Juí a Sòcrates

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El judici de Sòcrates es referix al judici i posterior execució del filòsof atenés Sòcrates en 399 aC. Sòcrates va ser jutjat i condemnat pels tribunals del govern democràtic d'Atenes, amb els càrrecs de corrompre la joventut i falta de creença en els déus ancestrals. Dos dels contemporanis de Sòcrates, (Plató i Xenofont) van descriure el judici, el qual és un dels més famosos de l'antiguitat.

El judici[modifica | modifica el codi]

Antecedents del judici[modifica | modifica el codi]

En el moment del seu emprsonament, feia anys que Sòcrates era una figura coneguda en Atenes. La comèdia de Aristòfanes Els núvols (Nephelai), presentada en 420 aC, tenia Sòcrates com un dels personatges principals, mostrant-ho com un estafador pompós i ressonant.

Cap de les obres produïdes per Sòcrates ha sobreviscut, però el seu pupil Plató va registrar molts "diàlegs socràtics", amb el seu mestre com a personatge central. Moltes de les persones més influents de l'època es van ressentir pel sistema del filòsof de Sòcrates, ja que amb les seues preguntes refutava les afirmacions de savis i virtuosos. La molèstia amb què la majoria de la gent va veure al elenchos li va guanyar a Sòcrates l'epítet de "crític d'Atenes". El mètode socràtic era imitat ben sovint pels jóvens atenesos, trastornant en gran manera els valors morals i l'orde ja establert. Tot i que el mateix Sòcrates va lluitar per Atenes i va advocar a favor de l'obediència a les lleis, al mateix temps va criticar a la democràcia, especialment a la pràctica atenesa d'eleccions de grup, ridiculitzant que en cap altre ofici podia una persona ser triada d'aquesta manera. Aquesta crítica va augmentar la suspicàcia dels demòcrates, en especial quan els seus acostats eren descoberts com a enemics de la democràcia. Alcibíades va trair Atenes en favor d'Esparta (encara que el fet va ser segurament una qüestió de necessitat més que ideològica) i Critias, el seu exdeixeble, va ser un dels líders dels Trenta Tirans (l'oligarquia proespartana que va governar Atenes durant alguns anys, després de la seua derrota en la guerra del Peloponés), malgrat que també hi ha registres de la seva enemistat.

Sumat a tot això, Sòcrates mantenia una visió molt particular quant a la religió. Va realitzar diverses referències al seu esperit personal, o daimon, encara que va afirmar explícitament que mai se li havia imposat, sinó que li advertia sobre diversos esdeveniments possibles. Molts dels seus contemporanis sospitaven del daimon de Sòcrates, considerant-ho un rebuig de la religió de l'estat. En general, es veu al daimon de Sòcrates com quelcom semblant a la intuïció. A més, Sòcrates deia que el concepte de bondat precedia als desitjos dels déus, en compte d'estar determinat per estos.

El procés[modifica | modifica el codi]

El primer element del judici va ser l'acusació formal, presentada al arcont per l'acusador, Meleto. Després si haguera decidit que existia un cas davant del qual havia de donar-se una resposta, l'arcont va indicar a Sòcrates que es presentara enfront d'un jurat de ciutadans atenesos, per a contestar els càrrecs de corrupció dels jóvens atenesos i asebeia (impietat).

Els jutges van ésser seleccionats a sort d'entre un grup de ciutadans (sempre homes) voluntaris, doncs (la ciutadania no incloïa dones, esclaus ni estrangers residents) pertanyents a cada classe social. A diferència de qualsevol judici dut a terme en moltes societats modernes, la majoria dels veredictes eren regla més que excepció. (Per a una versió satírica dels jutges i tipus de persones que es podien trobar en ells, veja la comèdia de Aristòfanes Les vespes).

Sòcrates es va enfrontar a un jurat compost per 500 ciutadans (el seu grans mides demostra que el juí era vist com quelcom important) i després que ell i el seu acusador hagueren presentat les seues dissertacions, el jurat va votar a favor de condemnar-lo per 280 contra 220.

A continuació, Sòcrates i el fiscal van suggerir diverses sentències alternatives. Després d'expressar la seva sorpresa davant del poc que va ser necessari per a declarar-lo culpable, Sòcrates va proposar bromejant una sentència composta per menjars gratuïts en el Pritaneo (un honor que era reservat als benefactors de la ciutat i els guanyadors dels Jocs Olímpics), després es va oferir a pagar una multa de 100 dracmes, la qual cosa equivalia a una quinta part de les seves possessions i era prova irrefutable de la seua pobresa. Finalment, va acordar pagar la suma de 3.000 dracmes (la idea li havia sigut proposada per Plató, Critón, Critóbulo i Apolodoro, els quals també li garantien el seu pagament). El seu acusador va proposar la pena de mort.

El jurat va estar a favor de la pena per gran majoria (360 contra 140), demostrant, segons Plató, que Sòcrates havia perdut suport degut al seu to de lleugeresa i el fet de no demanar disculpes.

Els seguidors de Sòcrates li van recomanar fugir,[1] la qual cosa era esperat (i inclús hauria sigut acceptat) per la ciutadania; però ell es va negar per principis. Per coherència amb la seva pròpia filosofia d'obediència cap a les lleis, va dur a terme la seva pròpia execució bevent la cicuta amb la qual ho havien proveït.[2] Així, es va convertir en un dels primers dels escassos "màrtirés" intel·lectuals. Sòcrates va morir a l'edat de 70 anys.

El judici de Sòcrates descrit pels seus contemporanis[modifica | modifica el codi]

En la primera tetralogia de diàlegs de Plató (Eutifrón, Apologia, Critón i Fedón), el deixeble de Sòcrates centra la seua trama en el juí i execució del seu mestre. Xenofont també va escriure una Apologia de Sòcrates.

Interpretacions del judici[modifica | modifica el codi]

Interpretació en el món antic[modifica | modifica el codi]

Els antics atenesos no li van donar al judici de Sòcrates el caràcter icònic que posseeix avui en dia. Atenes acabava de travessar un període complicat, on un grup pro-espartà designat com els Trenta Tirans havia derogat la democràcia en la seua busca per imposar un govern oligàrquic. El poble no veia com a coincidència el fet que Critias, el líder dels Tirans, hagués sigut un dels deixebles de Sòcrates. Els seus amics van procurar disculpar-se, però la visió d'Atenes segurament haja sigut l'expressada per l'orador Èsquines alguns anys després, quan, durant una dissertació, va escriure:

« «Potser no van condemnar mort Sòcrates el sofista, companys ciutadans, perquè es va demostrar que havia educat a Critias, un dels Trenta que van derrocar la democràcia?»[3] »

Interpretació en el món modern[modifica | modifica el codi]

La mort de Sòcrates, tal com fora presentada per Plató, ha inspirat escriptors, artistes i filòsofs del món modern, en formes molt variades. Per a alguns, l'execució de qui Plató va anomenar «el més savi i just de tots els homes» ha demostrat la falta de confiabilitat en un govern democràtic. Per a altres, especialment I. F. Stone en el seu llibre El judici de Sòcrates, l'acció dels atenesos era una defensa justificable de la seua democràcia, la qual havia sigut restablida recentment. En general, Sòcrates és vist com una figura paterna, sàvia i benèvola, martiritzada a causa de les seues creences intel·lectuals. Així va ser exactament com ho van presentar Plató i Xenofont, per la qual cosa no és sorprenent que el mite de Sòcrates i la seua execució haja pres existència pròpia, allunyada de l'home històric, la verdadera visió política de la qual possiblement no arribem a conéixer mai.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Platón. Diálogos. Obra completa. Volumen I: Apología. Critón. Eutifrón. Ion. Lisis. Cármides. Hipias menor. Hipias mayor. Laques. Protágoras. Madrid: Editorial Gredos, 2003. ISBN 978-84-249-0081-6. 
  • Jenofonte. Recuerdos de Sócrates. Económico. Banquete. Apología de Sócrates. Madrid: Editorial Gredos, 1993. ISBN 978-84-249-1619-0. 
Notes
  1. Critón
  2. Fedón
  3. Èsquines títol = Discursos. Testimonis i cartes any = 2002 publicació = Introduccions, traducció i notes de José María Lucas de Déu. Madrid: Editorial Gredos isbn = 978-84-249-2321-1. {{{títol}}}. 

Véja també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]