Julià l'Apòstata

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Julià l'Apòstata

sòlid bizantí amb l'efígie de Julià (FL CL IVLIA-NVS P P AVG)
Naixement 331/332
Defunció 26 de juny del 363
Altres noms Flavi Claudi Julià
Ocupació Emperador romà
Conegut per Persecució al cristianisme

Flavi Claudi Julià (331/33226 de juny del 363), anomenat pels cristians Julià l'Apòstata, fou un emperador romà que governà des del 361 fins al 363.

Joventut[modifica | modifica el codi]

Julià era fill de Juli Constantí i de la seva segona esposa Basilina. Els seus avis paterns foren l'emperador Constanci Clor i la seva segona esposa Flàvia Maximiana Teodora. El seu avi matern fou Ceioni Julià Cameni. Julius Constantius era germanastre de l'emperador Constantí el Gran.

Durant la seva infantesa, Julià va haver de veure l'assassinat de la seva família perpetrat pel seu cosí, l'emperador Constanci II. Tal com ell mateix declarà, aquest fou l'inici de la seva actitud escèptica envers el cristianisme, la religió de Constanci II i de Constantí el Gran. Salvat miraculosament de les matances del 337, el jove Julià es va educar a Àsia Menor, i va dedicar la seva joventut a les lletres.

Després de l'extermini de la seva família, Julià i el seu germanastre Constanci Gal foren retinguts al domini imperial de Macellum.

Julià va estudiar a Atenes on va conèixer els futurs bisbes i sants Gregori de Nissa i Basili de Cesarea el Gran.

Ascens al poder[modifica | modifica el codi]

El 351, Constanci Gal fos nomenat Cèsar d'Orient; ara bé, acusat de rebel·lió, Constanci II el destituí i el féu executar el 354; aleshores, el 355 l'emperador cridà Julià a Milà, el nomenà Cèsar d'Occident i el feu casar amb Helena, germana de Constanci II.

Com a Cèsar, Julià va haver de lluitar contra les tribus germàniques que intentaven envair l'imperi romà. Va vèncer a Duodecimum (Autun) el 356, va reconquerir Colonia Agrippina, l'actual ciutat alemanya de Colònia) (356) i va vèncer a Sens (356-357), a Lugdunum (357), al Rin (357), i derrotà els alamans a Argentoratum (357) i a Transrenània (359) i va aconseguir que la frontera del Rin es mantingués durant cinquanta anys. Va reconstruir la flota del Rin i les fortaleses destruïdes, va repoblar amb presoners els camps de les Gàl·lies, va reduir (en un 75%) l'impost d'indiccions, i va administrar personalment les regions devastades.

El 359 Constanci II va ordenar a Julià d'enviar tropes des de la Gàl·lia cap a Orient. En resposta, les tropes, reclutades en la seva major part a les Gal·lies, i l'únic desig de les quals era defensar la frontera del Rin per evitar les devastacions en la seva terra, es van rebel·lar i proclamaren Julià emperador. Julià primer s'hi va negar però davant l'actitud amenaçadora dels soldats, va haver d'accedir. Va escriure a Constanci explicant-li lo succeït i prometent-li fidelitat si le ratificava la confiança (360). Constanci va exigir la submissió completa i incondicional de Julià i aquest va passar ràpidament a l'ofensiva abans de donar temps a la seva rival a preparar-se. Constanci, que estava a la frontera persa, va tornar precipitadament. Això hauria hagut de ser l'inici d'una guerra civil dins de l'Imperi que no va donar-se per la mort de Constanci II qui, malgrat tot, en el seu testament reconeixia Julià com el seu legítim successor. Constanci va morir de febre prop de Tars i de Mopsuèstia o Mopsócrenes (3 de novembre del 361).

Des d'aleshores, Julià es va declarar ferm partidari del culte pagà (fins aleshores havia estat formalment cristià però en privat ja havia manifestat la seva preferència per les creences paganes), tal com li aconsellaven el seu preceptor Mardonis i el filòsof Máxim. Considerava el cristianisme com un element dissolvent de la societat romana.

Acollit amb entusiasme en tot l'Imperi (fins i tot en la part oriental) per les referències del seu bon govern en la Prefectura de les Gàl·lies, Julià va començar expulsant a nombrosos elements de la cort de Constantinoble, reduint el personal a l'estrictament necessari i va prendre en ses mans l'administració financera i judicial. Rebutjà el títol de Dominus i va restablir el cerimonial propi de les magistratures republicanes.

Política religiosa[modifica | modifica el codi]

Sant Mercuri matant Julià en una icona copta de l'església de Sant Mercuri del Cairo.

A Julià se'l coneix per l'Apòstata perquè va abjurar del cristianisme i va tornar al paganisme. Va posar fi a la persecució dels pagans i a la destrucció de temples que s'havia iniciat amb Constantí el Gran, l'emperador que havia començat a afavorir el cristianisme com a nova religió de l'Imperi.

El paganisme de Julià, però, no era pas el culte cívic dels temps de l'Alt Imperi, sinó una espècie de versió màgica de la filosofia clàssica denominada a vegades teúrgia o també neoplatonisme. Segons el pensador cristià Sòcrates Escolàstic, Julià es creia que era la reencarnació d'Alexandre el Gran, ja que creia en la transmigració de les ànimes, ensenyada per Plató i Pitàgores.

Gran part de la política de Julià va anar encaminada a desfer la resistència dels cristians al restabliment del paganisme. L'Església Ortodoxa venera els sants Juventí i Màxim, els quals, segons la tradició cristiana, eren dos guàrdies de Julià cristians que desobeïren l'ordre de l'emperador de ruixar amb sang d'un sacrifici tot el menjar del mercat d'Antioquia i totes les fonts d'aquesta ciutat, amb la qual cosa, els cristians s'haurien quedat sense poder menjar, ja que no podien consumir uns aliments contaminats per la sang d'un sacrifici pagà. Per la seva desobediència, Juvencí i Màxim foren executats.

En el seu edicte sobre les escoles, Julià va prohibir als mestres cristians d'usar obres d'escriptors pagans, com ara l'Illias, que constituïen la base de l'educació romana. L'objecte d'aquesta mesura era eliminar el poder de les escoles cristianes d'influir en els joves estudiants i, sobretot, un atac a allò que l'emperador considerava una actitud hipòcrita com ho era el fet que, per una banda, els cristians consideraven la Bíblia com a única font de coneixement, però, per l'altra, ensenyaven també textos pagans, el coneixement dels quals resultava indispensable a la societat romana.

En el seu edicte de tolerància del 362, Julià va decretar-hi la reobertura dels temples pagans, la restitució de les propietats que els havien estat confiscades i també el retorn dels bisbes cristians dissidents enviats a l'exili per l'Església; amb aquesta darrera mesura, Julià potser es proposava minar el poder del cristianisme afavorint-hi l'esclat de cismes i divisions. L'essencial de la religió pagana no eren, a diferència de la religió cristiana, el dogma o la revelació, sinó el seu valor moral assequible a tots els ciutadans. Ordenava també que els eclesiàstics desterrats per heretges, tornessin del desterrament, i suprimia els privilegis del clero.

A més va intentar establir per a la religió pagana una estructura similar a la cristiana: mestres pagans (els mestres haurien de pertànyer exclusivament a aquesta religió), capellans pagans (els capellans oficials havien de ser pagans), institucions benèfiques paganes (les institucions benèfiques es finançarien amb fons de l'Estat), magistrats pagans (els magistrats haurien de provenir exclusivament del paganisme, i es va prohibir l'accés dels adeptes d'altres cultes a les magistratures), etc. Va redactar una pregària al Sol i creà una organització jeràrquica del paganisme en totes les províncies, amb un Pontífex Màxim o Superior en cadascuna d'elles. Les seves reformes van portar aviat la discòrdia a les comunitats, i hi va haver enfrontaments entre pagans i cristians.

Després d'haver arribat a Antioquia, com a etapa de la seva campanya militar contra l'imperi Persa, el temple d'Apol·lo fou destruït per un incendi. Com que creia que això havia estat cosa dels cristians, Julià va ordenar el tancament de la principal església de la ciutat.

El 363, de camí cap a Pèrsia, Julià va aturar-se a Jerusalem davant de les ruïnes del Temple de Salomó; aleshores, seguint la seva política d'afavorir qualsevol altra religió diferent del cristianisme, va ordenar la reconstrucció del Temple.[1] El fracàs de la reconstrucció del Temple s'acostuma a atribuir a un terratrèmol, freqüent a la regió, i a l'actitud ambivalent dels jueus sobre el projecte. El sabotatge és una possibilitat, com també ho és un incendi accidental. La intervenció divina era un punt de vista comunament acceptat pels escriptors eclesiàstics de l'època.

Mort[modifica | modifica el codi]

El 362, Julià va sortir de Constantinoble per començar la seva campanya militar contra l'Imperi Persa. Un any més tard, el 26 de juny del 363, Julià va morir després de la victòria obtinguda a la batalla de Ctesifont. Estava tan confiat de la victòria -o potser era tan distret- que no duia posada l'armadura, per la qual cosa va resultar mortalment ferit per l'impacte d'un dard que va rebre al cos.

Libani afirma que Julià fou assassinat per un soldat cristià que se sentia ofès en les seves creences pel paganisme de l'emperador. Ara bé, aquesta afirmació no compta pas amb l'aprovació ni d'Amià Marcel·lí ni d'altres historiadors de l'època.

Julià en la literatura[modifica | modifica el codi]

Hom considera apòcrifa la tradició que abans de morir, Julià digués "Vicisti, Galilæe" ("Has vençut Galileu"), paraules amb què expressaria la seva consciència que, al final, el cristianisme s'imposaria com a religió de l'Imperi. Galileus era la paraula amb què Julià es referia als cristians.

"Vicisti, Galilæe" és la frase que introdueix "Himne a Proserpina", el poema d'Algernon Swinburne, compost el 1866, en què l'autor imagina quins haurien pogut ser els sentiments de Julià en el moment de la seva mort davant del previsible triomf del cristianisme.

La vida i regnat de Julià l'Apòstata han inspirat l'obra teatral d'Henrik Ibsen Emperador i Galileu com també la novel·la històrica de Gore Vidal Julià, escrita el 1964, i Déus i legions de Michael Curtis Ford publicada el 2002.

Les obres de Julià[modifica | modifica el codi]

Julià, representat amb barba en una moneda

Julià va escriure unes quantes obres en grec, algunes de les quals ens han arribat

  • Himne al Rei Helios
  • Himne a la Mare dels Déus
  • Dos panegírics a Constanci
  • Κατὰ Χριστιανξῶν, refutació de la religió cristiana en set llibres, obra perduda
  • Περὶ τῶν τριῶν σχημάτων, obra perduda
  • Περὶ τοῦ πόθεν τὰ κακὰ κατὰ τοὺς ἀπαιδεύτουδ, obra perduda
  • Τὰ καλούμενα Κπόνια, obra perduda
  • Memòries de les campanyes a la Gàl·lia, obra perduda
  • Diari, perdut
  • Es conserven més de 80 cartes
  • Tres petits poemes a l'antologia grega

Aquestes es consideren obres no gaire accessibles a un lector modern, perquè les obres religioses impliquen moltes especulacions filosòfiques i, per altra banda, els panegírics a Constanci II són molt formals i molt elaborats en l'estil. Per altra banda, es consideren més assimilables per a un lector modern les següents obres:

    • Ἀντιοχικὸς ἢ μισοτώλων, "l'antioquià", o "L'enemic de les Barbes", anomenada també Μισοτώλων, Misopogon: na sàtira sobre les efeminades formes dels habitants d'Antioquia escrita durant la seva estància a la ciutat on exposa l'enfrontament amb els seus súbdits locals que se'n reien de la seva barba d'estil antic i del seu aspecte massa descurat per a un emperador mentre els antioquians s'afaitaven curosament cada dia.
  • Καίσαπες ἢ Συμτόσιον, "Cèsars i el Banquet", composició humorística d'un banquet entre els més notables dels emperadors romans, incloent-hi Alexandre el Gran. Això era una sàtira contra Constantí el Gran, el valor del qual com a cristià i com a dirigent de l'Imperi, Julià qüestiona seriosament.
  • Contra els Galileus: una crítica al cristianisme, que només coneixem parcialment a partir de la refutació que n'escrigué Ciril d'Alexandria a Contra Julià.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gibbon, Edward. The history of the decline and fall of the Roman Empire. vol.3-4 (en anglès). Baudry's European Library, 1840, p. 111. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Julià l'Apòstata


Emperador de l'Imperi Bizantí o Basileus
Precedit per
Constanci II
337-361
>Julià l'Apòstata 361-363 Succeït per
Jovià
(363-364)