Juan Contreras y San Román
  | |
| Nom original | (es) Juan Contreras |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 23 juny 1807 Pisa (Itàlia) |
| Mort | 5 juliol 1881 (74 anys) Madrid |
 Capità general de Catalunya | |
| 17 febrer 1873 – 30 març 1873 ← Eugenio de Gaminde y Lafont – José García y Velarde → | |
 Senador al Senat espanyol | |
| 6 setembre 1872 – desembre 1873 Circumscripció electoral: província de Barcelona | |
 Diputat al Congrés del Sexenni Democràtic | |
| 16 febrer 1869 – 24 febrer 1872 Circumscripció electoral: Llorca | |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Madrid |
| Ocupació | polític, militar |
| Partit | Partit Republicà Democràtic Federal |
| Carrera militar | |
| Rang militar | general |
Signatura  | |
Juan Contreras y San Román (Pisa, 2 de març de 1807[1] - ¿?, 1881) fou un militar i polític espanyol.
Liberal, fou allunyat de l'exèrcit el 1823. El 1841 es proclamà esparterista. Posteriorment, s'uní al general Prim i intervingué en la fracassada revolta de la caserna de San Gil a Madrid de 1866.
Fou diputat a les corts constituents del 1869 i se significà com a dirigent dels intransigents[2] del Partit Republicà Democràtic Federal, formant part del seu Directori Nacional entre l'abril i l'octubre del 1872[3] i participà en l'alçament intransigent de l'octubre de 1872 i dirigí l'alçament intransigent de novembre de 1872.
Proclamada la Primera República Espanyola, fou nomenat capità general de Catalunya,[4] càrrec que ocupà des de febrer. El general Contreras va sortir de Barcelona el 15 de març en direcció a Esparraguera amb sis companyies del regiment d'infanteria d'Amèrica, una secció del regiment de cavallería d'Alcantara, una altra d'Almansa, i una altra de Tetuan, i una bateria d'artilleria de muntanya, dirigint-se a continuació a Manresa i Moià[5] havent d'encapçalar la columna des de Moià fins a Vic per enfrontar-se a Jeroni Galceran i Martí Miret que li tallaven el camí a La Gleva, on tot i foragitar els carlins i morir Galceran,[6] però es va haver de retirar de nou a Vic.[5] mentre Francesc Savalls, va emprendre un atac contra Ripoll, que va caure el 23 de març[7] i va dimitir març del 1873 en desacord de la tàctica de persecució dels carlins que se li havia imposat.[8]
El 14 de juliol es posà al davant del moviment cantonalista de Cartagena com a general en cap,[3] i quan la revolució cantonal fou vençuda el 12 de gener del 1874, s'exilià a Orà.
Referències[modifica]
- ↑ CONTRERAS ROMAN, JUAN, Índex del Congrés dels Diputats
- ↑ Els intransigents eren els partidaris de la utilització de medis revolucionaris i violents per aconseguir la implantació de la República.
- ↑ 3,0 3,1 (castellà) Manuel Rolandi Sánchez-Solís, De la Revolución de septiembre de 1868 al reinado de Amadeo de Saboya Arxivat 2010-02-22 a Wayback Machine.
- ↑ Cuerpo de estado mayor (1887):p.27
- ↑ 5,0 5,1 Cuerpo de estado mayor (1887):p.38-39
- ↑ Abellan (2006):p.585
- ↑ Cuerpo de estado mayor (1887):p.49
- ↑ Cuerpo de estado mayor (1887):p.59-60
Bibliografia[modifica]
- Narración militar de la guerra carlista de 1869 a 1876 (en castellà). El cuerpo de estado mayor del ejército, 1887.
- Abellan i Manonellas, Joan Anton «Els Galceran: Una nissaga carlina de Prats de Lluçanès». Ausa, vol.22, n.158, 2006.