran Bretanya, 16 de juliol de 1723 - Londres, Regne de la Gran Bretanya, 23 de febrer de 1792) fou un pintor anglès del segle XVIII.

El 1740, tingué la sort de ser aprenent del retratista de moda i de gran èxit Thomas Hudson, viatjant després a Roma, on hi va romandre des de 1749 fins a 1752. De retorn a Londres, aviat adquirí fama de bon pintor de retrats, rebent gran nombre d'encàrrecs arribant el 1760, a fer-se construir una casa que arribà a esser un punt de reunió referent per a molts dels homes de talent artístic de la seva època. Reynolds és, amb un dels millors retratistes que ha produït l'escola anglesa. Reynolds, fou un eclèctic clarament influenciat per Ticià, Rubens i Anton van Dyck, però, aconseguint imprimir a les seves obres, el seu segell particular i clarament anglès.

Tornada a Londres[modifica | modifica el codi]

El primer retrat que executà al tornar a Londres fou el de Joseph Marchi, que havia arribat amb ell i que amb ell va romandre fins a la seva mort. El deixeble es féu pintor i gravador, i gravà especialment obres del seu mestre Reynolds. Per aquell temps aquest pintà el retrat de cos sencer del seu amic Keppel, i aquesta obra fou la que cimentà la seva reputació. Ensems elevà Reynolds el preu dels retrats de cos sencer a 60 guinees i acudiren al seu taller els personatges i individus de la família reial amb tants encàrrecs, que l'artista es veié obligat a fer-se ajudar pels seus deixebles, entre els quals destacaven el ja citat Marchi, en Peter Toms i Thomas Beach. Els seus ingressos ascendiren a 6.000 guinees anuals, part de les quals emprà en adquirir l'esplèndida col·lecció d'antics mestres que fou venuda després de la seva mort. Va esser amic d' Oliver Goldsmith, Murphy, Hawksworth, David Garrick i d'altres literats, amistat la qual preferia a la dels pintors.

Reynolds portava nota detallada de quants encàrrecs rebia i del que per ells cobrava, de forma que els dos toms en que aquestes notes es contenen constitueixen una gran ajuda per l'estudi de la seva obra. el 1760 començà a enviar obres seves a les Exposicions de la Societat d'Artistes, fins a 1768, data en què, amb altres pintors, aconseguí fundar la Reial Acadèmia, de la que en fou president electe, sent anomenant cavaller en recompensa dels seus mèrits. Des de llavors fou un dels artistes que més exposaren en l'Acadèmia, enviant, alguna vegada setze o més obres.

Charles Lennox Duc de Richmond

Anàlisi artística[modifica | modifica el codi]

Respecte a l'art de Reynolds s'ha escrit tant que resulta banal tractar detingudament de ell. Valgui dir que els quadres de la seva primera manera fins al 1760 estan pintats amb molta cura en un to blavós, difuminat després amb colors càlids i transparents; en la seva segona manera, fins a 1775, estan pintats amb colors que ni es clivellen ni han perdut gaire, les clivelles es noten més en les obres de l'última fase, a causa tal vegada de les moltes combinacions que Reynolds feia amb els colors per assolir una major brillantor. Els millors gravadors del segle XVIII gravaren obres de Reynolds, i varies d'aquestes làmines han assolit preus extraordinaris; algunes s'han pagat a gran preu. Reynolds tingué massa èxit com artista per no tindre envejosos i enemics: però s'ha de confessar que ni li sobrà generositat per amb els seus coetanis. No s'entengué amb Gaisborough, ni amb Hogarth, ni amb Richard Wilson. Cosme Monkhouse , en el seu Dictionary of National Biography diu que Reynolds era diplomàtic de naixement, i aquesta frase pinta magistralment la fredor del cor de l'artista i el seu allunyament pels que l'envoltaven. El 1784, a la mort de Allan Ramsay, Reynolds fou nomenat pintor del rei i el 1789 començà a perdre la vista, emmalaltint de gota serena.

L'art de Reynolds hom pot admirar-la en tota la seva brillantor en els retrats masculins de Lord Heathfield, Johnson, Sterne, Goldsmith, Gibbon, Burke, Fox i Garric, que són monuments històrics i verdaderes obres mestres, a les quals s'ha d'afegir l'immortal retrat de Lady Siddons com a Musa Tràgica. A més, Reynolds és admirat pels seus estudis de les dones i de nens, essent els retrats d'Althorp de la família Spencer exemples clàssics d'aquest gènere. Cap retratista sabé com Reynolds disposar l'actitud de les figures úniques, com es veu en el retrat de la Vescomtessa Crosbie. Quan retrata a dues o més figures ja no és tan feliç; però la Duquesa de Devonshire i la seva filla, les Tres dames cobrint una figura d'Himeneu i les Tres dames Waldegrave són èxits indiscutibles en el retrat de grup.

A més, tingué facilitat i fantasia especials per a disposar les seves figures amb vestidures de tall i adorns irreals, això és, que no es portaven en la seva època. El color és a voltes completament venecià, sent les seves millors obres en aquest aspecte les Caps d'Àngels de la Galeria Nacional de Londres, o el Nelly O'Brien de la Col·lecció Wallace. En el gènere històric el fracàs de Reynolds fou tant notori com el seu triomf en el retrat. Els seus quadres “Ugolino, Macbeth” i el “Cardenal Beaufort” manquen de vida i el seu Hèrcules del Museu de Sant Petersburg, que fou el seu major esforç en l'estil històric, també fou el seu més gran desastre.[1]

Reconeixement reial[modifica | modifica el codi]

La fundació de la Royal Academy of Arts el 1768 proporcionà als seus quaranta membres dels beneficis d'un reconegut estatus social i professional, del patrocini reial i d'un lloc apropiat per exposar anualment. També s'instituí l'Academy School, amb la seva col·lecció de motlles, classes de dibuix al natural, premis conferències. Reynolds fou elegit president de la Royal Academy per unanimitat i més tard fou nomenat cavaller del rei Jordi III. Els seus “Set discursos sobre les arts” (1769-1790) als estudiants estaven dirigits a elevar el status de la professió, en associar la pintura amb l'erudició, i es consideren una de les crítiques d'art més importants del seu temps. Fomentaven la idea del elevat de l'art i defensaven la necessitat d'un aprenentatge acadèmic rigorós per assolir els objectius artístics. Reynolds sofrí una apoplexia el 1782. En un principi sembla recuperar-se completament però vers el 1789 es veié obligat a deixar de pintar quan primer un ull, i després l'altre, se li ennuvolaren. Això no obstant, continuà escrivint i dictà la seva última conferència el desembre de 1790. Malgrat que no era religiós, se l'honorà amb un funeral en la catedral de Sant Pau, de Londres, a la seva mort el 1792.Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom no pot ser un nombre. Empreu una paraula o un títol descriptiu

Tres dames Waldegrave

Teories artístiques[modifica | modifica el codi]

Reynolds desenvolupà les seves teories artístiques en els seus discursos, teories que, en general, les va contradir en la practica. El primer discurs tracta de la fundació d'una acadèmia perquè conservi <els principis que tants artistes han assegurat emprant la seva vida en ells>; en el segon es divideix l'estudi del pintor en tres fases: primera procediments, tecnicismes i gramàtica de l'art; 2.ª comparació del que varen fer altres artistes, i tercera comparació d'aquests resultats amb la Naturalesa. En el tercer discurs Reynolds tracta de <els grans principis directius del gran estil>, i en els següents tracta d'assumptes varis com la Moderació, del Gust, del Geni i de l'Escultura. El discurs catorzè revesteix especial interès, perquè conté un estudi sobre Gainsborough, que havia mort poc tems abans. Les restants obres literaries de Reynolds comprenen tres assajos a The Idler (1759-1760), notes vers l´Art de la Pintura d'en Du Fresnoy, sobre el Shakespeare d'en Johnson i algunes observacions gracioses i enginyoses en forma de conversació imaginària amb el mencionat Johnson, que varen ser trobades entre els seus papers després de la seva mort i publicades per la seva neboda la marquesa de Thomond. Reynolds llegà la seva fortuna, de molts milions, a la seva neboda Maria Palmer, i, a més, obres d'art que es varen vendre també per una fortuna.[1]

Els quadres[modifica | modifica el codi]

Els seus quadres, que amb el pas del temps poden haver canviat d'amo amb el pas del temps, en la seva majoria pertanyen a particulars d'Anglaterra i l'Amèrica del Nord. La Galeria Nacional de Londres en posseeix 14, entre ells el seu autoretrat, i els de Johnson i Heathfield. La Col·lecció Wallace, 11, entre ells els de l'actriu Robinson i O'Brien. A part d'aquestes, les millors estan en les Col·leccions Devonshire de Chatsworth i Londres, en el castell de Windsor, Col·lecció Spencer, Museu de Dulwich, Museu de Glasgow, Ermitage de Sant Petersburg i Buckingham Palace. En total executà uns 200 retrats. Els seus Discourses (Londres, 1778, reeditats el 1884 i 1905 i traduïts a l'alemany, Leipzig, 1893) es distingeixen per l'elegància d'estil i la riquesa dels seus conceptes filosòfics i estètics.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joshua Reynolds Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 Enciclopèdia Espasa Volum núm. 51, pàgs. 210 a 219 ISBN 84-239-4551-0