Julen Madariaga Agirre

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Julen de Madariaga Aguirre)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Julen Kerman Madariaga Agirre (Bilbao, 11 d'octubre de 1932) és un advocat i polític basc. Va ser dirigent d'ETA i membre prominent d'Herri Batasuna. Més tard va ser fundador del partit Aralar i membre de l'organització pacifista Elkarri.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill d'un militant del Partit Nacionalista Basc, va acompanyar al seu pare a l'exili a Xile durant la Guerra Civil espanyola. Va tornar a Bilbao en 1942. Finalitzat l'ensenyament secundari, va estudiar Dret al Regne Unit, doctorant-se a la Universitat de Cambridge, i després va tornar al País Basc i es va embarcar en l'activitat política nacionalista.

Junt amb José Luis Álvarez Emparantza Txillardegi, José María Benito del Valle, Manu Agirre, Iñaki Gaintzarain, Alfonso Irigoyen, Rafa Albizu i Iñaki Larramendi va fundar Ekin, organització escindida d'Eusko Gaztedi, les joventuts del PNB, i que va constituir l'embrió de la futura Euskadi Ta Askatasuna (ETA). Aquesta es va crear en 1959 i, tres anys després, Madariaga va participar en l'organització a Baiona, amb Txillardegi i Iñigo Igaray, la I Assemblea de l'organització. Va ser des de llavors un dels membres del seu comitè executiu. El govern francès li va prohibir en residir en els dotze departaments més propers a la frontera espanyola i el 1964 fou confinat per les autoritats franceses. El 1965 marxà a Algèria i el 1972 fou expulsat a Xile. Madariaga va estar encausat en el procés de Burgos i declarat en rebel·lia.

A la mort de Franco muntà una fàbrica d'aixetes a Biàrritz, fou un dels inspiradors de l'alternativa KAS, d'Herri Batasuna el 1978 i defensà l'assassinat de Yoyes. Va obtenir la nacionalitat francesa en 1986. El 12 de març de 1988 fou detingut arran de l'operació Sokoa acusat de tenir empreses tapadora a Iparralde per a finançar ETA. En 1989 la justícia francesa el va condemnar a quatre anys de presó per col·laborar amb ETA, amb prohibició de residir a Iparralde durant deu anys. Madariaga va sortir de la presó en 1991 i fixa la seva residència a Bilbao, dedicant-se a l'advocacia en un despatx compartit amb l'advocat d'Herri Batasuna Txema Montero. En 1993 i 1994 va afirmar que ETA havia perdut la batalla per l'autodeterminació del País Basc i es va mostrar partidari que abandonés les armes.

Al gener de 1995 va abandonar Herri Batasuna a causa de la negativa d'aquesta formació a pronunciar-se públicament en contra de l'assassinat del dirigent del Partit Popular en Guipúscoa, Gregorio Ordóñez, a mans d'ETA.

En 2001 es va adherir als postulats d'Aralar, llavors un corrent intern d'Euskal Herritarrok favorable per fi de la violència i que en 2002 es convertiria en partit polític independent. Madariaga va ser nomenat responsable de la seva Comissió de Garanties. Va ser candidat d'aquesta formació a diputat general de Biscaia en les eleccions a les Juntes Generals del País Basc de 2003 i també va figurar en les llistes de candidats pel Senat a les generals de 2004 i per al Parlament Europeu el mateix any. Al juliol de 2006 el jutge Grande-Marlaska va ordenar la seva detenció en el marc d'una operació contra suposats membres de l'aparell d'ETA, quedant posteriorment en llibertat sota fiança, si bé se li va prohibir aleshores sortir de París.[1][2]

En relació al procés de pau iniciat pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, va afirmar que ETA hauria de demanar perdó a les víctimes: «He dit que tothom ha de demanar perdó i d'això no s'escapa ETA. Els conflictes sempre tenen diversos actors i ETA és un més. Han de demanar perdó tots els agressors».[3]

Actualment resideix en el País Basc francès i té deu fills.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Madariaga, un clásico del núcleo duro de ETA, a 20 minutos, 20 de juny de 2006.
  2. Perfil de Julen Madariaga. De la línea dura a la negociación, a El Mundo, 20 de juny de 2006.
  3. John Eric Gómez Marín. «Fundador de Eta prefiere la reconciliación». El Colombiano, 8 d'agosto de 2009. [Consulta: 4 de febrer de 2014].