Julián Carrillo Trujillo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Julián Carrillo Trujillo
Tomba de Julián carrilo Trujillo al panteó civil Dolores al cementiri de la ciutat de Mèxic.
Tomba de Julián carrilo Trujillo al panteó civil Dolores al cementiri de la ciutat de Mèxic.
Naixença: 28 de gener de 1875
Ahualuco, San Luis Potosí
Defunció: 9 de setembre de 1965 (als 90 anys)
Mèxic (Districte Federal)
Nacionalitat: Mèxic Mèxic
Activitat principal: Compositor
Altres activitats: Teòric musical
Director d'orquestra
i Violinista

Julián Carrillo Trujillo (Ahualuco, San Luis Potosí, 28 de gener de 1875 - Mèxic (Districte Federal), 9 de setembre de 1965) fou un compositor, teòric musical, director d'orquestra i violinista mexicà.

A San Luis de Potosí estudià el violí amb Flavio F. Carlos. En aquella època va compondre una Missa que li fou pagada i amb aquest import marxà a Mèxic, en el qual Conservatori Nacional de Música i Declamació de Mèxic es matriculà: el seu mestre fou en aquell temps Malesio Morales. El 1889 el sentí tocar i escolta diverses obres seves el president Porfirio Díaz, el qual li concedí un beca perquè seguis estudiant a l'estranger.

En el Conservatori de Gant tingué com a professors en Max Kimmer i al famós violinista Eugene Ysaÿe. Més tard es matriculà en el Reial Conservatori de Leipzig, on estudià composició amb Jadassohn i direcció amb Nikisch, en la qual Gewandhaus tocà (1899), així com en la del Conservatori de Leipzig (1900-01), orquestra que arribà a dirigir el 1902.

El 1905 retornà a Mèxic: el president Díaz li'n regalà un violí Amati i l'anomenà inspector general. Entre 1906-08 donà gires de concert pel seu país. El 1908 entrà com a professor en el Conservatori de Mèxic. Al cap d’un any fundà l'Orquestra Simfònica Beethoven, de la que en fou director i també formà un Quartet de corda.

Anà a Alemanya i després es perfeccionà a Brussel·les. Representà al seu país en el Congrés Internacional de Música que se celebraren a París, Londres i Roma el 1911 en aquest últim hi presentà un treball titulat Reformas a las formas clásicas de la composición, que va merèixer l'aprovació del Congrés: aquestes foren acceptades en el Conservatori de Leningrad, el 1926.

Entre 1913-15 era director del Conservatori de Mèxic. El 1915 es traslladà a Nova York on restà al front de l'Orquestra Simfònica d'Amèrica: després dirigí les de Filadèlfia i de L'Havana. Nomenat director de l'Orquestra Simfònica Nacional mexicana, el 1909, el 1920 tornà a ésser director del Conservatori.

Es va fer famós mundialment per inventar i emprar el <so 13>. Aquest nom no ha d'ésser presa al peu de la lletra, doncs en realitat es tracta d'una experimentació sobre el micro-tonalisme: divideix els intervals tonals en quarts, octaus i setzens. El mèrit del seu invent és menor, per la novetat –doncs tingué antecessors— que per la seva forma de portar-lo a la pràctica, ajudat per un desenvolupament teòric complet, en el que demostra la lògica necessitat de noves formes i notacions musicals, i per la invenció de nous instruments de tota mena, entre ells <pianos metamorfosats>, dels quals en llegà 17 al castell de Chapultepec. La seva filla Lolita, notable pianista, fou la primera a donar a conèixer el nou instrument, motiu pel qual acompanyava al seu pare en les gires de concert.

Va actuar com a director de l'orquestra de Nova York, on publicà el seu llibre Pláticas musicales 1914). Va ser dues vegades director del Conservatori de Mèxic i va dirigir en aquesta ciutat l'Orquestra Simfònica Nacional. El seu Tratado científico de armonia, va tenir sis edicions, totes elles impreses a Nova York. Carrillo és a més autor de consensuades Cartas musicales técnicas.

Anàlisi tècnic[modifica | modifica el codi]

Per a valorar en Carrillo Trujillo, s'ha de tenir en compte que Ferrucio Busoni només proposà la idea del micro-tonalisme, però no el portà a la pràctica. Quant a Alois Hába, fou quelcom posterior, i les seves experiències no van més enllà del quart to, és a dir, que tendeix menys a l'escala sonora continua.

Distingim entre les seves obres tres períodes:

1r acadèmic[modifica | modifica el codi]

  • Dues Simfonies,
  • Un Rèqueim,
  • Dues Misses,
  • Diverses Sonates, per a violí,
  • Dues Suites, per a orquestra,
  • Un Quintet, amb piano,
  • Un Sextet,
  • Un Quartet, de corda,
  • Mathilda, (òpera),
  • Ossian, (òpera),

2n. folkloric[modifica | modifica el codi]

  • Xulilt,
  • México, poema simfònic,
  • Xochimilco, poema simfònic,
  • Fantasia, poema simfònic per a piano i orquestra,

3r. microtonal[modifica | modifica el codi]

  • Preludi a Cristófol Colom', la primera obra en el sistema—estrenada el 1925--, per a soprano, violí, flauta i guitarra en quarts de to, flautí en octaus i arpa en setze-aus.
  • Balboteigs, per a cors en quarts i instruments,
  • Horitzons, per a cors en quarts i instruments,
  • Ave Maria, per a cors en quarts i instruments,
  • Tepepán, per a violí, flauta, clarinet i guitarra,
  • Hojas de álbum, per a violí, flauta, clarinet i guitarra,
  • Fantasia so 13, per a veus i arpa,
  • Escenes camperoles, per a veus i arpa,
  • Preludi, per a conjunt de cambra,
  • Sonata quasi fantasia, per a flautí, trompa, violí, violoncel i arpa,
  • Missa, en quarts de to, dedicada al papa Joan XXIII, etc...

També col·laborà en una pel·lícula La virgen morena, del jesuïta Carlos Heredia, sobre la Verge de Guadalupe. La seva última obra fou una Missa, que deixà per acabar. També restà sense realitzar un viatge a la Unió Soviètica, on volia demostrar la seva teoria i donar a conèixer obres seves. Han estat interpretes de les seves obres, el director Leopold Stokowski, l'Orquestra Lamoureux, la del Conservatori de Berlín, la Simfònica Belga en l'Exposició Universal de Brussel·les de 1958, i diversos pianistes.

Entre els seus escrits tècnics cal citar:

  • Discursos sobre la música, (1913).
  • Tratado sintètico de armonía, (1913-15).
  • Pre-sonido 13, (1913).
  • Génesis de la revolución musical del sonido 13, (1940).
  • La revista The Thirteenth Sound, en anglès i castellà.
  • Cartasmusicales técnicas,
  • Tratado científico de la armonia,
  • Pláticas musicales,
  • Reformas a las formas clásicas de la composición, etc...
  • Traducció al castellà de l'obra La música y sus representantes, d'Anton Rubinstein.[1]

Li fou concedida la Legió d’Honor francesa, la gran creu del Mèrit alemanya i infinitat de condecoracions mexicanes. Es va donar el seu nom a molts carrers de poblacions mexicanes i a una població.[2]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  1. Enciclopèdia Espasa Apèndix II, pàg. 1165 (ISBN 84-239-4572-3)
  2. Enciclopèdia Espasa Suplement dels anys 1965-66, pàg. 263 (ISBN 84-239-4597-9)